dilluns, 10 de desembre del 2012

Arrossego un camió


divendres, 23 de novembre del 2012

A la meva illa de cases

Hi passo cada dia per davant, quan vaig a buscar el Nil a l'escola bressol. Està a la meva mateixa illa de cases. És l'edifici sindical de Telefonica. Quan passo per davant, afluixo una mica el pas. Com si calgués recórrer aquells vint metres de façana amb cura, amb consciència, procurant ser-hi del tot. No sóc especialment mística (o no ho sóc gens), però sí que crec en ser als llocs amb l'esperit que toca ser-hi. Amb la consciència, amb cos i ànima, si voleu.

Hi ha un comptador. Primer 3, 4, 7... 12, 13... i avui el número serà 19. Avui farà 19 dies que cinc treballadors de Telefonica van començar una vaga de fam per demanar la readmissió del seu company Marcos, que va ser acomiadat, en virtut del que permet la reforma laboral, per baixa mèdica. Per no ser rendible per a l'empresa.

19 dies. No em puc imaginar el que és un dia sense menjar. No em puc imaginar el que són tres dies sense menjar. Aquestes cinc persones estan posant en risc la seva salut, estan donant el seu cos, per una causa justa. Perquè han arribat al final de la reclamació, de la mobilització, de les accions legals contra l'empresa, perquè han arribat al final de la lògica. I quan la injustícia és tan gran, quan han topat amb el cap del carrer, perquè el que s'està confrontant és si donem més valor a les persones o als diners, s'han posat en vaga de fam. Una acció tan valenta em desperta sensacions molt fondes que no sé explicar gaire. Pot ser que tingui a veure amb la condició tan primària que té el simple acte de menjar, i el no-menjar és tan simple, tan radical i essencial, que m'arriba directament a l'ànima.

A vegades penso en entrar. Parlar-los. Dir-los que endavant. Que molts ànims. Que tenen raó. Que són molt valents. Que gràcies per fer seva una lluita que és per tothom. I quan penso això se'm fa un nus a la gola. Sé que no podria dir-los res. Una abraçada, en tot cas, potser. Mai ho faig, simplement passo per allà, penso en ells, empasso saliva, i tiro endavant, una mica trasbalsada.

Quan torno cap a casa, ja a punt d'arribar, i ara acompanyada del meu fill, m'entristeix pensar que hi ha persones, que dirigeixen una empresa, i que prenen decisions, i a les que fa 19 dies que els rellisca tot això. Crec que no pot ser que siguin humans i que no sentin com se'ls remouen coses per dins quan senten que hi ha cinc persones en vaga de fam per reclamar una readmissió. Jo, que sóc una persona bastant normal, visc tot aquest trasbals només de pensar-hi. Reclamo que les persones amb poder haurien de sentir alguna cosa.

Perquè formen part de la societat, viuen entre nosaltres i porten els seus nens a les escoles i compren als supermercats. Perquè respiren el mateix aire i viuen al mateix país i voten a les mateixes eleccions. Potser és només que no viuen a la meva illa de cases.

divendres, 7 de setembre del 2012

Persones


A l’oficina separem els residus. El paper en un recipient blau, els plàstics i envasos en un recipient groc, i a les papereres la resta. Ahir a l’hora de plegar, una noia de l’empresa subcontractada per a la neteja arrossegava carrer amunt tres bosses d’escombraries que devien pesar més que ella, una de negra i dues de grogues, les del plàstic, i ho va llençar tot junt al contenidor que hi ha més a prop, que és de rebuig. N’hi ha de recollida selectiva, però estan força més lluny. Segurament s’hi podria haver arribat, bé amb diversos viatges en comptes de portar les tres bosses alhora, o bé es podrien posar d’acord dues o més persones del servei i portar la brossa entre tots.

S’esdevé, però, que fa uns mesos que aquesta empresa de neteja ha fet un ERO, i se m’acut que potser no hi ha companys per acompanyar, o no hi ha minuts per fer diversos viatges. O potser sí, i només resulta que aquesta persona passa de tot. O potser pensa que no li paguen prou, o que ja fa prou feina, o li sembla que separar els residus és una tonteria. A mi em sembla una paràbola que exemplifica que no serveix de res cuidar el planeta si no cuidem les persones.

dimecres, 27 de juny del 2012

Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.

dijous, 21 de juny del 2012

Emili Teixidor



El primer llibre que vaig llegir de tota la meva vida va ser El fantasma del palau, de Mira Lobe. Era de la sèrie blanca d'El vaixell de vapor, vull dir que devia ser molt petita. El segon, que jo recordi, va ser Cada tigre té una jungla, d'Emili Teixidor. El conservo en una edició de la sèrie blava d'El vaixell, i recordo unes vacances acampats en un prat a La Cerdanya, on plovia cada tarda, i la mare i jo llegíem dins la tenda. Recordo que unes vaques van trencar els llums del Land Rover un dia que vam anar a comprar al poble. I més endavant, la formiga Piga, la màquina de lligar boira, l'ocell de foc... 

