Tinc pols a les sabates

Fer volar coloms

2012-01-24T22:56:00.001+01:00

L'altre dia, passejant pel Barri Gòtic, vaig trobar aquesta imatge, que em fa pensar en les ganes que tenim que el Nil empaiti coloms. Però cada cosa ha d'anar al seu temps. De moment, tot just aconsegueix posar-se de quatre grapes, però encara no ha après que aquesta és una bona posició per al desplaçament.

I sí, obviament, al cap de dos segons d'haver fet aquesta foto el grup de coloms va alçar el vol fugint en desbandada mentre el nen corria i escampava les molles de pa amb els peus.

Passa molt de pressa

2012-01-02T11:52:00.000+01:00

Passa molt de pressa deu ser una de les frases que una mare sent més vegades durant els primers mesos del seu fill. I no aconsegueixo fer-me a la idea de com de cruament certa és. M'omple d'alegria cada petit avenç que fa el Nil: per primera vegada es troba les mans i les mira, o per primera vegada es fica les mans a la boca i se les mossega, o es dóna la volta mentre està estirat panxa enlaire, o el poso davant el mirall i intenta jugar amb aquell nen. I va tan de pressa, que ja gairebé té cinc mesos i amb prou feines tinc temps d'alegrar-me de cada dia.

Ahir va ser cap d'any. Mentre el Fer pelava el raïm, jo vaig asseure el Nil a la seva cadireta i li vaig cantar cançons dolces perquè estigués tranquil i poguéssim fer les tradicionals campanades. Quan faltava un minut per les 12, amb tot ja preparat, ens vam asseure davant el Nil amb la tele posada, i fèiem broma: jo feia veure que em menjava alguns grans de raïm per no tenir tanta feina durant les campanades, i el Fer feia veure que em renyava per fer-ho. I el joc va anar endavant fins dos segons abans de començar les campanades... quan en una de les vegades que el Fer feia veure que em renyava, va alçar la veu, el Nil es va espantar moltíssim i es va posar a plorar, i nosaltres vam llençar els bols de raïm per córrer a abraçar-lo i calmar-lo, intentant no riure fort per no espantar-lo més. I així va entrar la meva família al 2012: plorant i rient, abraçats tots tres, menjant el raïm a deshora, perquè el temps passa molt de pressa, i nosaltres anem al nostre ritme i hem canviat algunes prioritats.

I l'endemà ja era 2012. Ens vam llevar i vam anar a la platja de la Barceloneta, perquè el Nil veiés el mar.

Quasi tres

2011-11-01T13:52:00.000+01:00

Aviat faràs tres mesos. Has crescut moltíssim! I jo tinc la sensació d'haver crescut amb tu. De mica en mica vaig aprenent-te. Per aquesta manera de plorar sé que tens son i necessites que et bressoli una mica, perquè vols aclucar els ulls mentre et faig petons prop de l'orella. Per aquella altra manera de somicar sé que vols mamar (tot i que, tingue-ho clar, sé perfectament que no plores de gana, que no m'enganyes, lladre!) Per la manera com em mires, se m'acut que potser et ve de gust que m'assegui al teu davant i et digui coses, et canti cançons inventades o faci cares divertides. Ho provo?

Castanyada

2011-10-31T09:54:00.008+01:00

No és per zel tradicionalista, però em toca el voraviu això del Halloween. Inventar celebracions, o importar-les, com Sant Valentí o el dia de l'àvia (us juro que ho vaig veure anunciat), no és que em sembli malament per se. Fa una certa rabieta que El Corte Inglés ens organitzi la vida, però que es posi al calendari una festa que no hi era, entenguem-nos, no fa mal a ningú.

Però Halloween és una altra història, perquè jo ja tenia una festa. I a més, una que m'agrada molt: castanyes i moniatos, el dia dels difunts, discutir amb el Tito si és boniato o moniato, panellets de coco i dels bons (tots els altres), el Comte Arnau i moscatell. I les carabasses, al caldo! Hom podria entendre un cert mestissatge de la festa. Que el dia dels difunts es convertís en la nit del terror, recollir caramels cridant trick or treat!, no sé, adoptar alguna part de la festa per fer-la menys casposa, si vols, menys de post-guerra. Que Port Aventura faci preus especials, ok. Però és que més aviat fa la sensació que la castanyada ha mort, l'hem enterrat sota una muntanya de disfresses horteres i decoració hollywoodiense, i que costa molt reconèixer la festa de quan jo era petita.

Per això avui sortiré a comprar una paperina de castanyes i un parell de moniatos, farem uns panellets i mirarem mig amagats per la finestra, a veure si entrelluquem el Comte Arnau i el seu cavall maleït, amb els gossos diabòlics de seguici, entre els llamps que imaginarem que cauen sobre la ciutat.

(la foto és de la castanyada de fa dos anys i l'he robat del facebook de la Cira)

Passejant amb tu

2011-09-11T22:58:00.004+02:00

Gairebé tens un mes, però a mi em sembla que fa molt més temps que vius amb nosaltres. Sembla que faci anys de quan encara no eres a casa. Has canviat molt en aquest mes. Et trobo més gran, més grassó, i també més despert, més expressiu, diria que més tendre. Espero que et sabrem ensenyar tot el que ens agradaria que sabessis. Que les coses valen la pena, que cal ser valent i que sempre ens tindras al teu costat quan ja no ho puguis ser més, a estimar i a deixar-te estimar, a viure. De moment, però, em conformo a dur-te a coll quan anar al cotxet et fa plorar. Sento les teves manetes com s'aferren a la meva samarreta o a la meva pell i sóc molt feliç de passejar pel barri amb tu en un dia com avui.

Els sons del barri

2011-09-06T22:57:00.002+02:00

A les nits, el barri és molt silenciós, però hi ha alguns sons que, nit rere nit, es van fent familiars. Hi ha un cadell de gos, que de tant en tant, somica. Però no gaire, i cada cop menys. Es veu que es va acostumant dia rere dia al lloc que li reserven per dormir. També sento un bebè, deu tenir mesos, que plora de tant en tant. Hi ha algú que l'intenta consolar, i fa "ssssshhhh... sssshhh...". També hi ha una gata en zel. D'això (que la gata té zel) només fa dos dies. També hi ha algú (jo m'imagino un senyor molt gras, però mai se sap...) que ronca com si serrés un tronc. Fa el mateix soroll que fan els dibuixos animats quan fan que algú ronca super fort. Però només ronca així a altes hores de la matinada. Deu ser que comença bé la nit, i després s'animen els roncs.

Nosaltres contribuïm al mapa dels sons del barri a la nit amb els petits gemecs d'un nen de menys d'un mes quan demana menjar, i els brams que fa quan li canvien els bolquers, que li deu semblar la pitjor cosa que li ha passat a la vida.

Quatre peus

2011-08-21T22:59:00.004+02:00

A partir d'ara, ens omplirem les sabates de pols, escriurem en aquest blog, inventarem contes, i en general, viurem la vida, a quatre peus.

Més ben dit, a sis, comptant amb els del Fer, que ja fa temps que caminen incansables al meu costat.

Enyor

2011-06-07T21:42:00.004+02:00

Es pot trobar a faltar el que no s'ha tingut mai, el que no s'ha conegut, el que només imagines, el que només és un reflex del que imagines? Es pot sentir enyor del que no s'ha viscut? Només queden dos mesos, però encara falten dos mesos, i aquesta és una espera estranya, plena. Simple. Tranquil·la. D'aquí dos mesos el meu fill ja no serà dins meu, no sentiré tots i cada un dels seus moviments, però li coneixeré la cara. D'aquí dos mesos no tindré aquesta curiositat (ni aquesta calma!), aquesta impaciència mig serena que no sé explicar-me. Ara em concentro: necessito atresorar els moments i les sensacions, que no em fugin, perquè també enyoro els moments que ja han passat. Gaudeixo de poder-me mirar per dins i sentir el que em passa. I m'agrada que hi miris tu també, i que ho visquis amb mi.

Sant Jordi

2011-04-23T08:05:00.004+02:00

Tot és camí des d'ara...

No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n'estimo els esclats, les defallences;

no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m'exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m'inscric a tota mena de propòsits

de goig i d'esperança.

Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps

tan bé com jo i prou que ho repeteixen

tot de corcs, insistents i temeraris

només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:

un pam de món, concret i destriable,

i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda

serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.

Diguem només el que és essencial:

els mots de créixer i estimar i el nom

més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis

que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,

com neteja els miralls i les cortines

i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.

Cada nit

la deixo caure al pou profund del son

i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola

columna de claror, penso la urgent

necessitat de combatre els miratges,

d'abandonar la platja de les hores

on el sol cau a plom damunt l'arena

i abalteix voluntats, i d'establir

noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.

No ens calen

espectadors furtius ni gent que aprovi

cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.

Benignes

i agosarats, estimarem la vida

que muda i que es perfà, noblement lenta

i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons que mai no tanquen

amb pany i clau l'estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol

Delfos

2011-03-15T19:34:00.008+01:00

Vam anar a Grècia, a l'octubre. Grècia, per si no hi heu estat, és un lloc on les sortides de l'autopista tenen noms com Delfos, Termòpiles, Pireu o Esparta, i estan assenyalades amb un cartell que diu "Exodos".

També és un lloc on hi ha una pila de pedres, totes les que no els hi caben al British Museum, i es podria dir que res respira història, però tampoc és ben bé així. Jo vaig trobar que més aviat s'hi respira un cert anar fent, com si res valgués massa la pena, però alhora com si tot tingués el seu lloc i la seva importància. I la Història... hmm... sí, per allà al fons hi ha algunes coses que tenen uns quants milers d'anys que la gent sol anar a fer-hi fotos...

La ruta, com es pot veure, va començar a Delfos, un poble preciós al costat d'on solia haver-hi l'Oracle, al peu del Mont Parnassus, que és la muntanya amb el nom més divertit que he sentit mai. El poble és bàsicament un minúscul grup de cases a la vessant d'una muntanya, agrupades en dos carrers que van de punta a punta del poble seguint la corba de nivell, un d'anada i l'altre de tornada, i escales que van d'un carrer a l'altre. És a prop del port d'Itea, al Golf de Corint, al que teníem vistes des de l'hotel:

Un dia vam baixar fins a la platja, al capvespre:

I dos dies més tard vam creuar mig país per anar cap a Meteora...

Estel

2011-01-30T20:37:00.003+01:00

Doncs aquest va ser un dels meus regals de Reis. Ni un, ni dos, ni tres, sinó quatre fils per comandar un estel que és més gran que jo. És un estel no gaire difícil de fer anar, tot i que vol la seva pràctica... però amb una mica de paciència el fem volar, girar, aterrar sobre les cues, tornar a sortir cap amunt... L'hem estrenat a la platja de Castelldefels, i de fet hem estat gairebé més estona aprenent com es muntava, anivellant els fils perquè han de tenir exactament la mateixa llargada, i després... a volar!

Hem aprofitat per fer anar una mica la càmera nova, el Fer ha fet aquesta i algunes altres fotos. El dia no acompanyava del tot, però feia just la mica de ventet per fer que manejar l'estel fos fàcil i poguéssim anar aprenent poc a poc. És molt divertit!

2010

2010-12-23T16:36:00.001+01:00

2010. conserves. somnis. llibres. excursions. coral. decisions. disfresses. berlín. sèries. preparatius. canvis. viatges. pel·lícules. bretanya. avions. senegal. comiats. càmping. família. regals. fotografies. reblochon. vestits. compromís. danses afrocaribenyes. platja. país. celebracions. holanda. gimnàs. pa. contes. escoltisme. nervis. música. grècia. plans. reptes. guitarra. teatre. foulard. piscina. palestina. concerts. idees. revisió. propòsits. 2011.

El Senyor Triadú

2010-10-01T12:41:00.005+02:00

Quan el vèiem per l'escola, el Senyor Triadú, ens semblava increíblement vell. Jo recordo que tenia unes ulleres gegants, que era seriós, que parlava poc i que ens imposava molt. Als que érem de menjar lentament (a la meva classe, la Mireia i jo...) ens coneixia prou, perquè sempre ens trobava al menjador, els cançoners, deia ell. Al final vam descobrir que era molt afable, i ens agradaven els dies que ens venia a renyar per tenir encara el plat ple, a aquestes hores. Era un senyor al que donaven premis i reconeixements de literatura, de cultura,... i d'una manera estranya ens en sentíem orgullosos.

Jo crec que érem massa petits per entendre el privilegi, però tots, amb el temps, ho hem sabut valorar. Avui l'acomiadem.

Al web de l'Escola Thau, d'on he tret aquesta imatge, hi diu: "Gràcies pel teu compromís amb el país, amb la cultura i amb l'educació. L'Escola continuarà fent el teu camí." Jo crec que n'hi ha molts, que avui sentim que continuem un camí en el que, en part, ens va posar ell.

Divendres

2010-09-22T17:40:00.002+02:00

I no canvia res. Perquè l’endemà ens llevarem al mateix llit, i amb el mateix somriure ens direm bon dia, i esmorzarem el mateix te i les mateixes torrades. Però encara i així, fa de bon celebrar, perquè vol dir alguna cosa, perquè enfortim allò que som, perquè ens ho diem amb veu clara i transparent. Perquè ens són igual els símbols i els objectes, però ens importen les paraules i la gent, i el que em posa la pell de gallina és posar-me davant la meva gent i la d’ell i dir: “És ell”.

i tu, què has fet aquest estiu?

2010-08-23T19:24:00.003+02:00

Jo he estat repartint menhirs. I tu?

2010-07-31T13:29:00.002+02:00

Ahir vaig anar amb el Théo a veure les monges, que viuen al costat del port de Dakar. Com que era divendres, el barco que va a Ziguinchor estava preparant-se per sortir.

- No em puc creure que no vagi a Casamance.

- Jo tampoc.

Aquí visitar a mitges és pitjor que no visitar, i es nota. És una pena.

Vacances

2010-07-29T11:28:00.005+02:00

Aquesta tarda marxo cap a Senegal uns dies, a col·laborar en l'organització d'uns tallers sobre gestió de sòls. Com que no he fet cap llista, segur que em deixaré coses. Seré fora uns dies, durant els quals el Fer prepararà totes les coses per a les vacances, que començaran l'instant en que surti de l'aeroport a la tornada: sopar de comiat amb la família, i carretera i manta. Bretanya ens espera!

Algú que hagis estat a Bretanya vol fer alguna recomanació en particular?

Fins la tornada, doncs!

Voluntat de servei

2010-07-23T15:56:00.003+02:00

Entre les coses que et passen quan entres als 30 com un elefant en una catxarreria hi ha el fet que et caduca el carnet de conduir, en particular si vas entrar als vint com un elefant en una catxarreria i et volies menjar el món i tenies una moto i et vas treure el carnet de conduir i l’estiu dels 20 vas poder anar en moto a la platja.

Com que ni als 20 ni als 30 he sabut adoptar els sensatíssims hàbits de la meva mare de fer les coses amb temps, el carnet caducava el 7 de juliol, però jo fins el 30 de juny no vaig moure fitxa. És super còmode: tu vas a que et sablegin 70 euros (admeten targetes) per una revisió mèdica consistent en que un argentí et pregunta si fumes o beus i si has tingut malalties o si et trobes malament i que una noia amb pinta de becària et faci jugar al MarioKart, i els pagues les taxes (en metàl·lic), i ells et tramiten tota la paperassa. És a dir: el ciutadà paga una barbaritat per una revisió mèdica i “sense cost afegit”, aquests dispensaris mèdics fan la feina dels funcionaris de trànsit, retallen i endrecen els papers i fotografies, ho ensobren, i tot endreçadet ho duen a la prefactura. Estupendo. I el carnet t’arriba per correu a casa en un termini de 3 mesos, durant els quals pots conduir, amb el certificat que ha segellat el dispensari mèdic conforme et considera hàbil per prorrogar el permís de conduir.

