La juguetería errante, d'Edmund Crispin

I un dia havia de passar, que ens regaléssim el mateix llibre d’anada i tornada. El Nadal de fa dos anys li vaig regalar al Fer el mateix llibre que ell a mi, i era “La juguetería errante”, d’Edmund Crispin. És una novel·la negra britànica (i tan britànica!) escrita al 1946, amb un títol deliciós. Hi havia una traducció anterior que havia traduït el títol original (The moving toyshop) per “El bazar diabólico”, títol desafortunadíssim per sort modificat per aquesta edició d’Impedimenta.




La història és tan senzilla o tan complicada com pugui ser qualsevol novel·la detectivesca, i més quan el protagonista és un detectiu aficionat, d’aquestes persones que es posen enmig dels crims rollo Senyora Fletcher. Richard Cardogan és un poeta que ha perdut la inspiració i viatja a Oxford, on va estudiar, per animar-se i gastar-se l’avenç que li ha donat el seu editor pel darrer llibre. La nit que arriba a la ciutat troba dins una botiga de joguines el cadàver d’una dona, assassinada per estrangulació. Rep un cop al cap, es desperta en un lloc estrany i s’adreça de matinada a la policia. Quan arriben al lloc dels fets, resulta que la botiga de joguines és un colmado, i ningú coneix ni ha tingut mai notícia que hi hagués cap botiga de joguines en aquell carrer.

Gervase Fen és un professor de Llengua i literatura anglesa en un college, company d’estudis del poeta, i propietari del Lady Christine III, un esportiu vermell que condueix amb total temeritat i falta de perícia pels tranquils carrers i patis dels college d’Oxford. Cardogan li explica el seu cas, i com que més boig que el poeta sembla ser en Gervase Fen, emprenen una investigació, utilitzant remers com a vigilants de les escapatòries dels sospitosos, estudiants de literatura com a esquers per treure’s del damunt els policies i tot l’enginy de Fen per lligar els caps d’un crim impossible.

Potser estem tan acostumats a les històries de misteri que es resolen amb un gir argumental inesperat, aquell personatge que l’has tingut tota l’estona al davant i que al final resulta que des de petita tenia rencor al protagonista i per això havia ordit tot el pla, o un germà bessó que surt de darrera la cortina, jocs de traïcions i lleialtats explicades a mitges, que jo tota l’estona sospitava que la dolenta era la jove del dàlmata, tan innocent, tan honesta, tan casual. I no. Dintre de tot trobo que és una novel·la de misteri bastant legal. Et va donant les pistes, i al final ho veus, que només podia haver estat la Señora Celeste, en la cocina, con el candelabro. I és que el més important d’aquest misteri no és la seva resolució, sinó que el pes de la història el porten l’atmosfera oxfordiana, les escenes divertidíssimes, les converses entre Fen i Cardogan, i sobretot els deliciosos personatges secundaris (el camioner entusiasta de DH Lawrence, el cap de policia que tota l’estona vol parlar amb Fen de literatura i el sentit de no sé quina obra de Shakespeare, la jove del dàlmata, el vell professor que exigeix acompanyar-los i participar de l’aventura, els dos matons que els persegueixen perquè no esbrinin més del compte...).