Amb Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i Sebastià Sorribas, Emili Teixidor va formar part de la meva infantesa, una part important, la descoberta de la lectura i les històries. Eren uns noms sense cares, perquè en els llibres infantils no hi solen posar les fotos dels autors. Però tenien veu, tenien relat, i jo hi pensava amb una admiració molt profunda. D'una manera estranya, aquests escriptors eren reals. Persones amb noms que entenia, persones que jo sabia properes d'alguna manera. Hi havia Roald Dahl, Enid Blyton i Jerry West, però d'aquests jo no sabia ni si eren homes o dones, si existien o no havien existit mai, si vivien o eren morts feia temps. 

Emili Teixidor va morir abans d'ahir, i la meva manera particular de dir-li adéu és començar a llegir Els convidats.

dijous, 14 de juny del 2012

Matagalls, 1697m


Diumenge passat vam fer el primer cim del Nil. Ell va dormir bona part de la pujada i també bona part de la baixada, però amb tot, el primer cim. També era el meu primer cim com a mare, i la primera vegada que fèiem una excursió llarga amb el Nil a l'esquena. I, la veritat, va anar molt i molt bé!

A més a més, l'Avi va fer el primer cim com a avi, i tot baixant, recordava que va ser el seu primer cim com a qualsevol cosa, perquè tenia 14 anys la primera vegada que va anar a la muntanya: van pujar el Tagamanent, van fer el Pla de la Calma, el Matagalls... però anaven de cutres, cutres, eh... portaven una tenda sense doble sostre, i cada nit en plantar-la feien un regueró al voltant per si plovia (que ara està prohibit), i per cuinar, el foc a terra, que no tenien ni fogonet (que ara també està prohibit, però eren altres temps). Llavors li vam fer veure que això era una batalleta, i l'Avi va haver de reconèixer que era cert. 

dijous, 10 de maig del 2012

De quatre grapes



Gateja. Gateja!!!

D'un dia per l'altre, pam, m'hi poso i arrenco a bellugar. I tot allò que confiadament havíeu deixat a menys de 50 cm del terra i que em mirava de lluny em queda de sobte a l'abast.

Comença una nova era, que es caracteritza per una curiositat infinita i una capacitat mooolt finita (i més aviat petita) per valorar els perills. Endolls, desnivells, cables, coses petites, coses delicades, coses pesants... correu que vinc! 

dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi



Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

dissabte, 25 de febrer del 2012

Homeopatia

Fa cosa de tres setmanes que portem el Nil a l'escola bressol. N'estem contents: ell s'hi queda tranquil, la mestra ens agrada molt, l'escola és a prop de casa... el Nil es fa gran i això ens fa contents. Anar a l'escola té diversos efectes secundaris, el més conegut de tots és el d'aprendre alguna que altra cosa, però el Nil de moment és petit per manifestar aquest efecte. En canvi, sí que ha quedat palès des del primer dia que el Nil intercanvia coses amb els seus companys de classe. I per coses em refereixo sobretot a virus i bactèries. I això afecta al petit, però, de manera un tant misteriosa per a mi, sobretot afecta els pares. Concretament des del dia 5 de febrer estic refredada, i el Fer si fa o no fa igual. És un encostipat llarg, però val a dir que també bastant entretingut: ara vaig més de mocs, ara tiro més cap a la tos, l'altre dia em quedo totalment afònica, alguna nit a més hi afegim alguna febrada... bé, res que no pugui anar-se trampejant, clar.

Ara fa més o menys una setmana i mitja que he passat del mal de coll a l'afonia i finalment a la tos seca, i en aquesta darrera fase ens hem instal·lat. Semblo la de l'anunci "Avi, has vist l'Inistone?", amb la diferència que com que estic alletant, no puc prendre cap xarop per a la tos. L'altre dia això va acabar desesperant una companya de despatx, que, cansada de sentir-me tossir, va insinuar que podria provar de prendre algun remei natural. Algun remei homeopàtic. Acabáramos. "Però és que perquè això et funcioni t'ho has de creure, i jo no m'ho crec", però al final la insistència va ser tanta que va acabar acompanyant-me a una farmàcia i vaig comprar un xarop: medicamento homeopático, diu a la caixa.

Mai havia provat l'homeopatia. I no pas per desconeixement: n'hem vist reportatges a la tele, n'hem llegit i n'hem parlat molt. L'homeopatia és un timo, no funciona i no és medicina ni medicaments. Només és aigua amb sucre preparada d'una manera molt complicada. I tot i això (la meva ment a vegades es molt complexa) em vaig comprar el xarop. Me l'he pres tot seguint les dosis que indica el fulletó, i constato que:
1) no funciona
2) és molt car
3) té mal gust
De les tres coses, el que més em va indignar va ser la tercera. Vendre aigua amb sucre per curar el mal de coll i a sobre posar-hi mal gust és tenir molta mala baba. Però molta.