Passa que aquest certificat, com el carnet provisional, no és vàlid per conduir a l’estranger, de manera que si has de sortir del país i vols poder conduir has d’anar a la prefactura de trànsit a que et diguin que el que et cal és que et facin el carnet de conduir internacional. Aquest és un document rocambolesc, que expedeix el Ministeri de l’Interior espanyol i que t’autoritza a conduir per tot el món menys per Espanya. Per a això et cal el paperet que t’ha donat l’argentí del dispensari. De manera, que com que ho tinc previst, de viatjar, m’he acostat a la prefactura. Jo, pensant-me molt llesta perquè havia mirat per internet què has de fer en cas de tenir el carnet provisional i necessitar conduir per l’estranger, havia trobat que cal fer el carnet internacional, i havia trobat que per fer el carnet internacional cal una foto, venia tota orgullosa, amb la foto a la cartera. Quantes converses a la prefactura de trànsit es deuen limitar a: “Necessito el DNI, una foto de carnet...” “Una foto de carnet?” “Sí” “Hi ha un fotomatón a la vora” “No ho sé, pregunti a baix, a veure si li saben dir” “Gràcies”.

A les 8.45, quan obren, la cua dóna la volta a l’edifici, però penso, deu ser només per entrar, i no crec que tothom vagi a fer-se el carnet internacional. Efectivament, només 15 persones davant meu van a fer-se el carnet internacional, de manera que a les 9.10 m’adreço al funcionari de la finestreta 5 i li explico que tinc el provisional, que em cal sortir del país, que em cal conduir... em pren el DNI, consulta coses a l’ordinador i em comunica que la meva petició de renovació encara no està tramitada, i que com que tinc el carnet caducat, no em pot fer l’internacional. Així que he d’anar a la finestreta 61, demanar que busquin el meu expedient i que me’l tramitin ara mateix, i si m’ho fan, he d’anar a informació a demanar el formulari per al carnet internacional, en acabat passar per la caixa, i tornar a la finestreta 5, amb el DNI, el formulari omplert i segellat i una foto de carnet.

A la finestreta 61, un funcionari jove mira a l’infinit. Per a la seva finestreta no s’ha d’agafar número, però tampoc ningú s’hi adreça, dubto, i finalment li dic: tinc el provisional, necessito conduir per l’estranger, però a internacional em diuen que encara no s’ha tramitat, i que si vostè m’ho tramiten me’l podran fer. Ufff... hmmm... a veure... hmm... clar... hmmm... vostè quan va portar la sol·licitud? El 30 de juny, a través d’un centre mèdic, que t’ho tramiten. Clar. És que.. hmm... ufff... a veure... (trec el paper del centre mèdic i li dóno).. hmm... es que... el que cal saber és quan es va tramitar. Li dic, doncs suposo que l’1 o el 2 de juliol, no? Sí, clar, és que de vegades, si en tenen pocs no el porten, vés a saber... hmmm... ufff... hmmm... cal saber el dia que ho van portar.

Per sort, el segell del centre mèdic té el telèfon, de manera que hi truco, explico, m’identifico, i em confirmen una data. 2 de juliol. Quan em torno a girar cap al funcionari, està amb una altra cosa, i una senyora que s’ha posat a la finestreta 60 em diu “L’atenen?” i el noi li explica “Cal buscar un expedient”. La cara de pànic de la senyora dura només una mil·lèssima de segon, es relaxa, pregunta “quin dia ho van portar?” (Esbossa un somriure maliciós?) Contesto, el 2 de juliol. El mig somriure es torna incredulitat. Segur? Dic, sí. Allarga la mà, hi ha un punt d’odi en aquesta mirada? Li faig a mans el paper del centre mèdic, i se’n va a l’altra punta de la sala. Hi ha una talua d’uns 5m per 2m, PLENA, us ho juro, PLENA de caixes d’aquelles de 5 paquets de 500 folis totes plenes a vessar dels sobres d’expedients de renovació. Si no hi havia 30 caixes no n’hi havia ni una. I la única manera de trobar un expedient és per la data d’entrada, tal com arriben, allà van a la cua. Quan per fi ha trobat el meu expedient, en un minut tenia tramitada la renovació.

A partir d’aquí tot ha estat bufar i fer ampolles. Em quedaven per fer tres cues, però la d’internacional me la podia saltar, perquè quan ja has fet una cua una vegada i no resols el tràmit, et segellen el paperet del número i amb això segellat et pots saltar la cua. Per a les altres dues he muntat una estratègia d’agafar número a les dues i anar controlant els marcadors, deixar un número si veia que se’m passaria i agafar-ne un de nou, fins que al final he pogut tenir en possessió aquest paper i pagat els 9,49€ (accepten targetes).

M’he colat a internacional amb el meu paperet del número segellat de les 9 del matí, amb el formulari amb el segell de caixa, la foto de carnet i un somriure, i en dos minuts més, tenia en possessió aquest document que té la pinta d’un passaport dels anys 20, amb portades de cartó gris i pàgines numerades, que m’autoritza a conduir per l’estranger (però no per Espanya) i que diu “Nombre*”, i quan vas a veure què és l’asterisc, aclareix “Los nombres del padre y del marido pueden incluirse en este lugar”.

I és amb la més noble voluntat de servei que consigno totes aquestes peripècies per si algú es pogués trobar en situació similar.

Moltes gràcies

2010-07-16T10:35:00.003+02:00

Fer plans

2010-06-22T17:10:00.000+02:00

Policíaca 100%

2010-05-14T13:51:00.004+02:00

Una ressenya, tot i que no és de la collita.

Una història de delinqüència, una policíaca comme il faut, amb tots els ets i uts. Deures: buscar més novel·les de Bunker!

Sant Jordi

2010-04-23T09:00:00.002+02:00

Prefaci a la 1a edició de Perot Marrasquí

Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.

No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.

Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.

I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.

Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.

Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.

I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.

I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.

I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.

I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)

Arribant al final del trajecte

2010-04-12T15:36:00.005+02:00

He passat dos mesos de lectura immersa en un viatge al·lucinant. Un viatge a través del temps, endarrera per més complicació, cap a l'origen de la vida, és a dir: la història de l'evolució humana però explicada a l'inrevés. Acabava de començar un altre llibre del que havia llegit 10 pàgines, però en una visita a la biblioteca del barri em vaig endur "El cuento del antepasado", de Richard Dawkins. Com que em falten unes 20 pàgines per acabar i posar-me a escriure'n la ressenya per A la vora del foc, no em vull xafar el meu propi post, però potser sí que tinc lloc aquí per algunes anotacions.

El que fa Dawkins en aquest viatge és partir del ser humà (tots els sers humans vius) i viatjar fins a l'avantpassat comú més modern de tots ells (que potser costa una mica d'entendre que necessàriament ha d'existir, però és així). En acabat, ampliar el grup amb les espècies més properes: ximpanzés i bonobos, i viatjar fins a l'avantpassat comú a les tres espècies més modern. I així fins a l'inici de la vida, anar sumant espècies i anant endarrera en el temps.

El millor de no saber gaire d'un tema és que fins i tot les obvietats poden resultar interessants. Per això la idea més important del llibre per mi (que no vull dir que sigui la més important, sinó la que més ha aconseguit canviar la meva perspectiva de les coses) és que tots els sers que estan vius actualment són

1) contemporanis

2) fills d'un mateix avantpassat

Que són contemporanis és evident, però el que vull dir és que són "igual de moderns", i si hi afegiu la 2), també vol dir "igual d'evolucionats", o de "ben adaptats a la seva manera de viure". Perquè a no ser que hom pensi que la vida s'ha iniciat de manera independent més d'una vegada, tots els sers que estan vius avui han tingut el mateix temps d'evolucionar i perfeccionar, gràcies a les mutacions i a la selecció natural, la seva adaptació a l'entorn que el ser humà.

Nosaltres no "venim del ximpanzé" (com hom podria pensar veient la il·lustració a dalt), sinó que plegats, el ximpanzé (i el bonobo) i nosaltres "venim" d'una altra bèstia que no era ni un ximpanzé, ni un bonobo, ni un ser humà. Era d'una altra espècie que, com gairebé totes les espècies que mai han existit, s'ha extingit. Fins i tot els sers normalment considerats "primitius", com els rosegadors, peixos, cucs, o fins i tot els bacteris tenen una història evolutiva tan llarga com la nostra.

I això té a veure també amb una altra idea que m'ha sorprès del llibre, que és la de la continuïtat. Tendim a pensar en la vida com si estigués separada en compartiments: regnes, famílies, gèneres, espècies, etc, estancs i separats. Si no m'equivoco, la definició d'espècie té la seva arrel en la reproducció: són de la mateixa espècie els individus que potencialment es poden reproduir entre ells si són de sexes diferents. Dic potencialment perquè a vegades no és possible, però "teòricament" sí que és possible. Per exemple, una persona que va viure fa 3000 anys i jo som de la mateixa espècie. Un ximpanzé i jo no som de la mateixa espècie. I un ximpanzé que va viure fa 3000 anys és de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, però no que jo. Però un ximpanzé que va viure fa 6 milions d'anys no és ni de la mateixa espècie que jo ni de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, com ja he dit abans, perquè fa 6 milions d'anys no existien ni els homes ni els ximpanzés. Però si vaig emparellant de 3000 anys en 3000 anys, resulta que totes les parelles de ximpanzés (o humans!) són de la mateixa espècie, però el primer i el darrer no ho són.

He après moltes altres coses en aquest viatge (que són al voltant de 800 pàgines!), però no és tampoc el cas de posar-me a relatar-les. Com per exemple (si has parlat amb mi durant el darrer mes segur que ja t'ho he explicat, però si no) no diries mai quin és el parent viu més proper a l'hipopòtam!

Hem visitat una cova

2010-03-07T00:04:00.007+01:00

Una bona part de les roques de Catalunya són calcàries, que més o menys vol dir que entre altres coses contenen calcita (cacotres, diria el Bandrés). Pouant en la memòria, em sona alguna cosa com que reacciona amb els àcids, i dóna lloc a bicarbonat càlcic, que és soluble en aigua. Això vol dir que si l’aigua de la pluja ha dissolt prou CO2 de l’atmosfera (se’n diu pluja àcida, perquè conté àcid carbònic), és capaç de dissoldre les roques que tenen calcita.

Això és el que fa que s’hagin format un gran nombre de coves subterrànies.

A les gotes que contenen bicarbonat càlcic dissolt, quan entren en contacte amb l’aire (que conté una quantitat elevada d’oxigen), hi té lloc la mateixa reacció, però a la inversa, s’allibera CO2, i el bicarbonat càlcic es torna carbonat (cacotres), que no és soluble (o no tant), i per això precipita.

Això és el que fa que s’hagin format estalactites, estalagmites i altres formacions curioses a dintre d’aquestes coves. Cascades, cortines, coliflors, columnes... Petites gotes que arrosseguen el carbonat càlcic en quantitats minúscules, i que gota a gota van acumulant, durant milers i milers d'anys, per donar lloc a aquestes meravelles.

(Aquesta imatge és robada, eh...)

A Montserrat, pel que sembla, hi ha moltes d’aquestes coves, però n’hi ha una que és bastant llarga (550m), i que està tota arreglada per a ser visitada: la Cova del Salnitre de Collbató, que tots hi hem anat amb l’escola, clar. Se’n diu del Salnitre perquè en un cert moment, en algunes cambres se n’havia trobat, de salnitre. El salnitre és un mineral format per compostos nitrogenats que té diversos usos com a fertilitzant i per fabricar explosius (!). Diu la guia que el salnitre d’aquesta cova era originat per reaccions degudes als excrements i orina dels ratpenats que vivien a la cova, clar que segons la guia les cascades de la roca es van formar quan es van petrificar els corrents d’aigua, de manera que no sé. En tot cas, pel que sembla, ara ja no en queda, i per tant, el nom és del tot històric.

En tot cas, et cobren set euros i mig per visitar la cova: et passen un audiovisual super entranyable que parla de Collbató i els seus visitants il·lustres des del 1800, et passegen pel mig quilòmetre de cova (i tornada), amb un guia o una guia, i patada i al carrer. Tot i que curta i no massa cuidada en els detalls, la visita és xula, i té algunes curiositats. Per exemple, la malaltia verda, que consisteix en el fet que a tot arreu on la roca està il·luminada hi han començat a créixer algues, fongs, verdet i molsa. Sembla ser que ara es plantegen sistemes alternatius d’il·luminació, com leds o sensors de moviment per minimitzar el temps d’il·luminació. El pitjor de la visita: que la part geològica de la visita és totalment absent, i quan apareix, totalment equivocada, no sé si per desconeixement de la guia o perquè està acostumada a simplificar, simplificar, simplificar, segons aquell criteri de que la ciència no és cultura, i que precisar dates històriques, com que la primera entrada datada a la cova és la d’un monjo que hi va entrar al 1511, dóna categoria, però explicar la reacció de la calcita és “massa tècnic”. Una llàstima, perquè la zona és molt interessant per veure i tocar moltes de les coses dels llibres de ciències naturals del cole.

En sortir de la cova, hem anat fins a Can Massana, i des d’allà una petita passejada per la regió d’Agulles... quant de temps! Montserrat mai et decep.

Jimmy el Nen

2010-02-09T20:55:00.002+01:00

Llei de Murphy: "Si una cosa pot sortir malament, sortirà malament."

No, no és que m'hagi posat pessimista de sobte, és que he llegit un llibre divertit. Que per cert, deia que feia tres o quatre llibres que topava amb històries divertides, però un tant insulses, sense massa teca, com diria l'Elena, i ara amb "Una mujer en Berlín" estic exactament a les antípodes d'on estava amb Jimmy el Nen. Veurem què en surt de la ressenya. Glups!

He tornat al Senegal

2010-01-27T21:27:00.002+01:00

Les darreres quatre nits, he dormit al Senegal...

L'hora en punt

2009-12-30T18:04:00.007+01:00

El regal dels 30, amb una mica de retard:

Enganxa els puntets...

Somriu a càmera en pijama...

Posa en hora...

I ja tens l'hora en punt a la teva paret!

Ha quedat espectacular, tot i el temps que ens ha costat de penjar-lo! Gràcies, és xulíssim.

Nadal de nou

2009-12-23T10:58:00.004+01:00

Falten dos dies per Nadal i amb prou feines sembla que sigui Nadal. O he canviat molt d'aires, o tinc altres coses al cap i no m'hi he fixat (més probablement...), però aquest any no em puc queixar dels pares noels escaladors, perquè no n'he vist ni un. Tampoc he jugat a la loteria, ni he visitat la Fira de Santa Llúcia, ni he sentit el meu pare remugar que no li agrada el Nadal. No he muntat el pessebre ni he decorat la casa.

Però he comprat un Tió d'aquests de fira tan lletjos amb el nas vermell i barretina, i li dono per menjar tomàquets secs. He comprat algun regal (com sempre, ho deixo tot per darrera hora...) i n'he pensat d'altres. He escrit la carta als reis (i l'he enviat per mail, que al patge del Corte Inglés sempre hi ha molta cua).

Així que aquest és el meu plantejament per a aquest Nadal: que vingui, que aquí l'espero.

Els millors desitjos per a les festes i per a l'any que s'acosta. I un poema, per si de cas.

NADAL

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos

arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit

El que ha passat

2009-12-01T11:00:00.001+01:00

Doncs el que ha passat és que tinc molta feina. Però mentrestant, mira això.

3 portes

2009-10-25T20:18:00.001+01:00

Imagina't altre cop el presentador, que et mostra tres portes i en tries una. Diguem, la tres. Evidentment hi ha 1/3 de probabilitats que hagis triat el cotxe, i 2/3 que t'hagis equivocat.

Encara que llavors el presentador obri la porta u, en la que hi ha una cabra, no canvia res respecte del fet que tu tens 1/3 de possibilitats d'haver encertat amb la teva primera opció. I per tant, la porta que queda tancada, la dos, té 2/3 de possibilitats de ser la que té el cotxe, mentre que la teva només 1/3.

Sí?

Si et costa de veure, posem que hi ha deu portes. Posem que tu esculls la 6. I llavors el presentador obre totes les portes menys la sis i la dos, ensenyant-te vuit cabres en les portes obertes. Canvies, llavors?

