dimecres, 29 de juliol del 2009

Rellotge

- No puc dormir. Estic nerviosa.
- Pel viatge?
- Sí.
- Ja ho tenim tot. Demà fiquem el raspall de dents a la motxilla i ja està. Tot sortirà bé.
- Vull una història.
- Ens endurem un llibre de contes?
- Sí, si vols…
- Demà ens pensem quin.
- Vull una història.
- A veure què m’empesco. – Silenci. – Saps la història de l’home que tenia un rellotge retrassat tot un dia?
(Penso en el Sombrero Loco i el Conejo Blanco. ¡Cómo no va a llegar tarde, si este reloj tiene dos días de atraso!) – No.
- Doncs era un home que tenia un rellotge retrassat tot un dia.
- Quina mena de rellotge?
- De polsera.
- És una història d’un home que vivia sempre el dia d’abans?
- Clar. Per exemple, sempre el feien fora de la feina, perquè els dilluns no hi anava mai. Els dilluns anava a missa (era molt religiós) i també a veure jugar el seu equip de futbol. I el dia que s’havia de casar, hi va arribar el dia després. I així sempre. Perquè mentre s’havia de casar era a la perruqueria.
- I com havia demanat hora a la perruqueria, si li haurien donat per al dia abans?
- És que va ser així, però a les perruqueries de barri t’agafen sempre, tinguis hora o no, sobretot si t’has de casar. I per exemple, mai arribava a les festes sorpresa del seu aniversari. Sempre se les perdia, perquè hi arribava el dia següent.
- I com se’n va adonar?
- No se’n va adonar. Perquè els seus amics no li deien res, perquè com que la festa era sorpresa... Però quan va passar això del casament, sí. Tots els seus amics es van acabar per enfadar. Sempre el convidaven a coses i no es presentava, però que els convidés ell i tampoc es presentés, va ser massa.
- Va perdre tots els amics?
- En va fer de nous. Va fer amics del dia següent. Per exemple, el seu millor amic era l’home que netejava l’estadi del seu equip de futbol.
- Jajajajajaa.
- I a més, el dia del Judici Final, tampoc hi va arribar. Va arribar el dia següent, i per això va ser l’únic que es va salvar.
- Ets un flipat.
- Però va ser així.
- Pobre. I d’on havia tret aquest rellotge?
- Li va regalar la seva tieta el dia que va fer deu anys. Bé, el dia següent. La tieta li volia regalar pel seu aniversari. La seva tieta era dolça i sempre es preocupava pels altres. I li volia fer un regal molt especial. Per això va triar aquest rellotge tan xulu. Però el problema és que a la rellotgeria on l’havia encarregat hi va haver una confusió, perquè el rellotger feia molt mala lletra, i va apuntar pel dia 28 de febrer, però a la rellotgera li va semblar que deia 29, i no va ser fins el dia següent, que li van donar el rellotge. I d’aquí el retard que va anar arrossegant sempre, el pobre.
- I com es deia?
- Li hem de triar un bon nom – i poses les mans creuades sota el cap, recolzat al coixí, i mires al sostre el llum del fanal que entra pel balcó.
- Sí.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Seu i plora

El dia que vaig arribar a Ziguinchor era el vuitè dia a Senegal. La sensació de viure una aventura s’havia acabat, i sobretot tenia calor i son. El set-places es va aturar i tot de joves s’hi van acostar de seguida, Vous allez où?, mentre començaven a baixar paquets de la baca del cotxe, oferien aigua freda o fruites, i cridaven en diverses llengües. Els altres viatgers del set-places més o menys es van anar col•locant en altres transports, en taxis, o van marxar a peu. J’attend un ami, qui vient me chercher, i em vaig apartar del garbuix de sorolls i de mans, carregant la meva motxilla.

Deixo la motxilla al terra brut, i m’hi assec, sota el sol que cau vertical. Esperava que el Théo seria aquí, no sé per què. Com que no hi ha horaris, realment era absurd pensar que ell es passaria tot el dia a l’estació, esperant que arribi un taxi del que en baixés jo. Però miro al meu voltant buscant-lo, i em vaig enfonsant. M’arriba la típica pudor d’escombraries acumulades, la humitat i la calor m’ofeguen, la confusió de l’estació m’atabala, estic tan sola.

