Acabo de veure el lacrimògen vídeo de la campanya d'Ikea sobre el Nadal. Així resumint, han agafat famílies "reals" i han demanat als nens que escriguin la carta als Reis. Un patinet, aquesta joguina, la Wii, el joc d'aquí i d'allà, vaja, el mateix que els teus fills. A continuació els han donat un altre paper als nens i els han dit que escriguin una carta als pares. Els nens dubten, pensen, i escriuen. Llavors els organitzadors donen les cartes als pares. Els pares les llegeixen davant la càmera. "Que passis més temps amb mi", "Jugar més", "Que sopin amb nosaltres", "Que em llegeixis un conte". Coses així. A mi se'm trenca el cor, en serio. Una mare agafa la carta, abaixa el cap. Agafa aire. "És que no puc". Llavors pregunten als nens que si només poguessin enviar una de les dues cartes, quina seria, i la resposta és unànime, la del pare i la mare. I rebla: quan regalarem als nens el que de veritat volen? Estupendo.
A casa, i vull pensar que també som una família "real", tenim la sort que tots dos treballem en empreses que en algun lloc dels seus documents van escriure un dia la paraula "conciliació". No és que sigui la panacea, però el cert és que hem aconseguit organitzar-nos de manera que recollim els nens a escola i estem amb ells a les tardes. Anem de bòlit. Hi posem, crec, bastant de la nostra part. No fem pràcticament res més que treballar i estar amb els nens, i els dediquem gairebé tot el temps que tenim disponible, perquè volem i perquè els gaudim i per infinitat de raons que donarien per un altre post.
Tot i això, tenint en compte que acaba l'escola a les 16.30 i que se'n van a dormir a les 20.30, això vol dir que passem 4 hores al dia junts. Comparat amb el temps que passen a l'escola, no és ni la meitat. Hi sumaré l'hora de llevar-vestir-esmorzar, 5 hores al dia. Molt bé. Tenint en compte que en aquestes 5 hores hem de vestir-nos, esmorzar, anar fins a l'escola, tornar de l'escola, banyar, fer el sopar, sopar, posar el pijama, rentar les dents, recollir la cuina, anar a comprar, netejar la casa, plegar la roba,... la veritat, no m'estranyaria gens que els meus fills pensin que no juguem prou amb ells. És que tenen raó. És que l'estona que queda per jugar, per llegir un conte, per pintar amb les aqüarel·les és el que és.
Aquest matí el Nil m'ha preguntat si avui anava a l'escola. Li he dit que sí, i m'ha contestat "Però mare, jo vull estar amb tu tot el dia". M'enfonso i li dic que d'aquí pocs dies fem vacances i estarem tot el dia junts. I llavors vaig, i veig el vídeo d'Ikea, ok.
Suposo que cada u s'ho sap, i que deu ser cert que hi ha pares que procuren comprar videojocs i ipads als seus fills per no haver-los de fer cas. No dic que no. Hi deu haver nens aparcats en extraescolars perquè els pares i mares volen fer una canya en sortir de la feina, potser sí. Però per la majoria de famílies, aventuro, treballar i conciliar és simplement un exercici de supervivència. Els nens demanen estar més temps amb els pares, tant si són nens aparcats com si són nens de pares que esgarrapen engrunes de temps d'on sigui per dedicar-lo als fills.
Per això diria que la carta important és una altra. L'altra altra carta que crec que caldria escriure és als caps dels pares i mares dels nens. A les empreses, als mercats, als polítics. A la societat. Eh! Que els nens i nenes volen, necessiten, reclamen estar més temps amb els seus pares. Eh! Que algú els ha de criar!
Podem seguir culpabilitzant els pares i mares. Però no crec que estiguem camí de cap solució si no hi ha ajudes de veritat, que permetin que les famílies s'organitzin d'una altra manera, que es posi en valor la tasca social que representa cuidar la canalla (i posar en valor vol dir pagar, no res més) i que els pares i les mares puguin reduir les seves jornades de treball mentre cuiden fills petits (i que això sigui assumible per al pressupost familiar).
A casa, i vull pensar que també som una família "real", tenim la sort que tots dos treballem en empreses que en algun lloc dels seus documents van escriure un dia la paraula "conciliació". No és que sigui la panacea, però el cert és que hem aconseguit organitzar-nos de manera que recollim els nens a escola i estem amb ells a les tardes. Anem de bòlit. Hi posem, crec, bastant de la nostra part. No fem pràcticament res més que treballar i estar amb els nens, i els dediquem gairebé tot el temps que tenim disponible, perquè volem i perquè els gaudim i per infinitat de raons que donarien per un altre post.
Tot i això, tenint en compte que acaba l'escola a les 16.30 i que se'n van a dormir a les 20.30, això vol dir que passem 4 hores al dia junts. Comparat amb el temps que passen a l'escola, no és ni la meitat. Hi sumaré l'hora de llevar-vestir-esmorzar, 5 hores al dia. Molt bé. Tenint en compte que en aquestes 5 hores hem de vestir-nos, esmorzar, anar fins a l'escola, tornar de l'escola, banyar, fer el sopar, sopar, posar el pijama, rentar les dents, recollir la cuina, anar a comprar, netejar la casa, plegar la roba,... la veritat, no m'estranyaria gens que els meus fills pensin que no juguem prou amb ells. És que tenen raó. És que l'estona que queda per jugar, per llegir un conte, per pintar amb les aqüarel·les és el que és.
Aquest matí el Nil m'ha preguntat si avui anava a l'escola. Li he dit que sí, i m'ha contestat "Però mare, jo vull estar amb tu tot el dia". M'enfonso i li dic que d'aquí pocs dies fem vacances i estarem tot el dia junts. I llavors vaig, i veig el vídeo d'Ikea, ok.
Suposo que cada u s'ho sap, i que deu ser cert que hi ha pares que procuren comprar videojocs i ipads als seus fills per no haver-los de fer cas. No dic que no. Hi deu haver nens aparcats en extraescolars perquè els pares i mares volen fer una canya en sortir de la feina, potser sí. Però per la majoria de famílies, aventuro, treballar i conciliar és simplement un exercici de supervivència. Els nens demanen estar més temps amb els pares, tant si són nens aparcats com si són nens de pares que esgarrapen engrunes de temps d'on sigui per dedicar-lo als fills.
Per això diria que la carta important és una altra. L'altra altra carta que crec que caldria escriure és als caps dels pares i mares dels nens. A les empreses, als mercats, als polítics. A la societat. Eh! Que els nens i nenes volen, necessiten, reclamen estar més temps amb els seus pares. Eh! Que algú els ha de criar!
Podem seguir culpabilitzant els pares i mares. Però no crec que estiguem camí de cap solució si no hi ha ajudes de veritat, que permetin que les famílies s'organitzin d'una altra manera, que es posi en valor la tasca social que representa cuidar la canalla (i posar en valor vol dir pagar, no res més) i que els pares i les mares puguin reduir les seves jornades de treball mentre cuiden fills petits (i que això sigui assumible per al pressupost familiar).