Com que el presentador obre totes les portes que has deixat de banda excepte una, és com si et donés a triar entre quedar-te amb la porta que has escollit d'entrada o bé quedar-te amb totes les portes que no has escollit. És equivalent a si, sense obrir cap porta, et demana que escullis: et quedes la porta 3, que has triat, o et quedes les altres dues. I evidentment, escollint dues portes tens més possibilitats que amb una de sola.

Poc probable

2009-10-22T17:50:00.002+02:00

Com pots veure a la dreta, estic llegint El curiós incident del gos a mitjanit. En aquest llibre, un nen autista explica el seu dia a dia, començant per un incident amb un gos. M'agradaria saber com de realista és la manera com s'expressa el narrador i les coses que explica de la seva manera de viure el que l'envolta. Tinc una mica la sensació que és una manera de fer resistent a l'avorriment una història gens transcendent. Reiterar una vegada i una altra les obsessions del nen, raonaments d'extraterrestre però de lògica implacable, etcètera. Molt entretingut. Però m'intriga saber si és recurs estilístic o si és documentat.

Una de les coses que m'agrada del llibre és que el nen autista va explicant curiositats sobre matemàtiques, perquè tot i que li costa molt entendre la manera de funcionar del món, no li costa gens entendre les matemàtiques. (I si ara dic I en canvi una de les coses que no m'agrada... semblaré el nen autista, en fi).

Us explicaré el problema dels cotxes i la cabra, tal com l'anomena el Tito, tot i que en realitat és el problema del cotxe i les cabres, o sobre les portes del concurs. Imagina't que estàs en un concurs de televisió, i que el presentador et diu:

- Aquestes tres portes amaguen dues cabres i un cotxe.

I també t'has d'imaginar que tu t'estimes més guanyar un cotxe que una cabra. Si ho fas al revés, amb dos cotxes i una cabra i t'imagines que t'estimes més la cabra, també funciona. (I a aquestes alçadees la meva semblança amb el nen autista és inquietant). Llavors, el presentador et diu:

- Escull una porta.

I tu ho fas. Esculls una porta, però no l'obres. En les altres dues portes, o bé hi ha una cabra i un cotxe, o bé hi ha dues cabres. Ara imagina't que el presentador obre una de les dues portes que NO has escollit, mostrant-te una cabra. I et pregunta:

- Vols mantenir la teva primera opció, o t'estimes més canviar de porta?

Què faries?

I el més savi és que canviïs de porta, perquè aquella tercera porta, que no és ni la que ha ensenyat el presentador ni la que tu havies escollit inicialment, és la que té més probabilitats de ser la que té el cotxe, i no té res a veure amb la Llei de Murphi, que us veig venir. Perquè el càlcul de probabilitats és molt anti-intuïtiu!! Per exemple: tanta gent que hi ha a l'escola, i m'havia de tocar A MI fer de vocal de la mesa electoral de les eleccions al claustre de la universitat???

És per això que porto tot el matí amb el portàtil a la mesa, passant fred al passadís. Intentant escriure coses, mentre la gent no para de venir a molestar. Que si vol votar, que si no sé què... Una murga.

Hi ha gent que ve i intenta posar la papereta a l'urna sense més. I els has d'explicar què és un cens, que t'han d'ensenyar un document d'identificació, que la papereta ha d'anar en un sobre i que no poden posar el sobre sense que tu hagis comprovat que són al cens i que hagis assenyalat que han votat. Que dius, eh, que aquesta no és la urna del sorteig d'una bici al supermercat. Però suposo que això també és bastant anti-intuïtiu.

Ara, a les sis, començarem l'escrutini, però em temo que no tinc els mitjans per poder-ne fer el seguiment on-line, ho lamento molt. Sí que puc avançar que del professorat associat ha votat el 50% (el Roger). Per a la resta, us haureu d'esperar a que google indexi la pàgina web on la universitat pengi els resultats.

Curses de cavalls

2009-09-30T19:51:00.011+02:00

Diumenge passat vam anar a veure les curses de cavalls a l'hipòdrom, a Madrid. Feia dies que ho havíem planejat: Doncs si hem d'anar a les curses de cavalls, necessito una pamela. Vestit blanc de gasa amb cinturó vermell no em vaig atrevir.

Com que feia una mica d'aire, vaig haver d'emprar el mocador per anusar la pamela, tot i que val a dir que si s'hagués envolat hauria estat molt divertit veure el Fer córrer a darrera, esdevenint així que el meu aspecte era aquest:

Hom podria pensar que anar a veure les curses de cavalls és anar a veure les curses de cavalls, i sorprenentment no és així. Vull dir, clar, hom mira els cavalls quan corren, però això passa molt poc. La dinàmica de les curses de cavalls és que la cursa és un esdeveniment molt rar que succeeix cada molta estona i dura molt poc. Per això és recomanable anar-hi amb algú amb qui et vingui de gust prendre les cerveses d'entremig.

La dinàmica és la següent: hi ha una cursa cada mitja hora més o menys, que dura escassament un minut, o potser dos. Entre cursa i cursa, la gent va a cobrar (ha!) les apostes, es mira el programa oficial de curses, fins i tot va la banda del darrera de l'hipòdrom a veure quina cara fa el "Jolly Jumper" (Pau, et pots creure que no hi havia cap cavall amb aquest nom?), el "Diürno", el "Sensación" i finalment va a les finestretes a fer les seves apostes. Com nosaltres:

- 13 € a Diürno ganador.

- Ganador?

- Qué más da, los vamos a perder igual.

Efectivament, el Diürno va quedar últim, i (veure per creure) això no té premi. Cosa que va fer enfadar molt el Fer. Aquí es pot veure amb quina ràbia va estripar el paper de l'aposta:

Nosaltres, afortunadament, vam arribar per apostar només per les darreres tres curses. Vam buscar per tot l'hipòdrom algú que ens fes un soplo, pero nanai.

De totes maneres ens havíem deixat el llibre de codis a Barcelona.

San Sebastian

2009-09-15T00:01:00.001+02:00

Vam anar al Peine del Viento, però ràpidament ens vam adonar que era el Despeine del Viento.

Ritme d'agost

2009-08-28T14:00:00.001+02:00

Tira per aquí tira per allà, gairebé ha passat una setmana des que hem tornat. Està bé tornar una mica abans de l'1 de setembre perquè et dóna temps d'agafar una mica d'embranzida (diria carrerilla, que és com ho dèiem de petits, però com que estic tiquismiquis amb la llengua, doncs mira). Continuo sense haver recuperat la meva maleta, que segons sembla és a Casablanca. El Fer diu que ja escriurà algo sobre el periple pels aeroports i taulells de la tornada, i això em val d'excusa per no haver-ho de fer jo.

A la feina, recupero llistes de coses que havia d'haver fet i que no estic segura d'haver fet, i ho comprovo. I em sorprenc: jo vaig escriure aquest correu el 27 de juliol? Que previsora! Refaig llistes de gent a la que trucar quan algú agafi algun telèfon en aquest país. Obro el mail cada hora en comptes de cada 10 minuts, i no hi ha res a contestar en tot el matí. Acabo coses de les que necessites anar a pas de tortuga per fer, per no deixar-te res, que són les que em van millor per aquest ritme.

I així, com qui no vol la cosa, pim, ens plantem a final d'agost. Bon cap de setmana.

Final de les vacances

2009-08-25T23:32:00.002+02:00

Avui, per exemple, que ha fet un dia gris i xafogós, que no hem aconseguit tenir resposta sobre les nostres maletes perdudes, que no acabo de trobar el meu lloc, que s'han esguerrat els plans de la tarda, que acumulo cansament de nits mal dormides, avui, per exemple, trobo que val la pena esforçar-me per posar als dies de cada dia una mica de l'esperit que he robat al Senegal.

Rellotge

2009-07-29T09:00:00.002+02:00

- No puc dormir. Estic nerviosa.

- Pel viatge?

- Sí.

- Ja ho tenim tot. Demà fiquem el raspall de dents a la motxilla i ja està. Tot sortirà bé.

- Vull una història.

- Ens endurem un llibre de contes?

- Sí, si vols…

- Demà ens pensem quin.

- Vull una història.

- A veure què m’empesco. – Silenci. – Saps la història de l’home que tenia un rellotge retrassat tot un dia?

(Penso en el Sombrero Loco i el Conejo Blanco. ¡Cómo no va a llegar tarde, si este reloj tiene dos días de atraso!) – No.

- Doncs era un home que tenia un rellotge retrassat tot un dia.

- Quina mena de rellotge?

- De polsera.

- És una història d’un home que vivia sempre el dia d’abans?

- Clar. Per exemple, sempre el feien fora de la feina, perquè els dilluns no hi anava mai. Els dilluns anava a missa (era molt religiós) i també a veure jugar el seu equip de futbol. I el dia que s’havia de casar, hi va arribar el dia després. I així sempre. Perquè mentre s’havia de casar era a la perruqueria.

- I com havia demanat hora a la perruqueria, si li haurien donat per al dia abans?

- És que va ser així, però a les perruqueries de barri t’agafen sempre, tinguis hora o no, sobretot si t’has de casar. I per exemple, mai arribava a les festes sorpresa del seu aniversari. Sempre se les perdia, perquè hi arribava el dia següent.

- I com se’n va adonar?

- No se’n va adonar. Perquè els seus amics no li deien res, perquè com que la festa era sorpresa... Però quan va passar això del casament, sí. Tots els seus amics es van acabar per enfadar. Sempre el convidaven a coses i no es presentava, però que els convidés ell i tampoc es presentés, va ser massa.

- Va perdre tots els amics?

- En va fer de nous. Va fer amics del dia següent. Per exemple, el seu millor amic era l’home que netejava l’estadi del seu equip de futbol.

- Jajajajajaa.

- I a més, el dia del Judici Final, tampoc hi va arribar. Va arribar el dia següent, i per això va ser l’únic que es va salvar.

- Ets un flipat.

- Però va ser així.

- Pobre. I d’on havia tret aquest rellotge?

- Li va regalar la seva tieta el dia que va fer deu anys. Bé, el dia següent. La tieta li volia regalar pel seu aniversari. La seva tieta era dolça i sempre es preocupava pels altres. I li volia fer un regal molt especial. Per això va triar aquest rellotge tan xulu. Però el problema és que a la rellotgeria on l’havia encarregat hi va haver una confusió, perquè el rellotger feia molt mala lletra, i va apuntar pel dia 28 de febrer, però a la rellotgera li va semblar que deia 29, i no va ser fins el dia següent, que li van donar el rellotge. I d’aquí el retard que va anar arrossegant sempre, el pobre.

- I com es deia?

- Li hem de triar un bon nom – i poses les mans creuades sota el cap, recolzat al coixí, i mires al sostre el llum del fanal que entra pel balcó.

- Sí.

Seu i plora

2009-07-27T12:28:00.004+02:00

El dia que vaig arribar a Ziguinchor era el vuitè dia a Senegal. La sensació de viure una aventura s’havia acabat, i sobretot tenia calor i son. El set-places es va aturar i tot de joves s’hi van acostar de seguida, Vous allez où?, mentre començaven a baixar paquets de la baca del cotxe, oferien aigua freda o fruites, i cridaven en diverses llengües. Els altres viatgers del set-places més o menys es van anar col•locant en altres transports, en taxis, o van marxar a peu. J’attend un ami, qui vient me chercher, i em vaig apartar del garbuix de sorolls i de mans, carregant la meva motxilla.

Deixo la motxilla al terra brut, i m’hi assec, sota el sol que cau vertical. Esperava que el Théo seria aquí, no sé per què. Com que no hi ha horaris, realment era absurd pensar que ell es passaria tot el dia a l’estació, esperant que arribi un taxi del que en baixés jo. Però miro al meu voltant buscant-lo, i em vaig enfonsant. M’arriba la típica pudor d’escombraries acumulades, la humitat i la calor m’ofeguen, la confusió de l’estació m’atabala, estic tan sola.

Tens diners i la pell blanca, i vas de Kolda a Ziguinchor en un set-places i et sembla que és l’aventura de la teva vida. En sortir de Kolda, amb el mapa a la mà, intentant saber per on ens duia la ruta, somreia contenta, emocionada. Retrobaria el Théo, veuria casa seva, i les incomoditats del viatge són divertides anècdotes que explicaràs al blog, o tot dinant amb la família. Quan tornis a casa.

I no sé per què, a Ziguinchor, sola, asseguda sobre la meva motxilla, mirant al meu voltant buscant una cara coneguda, em vaig imaginar per primera i única vegada quedar-me. Vull dir, imaginar que no te’n vas. Que casa, és allà. Imagina’t arribar sense bitllet de tornada. I, de sobte, em vaig posar a plorar.

Només una mica, per descansar de la tensió, les males olors, la calor, la soledat. Més endavant el Théo em va explicar que Ziguinchor és una reinterpretació fonètica del portuguès i vol dir: seu i plora.

I de sobte, et sents una mica ridícula, sentint pena per no saps ben bé què.

Agafo el telèfon, i truco, com per tornar una mica. ...deixa el missatge després del senyal. Tuuuut. Deus estar molt enfeinat. Només trucava per... I de sobte, el sol llueix més i escalfa menys, els sorolls sonen més nítids, i entre tots ells sona el meu mòbil: és el Théo! Somric, m’apunto mentalment el nom del restaurant al que he d’anar, agafo un taxi, m’assec en una taula i demano una cervesa.

Em porten una cervesa de litre i un got enorme, amb un posavasos al damunt. La cervesa, bière Gazele, me l’han deixat amb la xapa posada a sobre, la retiro, i em serveixo la cervesa al got. Fresca, suavísima, ni sembla cervesa, però em sembla glòria. Me’n bec casi la meitat sense respirar.

M’alço, perquè a la taula del costat hi ha dos turistes catalans, i hi converso una mica.

I quan torno a la meva taula, el got és ple de mosques ofegades en cervesa, i l’ampolla també. De sobte entenc per què m’hi havien deixat la xapa, i per què el posavasos era sobre i no sota del got. Abandono la idea d’acabar-me la meva primera cervesa a Senegal, mentre el Théo entra per la porta, amb el seu somriure enorme, i comença una altra manera de veure Senegal.

Divendres que ve sortirem de Dakar camí de Ziguinchor, altre cop, per tornar a Oussouye el dissabte. Sento nervis a la panxa, i fa dies que revisc per dins moltes de les emocions. Tinc moltes ganes de reveure els llocs, els amics, els carrers, les olors, sobretot les sensacions. I en el fons, un cuquet, una mica de por que els records m’ennuvolin massa la vista.

Bon viatge, amic!

2009-07-21T16:56:00.001+02:00

En el meu somni, aquest amic que fa anys que viu fora, marxava. Jo plorava en acomiadar-lo. En despertar, em pregunto com se'n va algú que ja se'n va anar. Suposo que així: acomiadant-se en somnis.

Moure fitxa

2009-07-20T21:24:00.002+02:00

Doncs això: que d'una manera o altra tot s'ha de començar. Inclús una dècada.

[Per cert avui escrivint des de l'ordinador nou, acabat d'estrenar.]

30

2009-07-17T15:00:00.001+02:00

Doncs ja està fet.

Entrar a la trentena, que semblava que havia de ser com atravessar una cortina de foc, no ha estat tan terrible. De fet, ha estat divertit. Clebracions, riures, felicitats, etcètera. I que sigui per molts anys. Una amiga m'escrivia: que et facin molts petons i abraçades, que és el millor de fer anys. Sí que me'n van fer, que bé.

Entro als trenta amb aquesta pinta: amb un ull llegeixo poesia africana, amb l'altre vigilo que el Fer no em mengi l'alfil, tinc un rellotge enorme per penjar a la paret i una pila de textos per llegir. L'Angela Lansbury fent de Mrs Lovett a Sweeney Todd esperant que engegui el DVD, i tinc un llibre que no esperava llegir, però que ara que el tinc, no puc esperar, El Lector. I, clar, tinc pols a les sabates. La que anem acumulant i que procuro espolsar només en la justa mesura.