Tens diners i la pell blanca, i vas de Kolda a Ziguinchor en un set-places i et sembla que és l’aventura de la teva vida. En sortir de Kolda, amb el mapa a la mà, intentant saber per on ens duia la ruta, somreia contenta, emocionada. Retrobaria el Théo, veuria casa seva, i les incomoditats del viatge són divertides anècdotes que explicaràs al blog, o tot dinant amb la família. Quan tornis a casa.

I no sé per què, a Ziguinchor, sola, asseguda sobre la meva motxilla, mirant al meu voltant buscant una cara coneguda, em vaig imaginar per primera i única vegada quedar-me. Vull dir, imaginar que no te’n vas. Que casa, és allà. Imagina’t arribar sense bitllet de tornada. I, de sobte, em vaig posar a plorar.


Només una mica, per descansar de la tensió, les males olors, la calor, la soledat. Més endavant el Théo em va explicar que Ziguinchor és una reinterpretació fonètica del portuguès i vol dir: seu i plora.

I de sobte, et sents una mica ridícula, sentint pena per no saps ben bé què.

Agafo el telèfon, i truco, com per tornar una mica. ...deixa el missatge després del senyal. Tuuuut. Deus estar molt enfeinat. Només trucava per... I de sobte, el sol llueix més i escalfa menys, els sorolls sonen més nítids, i entre tots ells sona el meu mòbil: és el Théo! Somric, m’apunto mentalment el nom del restaurant al que he d’anar, agafo un taxi, m’assec en una taula i demano una cervesa.

Em porten una cervesa de litre i un got enorme, amb un posavasos al damunt. La cervesa, bière Gazele, me l’han deixat amb la xapa posada a sobre, la retiro, i em serveixo la cervesa al got. Fresca, suavísima, ni sembla cervesa, però em sembla glòria. Me’n bec casi la meitat sense respirar.

M’alço, perquè a la taula del costat hi ha dos turistes catalans, i hi converso una mica.

I quan torno a la meva taula, el got és ple de mosques ofegades en cervesa, i l’ampolla també. De sobte entenc per què m’hi havien deixat la xapa, i per què el posavasos era sobre i no sota del got. Abandono la idea d’acabar-me la meva primera cervesa a Senegal, mentre el Théo entra per la porta, amb el seu somriure enorme, i comença una altra manera de veure Senegal.

Divendres que ve sortirem de Dakar camí de Ziguinchor, altre cop, per tornar a Oussouye el dissabte. Sento nervis a la panxa, i fa dies que revisc per dins moltes de les emocions. Tinc moltes ganes de reveure els llocs, els amics, els carrers, les olors, sobretot les sensacions. I en el fons, un cuquet, una mica de por que els records m’ennuvolin massa la vista.


dimarts, 21 de juliol del 2009

Bon viatge, amic!

En el meu somni, aquest amic que fa anys que viu fora, marxava. Jo plorava en acomiadar-lo. En despertar, em pregunto com se'n va algú que ja se'n va anar. Suposo que així: acomiadant-se en somnis.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Moure fitxa

Doncs això: que d'una manera o altra tot s'ha de començar. Inclús una dècada.

[Per cert avui escrivint des de l'ordinador nou, acabat d'estrenar.]

divendres, 17 de juliol del 2009

30

Doncs ja està fet.

Entrar a la trentena, que semblava que havia de ser com atravessar una cortina de foc, no ha estat tan terrible. De fet, ha estat divertit. Clebracions, riures, felicitats, etcètera. I que sigui per molts anys. Una amiga m'escrivia: que et facin molts petons i abraçades, que és el millor de fer anys. Sí que me'n van fer, que bé.

Entro als trenta amb aquesta pinta: amb un ull llegeixo poesia africana, amb l'altre vigilo que el Fer no em mengi l'alfil, tinc un rellotge enorme per penjar a la paret i una pila de textos per llegir. L'Angela Lansbury fent de Mrs Lovett a Sweeney Todd esperant que engegui el DVD, i tinc un llibre que no esperava llegir, però que ara que el tinc, no puc esperar, El Lector. I, clar, tinc pols a les sabates. La que anem acumulant i que procuro espolsar només en la justa mesura.

dilluns, 13 de juliol del 2009

La setmana dels tres dijous

Per aclarir un dubte que sortí tot dinant a Vilafranca, un dia qualsevol que no era dijous, he consultat l'Optimot:
1 4 la setmana dels tres dijous [o la setmana dels set dijous] Expressió humorística emprada per a indicar que una cosa és impossible, que no succeirà mai. Espera’t assegut, que no ho tindràs fins a la setmana dels set dijous!
Tot i que també he llegit pels puestos que l'expressió té relació amb els tres dijous precedents a Carnestoltes (dijous de compares, dijous de comares i dijous gras). Que dius, no veig la relació, perquè no són de la mateixa setmana.