Després també m'indigna, quan hi penso, la cara d'escèptic que va fer el farmacèutic quan li vaig demanar, l'alegria amb la que m'ho va vendre, i la recomanació in extremis quan ja sortia per la porta que si tot i això no em passava la tos, anés al metge. Pobre farmacèutic! Suposo que el científic que porta a dins deu saber que l'homeopatia no funciona. Deu saber que el més possible és que jo em quedi tranquil·la prenent el xarop i que la irritació del coll es curi seguint el seu curs natural, però que si tinc alguna cosa de veritat, aquest xarop no em farà res. Però el botiguer que és en realitat em ven el xarop, igual que el venedor del Decathlon et ven els esquís més cars si t'hi encaparres, tot i saber que no tens el nivell d'esquí que cal per utilitzar-los. I suposo que el professional de l'àmbit de la sanitat que li agrada pensar que és l'impulsa a aquesta darrera recomanació de la visita al metge. Treballar amb tantes personalitats deu ser molt complicat.

Total, aquí estic, tossint mentre reciclo l'envàs del xarop (el plàstic al plàstic, el vidre al vidre, el paper al paper), i que no em diguin que els envasos de medicaments no es reciclen perquè la tindrem. 

dijous, 2 de febrer del 2012

Un dia important

Ahir va ser un dia molt important. Vam marcar la roba, els estris de neteja, les bosses i motxilles, i t'hem deixat a l'escola bressol. El primer dia només unes poques hores, el segon dia, avui, una miqueta més. Hem matinat prou per tenir temps de tot, però hem fet les feines del matí mirant el rellotge. T'hem despertat perquè calia anar a l'escola. Et fas gran, i a mi em sembla que ens en fem tots tres. Durant gairebé sis mesos ens hem separat el mínim imprescindible. Ara comencem la vida de família, la que ens havíem imaginat abans que nasquessis: ens cal una rutina per als matins, després ens separem, cada u a les seves coses, i ens retrobem al cap d'unes hores, i ens expliquem com ens ha anat, ens esforcem per gaudir del temps junts, ens preparem per al dia següent. 

dimarts, 24 de gener del 2012

Fer volar coloms


L'altre dia, passejant pel Barri Gòtic, vaig trobar aquesta imatge, que em fa pensar en les ganes que tenim que el Nil empaiti coloms. Però cada cosa ha d'anar al seu temps. De moment, tot just aconsegueix posar-se de quatre grapes, però encara no ha après que aquesta és una bona posició per al desplaçament.

I sí, obviament, al cap de dos segons d'haver fet aquesta foto el grup de coloms va alçar el vol fugint en desbandada mentre el nen corria i escampava les molles de pa amb els peus. 

dilluns, 2 de gener del 2012

Passa molt de pressa

Passa molt de pressa deu ser una de les frases que una mare sent més vegades durant els primers mesos del seu fill. I no aconsegueixo fer-me a la idea de com de cruament certa és. M'omple d'alegria cada petit avenç que fa el Nil: per primera vegada es troba les mans i les mira, o per primera vegada es fica les mans a la boca i se les mossega, o es dóna la volta mentre està estirat panxa enlaire, o el poso davant el mirall i intenta jugar amb aquell nen. I va tan de pressa, que ja gairebé té cinc mesos i amb prou feines tinc temps d'alegrar-me de cada dia.

Ahir va ser cap d'any. Mentre el Fer pelava el raïm, jo vaig asseure el Nil a la seva cadireta i li vaig cantar cançons dolces perquè estigués tranquil i poguéssim fer les tradicionals campanades. Quan faltava un minut per les 12, amb tot ja preparat, ens vam asseure davant el Nil amb la tele posada, i fèiem broma: jo feia veure que em menjava alguns grans de raïm per no tenir tanta feina durant les campanades, i el Fer feia veure que em renyava per fer-ho. I el joc va anar endavant fins dos segons abans de començar les campanades... quan en una de les vegades que el Fer feia veure que em renyava, va alçar la veu, el Nil es va espantar moltíssim i es va posar a plorar, i nosaltres vam llençar els bols de raïm per córrer a abraçar-lo i calmar-lo, intentant no riure fort per no espantar-lo més. I així va entrar la meva família al 2012: plorant i rient, abraçats tots tres, menjant el raïm a deshora, perquè el temps passa molt de pressa, i nosaltres anem al nostre ritme i hem canviat algunes prioritats.

I l'endemà ja era 2012. Ens vam llevar i vam anar a la platja de la Barceloneta, perquè el Nil veiés el mar.