dimecres, 27 de juny del 2012

Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.

dijous, 21 de juny del 2012

Emili Teixidor



El primer llibre que vaig llegir de tota la meva vida va ser El fantasma del palau, de Mira Lobe. Era de la sèrie blanca d'El vaixell de vapor, vull dir que devia ser molt petita. El segon, que jo recordi, va ser Cada tigre té una jungla, d'Emili Teixidor. El conservo en una edició de la sèrie blava d'El vaixell, i recordo unes vacances acampats en un prat a La Cerdanya, on plovia cada tarda, i la mare i jo llegíem dins la tenda. Recordo que unes vaques van trencar els llums del Land Rover un dia que vam anar a comprar al poble. I més endavant, la formiga Piga, la màquina de lligar boira, l'ocell de foc... 

Amb Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i Sebastià Sorribas, Emili Teixidor va formar part de la meva infantesa, una part important, la descoberta de la lectura i les històries. Eren uns noms sense cares, perquè en els llibres infantils no hi solen posar les fotos dels autors. Però tenien veu, tenien relat, i jo hi pensava amb una admiració molt profunda. D'una manera estranya, aquests escriptors eren reals. Persones amb noms que entenia, persones que jo sabia properes d'alguna manera. Hi havia Roald Dahl, Enid Blyton i Jerry West, però d'aquests jo no sabia ni si eren homes o dones, si existien o no havien existit mai, si vivien o eren morts feia temps. 

Emili Teixidor va morir abans d'ahir, i la meva manera particular de dir-li adéu és començar a llegir Els convidats.

dijous, 14 de juny del 2012

Matagalls, 1697m


Diumenge passat vam fer el primer cim del Nil. Ell va dormir bona part de la pujada i també bona part de la baixada, però amb tot, el primer cim. També era el meu primer cim com a mare, i la primera vegada que fèiem una excursió llarga amb el Nil a l'esquena. I, la veritat, va anar molt i molt bé!

A més a més, l'Avi va fer el primer cim com a avi, i tot baixant, recordava que va ser el seu primer cim com a qualsevol cosa, perquè tenia 14 anys la primera vegada que va anar a la muntanya: van pujar el Tagamanent, van fer el Pla de la Calma, el Matagalls... però anaven de cutres, cutres, eh... portaven una tenda sense doble sostre, i cada nit en plantar-la feien un regueró al voltant per si plovia (que ara està prohibit), i per cuinar, el foc a terra, que no tenien ni fogonet (que ara també està prohibit, però eren altres temps). Llavors li vam fer veure que això era una batalleta, i l'Avi va haver de reconèixer que era cert.