dissabte, 19 de juliol del 2008

Velingara

Velingara es la capital d'uns dels departaments de la regio de Kolda, a Senegal. Hi ha un petit ciber cafe. Esta just davant del camio granate tot rovellat. En aquest petit ciber cafe, una hora de sessio em costa 300 CFA. El teclat es frances i va fatal. La tecla de l'espai s'ha de pitjar molt fort. Hi ha un ventilador al sostre, que potser serveix per remoure una mica de res l'aire dens, polsos, humit, calent.

Jo soc ara mateix en aquest ciber cafe.

No tinc temps ni anims de relatar amb detall tot el que estic fent aqui, pero estic fent moltes fotos i escric un diari. Tot arribara.

De Velingara hi ha moltes coses a explicar, pero en dire nomes algunes. La gent es tranquila, amable i curiosa. En general fem bastanta gracia, els tubacos. Els nens ens tenen por pero tenen molta curiositat. Els mes valents ens venen a donar la ma. A vegades penso que aquests son els que si poden s'embarcaran cap a Espanya. Els curiosos. Els atrevits. Perque aquesta es una de les coses que es palpa a l'ambient. El somni europeu, com si diguessim, i sobretot espanyol.

La vida a Velingara passa poc a poc, molt a poc a poc. Passa entre escombraries i pols. No tot es dolent i trist, hi ha riures, hi ha balls, hi ha ocells que canten, hi ha gent que te bones idees i que treballa i que va cap aqui i cap alla o que simplement s'esta (aquest concepte tan africà d'estar). Pero la veritat es que es un lloc dur, on els nens venen amb llaunes a demanar nyam-nyam i on sentim la desigualtat a flor de pell. Perque una cosa es parlar de la desigualtat i una altra molt diferent es mirar-li als ulls i dir-li que no el pots ajudar a comprar-se la camera de fotos, encara que faci uns quants dies que no et deixa de petja i que saps que fa dies que s'esforça per entrar a la teva vida i trobar la manera de demanar-t'ho.

Sare Coly Salle es un poblat que actua de partit d'una cinquantena de poblats. I quan dic poblats cal que penseu en les cases de fang i palla, els nens despullats i les dones sense dents que riuen (aixo sempre). La gent nomes parla pular (tambe a Velingara, nomes els joves i els nens saben frances) i es complicat entendre's.



De totes maneres, penso que es complicat entendre's tambe si parlen frances. Ahir un dels joves que sempre ve per casa em va preguntar si a Barcelona es veu la lluna. Li vaig dir que si. I em va preguntar si era la mateixa lluna, o era una altra. I el vei de casa (casat i pare de familia) ha proposat matrimoni (com a segona dona, clar) a una de les noies catalanes. Jo, com que dic que estic casada, n'estic deslliurada, d'aquestes propostes. Tot i aixo, la germana del vei m'ha comentat que ella no esta casada i que potser li puc buscar un marit espanyol. Potser el meu. Que, esteve, t'hi veus, amb dues dones? Cuina de conya, aixo tambe t'ho dic!! ;)



Em penso que va sent hora de tornar a la realitat del cap de setmana velingares. Escric un parell de correus i torno cap a casa.

Dimecres que ve me'n vaig cap a Oussouye. Imagino que des d'alla podre tornar a donar noticies.

Sabeu que vaig escriure a la primera pagina del meu diari? que tots els missatges d'anim i de bons desitjos, el suport de l'Esteve i els pares, el calidissim comiat, em feien sentir que el millor que trobaria a l'Africa era enyorar els meus.

Us enyoro i una part de cada u tambe viatja amb mi. Perdoneu que no respongui sempre, pero els missatges que rebo al mobil son un gran regal.

Us enyoro.

Esteve, t'estimo i t'enyoro tant.

Abraçades.

12 comentaris:

el_situacionista ha dit...

¡Vaya souvenir para Esteve! Una esposa nueva.

Se nota que tus ojos despiertos miran tratando de recordar todo lo que sucede allí.

Disfruta de la experiencia. Sabes que las ondas hertzianas también te echan de menos.

;)

e. ha dit...

Escriu-ho tooot!

Ostres quin regal per l'Esteve, més tipical impossible! jeje

Petons

brufus ha dit...

En primer lloc.
Us haveu casat i no m'heu dit res!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Clar, el Joan només serveix per ajudar a fer trasllats, però per convidar als bodorrios no... Si es què!

Per altra banda, em podries buscar muller, que m'enviïn el CV ;) Tu els dius que sóc net i polit.