La setmana dels tres dijous

2009-07-13T12:08:00.005+02:00

Per aclarir un dubte que sortí tot dinant a Vilafranca, un dia qualsevol que no era dijous, he consultat l'Optimot:

1 4 la setmana dels tres dijous [o la setmana dels set dijous] Expressió humorística emprada per a indicar que una cosa és impossible, que no succeirà mai. Espera’t assegut, que no ho tindràs fins a la setmana dels set dijous!

Tot i que també he llegit pels puestos que l'expressió té relació amb els tres dijous precedents a Carnestoltes (dijous de compares, dijous de comares i dijous gras). Que dius, no veig la relació, perquè no són de la mateixa setmana.

(L'únic) dijous d'aquesta setmana faré 30 anys. Això vol dir sobretot que he de canviar la capçalera del blog. Tinc una idea, però s'accepten suggeriments. Però com que avui ho celebro amb uns amics, demà amb la família i dimecres amb uns altres amics, ben bé podria ser aquesta la meva setmana dels tres dijous: semblava que la setmana dels tres dijous aconseguiríem hora per a les vacunes del viatge, i al final ha estat per demà, dimarts. Quin lio.

També tenim ja comprada la mosquitera, els cabells tallats, els bitllets de tren a Madrid, i el cordino i cordill. I he trobat el diccionari en una caixa al despatx que encara té coses per endreçar de la mudança.

Patates braves

2009-07-02T09:00:00.003+02:00

- Com que no tenen patates braves? Si ho diu a la pissarra!

- És que diu que no tenen oberta la cuina.

- I per què no tenen oberta la cuina? Quin bar tanca la cuina a les vuit del vespre?

- No és per l’hora! És que han de trobar una cuinera nova. L’altra, ha marxat. Ha fugit amb el repartidor de gasosa.

- Au va.

- Que sí. Era una dona grassa, no massa gran, però tampoc es pot dir que fos jove. El repartidor n’estava enamorat. Des de feia molt de temps.

- Era guapa?

- Era reguapa. Una dona grassa, una mica baixeta, i molt guapa. El cambrer també n’estava enamorat.

- Com ho saps?

- Mira’l.

- Fa mala cara.

- Està super trist. I quan m’ha dit “Tenim la cuina tancada”, l’hauries d’haver vist. Semblava que es posaria a plorar en qualsevol moment.

- I com és que ha fugit així, la cuinera?

- Perquè el seu marit i els seus fills són uns cretins. Mira, el marit no li feia ni cas. Ni li regalava mai roses, ni l’aixecava de terra en una abraçada quan arribava a casa ni res. I els seus fills... els típics adolescents idiotes. Que no paren mai a casa, només mama què hi ha per dinar. La feien infeliç.

- Els ha abandonat?

- A prendre pel sac, els ha enviat. Se n’ha cuidat disset anys, ara que se’n cuidi el pare. El repartidor de gasoses és solter, una mica més gran que ella. Ha viscut amb la seva mare fins gairebé els cinquanta. Una mica calb, és molt tímid, però és molt atractiu. La seva mare es va morir fa sis mesos. I estava boig per la cuinera.

- Ningú reparteix només gasoses. T’ho inventes tot. No veus que això va amb distribuïdors que porten de tot? Fins i tot les patates congelades.

- Que no! Que és una empresa familiar de gasoses. De tota la vida. Només se’n troben en alguns bars. Mira, si vols demanem una gasosa, ja veuràs com no en tenen, perquè des de dimecres que el repartidor tampoc s'atreveix a venir aquí. Ara, que ja és ben bé per veure plorar el cambrer, si ho fem.

- No, no, calla.

- Doncs el repartidor de gasoses, el dimarts passat, en recollir les ampolles buides a la tarda, la va veure de mal humor, mig trista i cansada (pensa que dimarts van acabar les classes de l’institut, i els fills portaven tot el matí emprenyant a casa). I li va dir: “Ui, en quina hora més trista he arribat avui. A quina hora somriuràs demà?” I ella li va dir: “Així que et vegi entrar per la porta”. I des de dimecres que no tenen cuinera. Ara viuen a Santa Coloma.

- A Santa Coloma?

- Com ho sents. No és el destí més romàntic, però és on ell té el pis, a sobre el magatzem. I no vol deixar el negoci.

- Però des de Santa Coloma bé podria venir i treballar aquí.

- Sí, però ara ella porta els comptes de l’empresa del repartidor de gasoses, que ja s’estava fent un embolic. Sort d’ella. A més a més, n’estava cansada de la cuina del bar.

- Tenen l’aire condicionat molt fort. M’estic quedant gelada.

- Fredolica. Anem. Et prepararé patates a casa.

Tornem al Senegal

2009-06-29T16:11:00.006+02:00

Tornem al Senegal, aprofitant les tres setmanes de vacances que tinc a l'agost. Enguany no hi vaig a treballar en cap projecte, sinó de vacances. Reviso el que escrivia fa un any, quan em plantejava el viatge. Que tenia por. Que tenia expectatives, i que segur que no s'adeien al que realment m'esperava. Que venia d'un sopar a Sarrià, per acomiadar-me d'en Theo, ens veiem al Senegal! I que això era molt emocionant.

La setmana passada vam fer el sopar a Sarrià, però en comptes de 5 érem 15, i va ser molt més divertit. I el comiat, igual d'emocionant. Ens veurem a Oussouye.

Enguany no tinc la mateixa por. Enguany tinc records i expectatives. Que és una combinació que sempre fa de mal portar. Tinc fotos que reviso, una llibreta amb notes que vull recuperar i endur-me, però vull que m'hi quedin fulls en blanc per escriure-hi més contes per a la Lili (i per a qui els vulgui llegir).

I tinc una llista de coses a fer (clar):

- ~~bitllets d'avió~~

- vacunes

- bitllet de tren a Madrid (sortim d’allà!)

- triar llibres per llegir

- tallar-me els cabells

- mosquitera per al Fer

- preparar la farmaciola

- comprar llibretes

- preparar el cosidor de campanya

- comprar piles per a la lot

- buscar el diccionari de francès de butxaca (què en dec haver fet?)

- pinces d’estendre

- cinta americana

- cordino i cordill

- llençols

- antimosquits

Per la resta, no news, good news, que diuen.

Bruixes

2009-05-26T15:35:00.004+02:00

Avui m'he recordat d'una imatge d'un poema, i m'he posat a buscar-lo. No m'ha costat molta estona: 0,23 segons. M'he passat una bona estona (això sí) buscant una foto que s'hi adigués. És aquesta foto d'un tros de camí entre roques, al Torcal de Antequera. Que bé podria ser on buscar-hi les bruixes velles, xuclades, de galtes enfonsades, que com boira s'amaguen als cataus i entre les soques quan neix el dia. I vestides de teranyina verda! Ecs! No direu que no és per morir-se de por. De por i de misteri i de ganes de saber què són aquestes potingues que els va receptar el diable.

Poema del bosc

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.

Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.

En surt un requitzell del fons de cada esquerda,

vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna

com una fumarella dissipen la vedruna.

El vianant que es perd sent riallades d'ossos.

Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades

rostos avall i cerquen les aigües encalmades

dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.

Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades

les filles de la lluna. Són velles i xuclades

com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines

mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,

com pellingots inútils. La dura carcanada

dels geps apunta sota la pell tivant i dura.

El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina

sortia de les goles com una llarga espina.

Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,

però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques

i àdhuc en les primes esquerdes de les soques

balmades, on serva cada una jaç i estable

i més d'un potinga que els receptà el diable.

Guerau de Liost

Tenir pols a les sabates és tenir un farcell ple de coses desendreçades i mig oblidades on ficar la mà, a qualsevol hora del dia, i a veure què surt (i connexió a internet per poder estirar del fil, que sinó només pessigues). A vegades tens sort.

Jo, hi ha dies que entenc per què serveix la poesia.

Passeig pel port

2009-05-13T13:48:00.009+02:00

Unes quantes fotos d'un capvespre de passeig.

El carrer Nou de la Rambla:

Bicing a Paral·lel:

L'edifici de les Drassanes, que allotja el Museu del Port, amb l'edifici d'Aduanes i dos fotògrafs reflectits:

Les Golondrines:

Colon des de la Rambla de Mar i el sol ponent-se darrera Collserola.

Panoràmica del Port des de la Rambla de Mar:

Lectura

2009-05-05T16:11:00.004+02:00

Paul Auster és un senyor amb els ulls grossos i ulleres molt pronunciades, com si fes mil segles que no dorm. A més, a les fotos, sempre hi surt amb aquesta cara de circumstàncies, en molts casos amb les mans a prop de la cara, i com si tingués una preocupació que vol amagar. Que no? Mira-ho tu mateix.

També és un senyor que ha escrit una pila de llibres (38, incloent guions de pel·lícules i altres contes, segons la Viquipèdia).

Que sempre n’he desconfiat. Vaig veure Smoke i em va agradar prou, però després vaig veure Lulú on the Bridge i no vaig pillar un cromo. Això pel que fa a pel·lícules. De llibres, encara no n'havia tastat cap. Però (i això és definitiu) el Pere va dir que pse, i consti que això va ser abans d’entrar a l’època d’esperit crític (sobre)aguditzat en la que es troba ara.

Però com que el Tito em va fer un regal de Sant Jordi (2008!), doncs al final vaig començar la Trilogia de Nova York. La primera novel·la no em va agradar gens. Si vols que t’ho digui, comença més o menys interessant, es fa un tant avorrida i després no entenc què dimonis li passa al personatge que es torna completament boig sense que s’entengui ni un borrall del per què. I després encara es torna més boig, i xim pum. No m’ho trago, ho sento, i a més ell, amb aquells ulls grossos, em mira com dient, ho pilles? És la ingovernabilitat de la vida del pobre senyor escriptor-protagonista torturat per les seves pròpies neures i creacions, no ho pilles? I jo, que no, que no ho pillo. Que no m’ho trago. Que no cola, vamos.

Una mica indignada, castigo el llibre: avui no véns. He de passar la nit fora de casa, i no, no véns. Avui ve la Mercè. I prenc “Mirall trencat”, del que ja faré la ressenya quan m’inspiri. Que li donin pel sac a l’Auster, tu, on hi hagi una Rodoreda. En acabar Mirall trencat, i animada tant pel Tito com pel Fer, que li fan bona propaganda a la Trilogia, m’animo amb el segon relat, del que confesso que he llegit a penes una vintena de pàgines i he abandonat. No entenc què vol de mi aquest relat. Me’l miro en serio i em fa riure. Me’l miro sorneguera i em fa una mica de pena. Quan intento posar-m’hi transcendent trobo que li falta profunditat, o li sobra, jo què sé. No sé com posar-m’hi, i al final, em rendeixo. I ell continua amb aquesta cara de tenir una cosa super important a dir, que penso, coi, doncs digues-la!

I per això he agafat el Sant Jordi 2009 del Tito, Tigre Blanc, d’Aravind Adiga, un indi del que no sé res, però que de moment em té ben enganxada a les peripècies d’aquest criat-xofer d’un terratinent mafiós d’una zona rural de la Índia, que escriu cartes al Primer Ministre de la Xina perquè quan aquest visiti la Índia sàpiga què s’hi trobarà. I en la primera carta ja li ha explicat que va matar el seu propi amo!

I tot això ve a cap perquè m’ha fet tanta gràcia que en Reig digués que Auster (i Vila-Matas) és un escriptor que escriu influït sobretot per les contraportades dels seus llibres. Que encara ric ara del terme: escriptor solapista. Clap, clap, clap pel senyor Reig, com de costum.

Desperté a su lado...

2009-05-04T11:49:00.005+02:00

- Podríem fer un blog nou.

- Jajajaja - i mentalment compto: ...nou i deu. Excessiu es miri per on es miri.

- Hi he pensat i crec que l'hem de fer.

- Sobre què?

- Tu digues que t'hi apuntes, dona.

- M'hi apunto.

- Sobre relats curts.

- Hem de fer aquest blog. No hi ha dubte. Comencem, corre.

- Hem de triar un nom que comenci per D.

- Efectivament.

I així i de cap altra manera és com neix aquest nou blog. Després va ser qüestió de fer voltes al llit un parell de matinades fins que se'm va acudir una idea per al títol, d'un parell de migdies de xat per acabar-la d'arrodonir, de que l'Ottinger treballés una mica en el disseny, de que el_situacionista es queixés però acabés dient amén i que el Kike acceptés la invitació i aparegués, finalment, entre els autors.

En sabré, d'escriure relats curts? El més segur és que no. Però el que més m'agrada dels blogs és llegir, no pas escriure. De moment, mentre m'ho penso, reaprofito coses per tal de poder dir que he començat a contribuir. Hi feu una ullada? Desperté a su lado.

Sant Jordi

2009-04-23T12:07:00.000+02:00

Leipzig, apunt número 2

2009-04-20T17:28:00.005+02:00

Ara hi he caigut, que encara tenia pendent penjar, com a mínim, les fotos dels gravats del monument xungu que vam visitar amb el Tito a Leipzig, perquè s'entengués per què deia que era un monument xungu. Aquí les poso doncs. M'adono que aquest apunt número dos just compleix els mínims per ser un apunt, però, clar, estic amb la llista de deures de Sant Jordi.

I les caixes per desfer!

2009-04-17T13:09:00.004+02:00

Només falta una setmana. Aquest serà el primer Sant Jordi del nou blog, i d'altres coses, clar. Quins nervis! Fa unes quantes setmanes que faig llista mental (i alguna de material, perquè cada cop tinc menys capacitat de retentiva) dels llibres que vull regalar, i sí, potser el teu fins i tot ja el tinc a la prestatgeria nova del nou pis. Nerviós? Nerviosa? Ho entenc...

Deures que he de fer d'aquí a Sant Jordi:

- trobar o fer una foto xula per a la felicitació

- trobar o fer (jajaja) un poema o motiu bonic per posar-lo a la felicitació

- comprar els llibres que em falten i que tinc pensats

- pensar i comprar els més difícils i que he anat aparcant

O sigui que si em busques, ja saps, estaré perduda en alguna de les caixes de llibres per desfer. Et deixo que tinc una feinada.

Sense apretar gaire

2009-04-02T13:38:00.005+02:00

Fa molts dies (setmanes!) que no escric. És una mica per mandra i una mica perquè no tinc temps. Entre altres ocupacions, trasllado les sabates, amb pols i tot. De Sant Boi al Poble Sec. En concret a un 3er pis lluminós i bonic en una finca antiga en un carrer estret on un dia al 1961 hi havia uns nanos assajant de toreros (en una foto que he robat por ahí a internet).

El 3er pis en concret, ara mateix té pocs mobles, i menys pols que ahir, les parets nues i els armaris buits. Amb tot això vull dir que em passen els dies que ni me n'adono,... a velocitat alarmant! I que per això no havia escrit res des del 12 de març, tot i que amb lletra petita i sense apretar gaire, havia escrit a la llista de bons propòsits que escriuria més al blog.

Ah, i sí, el 3er pis té cohabitant, o tindrà, si aconseguim posar-lo a ell i el seu maletam en una furgoneta de lloguer que aquest cap de setmana farà 1400 km. El que deia: sense apretar gaire.

Vaig anar en un autobús que no tenia frens

2009-03-12T18:42:00.006+01:00

Avui he escrit una coseta sobre agricultura i cooperació per a una publicació, i estava regirant entre les fotos de Senegal per si alguna em servia per il·lustrar-ho. I revisant he trobat aquesta, que no em serveix per la publicació, però m'ha inspirat per escriure avui:

És una foto ben divertida, i que a mi em sembla una manera d’explicar com van les coses, de vegades. Sobre rodes. Encara que normalment és sobre unes rodes complicadíssimes de trobar, que necessiten molta gent per empènyer i que no s’ajusten a allò que hom havia pensat en un inici. De vegades el problema és aquest, pensar des d’un inici. Sobretot si es tracta del trànsit rodat a Senegal.

