dimarts, 26 de maig del 2009

Bruixes

Avui m'he recordat d'una imatge d'un poema, i m'he posat a buscar-lo. No m'ha costat molta estona: 0,23 segons. M'he passat una bona estona (això sí) buscant una foto que s'hi adigués. És aquesta foto d'un tros de camí entre roques, al Torcal de Antequera. Que bé podria ser on buscar-hi les bruixes velles, xuclades, de galtes enfonsades, que com boira s'amaguen als cataus i entre les soques quan neix el dia. I vestides de teranyina verda! Ecs! No direu que no és per morir-se de por. De por i de misteri i de ganes de saber què són aquestes potingues que els va receptar el diable.

Poema del bosc

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.
El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades
dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades
com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.
Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable.

Guerau de Liost

Tenir pols a les sabates és tenir un farcell ple de coses desendreçades i mig oblidades on ficar la mà, a qualsevol hora del dia, i a veure què surt (i connexió a internet per poder estirar del fil, que sinó només pessigues). A vegades tens sort. 

Jo, hi ha dies que entenc per què serveix la poesia. 

dimecres, 13 de maig del 2009

Passeig pel port

Unes quantes fotos d'un capvespre de passeig.

El carrer Nou de la Rambla:


Bicing a Paral·lel:


L'edifici de les Drassanes, que allotja el Museu del Port, amb l'edifici d'Aduanes i dos fotògrafs reflectits:


Les Golondrines:


Colon des de la Rambla de Mar i el sol ponent-se darrera Collserola.


Panoràmica del Port des de la Rambla de Mar:



dimarts, 5 de maig del 2009

Lectura

Paul Auster és un senyor amb els ulls grossos i ulleres molt pronunciades, com si fes mil segles que no dorm. A més, a les fotos, sempre hi surt amb aquesta cara de circumstàncies, en molts casos amb les mans a prop de la cara, i com si tingués una preocupació que vol amagar. Que no? Mira-ho tu mateix

També és un senyor que ha escrit una pila de llibres (38, incloent guions de pel·lícules i altres contes, segons la Viquipèdia).

Que sempre n’he desconfiat. Vaig veure Smoke i em va agradar prou, però després vaig veure Lulú on the Bridge i no vaig pillar un cromo. Això pel que fa a pel·lícules. De llibres, encara no n'havia tastat cap. Però (i això és definitiu) el Pere va dir que pse, i consti que això va ser abans d’entrar a l’època d’esperit crític (sobre)aguditzat en la que es troba ara.

Però com que el Tito em va fer un regal de Sant Jordi (2008!), doncs al final vaig començar la Trilogia de Nova York. La primera novel·la no em va agradar gens. Si vols que t’ho digui, comença més o menys interessant, es fa un tant avorrida i després no entenc què dimonis li passa al personatge que es torna completament boig sense que s’entengui ni un borrall del per què. I després encara es torna més boig, i xim pum. No m’ho trago, ho sento, i a més ell, amb aquells ulls grossos, em mira com dient, ho pilles? És la ingovernabilitat de la vida del pobre senyor escriptor-protagonista torturat per les seves pròpies neures i creacions, no ho pilles? I jo, que no, que no ho pillo. Que no m’ho trago. Que no cola, vamos.

Una mica indignada, castigo el llibre: avui no véns. He de passar la nit fora de casa, i no, no véns. Avui ve la Mercè. I prenc “Mirall trencat”, del que ja faré la ressenya quan m’inspiri. Que li donin pel sac a l’Auster, tu, on hi hagi una Rodoreda. En acabar Mirall trencat, i animada tant pel Tito com pel Fer, que li fan bona propaganda a la Trilogia, m’animo amb el segon relat, del que confesso que he llegit a penes una vintena de pàgines i he abandonat. No entenc què vol de mi aquest relat. Me’l miro en serio i em fa riure. Me’l miro sorneguera i em fa una mica de pena. Quan intento posar-m’hi transcendent trobo que li falta profunditat, o li sobra, jo què sé. No sé com posar-m’hi, i al final, em rendeixo. I ell continua amb aquesta cara de tenir una cosa super important a dir, que penso, coi, doncs digues-la!

I per això he agafat el Sant Jordi 2009 del Tito, Tigre Blanc, d’Aravind Adiga, un indi del que no sé res, però que de moment em té ben enganxada a les peripècies d’aquest criat-xofer d’un terratinent mafiós d’una zona rural de la Índia, que escriu cartes al Primer Ministre de la Xina perquè quan aquest visiti la Índia sàpiga què s’hi trobarà. I en la primera carta ja li ha explicat que va matar el seu propi amo!

I tot això ve a cap perquè m’ha fet tanta gràcia que en Reig digués que Auster (i Vila-Matas) és un escriptor que escriu influït sobretot per les contraportades dels seus llibres. Que encara ric ara del terme: escriptor solapista. Clap, clap, clap pel senyor Reig, com de costum.

dilluns, 4 de maig del 2009

Desperté a su lado...


- Podríem fer un blog nou.
- Jajajaja - i mentalment compto: ...nou i deu. Excessiu es miri per on es miri.
- Hi he pensat i crec que l'hem de fer.
- Sobre què?
- Tu digues que t'hi apuntes, dona.
- M'hi apunto.
- Sobre relats curts.
- Hem de fer aquest blog. No hi ha dubte. Comencem, corre. 
- Hem de triar un nom  que comenci per D.
- Efectivament.

I així i de cap altra manera és com neix aquest nou blog. Després va ser qüestió de fer voltes al llit un parell de matinades fins que se'm va acudir una idea per al títol, d'un parell de migdies de xat per acabar-la d'arrodonir, de que l'Ottinger treballés una mica en el disseny, de que el_situacionista es queixés però acabés dient amén i que el Kike acceptés la invitació i aparegués, finalment, entre els autors. 

En sabré, d'escriure relats curts? El més segur és que no. Però el que més m'agrada dels blogs és llegir, no pas escriure. De moment, mentre m'ho penso, reaprofito coses per tal de poder dir que he començat a contribuir. Hi feu una ullada? Desperté a su lado.