Un petó.

uri (desde l'oficina ) ha dit...

ieps! shock cultural!!!! pren-t'ho amb calma i ves-ho païnt a poc a poc... els primers dies sempre són els més durs i els que més desubicat estàs, situa't, canvia el xip i flueix amb el ritme de cada lloc. Quan tornis els flaixos més bèsties seran els que fan referència a la "quotidianitat" que estàs vivint ara: una olor, un gust, un soroll i... flash! Enga tu, empapa't de tot (sobretot de les rialles) i passa-ho molt bé. Fins aviat,

Esteve ha dit...

Je, ep joan per mi tambe es la primera noticia!! que estic casat!! pero a la tornada et convidem el casament, bueno millor dit el duo-casament... ja que tinc dos dones i jo sense saber-ho!! iupi!!

i la meva reflexió, massa cops estem acostumats a solucionar els problemes, a parlar del que passa a l'alrte banda del mon sense coneixament, a decidir des d'un despatx les solucions magiques, etc... pero tambe molts cops ens escapem dels probeles que tenim més aprop, desigualtat hi ha tot arreu i destinem molts esforços lluny de casa per natejar conciencies.... i no ho dic en el cas de cooperació de UPC (que molts cops hem parlat amb l'Eva) si no més en aquells que fan turisme solidari...

ens veiem a la tornada amb les meves dues dones ;)

Victor ha dit...

Hola,

deixeu al pobre Esteve, que l'Eva només ha posat el tema sobre la taula però no ho ha acceptat i després el xaval es fa il·lusions i passa el que passa.

En canvi, l'Elena i jo ho hem parlat (ahir a la nit, recordes Elena?, estaves una mica adormida però jo crec que senties) i hem decidit que fer un trio amb una senegalesa seria una experiència que ens enriquiria molt. Per tant pots portar-la per nosaltres ;)

Mentrestant, gaudeix de cada somriure. Només en aquests indrets te n'adones del valor d'un somriure i la sofisticació innecessària dels nostres requeriments per ser feliços.

No deixis d'observar i creix interiorment.

Un petó

Victor

Harry Reddish ha dit...

Eva, ahora que ya tengo confirmado mi viaje, y qué sé que en tres días estaré como tú, estoy acojonado... Eres muy valiente y sé que las cosas te irán bien, porque eres curiosa y no dejas de aprender de todo lo que entra a través de tus ojos despiertos (el_situacionista dixit). Sé que te irá bien...
Espero que a la vuelta nos contemos nuestras impresiones y aprovecho estas líneas para mandarte un fuerte abrazo y un beso.

Que todo nos salga bien, inch'Allah!!!

Cromlec ha dit...

Hola Eva,

S'ha de ser molt valenta per tirar endavant una aventura com aquesta. Nomes d'imaginar-me les coses que expliques al bloc ja tremolo.

Podries aconseguir algun bolo al Senegal per Babilonia?

Un petonarro i ja ho saps, "sempre a punt".

Edgar

tito ha dit...

Hola hola Eva! Des de l'UPC també t'enyorem molt!!!
M'ha agradat molt l'entrada i espero amb candeletes algun escrit més, inxalà que arribi d'hora i que el pugui llegir, que crec que a partir de l'agost ja no en tindré ocasió...

molta sort i que et tractin bé, que crec que aprendràs un munt, ja es palpa als teus escrits!

apa doncs, que vagi molt bé!

pd: Esteve, quina sort! i no ho dic pel regalet, sinó per la dona que t'enyora!

ale, petons pels finestrerus del bon temps!

Svanoshkya ha dit...

Ei Eva!!!

Quina enveja que em fas! Aquest és un d'aquells viatges que són durs però que alhora et marquen de per vida (en positiu). Adonar-se de qui ets, del que tens i del món en el que vius no té preu! Que aprenguis molt i, com et diu tothom, queda't també amb els somriures i els moments d'alegria viscuts!

Au, que vagi bé. Et trobem a faltar! I jo em moro d'enveja!

Lena ha dit...

Tens una manera d'explicar senzilla i propera. Et llegeixo i em fas recordar els deures q estic fent (ja porto més de 200 fulls). Tendre i dur al mateix temps, així és el món. Suposo que gràcies a que existeix el mal podem adonar-nos del be.

El teu diari serà un preciós regal per a tu mateixa, si més no, un cop tornis de la teva experiència. Escriu i viu. Els millors desitjos.

Una forta abraçada!

Pere ha dit...

No hi ha altres paraules que les teves.

No hi ha més comentaris que els teus.

Gràcies Eva.