I llavors he pensat que escriuria un recull d’anècdotes de temàtica transport rodat, tot i que tenen un caire diferent al que serien els contes sobre Senegal que he anat escrivint.

El titular u és (ho faré en forma de notícies per donar-li emoció):

Vaig anar en un autobús que no tenia frens.

I no us penseu, que hi vam fer 40 km! El més fort és que no ens vam adonar que no tenia frens fins que no érem a la població de destí. Vull dir que el conductor ho feia de conya. El titular és que el bus no tenia frens, i la lletra petita de la notícia també. Realment no tenia frens. No és que frenés poquet. És que no tenia frens. O bé sí que en tenia, però com les rodes del cotxe de la foto, un fre que no era el fre. Ara, que frenava, t’ho juro jo. Consistia en que el noi encarregat del cobrament dels bitllets, quan calia aturar el bus, saltava amb una pedra molt grossa que guardava darrera el darrer seient i la posava davant la roda. Per a això, el conductor havia de frenar molt amb el fre motor (i preveure amb molt de temps les parades!), i en el moment adequat, zas!, el noi baixava amb la pedra. Tot molt sofisticat.

El segon dels titulars és:

Vaig anar en un cotxe que no tenia dipòsit de benzina.

O sí que en tenia, però no el tenia connectat al motor, de manera que és com si no el tingués. En canvi, el propietari del vehicle, que el feia servir de taxi per a petits recorreguts, havia posat una garrafa de 5 litres al costat del motor, i uns tubets que sortien de la garrafa i anaven cap al carburador. A la benzinera, ell omplia la garrafa del motor i també les garrafes que tenia al maleter, amb les que anava reomplint la garrafa del motor. Autonomia poca, per això dic que feia de taxi per a petits trajectes. Sigui dit de passada que la percepció que és poc segur omplir el dipòsit de benzina amb el motor encés està poc generalitzada. Estàvem tots pàlids al cotxe mentre el conductor omplia tranquil·lament la garrafa. Glups!

El tercer titular és:

El policia ha decidit immobilitzar el taxi i hem d’arribar a casa a peu.

No, no és molt dramàtic com a notícia. Però sí molt còmic. Perquè el policia va considerar que el taxi no estava en condicions de circular. Jajajaja. I tenia frens i dipòsit de benzina! Peeeerò la porta del conductor s’ha de tancar amb una cordeta i la finestra del darrera a l’esquerra no baixa. Sort que ja érem a 200 metres del destí. Vam decidir descarregar les motxilles i donar el trajecte per finalitzat.

En la secció de Classificats, hi he trobat que:

Una bicicleta nova però de qualitat dolentíssima costa uns 35.000 CFA (uns 50 euros).
Un burro dels bons, que corre sense coixejar, costa uns 10.000 CFA (uns 15 euros). Si no et fa res que coixegi, per 5.000 el tindràs.

És clar que la bici no menja, però donat que al segon trajecte es va trencar per tot arreu... realment ens vam equivocar en decidir-nos per les bicis.

Una bici vella

2009-03-10T16:22:00.005+01:00

- Doncs jo no crec que aquesta bici fos d’un nen.

- Ah no?

- No. Trobo que és massa grossa per ser d’un nen.

- I doncs, de qui deuria ser? Com ha acabat a l’aigua?

- Jo crec que és una bici molt vella, tota plena de records, i molt espatllada. Penso que devia ser d’un home vell, amb bufanda i gorra, que pedalava i feia molt soroll, perquè la cadena grinyolava i un pedal estava trencat. Era esprimatxat i tenia el nas prim i llarg i fumava mentre anava en bicicleta. Només li agradava fumar mentre pedalava. Com que no tenia gaires coses a fer, només pedalava per pedalar, anava amunt i avall, sense anar a cap lloc, fins que era l’hora de dinar. El seu fill, el dia que l’home vell i esprimatxat es va morir, no sabia què fer amb la bicicleta, tota trencada, era molt vella i espatllada, però tenia molts records. Li sabia greu, però u, no sabia arreglar bicicletes, dos, no tenia on guardar-la, i tres, era fill únic i per tant tota la responsabilitat de què fer-ne era seva.

- No tenia germans?

- Si en tenia, no es van preocupar d’ajudar-lo amb el problema de la bicicleta.

- O potser viuen en una altra ciutat.

- O potser viuen en una altra ciutat. El cas és que la bici es va quedar al carrer. Això devia ser octubre, a principis, com a molt, o potser fins i tot a finals de setembre. La bici era molt vella i estava molt espatllada, i tots aquests dies al carrer la feien semblar encara més vella i a més, abandonada. Saps com els cotxes que estan massa temps aparcats, que la guàrdia urbana els enganxa un avís i després se'ls enduen? Doncs a Leipzig això també ho fan amb les bicicletes. De manera que al fill de l’home molt vell li van posar una multa, i es van endur la bicicleta molt espatllada. Ell, que era molt diligent, va anar a pagar la multa, però li van tornar la bici. I així varies vegades. Fins que es va cansar de pagar la multa i al final, més o menys cap a finals d’octubre, perquè el llac encara no estava gelat, se’n va desfer.

- Però com va acabar la bici a l’aigua?

- La va llençar ell!

- Em costa d’imaginar. Em sembla que algú ha d’estar enfadat per llençar la bici a l’aigua. Jo em pensava que l’hauria deixat al costat.

- Estava enfadadíssim! Li havien posat ja tres o quatre multes. I va pensar que a l’aigua ningú aniria a mirar de qui era la bici.

- No, clar. Així que no era d’un nen?

- No. Però de totes maneres la foto t'ha quedat molt bé.

- Gràcies. Li he retocat el color.

- Ja m'ho semblava.

Leipzig, apunt número 1

2009-03-04T14:32:00.008+01:00

El cap de setmana passat, el Fer i jo vam visitar el Tito a Leipzig.

Com que no hi ha vols directes i vam fer escala a Frankfurt, vam arribar bastant tard, però el Tito ens esperava amb els braços oberts, la casa calenta i les esbargínies farcides a punt de posar al forn.

Com que encara no tinc baixades les fotos de la meva càmera, he manllevat les del facebook del Tito i el picasa del Fer per a aquest primer apunt sobre el viatge, i tan aviat com tingui les meves, faré la crònica i penjaré el reportatge fotogràfic.

Només perquè us situeu, Leipzig és un lloc on els ànecs tenen els peus freds:

I on, malgrat el fred, el Tito segueix tan rialler com sempre:

Aquí ens podeu veure al Tito i a mi davant el monument més xungu que he visitat mai. Quan us ensenyi les fotos dels gravats de la façana entendreu per què.

Ladies and gentlemen... the Band!

2009-02-25T11:28:00.000+01:00

El darrer concert havia estat al setembre del 2007. Després de més d'un any, dissabte passat vam tornar a fer un concert. Babilònia pot ser moltes coses. Jo ja vaig dir que per mi era l'oportunitat de fer-ho. I ho continua sent.

Era el primer concert després de molt de temps i també després de bastants canvis en el grup. Crec que vam donar la talla. És a dir: la nostra talla. El que som. I jo, sobretot, em vaig divertir.

Aquí es pot veure clarament com el Gascon i jo ens ho vam passar teta cantant (i que el Pau s'ho va passar xepi xepi):

I l'endemà, a la platja de Sitges, vam fer les fotos per a la capçalera de la nova estètica del blog. Que la idea era passar un dia tranquil a la platja, però resulta que no havíem calculat que era Carnaval i que Sitges seria un formiguer de personatges estrafolaris, per exemple, un banysita disfressat de motorista disfressat de futbolista:

Gràcies, Fer.

Quadern de lectura

2009-02-13T10:58:00.000+01:00

Quan vaig marxar a Senegal, la meva motxilla pesava 18kg. D'aquests, potser 2 eren llibres. Entre els que necessitava d'agronomia, els utilitaris (guia, diccionari) i els de lectura:

També duia, tot i que no surt a la foto, el que estava llegint llavors, Breakfast of champions, de Kurt Vonnegut, i en canvi al final vaig deixar Esperant el vot de les feres perquè no acomplia la ratio pes/pàgines adequada.

Tant Breakfast of champions com El antropólogo inocente estan pendents de ressenyar (tot i que d'altres ho han fet, aquí i aquí), perquè els vaig deixar a companys de viatge que encara no me'ls han tornat (ja ho diu la mare, tonto qui deixa un llibre, però encara més tonto qui el torna...). Però sí que tinc ja una col·lecció de ressenyes de llibres llegits allà, que potser aniré completant si recupero els llibres prestats.

Com que de moment aquest blog que vaig obrir sense saber massa què hi posaria conté molta part del que vaig viure al Senegal, hi enllaço també el que seria un quadern de lectures.

Durant el viatge vaig acabar Breakfast of champions, vaig intercalar fragments del Quadern Gris, vaig llegir Ebano, El antropólogo inocente, El corazón de las tinieblas i un que vaig comprar allà, Les noctuelles vivent de larmes, d'Ibrahima Ly. Un cop tornada, enyorada encara, vaig llegir Esperant el vot de les feres.

Casualment, ho recordeu, oi?, aquest blog de llibres va néixer en un restaurant senegalès al Born. M'alegro molt que, tot i la intermitència de vegades, hàgim aconseguit donar-li el caire que ens imaginàvem.

L'Agent del Parc Nationale

2009-01-20T12:43:00.000+01:00

L'Alphonse és monitor de la granja escola. Té 21 anys, i ell mateix va aprendre agricultura amb els Pères Piaristes en una granja escola. La seva llengua és el diola, però m'explica que el wolof és la langue nationale, i que cal que aprengui el wolof. Si el sent el Theo...! L'Alphonse m'ensenya paraules de diola i de wolof, que vaig anotant a la meva llibreta, aquesta petita que sempre duc a la butxaca. A la meva butxaca hi guardo la llibreta, el passaport, la cartera amb els diners, el telèfon mòbil que fa només de rellotge, una llanterna petita, un pot d'antimosquits i un diccionari francès-català. I sempre ho duc al damunt.

L'Alphonse té moltes ganes d'anar a treballar a Barcelona. Ens explica de tots els catalans que ha conegut. En Borja, que li va ensenyar com fer les planxes per a l'hort, li està buscant feina a Barcelona. La Meri va explicar-li per què els arbres s'han de plantar així. Etcètera. Nosaltres, més que ensenyar-li res, l'hem interrogat. La feina que hem anat a fer inclou fer entrevistes als alumnes i monitors de la granja, i l'Alphonse, xerrador, ens ha tingut tot un matí explicant-nos la seva feina a la granja. Els pollastres, els fruiters, els pebrots, la géstion économique...

L'Oscar i jo volem anar a veure una reserva zoològica a prop de la granja. És un caprici d'europeus, veure lleons i micos engabiats, però l'Alphonse s'hi avé. Diu que parlarà amb un amic seu que treballa al parc perquè el puguem visitar sense problemes. Les noies també s'hi afegeixen, i alguns altres dels monitors també. De manera que ens posem en marxa.

Són les tres de la tarda, i ens dirigim cap al zoo, que està a la carretera per la que s'arriba a Karang des de Sokone, a un quilòmetre del poble. L'Oscar i jo proposem d'anar-hi a peu (l'Alphonse diu que on fait comme des scouts), però els nois volen agafar una carreta. Negociar qualsevol cosa a Senegal vol dir hores i hores de paciència. Sobretot perquè un cop començada la negociació no és possible deixar-la estar. Allà es parteix de la idea que l'acord sempre és possible, només és qüestió de parlar-ne durant prou estona. De manera que invertim aproximadament una hora en negociar la carreta.

L'Oscar i jo, que no ens cansem mai de fer gala de la nostra condició d'europeus, ens impacientem. Fins a tal punt que al final decidim deixar tothom plantat i caminar cap al parc. L'Alphonse ens segueix, i mica en mica també tots els altres. L'home de la carreta està indignat, però és que ja són les cinc i encara som aquí. De manera que per fi ens movem, i ja anem camí del parc. Prenem una drecera, i trobo sospitós que existeixi una drecera per a un camí recte, però a l'Àfrica mai se sap.

Ens fiquem al bosc. El camí en alguns trams està ple d'herba. L'Ibra es fica pel bosc per mirar d'espantar algun mico i que el puguem veure. Evidentment, sense resultat. Quan fa dues hores que caminem per la drecera demano a l'Alphonse que on ens està portant. M'explica que el seu amic treballa en un altre parc, que està una mica més lluny, però que és més gran. Són prop de les set del vespre. Jo, francament, crec que de lleons no en veurem ni un. L'Alphonse em pregunta si duc la meva llibreta. Li dic que sí, és clar, sempre la duc a sobre. No sé per què m'ho pregunta, però m'imagino que em vol explicar com es diu alguna cosa en wolof perquè me l'anoti. Potser mico, que ens ho acaben de dir i ja no ho recordo.

Hem arribat al parc. Ho diu clarament aquest cartell que assenyala l'Oscar. Dimonis. Ni un ni mig, us ho dic, ni un ni mig, de lleó. Arribem al poble, i ens dirigim a la casa de l'amic. L'Oscar es desespera, jo ja no. Seiem, tots junts, amb la família de l'amic, la colla de monitors i els quatre blanquets.

L'Alphonse li comenta al seu amic que volem visitar el parc. Ah, c'est fermé. No m'extranya, són quarts de vuit. C'est fermé parce qu'il y a beaucoup de mouches et moustiques. Parce qu'il y a beaucoup des hèrbes pour la pluie. És a dir, que cal visitar el parc a l'època seca. L'Alphonse ens ho explica pacientment, el seu amic té raó, és una bogeria entrar al parc amb aquesta herba tan alta, se'ns menjaran els mosquits. Un cop que ell hi va anar i li van picar molts mosquits. Però tot i això, l'Alphonse, content, em diu: ja li pots fer les preguntes.

El miro com si m'hagués llançat una pedra. Les preguntes? Tu as ton cahier, n'est pas? Sí, tinc la meva llibreta (la trec). Ja li puc fer les preguntes? I per fi caic del cavall. L'Alphonse creu que el seu amic té una feina molt més guai que la seva. Com que jo li vaig estar fent un munt de preguntes sobre la seva feina a la granja escola, li ha semblat que segurament m'alegraria molt poder-li fer preguntes al seu amic que treballa al Parc National.

Em moro de vergonya. Sobretot perquè no sé què preguntar-li. Però d'acord, li faré unes quantes preguntes. M'adono que l'Alphonse ens ha dut fins aquí només per això. Ni al parc hi ha lleons, ni el parc es pot visitar en aquesta època. Però hi ha un noi que contestarà les meves preguntes. Doncs som-hi.

-Treballes al parc?

-Oui.

-I què hi fas, al parc?

-Je suis agent.

Silenci.

-Et qu'est ce qu'il fait, un agent.

-La securité.

Més silenci.

-La securité de quoi?

-Du parc.

I és en aquests moments en que no t'has de preguntar per què l'Alphonse ens va dir que havia parlat amb el seu amic i que no hi havia cap problema per visitar el Parc, ni per què, si és època de pluges, hem anat a un parc que només es pot visitar durant l'època seca, ni per què tot i que hi ha un parc a un quilòmetre hem caminat dues hores i mitja pel bosc, ni molt menys per què són les 9 del vespre, és negra nit i hem de tornar a peu fins a la granja. I encara menys per què agafem un camí diferent i hi arribem en tres quarts d'hora. El millor és no preguntar-te res d'això i esperar que, per l'amor de Déu, els altres t'hagin guardat sopar. I, si pots, caminar més depressa.

Sweeney Todd

2009-01-02T10:50:00.000+01:00

Fa 13 anys es va estrenar aquest musical de Sondheim a Barcelona. La crítica era bona, i ens hi vam acostar, una mica com qui no vol la cosa. En vam quedar impressionats. Tant, que vam repetir al cap de pocs mesos, i que ens vam comprar el CD amb les cançons i vam escoltar-lo fins saber-les pràcticament de memòria. Eh, Pau (Vegeu els fets de Sweeney Todd)?