(L'únic) dijous d'aquesta setmana faré 30 anys. Això vol dir sobretot que he de canviar la capçalera del blog. Tinc una idea, però s'accepten suggeriments. Però com que avui ho celebro amb uns amics, demà amb la família i dimecres amb uns altres amics, ben bé podria ser aquesta la meva setmana dels tres dijous: semblava que la setmana dels tres dijous aconseguiríem hora per a les vacunes del viatge, i al final ha estat per demà, dimarts. Quin lio.

També tenim ja comprada la mosquitera, els cabells tallats, els bitllets de tren a Madrid, i el cordino i cordill. I he trobat el diccionari en una caixa al despatx que encara té coses per endreçar de la mudança.

dijous, 2 de juliol del 2009

Patates braves

- Com que no tenen patates braves? Si ho diu a la pissarra!
- És que diu que no tenen oberta la cuina.
- I per què no tenen oberta la cuina? Quin bar tanca la cuina a les vuit del vespre?
- No és per l’hora! És que han de trobar una cuinera nova. L’altra, ha marxat. Ha fugit amb el repartidor de gasosa.
- Au va.
- Que sí. Era una dona grassa, no massa gran, però tampoc es pot dir que fos jove. El repartidor n’estava enamorat. Des de feia molt de temps.
- Era guapa?
- Era reguapa. Una dona grassa, una mica baixeta, i molt guapa. El cambrer també n’estava enamorat.
- Com ho saps?
- Mira’l.
- Fa mala cara.
- Està super trist. I quan m’ha dit “Tenim la cuina tancada”, l’hauries d’haver vist. Semblava que es posaria a plorar en qualsevol moment.
- I com és que ha fugit així, la cuinera?
- Perquè el seu marit i els seus fills són uns cretins. Mira, el marit no li feia ni cas. Ni li regalava mai roses, ni l’aixecava de terra en una abraçada quan arribava a casa ni res. I els seus fills... els típics adolescents idiotes. Que no paren mai a casa, només mama què hi ha per dinar. La feien infeliç.
- Els ha abandonat?
- A prendre pel sac, els ha enviat. Se n’ha cuidat disset anys, ara que se’n cuidi el pare. El repartidor de gasoses és solter, una mica més gran que ella. Ha viscut amb la seva mare fins gairebé els cinquanta. Una mica calb, és molt tímid, però és molt atractiu. La seva mare es va morir fa sis mesos. I estava boig per la cuinera.
- Ningú reparteix només gasoses. T’ho inventes tot. No veus que això va amb distribuïdors que porten de tot? Fins i tot les patates congelades.
- Que no! Que és una empresa familiar de gasoses. De tota la vida. Només se’n troben en alguns bars. Mira, si vols demanem una gasosa, ja veuràs com no en tenen, perquè des de dimecres que el repartidor tampoc s'atreveix a venir aquí. Ara, que ja és ben bé per veure plorar el cambrer, si ho fem.
- No, no, calla.
- Doncs el repartidor de gasoses, el dimarts passat, en recollir les ampolles buides a la tarda, la va veure de mal humor, mig trista i cansada (pensa que dimarts van acabar les classes de l’institut, i els fills portaven tot el matí emprenyant a casa). I li va dir: “Ui, en quina hora més trista he arribat avui. A quina hora somriuràs demà?” I ella li va dir: “Així que et vegi entrar per la porta”. I des de dimecres que no tenen cuinera. Ara viuen a Santa Coloma.
- A Santa Coloma?
- Com ho sents. No és el destí més romàntic, però és on ell té el pis, a sobre el magatzem. I no vol deixar el negoci.
- Però des de Santa Coloma bé podria venir i treballar aquí.
- Sí, però ara ella porta els comptes de l’empresa del repartidor de gasoses, que ja s’estava fent un embolic. Sort d’ella. A més a més, n’estava cansada de la cuina del bar.
- Tenen l’aire condicionat molt fort. M’estic quedant gelada.
- Fredolica. Anem. Et prepararé patates a casa.