Fa uns mesos, la notícia que Tim Burton en preparava la versió cinematogràfica em va fer molta il·lusió. Pocs dies després de l'estrena, la mare i jo ens vam adreçar al cinema calçades de crispetes i molta impaciència per tornar a veure els fets.

I quina decepció. Si ho voleu saber, a mi la pel·lícula em va semblar sosa, em va semblar tètrica i gens divertida i que, honestament, la Bonham-Carter no li arriba a la Vicky Peña ni a l'alçada dels ginolls. Em penso que en Tim es va deixar endur pel seu costat melancòlic-manostijeras i es va carregar tot l'humor negre del musical. Però està clar que això va a gustos.

I poc després, l'anunci que el Teatro Español produïa una nova versió del musical amb un repartiment i un equip molt semblant al de Barcelona em va fer comprar ràpidament un bitllet d'avió i córrer cap a Madrid a veure musicals com qui va a Broadway. El cap de setmana passat vaig ser a Madrid. Vaig aprofitar l'avinentesa per pujar al terrat del Círculo de Bellas Artes, per passejar per la ciutat, veure-hi bons amics i tot d'altres coses que es fan.

Però el diumenge al migdia ja em podien els nervis! A mitja tarda ens ficàvem al teatre i quan en vam sortir estava plena de música, emocionada i molt i molt contenta. No sé si el millor que puc dir és que era exactament com ho recordava de Barcelona. Em va agradar molt. Reconec que hi anava ben disposada. Em vaig emocionar, vaig riure, vaig tenir por i vaig gaudir de la música i el teatre. El que és clar és que si porten el musical a Barcelona, repetirem. Oi?

Tagamanent (1056m)

2008-12-22T19:47:00.000+01:00

El temps i els dies se m'escolen entre els dits com si fossin sorra fina, o com el fum d'una olla d'arròs. Em passen els dies volant, i dijous ja és Nadal. I si hi ha un lloc on el temps s'alenteix i els dies s'allargassen com les ombres a les cinc de la tarda és a la muntanya.

Ahir, diumenge, volíem anar al Matagalls, però ens van espantar dient que trobaríem neu, de manera que vam rebaixar les expectatives al Tagamanent. Al final, no n'hi havia per tant i podríem haver fet el Matagalls, però què hi farem.

Sortim a una hora bastant més que raonable (per tardana) d'El Figaró. El termòmetre diu -1ºC. El cert és que fa molt fred, tot està gebrat i l'inici del camí, la pista asfaltada (grmf, primera sorpresa) que va fins a Vallcàquera, té trams on no hi toca el sol en tot el dia.

Arribats a Vallcàquera la pista deixa de ser asfaltada, i es converteix en una pista de terra bastant avorrida que puja i puja i puja i puja i ens fa suar. Ha sortit el sol i la inversió tèrmica causada per l'anticicló d'aquests dies es fa notar. Vull dir que suem com pollets i ens hem d'anar treient la roba. En algun punt les vistes són molt xules.

Un cop al coll, la pista es converteix en senderol i arribem en poca estona al cim. Esbufeguem. Es noten els dies d'inactivitat. L'ermita de Santa Maria és oberta, i uns voluntaris expliquen molt voluntariosament les històries i la Història de l'ermita i del Tagamanent. Ens expliquen que això passa el tercer diumenge de cada mes.

Dinem el clàssic pa amb formatge, reposem i fem fotografies. Les vistes són espectaculars, el cel és molt net, veiem tot el Pirineu, i just davant nostre els cingles de Bertí amb la Mola i Montserrat al fons.

En baixar, la pista es fa eterna i castiga peus i cames. I a mida que anem retrobant els freds fons de les valls ens anem tornant a tapar, i somriem contents al nen amagat.

Torna Nadal

2008-12-16T15:52:00.000+01:00

Torna Nadal

L’arbre desvtella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Fa uns dies que plou i que fa fred. És hivern, i és el que toca, però no m’acostumo a tenir els peus freds. I és que torna el Nadal i ho sé pels odiosos Pares Noels escaladors que ja colonitzen els balcons del poble i encara falten 10 dies. (Consti que faig referència als pares noels sobretot per no decebre l’Elena que sé que espera les meves queixes per poder-me dir que estic boja.)

Torna Nadal, que són vacances, que són dinars, que és la família i la Fira de Santa Llúcia, que són regals, que és el dispendi i els contenidors de reciclatge de paper plens a vessar. Que és sentir uns quants remugar no m’agrada el Nadal, i a mi, que no m’agrada la idea, però que m’encanten aquests dies. Que odio les musiques dels anuncis però m’agrada fer-te un regal o tenir una excusa per trucar-te o quedar per fer un tomb. Que és acabar l’any i començar-ne un altre, un pas petit, una nit qualsevol, un any endavant.

I suposo que el més escaient és que comenci la llista de bons propòsits amb un petit, però valent:

- Escriure més al blog.

El fum d'una olla d'arròs

2008-11-17T17:42:00.000+01:00

A la llibreta que em servia de diari quan vaig ser al Senegal hi vaig anotar moltes coses, sobretot del meu dia a dia. Recordo que un dia vaig anotar que estava escrivint massa, coses massa petites, inútils, fútils, que després ni jo voldria llegir, però que volia conservar la sensació de voler absorbir i recordar cada petit detall. En part, perquè havia promès a algú portar-los, tots aquests detalls. En part perquè no donava l'abast de recollir tot el que hauria volgut, i sentia com les sensacions em fugien per entre els dits com si fossin el fum d'una olla d'arròs.

Uns mesos després de la tornada, reviso aquelles notes. M’alegro dels detalls que hi són, i també dels que no hi són. Hi ha detalls, la majoria dels que us porto aquí, que de fet no vaig escriure. Però és que no calia. Quedaven escrits en mi.

El mateix dia que vaig afinar la guitarra de l’Idy, en Patrick ens va portar fins als arrossars.

En Patrick deu tenir 15 anys, però ell diu que en té 18. Té un somriure netíssim i una mirada intel·ligent. Duu unes sandàlies blanques de plàstic, uns pantalons curts d’esport i una samarreta sense mànigues. El veureu a la fotografia que il·lustra el conte anterior, i en la d'aquest. No sé d’on ha tret la pilota de futbol, i demana a un amic que ens acompanyi. Em criden, ja hi som tots. De manera que m'acomiado de l'Idy i anem cap als arrossars.

En Patrick té moltes ganes de conèixer-nos, de parlar amb nosaltres, té una curiositat immensa i fa preguntes. Em penso que és de les poques persones a Senegal que em va fer preguntes. Però també se sent complagut per la nostra, de curiositat. Ens ensenya cada detall, ens comenta cada petita història, ens explica amb paciència infinita. Crancs, peixos, arbres, arròs, cabanes. Tot el que li vulguis preguntar. Agafen els crancs i els col·loquen perquè els puguem fotografiar. Cacen peixets perquè veiem els peixos més petits que veuràs en la teva vida.

Ens duen fins als manglars, juguen a futbol mentre nosaltres fotografiem el planter d’arròs. Al capdavall, hi hem anat a estudiar. Es banyen al riu mentre nosaltres riem i gaudim del paisatge. Al final, els meus companys més valents també es fiquen al riu. Se’ns fa tard, i hem de tornar, o arribarem tard a l’hora de dinar.

Tot i que anem tard, en Patrick insisteix a fer una mica de tomb, ens vol portar al Baobab Sagrat. El Baobab Sagrat és al mig d’un camí, és gegant. Té una arrel que se’n separa a uns dos metres, deixant una mena de túnel dins l’arbre, pel mig del qual passa el camí. Segurament és un arbre que té més de cinc cents anys. En Patrick m’explica que és un arbre molt vell. Tan vell, tan vell, que quan ell va néixer ja hi era. De fet, és tan vell, que creu que quan va néixer la seva mare, ja hi era. Potser fins i tot, comenta dubtós, quan el seu pare era petit, ja hi era. Però es fa enrere. No, no creu que sigui tan vell.

Camina silenciós al meu costat. Es nota que li ha costat trobar la manera de fer la pregunta, però al final se’n surt. Em diu, Eva. Quan tu vas venir amb amb l’avió cap al Senegal... els núvols... de prop... com són? I és desconcertant no saber-li explicar. Després de pensar-hi una mica, li dic que com la boira, però o al Senegal no n'hi ha, de boira, o jo no li sé explicar el que és. No serveix com a explicació. Finalment li dic que com les flors de cotó.

Però no ho són, no són com les flors de cotó. Ara fa mesos d’aquell migdia calorós, i jo lamento de no haver sabut explicar al Patrick com són els núvols. M’agradaria haver-li dit que són com el fum d’una olla d’arròs però molt i molt més grossos.

Anbone

2008-11-08T23:22:00.000+01:00

Un dia vaig jugar al futbol més estrany que he jugat mai. Era un dia en el meu viatge a Senegal. Em trobava en un moment delicat de l'estada, despistada, desorientada, enfadada i una mica trista. Havia decidit acompanyar unes amigues al poble on elles s'estaven, pensant que la companyia em situaria. Hi arribàvem a mitja tarda. Jo duia una petita motxilla amb les bàmbes, dues samarretes, un llibre i el raspall de dents. Jo, que sempre vaig amb tants persidecas, ho havia deixat gairebé tot.

De camí calia travessar un camp de futbol. En el camp, les altres vegades que hi vaig passar, només hi havia vist vaques.

El dia en que jo estava tan enfadada, curiosament, hi havia nois corrent al camp. Una dotzena, potser més. De diverses edats.

Un d'ells ens convida a jugar, el més gran, l'únic que parla. Li dic, Oui, mon capitain. Les altres declinen, però a mi em cal moviment. Ens veiem per sopar. Sec a terra i em canvio les sandàlies per les bàmbes. Sense mitjons, que no en tenia. Però què més dóna, perquè els nois van descalços o amb sandàlies. O amb sandàlia. I no sempre al peu que toca.

El capità organitza els nois per a l'escalfament. Els fa córrer al voltant del camp. A mi em posa a fer passis de pilota amb ell. Em pregunta el meu nom. Li dic que no tinc encara un nom diolà. Em diu que potser després me'n donarà un. Es nota que mana. Té un posat que no us creuríeu.

Ens reparteix en dos equips, i als que no van amb mi els fa treure's la samarreta. Deshabillez vous. Comença el partit. És el futbol més estrany al que he jugat mai, perquè no fem servir les porteries, tot i que n'hi ha. Al cap d'una estona entenc que l'objectiu és tenir la pilota i fer més passades que els de l'altre equip. El capitain va cridant indicacions. Passis llargs! Al primer toc! Poc a poc! Jugueu més ràpid! Jugueu més lent!

És molt estrany jugar a futbol sense una direcció, només a base de córrer darrera la pilota. Em penso que no serveixo de massa al meu equip, però igualment em passen condescendentment la pilota i tot i que el joc és duríssim, a mi ni em toquen.

No hi ha perdedors ni guanyadors, i quan calculo que tinc el temps just d'anar-me a rentar i arribar a temps per al sopar, m'acomiado. Je vous laisse, mon Capitain. Bien joué, Anbone. M'he guanyat el meu nom diolà, i ell em diu Je m'appelle Idy. Potser el voldré saludar l'endemà, em diu. M'escriu a la llibreta que faig servir de diari la seva adreça: Idy, Photograph. En realitat, la seva adreça és ell mateix, la seva identitat és la seva adreça. Si fos carnisser, el trobaria a la carnisseria. Per a trobar-lo, el més útil és saber que és fotògraf. I, potser, que té el somni de tenir un equip de futbol. Així que serà al camp o a l'estudi. Però això no m'ho escriu. Els somnis, més val no escriure'ls.

L'endemà el vaig buscar, però la pluja fa que tot es confongui, especialment de nit, de manera que no vaig trobar-lo. Vaig marxar del poble.

Tot i que pensava que no hi tornaria, les coses a Senegal sempre son només plans a mig fer, de manera que unes setmanes més tard vaig tornar, i el vaig trobar a la porta de l'estudi. Li vaig afinar la guitarra, que estava desafinadíssima, i vam cantar un parell o tres de cançons. Després vaig marxar i no n'he sabut res més. Tenia una veu greu, rasposa, i cantava amb sentiment aquella música tan africana, que sempre estàs a punt d'enganxar com va el ritme però que cal sentir-la com si sempre estiguéssis a punt de perdre'l. Em deia que la meva veu era molt més dolça. Però les seves cançons ho eren molt més.

Gravat en pedra

2008-10-27T12:33:00.000+01:00

Al desert del Wadi Rum, a Jordània, que és el lloc del que ve la pols de les sabates que va donar nom al blog, hi vam veure uns gravats que ens van dir que tenien més de 3000 anys.

Estaven en una llosa de pedra inclinada, ens vam enfilar una mica a la roca i els vam veure de ben a la vora. Aquesta llosa té el que el Màrius va anomenar "la pàtina del desert" -era això, oi?-, i que potser tindrà l'amabilitat d'explicar en un comentari ben bé què és. I algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), es va dedicar a gravar això que veus.

Què et sembla? Què deuria pensar? D'entrada, l'expressivitat d'una traça tan senzilla em corprèn. Amb una pedra -m'imagino, o un estri similar-, i a la primera -perquè no hi ha goma d'esborrar per a aquests gravats, clar...- algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), que va viure i va morir fa tant de temps, m'explica una història sencera amb formes tan senzilles.

Se li escapava el dromedari? Estava aprenent a conduir? Per què alçava les mans i les movia? (Perquè ho veus, oi, que les movia?) Jo crec que fins i tot li veig els ulls esbatanats, la boca entreoberta, les celles arquejades i el cos una mica tirat endarrera. La cara de velocitat. Algú dels meus acompanyants, no recordo qui, té una foto meva al costat d'aquest gravat en el moment que jo imaginava això i alçava les mans fent aquesta cara que m'imagino. Ja sabeu que sóc teatrera.

En aquesta història gravada, crec que fins i tot hi veig els seus amics al voltant, rient i corrent. Mirant de deixar que sigui ell sol qui pugui agafar les regnes de la situació, però ben a la vora. Per si de cas. Per si necessita que l'ajudin a frenar la montura. Per si cau, mirar d'atrapar-lo al vol i que no prengui mal.

Crec que fins i tot el veig mig caient i aixecar-se, rient, amb tots els amics al voltant ajudant-lo a espolsar-se la pols dels vestits, comentant la jugada amb rialles i cops a l'espatlla, amb un gran esvalot. I el dromedari al costat, aturat, condescendent. Celebrant per dintre, amb aquell mig somriure de dromedari, que el protagonista d'aquesta història hagi après a caure i aixecar-se un cop més.

Estic mirant de decidir si crec que la persona que ho va gravar, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), va ser el propi protagonista de la història o va ser un dels amics. Però això té poca importància. Qui va tenir la traça de gravar-ho és només una casualitat. L'important és que li van espolsar els vestits i el van ajudar a riure de la caiguda. I això sí que és traça.

Tinc pols a les sabates

2008-10-22T15:06:00.000+02:00

Avui m'he posat unes sabates que el darrer que van trepitjar era Jordània. Estaven plenes de pols. I mentre m'asseia al jardí a espolsar-les i posar-me-les pensava en com el camí ens deixa petja, igual que nosaltres en deixem en el camí.

I així he pensat en un títol per aquest blog que encara no sé què és. Així asseguda a terra al pati de casa, amb els gossos llepant-me una orella i bordant al meu voltant. Quina manera de néixer més prosaica per a un blog, però què vols.

El subtítol del blog és una broma personal que m'obligui a trobar un subtítol enginyós abans que al juliol l'hagi de canviar per M'allunyo dels trenta amb cara de circumstàncies. És aquesta responsabilitat de tenir un blog que depèn només de mi (i mira que en tinc, però tots compartits, noi).

El que vull dir és que ja tenim una edat i el camí pren cada vegada més importància. Cada vegada penso que importa menys on i més el com.

2008-10-20T17:07:00.001+02:00

El títol d'aquest blog és provisional. De moment, no tinc ni idea de què posar-hi. Ni al títol, ni al lateral, ni al contingut. Però és important per mi que hi sigui, de moment. Com a tantes altres coses a la meva vida ara mateix. Així que de moment li he posat el meu nom, per anar fent ara una passa, ara l'altra.

Gràcies per seguir l'enllaç. O per caure per aquí per casualitat.

En exclusiva mundial...

2008-09-04T18:28:00.000+02:00

...les 119 fotografies de l'estada al Senegal seleccionades amb molta dificultat d'entre les més de 1600.

Per fi plou

2008-09-03T22:05:00.000+02:00

Avui he fet una mica de selecció de fotografies. De les 1600 que en vaig tirar, unes 750 formen part de la primera selecció, i són 200 les de la selecció final. I ara en volia triar una per a aquest apunt i l'he escollit una mica a l'atzar.

Tinc ganes de passar a net les meves notes i començar a penjar els contes i les històries viscudes. Però encara no ho he fet. De moment estic mirant de recuperar el ritme de treball, cosa gens fàcil. I més perquè hi ha dates límit molt properes que m'apreten.

Avui explicava a algú que els primers dies al Senegal havien estat una mica difícils. Allò dels prejudicis i les pors de que parlava abans de marxar van ser complicats de superar. Els primers dies tenia tanta tensió i estava tan despistada que tot em semblava molt complicat. El primer dia que vaig escriure al blog vaig dir que Vélingara era aire quiet i molta pobresa. La calor i la xafogor eren terribles. També moltes de les coses que em passaven al voltant.

L'Andrés i l'Oriol estaven amb febre i infecció intestinal, la realitat era tan dura, només veia les cares tristes. Però aquell mateix vespre vaig escriure al meu diari que m'havia oblidat d'explicar que Vélingara també és un cel fosc preciós sembrat de llamps sobre la sabana a la llum de la lluna. I també és nens que juguen i música tot el dia i rialles i un camp de futbol i un munt de gent de tota mena, alguns alegres, altres més tristos, altres curiosos i altres molt amables, altres mala gent i altres adorables.

Aquell vespre vam fer una cervesa en la terrassa d'un hotel de cabanes als afores de Vélingara mentre es covava la tempesta. Es va girar vent i els llamps il·luminaven els baobabs, que són l'única cosa que veus a l'horitzó de la sabana, tan plana, infinta.

Els dies abans els pagesos estaven molt inquiets per la manca de pluja.

L'anotació del dia 19 de juliol al meu diari acaba així: "És la una. Per fi plou." Aquella nit es van resoldre moltes coses.

A casa

2008-09-01T17:58:00.002+02:00

Ahir vaig arribar després de més de 15 hores de viatge. La majoria van ser d'espera a l'aeroport de Casablanca. Vaig arribar rebentada i amb moltes ganes de veure tothom.

Estic repassant fotos i fent una mica de tria, netejant el pen drive de virus, rentant roba, responent correus, tornant a la meva vida. Quina feinada.

Ah, ja torno a tenir mòbil, he aconseguit un duplicat de la puça. Sí! A la noia de la botiga li he dit: he perdut la puça. Ai, la targeta. I mira que de camí anava pensant, targeta, targeta, targeta, targeta.

El final del viatge

2008-08-25T21:29:00.001+02:00

Queda una setmana escassa per la tornada. Encara des de Velingara, em torno a asseure, potser per darrera vegada, al ciber del costat del camio rovellat, al carrer principal, per llegir dos correus i escriure al blog.

Diumenge de matinada surt el meu avio, pero la tornada l'emprenc demà passat. Dimecres aniré fins a Kolda amb l'Andrés i l'Oriol, per trobar-nos amb un dels responsables de l'associacio, l'Aliou, i explicar-li com estan les coses. Encara estic per decidir si serà dijous o divendres, aniré des de Kolda a Dakar. M'imagino que hi arribaré al vespre, i allà espero trobar l'Iris i l'Ana, o bé en Moïse. Dissabte de matinada, a les 3, hauré d'anar cap a l'aeroport per agafar el vol a les 6.30.

Passaré el dia a Casablanca, sola. Al vespre volaré fins a Barcelona.

Aquest és el meu plan.

Una mica més incomunicada

2008-08-18T22:00:00.000+02:00

Una mica més incomunicada perque em van robar el telefon mobil. D'aquelles coses que et costa de pensar. Estava a la bossa, a l'habitacio, junt amb tota la documentacio i els diners. Erem a casa. L'unica persona que ho podia haver fet és un nen de 12 anys que corre per casa, entra i surt, com tothom aqui. Em va fer rabia, pero als nostres amics africans els va semblar intolerable. De totes maneres, hem solucionat el problema a la manera africana.

Primer de tot vam anar a veure una bruixa. La maman va escoltar com en Yusuf li explicava que s'havia perdut un mobil Samsung avec une puce espagnole. Que no ho sabiem del cert, pero que podia ser que un dels nens l'hagues agafat. La maman ens va escoltar i ens va dir que tornessim avui.

Paral.lelament, l'Abdulaye va parlar amb el nen. Li va explicar que pensavem que havia agafat un mobil i que aixo no estava gens bé. El nen va dir que ell no havia agafat res, pero els altres nois deien que creien que devia haver estat ell. Ningu més havia entrat a la casa, i per tant jo estava segura que havia estat ell, pero em resistia a creure-ho i a més el nen em feia tanta pena, tots l'acusaven i ell plorava. Al final vam negociar, com es fa tot a l'Africa. Que segurament ell no havia estat, pero que si ens ajudava a trobar aquest telefon perdut estariem molt contents amb ell. Aixo va ser ahir.

Aquest mati, la bruixa ha dit al Yusuf que havia estat el nen. El Yusuf diu que la maman escolta tot el que ell li explica i després fa uns nusos amb unes cordes i somnia. Després ella parla la veritat. La maman li ha dit que a la tarda hi haviem d'anar tots, amb el nen inclos. El nen ha dit que de cap de les maneres, pero ha passat per casa i ha estat una estona al pati fent veure que rentava alguna cosa. Al migdia el meu telefon era a l'ampit de la finestra. El que no he recuperat és la targeta, de manera que no em serveix ni de rellotge perque no el puc encendre.

L'Abdulaye ha dit que encara es veu capaç de negociar una mica més. Diu que dira al nen que hem trobat el mobil i que ara ja sabem que no ha estat ell. Pero que si ens ajuda a trobar una puça espanyola (la puça es la targeta) per comprovar si el telefon funciona bé, li agrairem molt. Diu que si el nen encara té la puça, la portarà. Si no, la buscarà on l'hagi llençat. ça va sortir. Amb molt de diàleg, molta paciencia i l'ajuda de Déu (o dels ancestres) tot arriba a bon port en aquest pais.

Per altra banda, dijous es casa la veïna. Es una celebracio importantissima que durara quatre dies. Es casa amb un home bastant ric. Nosaltres, per mirar d'estar a l'alçada, ens vam anar a comprar unes teles i ens hem fet fer uns vestits a mida. Jo m'he fet un taille-baisse que es veu que és el summum dels vestits provocatius. Sobretot perque marca la cintura i el cul. A mi em va semblar un dels models més discretets i "portables", pero l'Abdulaye diu que si porto aquest vestit a Barcelona el meu marit tindra problemes amb els homes africans. O sigui que ja saps, Esteve. Per tu t'he fet fer una camisa. A la mida de l'Andrés, que té més o menys la teva talla. L'Abdulaye no en va voler sentir ni mitja discussio: pour ton marit, trois poches. O sigui que ni idea de com serà la camisa, pero tindra tres butxaques.

Sobre mi i els anims, no em puc queixar. Avui i ahir fa molta calor i tinc molt mal de cap, no estic de tot fina i em penso que estic agafant una mica de mal de coll. Pero per la resta tot bé.

Velingara, de nou

2008-08-14T14:34:00.000+02:00

Torno a ser a Velingara, una mica més tard del que havia previst. Oussouye ha estat un parentesi de descobriment molt agradable. Finalment el grup de Velingara volia passar uns dies a Oussouye, de manera que els vaig esperar allà i no vam tornar fins ahir.

Oussouye ha estat un descans, en el que els escolapis m'han acollit i m'han tractat com una reina, m'he divertit amb les soirées i he ballat tot lo ballable (i lo que no ho era també), m'he banyat a la platja a la llum de la lluna, els llamps i el plancton fluorescent, he menjat cocos acabats de collir i pelats a cops de matxet, he caminat pels arrossars i m'han picat totes les besties que m'havien de picar. He vist ocells meravellosos i he aguantat un xafec en una barca de closca de nou al mig del riu Casamance. De tot plegat hi haurà la cronica detallada a la tornada, quan endreci les fotos i les notes del diari.

He conegut gent divertida i diversa. Recordeu que vaig dir que havia sopat a casa del Marius a Sarrià i que aixo era el més a prop de Senegal que havia estat? Doncs resulta que casa el Marius es casa d'en Joan, el que passa que ell no hi és gairebé mai, perque ell normalment s'està a la seva parroquia, a Sant Josep Oriol de Santa Coloma. Es ben bé que el mon és un mocador. I a l'altra casa d'en Marius, la d'Oussouye, he conegut el capella que va batejar el meu nebot Rodrigo.

Em queden dues setmanes i pocs dies més d'estar per aqui. En dues setmanes espero poder tancar bé la feina i l'estada. El cert és que l'estada aqui està resultant fantàstica. Un cop habituada a treure els bitxos de llit abans d'anar a dormir o espolsar bé tota la roba abans de posar-me-la (perque segurament té habitants), haver d'anar sempre pendent de l'aigua que beus, tenir els peus perpetuament bruts de sorra i totes les sabates plenes de fang, rentar la roba a mà i que trigui tres dies en eixugar-se, pensar que les forquilles son una mena de tresor i ja no dic els plats... La tranquilitat i la calma d'aquest pais, tot i el frenesi que hi regna, es contagios. Tot i aixo, a dues setmanes, no puc negar que tinc ganes de tornar, de veure-us, d'explicar, de xerrar, de mirar les fotos amb l'Esteve i de fer mil plans.

Fins la tornada, doncs. Fins aviat.

Present

2008-08-05T15:57:00.000+02:00

A Vélingara, si alguna cosa és el present, és el gra. Sigui mill, sorgo, blat de moro o arros. Aquest dia era arros.

Futur

2008-08-03T14:12:00.000+02:00

Copio el títol, perquè és tan apropiat. Aquest és en François. És molt rialler. Però per a la foto, s'ha posat guapo, seriós i formal. Després n'hi vaig poder fer unes quantes amb la llengua a fora, les galtes inflades d'aire, fent ganyotes. Però aquí el mostro com ell va voler.

Oussouye

2008-08-02T20:02:00.000+02:00

Torno a ser a Oussouye despres d'uns dies de viatge. Si fer una ruta o un viatge sembla a priori una cosa divertida, al Senegal no ho es gens. Degut al mal estat de les carreteres i a la broma administrativa de tenir al mig un pais com Gambia, per anar d'Oussouye a Karang, que esta a menys de 80 km, en vam fer 300, i ens hi vam estar tot el dia. Despres, de Karang a Dakar va ser tot un altre dia sencer. Les carreteres son horribles i els cotxes pitjors. Desplaçar-se es molt depriment.

Vam passar tres dies a Dakar, que es un altre mon. Em moria de ganes de sortir-ne i tornar al sud. Ahir al vespre vam agafar el vaixell que va de Dakar a Zinginchor. Hem dormit al vaixell i hem vist sortir el sol sobre el riu Casamance, mentre el vaixell enfilava la desembocadura per arribar fins a Zinguinchor. Els dofins ens seguien un bon tros, el dia era meravellos, a la cabina hi havia dutxa amb aigua calenta i hem esmorzat pastis i cafe amb llet.

Ara em prenc uns dies de descans. Anirem amb el Theo a Cap Skirring, a la platja, i m'ha promes una festa amb tam tam. D'aqui uns dies tocara tornar a la realitat de Velingara. En realitat me'n moro de ganes. Vull tornar al projecte i encarrilar les coses. Pero estic gaudint molt d'aquest parentesi.

Just em queda un mes per aqui. Tinc la sensacio que els dies se m'escolen de les mans, tot i que en general aqui es pot dir que te una aclaparadora literalitat la frase que qui dia passa any empeny. El valor de les coses (d'una ampolla d'aigua buida, de mitja hora o un mati sencer, d'una encaixada de mans o d'un bitllet d'autobus) no te res a veure amb els nostres estandards i costa molt aclarir-se.

Oussouye

2008-07-24T18:01:00.000+02:00

Avui escric des d'un lloc ben diferent. Sóc a Oussouye, i aquí la veritat és que no em puc queixar de l'amabilíssima cara senegalesa.

Estic a la missió piarista d'Oussouye. Al costat tinc un got del típic sabor de cafè soluble i llet en pols, ben fred i amb molt de sucre. Oussouye no es pot dir que sigui ric, però no té res a veure amb Velingara. Està molt més net, la gent està acostumada a veure blancs, et trobes catalans i cooperants a tot arreu. La gent va pel carrer amb banyador, hi ha terrasses per a prendre un refresc, està ple de palmeres i hi ha molts més bitxos, alguns enormes. He vist cargols que són com el meu puny. Ahir una mantis em va aterrar a l'espatlla i vaig fer un bot enorme i un crit, i les nenes senegaleses que estan a l'internat de la missió es van partir de riure. Després em vaig dutxar sota les estrelles amb l'aigua que un dels nens, sol·lícit, m'havia tret del pou.

Ahir, però, va ser un dia molt dur. Em vaig llevar a les 6 per marxar cap a Zinguinchor, on m'havia d'esperar el Theodore. Per primera vegada realment em disposava a viatjar sola, i em feia una mica de por. Ara, de la tornada, el que tinc és mandra.

Viatjar 250 km em va costar tot el dia, molts maldecaps i arribar caminant perquè un policia va decidir que el 7 places amb el que anavem no tenia les condicions adequades per circular. El cert és que no les tenia. Però el policia no va veure el 7 places amb el que vaig arribar a Zinguinchor. Diguem-ne que per funcionar pitjor només se li podien treure les rodes.

L'arribada a Zinguinchor tota sola va ser una mica desesperant. L'estació d'autobusos és un bullici de mosques, brutícia i molta gent que espera recollir una moneda per portar-te l'equipatge, aconseguir-te un taxi o indicar-te qualsevol cosa. Has de barallar-te amb un negre de dos metres per la teva motxilla, i si ell la posa al portaequipatges del taxi, treure-la i tornar-la a posar tu. Cal regatejar el preu del taxi, el preu de la motxilla, el preu de tot. És exasperant.

Quan per fi vaig ser a Zinguinchor, al bar que el Theo m'havia indicat, em vaig prendre una cervesa de mig litre tot esperant-lo. Amb una cervesa tot es veu més clar. Després tots dos vam tornar cap a l'estació i vam prendre un altre 7 places cap a Oussouye. Amb la pertinent negociació, clar, amb parades al mig del camí perquè un dels passatgers va pensar que estaria bé comprar peix al riu Casamance, en fi, aquí cada cosa que passa atura tota activitat.

És una mica desesperant, però cal adaptar-se i armar-se de paciència. Ja sabeu que això em costa, però faig el que puc.

Demà anirem cap a Kaolak i d'allà cap a Karang i Sokone. Després cap a Thies i Dakar. M'esperen 10 dies de paciència, o sigui que allà vaig.

Ah, i avui a les 6 anem a veure el Rei d'Oussouye! Qui m'ho havia de dir que pendria te amb la reialesa. Bueno, algú m'ho va dir. A tu salud, ya te lo dije.

Us trobo molt a faltar.

Esteve, quines fotos més brutals que has fet, tio. Te'n recordes del post de "Reptes"? Crec que es pot dir que aquest repte l'has superat. Mil petons, amor.

Velingara

2008-07-19T17:33:00.000+02:00

Velingara es la capital d'uns dels departaments de la regio de Kolda, a Senegal. Hi ha un petit ciber cafe. Esta just davant del camio granate tot rovellat. En aquest petit ciber cafe, una hora de sessio em costa 300 CFA. El teclat es frances i va fatal. La tecla de l'espai s'ha de pitjar molt fort. Hi ha un ventilador al sostre, que potser serveix per remoure una mica de res l'aire dens, polsos, humit, calent.

Jo soc ara mateix en aquest ciber cafe.

No tinc temps ni anims de relatar amb detall tot el que estic fent aqui, pero estic fent moltes fotos i escric un diari. Tot arribara.

De Velingara hi ha moltes coses a explicar, pero en dire nomes algunes. La gent es tranquila, amable i curiosa. En general fem bastanta gracia, els tubacos. Els nens ens tenen por pero tenen molta curiositat. Els mes valents ens venen a donar la ma. A vegades penso que aquests son els que si poden s'embarcaran cap a Espanya. Els curiosos. Els atrevits. Perque aquesta es una de les coses que es palpa a l'ambient. El somni europeu, com si diguessim, i sobretot espanyol.

La vida a Velingara passa poc a poc, molt a poc a poc. Passa entre escombraries i pols. No tot es dolent i trist, hi ha riures, hi ha balls, hi ha ocells que canten, hi ha gent que te bones idees i que treballa i que va cap aqui i cap alla o que simplement s'esta (aquest concepte tan africà d'estar). Pero la veritat es que es un lloc dur, on els nens venen amb llaunes a demanar nyam-nyam i on sentim la desigualtat a flor de pell. Perque una cosa es parlar de la desigualtat i una altra molt diferent es mirar-li als ulls i dir-li que no el pots ajudar a comprar-se la camera de fotos, encara que faci uns quants dies que no et deixa de petja i que saps que fa dies que s'esforça per entrar a la teva vida i trobar la manera de demanar-t'ho.

Sare Coly Salle es un poblat que actua de partit d'una cinquantena de poblats. I quan dic poblats cal que penseu en les cases de fang i palla, els nens despullats i les dones sense dents que riuen (aixo sempre). La gent nomes parla pular (tambe a Velingara, nomes els joves i els nens saben frances) i es complicat entendre's.

De totes maneres, penso que es complicat entendre's tambe si parlen frances. Ahir un dels joves que sempre ve per casa em va preguntar si a Barcelona es veu la lluna. Li vaig dir que si. I em va preguntar si era la mateixa lluna, o era una altra. I el vei de casa (casat i pare de familia) ha proposat matrimoni (com a segona dona, clar) a una de les noies catalanes. Jo, com que dic que estic casada, n'estic deslliurada, d'aquestes propostes. Tot i aixo, la germana del vei m'ha comentat que ella no esta casada i que potser li puc buscar un marit espanyol. Potser el meu. Que, esteve, t'hi veus, amb dues dones? Cuina de conya, aixo tambe t'ho dic!! ;)

Em penso que va sent hora de tornar a la realitat del cap de setmana velingares. Escric un parell de correus i torno cap a casa.

Dimecres que ve me'n vaig cap a Oussouye. Imagino que des d'alla podre tornar a donar noticies.

Sabeu que vaig escriure a la primera pagina del meu diari? que tots els missatges d'anim i de bons desitjos, el suport de l'Esteve i els pares, el calidissim comiat, em feien sentir que el millor que trobaria a l'Africa era enyorar els meus.

Us enyoro i una part de cada u tambe viatja amb mi. Perdoneu que no respongui sempre, pero els missatges que rebo al mobil son un gran regal.

Us enyoro.

Esteve, t'estimo i t'enyoro tant.

Abraçades.

començar el viatge..

2008-07-14T22:09:00.000+02:00

Avui he acompanya a l'Eva a l'aeroport. A hores d'ara esta volant camí de Casablanca per després enllaçar cap el Dakar.
Aquí us deixo amb les primeres fotos del seu viatge... i per davant queden un mes i mig de llarça espera... fins aviat!! et trobare a Faltar!

Camí de la terminal...

Facturant... 18kg...

Bitllet...

Fins la Tornada!!!

Preparatius

2008-07-14T12:57:00.000+02:00

Semblava que quedava una eternitat per preparar tot el que calia. I el dia ja és aquí, aquest vespre volo cap a Casablanca i d'allà cap a Dakar, on arribaré de matinada, adormida, despistada, cansada i molt emocionada. Probablement, també marejada (els avions em maregen). Segurament una mica espantada, perquè ja ho estic ara.

Sí, Elena, espero poder actualitzar, però no sé amb quina freqüència. Per si de cas, m'enduc molta memòria per a la càmera i dues llibretes.

Gràcies a tots els que m'heu escrit entre ahir i avui o m'heu trucat, perquè heu contribuït a posar-me una mica més nerviosa, però també em feu sentir molt afortunada de poder fer aquest viatge, i sobretot de tenir tantes paraules d'ànims i de bons desitjos. Sapigueu que així és tan més fàcil emprendre un viatge.

Ara tinc aquella tranquil·litat que associo als moments abans d'un examen: tens el que tens i saps el que saps, de manera que a disfrutar i fer-ho el millor que puguis!

De manera que a reveure.

Que passeu un bon estiu.

Biblioteca

2008-07-11T00:17:00.000+02:00

Pot semblar que són molts llibres. Bé, què dimonis, ho són. Però amb això no s'hi juga.

I actualitzo la llista, a la que ja falten molt poquetes coses.

~~Vacunes~~

~~Bitllet d’avió~~

~~Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar~~

~~Mosquitera~~ (Gràcies Roger!)

~~Guia de viatge~~

Treure diners

~~Sac de dormir o llençol apanyat~~

~~Renovar el DNI~~ (hora demanada)

~~Comprar llibretes~~

~~Preparar farmaciola~~ (Tiorfan, elena, i tant!)

~~Imprimir documentació del projecte~~

~~Llibres i materials sobre desenvolupament rural~~

~~Cordino~~

~~Cosidor de campanya~~

~~Pinces d’estendre~~

~~Cinta americana~~ (el Xino assegura: Muy lesistente)

~~Roba ampla i fresca però que tapi~~

~~L’antropòleg innocent, Nigel Barley~~ (Gràcies amics!!!!!)

Los condenados de la tierra, de Fanon.

~~El corazón de las tinieblas, de Conrad~~

"Todo se desmorona", de ~~Chinua Achebe~~... o en su defecto "Things fall apart" (Gràcies amics!!!!!)

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar ~~"Esperando el voto de las fieras~~"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

~~Tallar-me els cabells~~ (lo just perquè no molestin massa)

Assegurança de viatge

~~Diccionari francès de butxaca~~

~~Començar amb el profilàctic de la malària~~

~~Preparar un bon sopar de comiat-aniversari amb els companys de feina, a casa, amb 15 persones! Us espero dijous.~~ (Gràcies amics!!!!! Com us trobaré a faltar)

Actualització de la llista (II)

2008-07-08T19:19:00.000+02:00

~~Vacunes~~

~~Bitllet d’avió~~

~~Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar~~

~~Mosquitera~~ (Gràcies Roger!)

~~Guia de viatge~~

Treure diners

~~Sac de dormir o llençol apanyat~~

~~Renovar el DNI~~ (hora demanada)

~~Comprar llibretes~~

~~Preparar farmaciola~~ (Tiorfan, elena, i tant!)

Imprimir documentació del projecte

~~Llibres i materials sobre desenvolupament rural~~

~~Cordino~~

Cosidor de campanya

Pinces d’estendre

~~Cinta americana~~ (el Xino assegura: Muy lesistente)

~~Roba ampla i fresca però que tapi~~

L’antropòleg innocent, Nigel Barley

Los condenados de la tierra, de Fanon.

~~El corazón de las tinieblas, de Conrad~~

"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

~~Tallar-me els cabells~~ (lo just perquè no molestin massa)

Assegurança de viatge

Diccionari francès de butxaca

~~Començar amb el profilàctic de la malària~~

Preparar un bon sopar de comiat-aniversari amb els companys de feina, a casa, amb 15 persones! Us espero dijous.

…

Actualització de la llista (I)

2008-07-04T12:01:00.000+02:00

~~Vacunes~~

~~Bitllet d’avió~~

~~Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar~~

Mosquitera

~~Guia de viatge~~

Desbloquejar el mòbil

Canviar moneda

Sac de dormir o llençol apanyat

~~Renovar el DNI~~ (hora demanada)

Comprar llibretes

~~Preparar farmaciola~~

Imprimir documentació del projecte

~~Llibres i materials sobre desenvolupament rural~~

Cordino

Cosidor de campanya

Pinces d’estendre

~~Cinta americana~~ (el Xino assegura: Muy lesistente)

Roba ampla i fresca però que tapi

L’antropòleg innocent, Nigel Barley

Los condenados de la tierra, de Fanon.

~~El corazón de las tinieblas, de Conrad~~

"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

Tallar-me els cabells

…

Llista

2008-07-01T16:34:00.000+02:00

~~Vacunes~~

~~Bitllet d’avió~~

~~Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar~~

Mosquitera

Guia de viatge

Desbloquejar el mòbil

Canviar moneda

Sac de dormir

Renovar el DNI (…)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

…

Preparatius

2008-06-30T17:32:00.000+02:00

A vegades he sentit històries de viatgers, i n’he llegit una bona colla de llibres. Tinc alguns amics que gaudeixen de les aventures i que s’han passejat per mig món. Però la veritat és que no és el meu cas. No és que el més lluny que hagi anat és Matadepera, però no sóc el que se’n diu “una aventurera”. No freqüento l’Altaïr, ni tinc un carnet de vacunacions on diu que m’he vacunat de la meitat de les malalties tropicals de les que existeix vacuna.

Aquest estiu començaré a fer alguna cosa de les pràctiques del màster. Vaig a treballar en un projecte i alhora miraré de donar forma al meu treball final de màster. I això serà a Senegal, a Saré Coly Sallé, que és un poblet petitó a la regió de Kolda. Una oportunitat única de viatjar i aprendre!

El més a prop que mai he estat de Senegal són els sopars a casa d’en Marius (pronunciat Marriús), amb en Theo, l’Andres i la seva dona Rosa. Són sopars en els que la llengua vehicular és el català, menys quan discuteixen, que es passen al diola, i tot i això sempre he tingut la sensació de viatjar a l’Àfrica quan he estat amb ells. El que vull dir és que el més a prop que he estat de Senegal és un pis a Sarrià. El que vull dir, vaja, és que estic acollonida. Què faig, quan aterri a Senegal amb les meves espardenyes i els meus preconceptes i les meves pors i la meva pinta i la meva ment d’europea? Suposo que faré, d’entrada, uns ulls com unes taronges.

El que més espero és poder-los tancar una mica i prendre perspectiva. Aprendre i entendre, que complicat que em sembla!

Explicaré que l’Àfrica és una destinació que fa molt temps que em fa molta il·lusió. I Senegal, especialment, des que vaig conèixer en Theo que és un destí que m’esperava. Acomiadar-me d’ell divendres, i quedar, ens veiem al Senegal! va ser molt emocionant!

Em penso, pel que n’he sentit i pel que n’he llegit, que Senegal és un lloc molt ric en cultures, divertit i animat, ple de gent animosa i de molts colors. El que passa és que segurament això es pot dir també d’Andalusia o d’Holanda, o de Barcelona. És a dir: no en sé res. En tinc imatges que he imaginat, però segur que són plenes a rebentar d’estereotips. De manera que aquest parell de setmanes que he de passar a Barcelona preparant-me per al viatge miraré de preparar-me per a fer la millor feina possible a Kolda.

Preparant el cos: vacunes!! Una pila!! Preparant material: mosquitera, impermeable, llibres i llibretes, càmera de fotos, documents i apunts. Una altra pila, clar!! Preparant-me jo: mirant de d’esborrar preconcepcions i idees prefabricades i estereotips. Suposo que és impossible. Però estic jugant pel meu cap a perseguir-los i marcar-los: tu! ja et tinc! Ets un estereotip! Ahá! I li poso una bandereta. Com en Garfield.

A grans mals, grans remeis.

Una mica més del Marroc

2007-11-22T18:12:00.000+01:00

Tot passejant per Rabat, ens arribem a la riba del riu. Els pescadors entren per la desembocadura duent els fruits del mar (se suposa).

Seiem en un cafè molt mono, que té una balconada que dóna al riu.

Hi prenem un te, revisem la guia, escrivim postals. Els més observadors veuran que una de les postals que hi ha sobre la taula la vaig intentar imitar amb la foto que hi ha just a dalt. Altres hi reconeixereu les postals que teniu a casa. Portes i finestres i els seus colors em fascinen. Què deu ser? l'esperit mediterrani?

Veure el Marroc

2007-11-08T15:00:00.000+01:00

Veure veure el que es diu veure, el vam veure poc. De fet, una tarda vam passejar per la Medina de Sale, un matí per Rabat, i un altre matí per Fes. Això va ser tot. La resta del temps, en realitat, la vam dedicar a descobrir, més que el Marroc, els marroquins i marroquines.

Potser caldria començar pel començament... L'Anna i jo vam anar al Marroc a visitar els amics que ella hi va deixar aquest estiu. Vam estar acollits a Salé a casa la Zalwa, amb els seus pares i les seves dues germanes. La Zalwa va ser una guia fantàstica, ens va acompanyar a tot arreu, fins i tot a Fes, on vam estar acollits amb el Said i el seu germà i les germanes. Considerem un privilegi haver pogut viure amb ells aquests dies, com ens han obert casa seva, com ens han explicat el que no enteníem, com ens han cuidat i ens han mimat.

Ahir vaig deixar la història a la posta de sol darrera Rabat. Al vesprejar vam anar a Sale, i l'endemà a Rabat, l'Anna, la Zalwa i jo, amb l'autobús.La Tour Hassan, una mesquita que havia de ser la més gran del món i que es va quedar a mig construir, segons la Zalwa, per falta de fons.
Després vam anar cap a la Medina. Ve a ser com el barri vell de les ciutats, està emmurallada i té diverses portes. La de Rabat és molt bonica, plena de paradetes pels carrers, gent amunt i avall, venent i transportant coses.

Una font en un carrer que atravessa la Medina.

Un carreró fantàstic del barri que queda sobre el port i la platja.

Nens jugant, i de passada rient dels guiris que feiem fotos a la porta de casa seva, que ells deuen trobar de lo més normal i a mi em va encantar.

I de nou la llum del capvespre des del balcó de Sale, que ara ja deiem "casa nostra". Començavem a planejar el viatge a Fes, l'endemà. L'Amina, com a bona mare, ens va advertir 50 cops que vigiléssim amb les bosses, amb els llocs, amb els homes (?). Calia anar a dormir aviat per afrontar el viatge de l'endemà.

Volar al Marroc

2007-11-07T19:45:00.000+01:00

Com que tinc moltes fotos, anirem a pams.

Això és la motxilla, el matí abans de sortir de casa. La bandera enganxada és la d'Eslovènia, molts ja sabeu per què. El vol arribava a Casablanca a les 1o de la nit. Un taxi de preu abusiu però què hi vols fer, ens porta fins al centre de Casablanca, on dormim a l'Hotel Central. Vaig prometre al Berber que el regentava que en parlaria bé a internet, perquè hi vam estar molt còmodes. De manera que si aneu a Casablanca, ja sabeu: Hotel Central.
L'endemà vam agafar el tren fins a Rabat. Allí ens vam trobar amb la Zalwa, i vam anar en autobús fins a casa seva. Des del seu balcó a Salé "La nova", es veu tot Rabat. Evidentment, això no és Rabat, sinó quatre cases. A Salé, que és com un "poble" al costat de Rabat, hi viu un milió de persones.
Abans de sortir a fer una volta, fem un te. Després sortireu. El que passa que el te va acompanyat de milions de pastissos i pastes i melmelades i dolços. Vulguis o no.
I el sol es va pondre darrere Rabat aquell primer vespre amb la família de la Zalwa, que ens va acollir com si fóssim de la família i ens va tractar com a princeses.