Les coses que et direm

Et direm que quan eres petit vivíem a Sant Antoni. Que hi teníem llogat un pis lluminós on els teus germans van aprendre a caure i a aixecar-se, a jugar i a parlar. Tu no te'n recordes, perquè eres molt petit. Et direm que per diversos motius vam decidir que era millor canviar de casa, d'entorn, d'espai, que en el fons no és res, és on som, però una mica també el que som.

Et direm que la decisió se'ns va fer feixuga, però que a mida que donàvem forma al projecte ens en vam enamorar.

Et direm que (i ho direm a cor tota la família, de tan repetit, de tan conegut) tu no te'n recordes, perquè eres molt petit!, però vam acomiadar-nos de la xarxa i dels amics, del barri, dels carrers, dels parcs, del mercat, de la Isabel del pa i l'Amílcar i el Joan de la fruita, de l'escola bressol on els teus germans s'han fet grans.

Et direm que vam deixar un barri que ja no era ben bé el que havíem conegut. Que algunes botigues tancaven, i hi obrien alguns bars impersonals, desiguals: tots diferents i tots iguals, o botigues que no venien res per a nosaltres. T'explicarem com ens empipàvem cada vegada més amb els grups de turistes amb bicicletes llogades envaint les voreres cada vegada més plenes de taules i cadires de les terrasses, com vèiem augmentar de mes en mes les desfilades de persones despistades, amb maletes de rodes i una adreça escrita en un paper, buscant un pis d'airbnb.

Et direm (quan siguis gran per entendre-ho) que, quan vam marxar, els preus dels lloguers s'estaven duplicant amb la renovació dels contractes, i que si no marxàvem llavors, hauríem d'haver marxat de totes maneres tard o d'hora. Que a Barcelona, molts barris obrien comptadors de famílies expulsades per la cobdícia d'un sistema que engoleix tot el que toca, i ara li toca a la vida dels barris.

T'explicarem que vèiem com cada dia es perdia un tros més de terreny, però que també vèiem com la vida es resistia a ser engolida. Que la indignació ens polititzava i ens donava força. T'explicaré com les converses de parc i sobretaula entre mares de la bressol passaven dels bolquers i les rabietes als lloguers i mobilitzacions, a les cooperatives d'habitatge, a la defensa dels barris i dels veïns. Vam deixar un barri en peu de guerra, disposat a no desaparèixer sense haver-ho intentat.

Emili Teixidor

El primer llibre que vaig llegir de tota la meva vida va ser El fantasma del palau, de Mira Lobe. Era de la sèrie blanca d'El vaixell de vapor, vull dir que devia ser molt petita. El segon, que jo recordi, va ser Cada tigre té una jungla, d'Emili Teixidor. El conservo en una edició de la sèrie blava d'El vaixell, i recordo unes vacances acampats en un prat a La Cerdanya, on plovia cada tarda, i la mare i jo llegíem dins la tenda. Recordo que unes vaques van trencar els llums del Land Rover un dia que vam anar a comprar al poble. I més endavant, la formiga Piga, la màquina de lligar boira, l'ocell de foc... 

Amb Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i Sebastià Sorribas, Emili Teixidor va formar part de la meva infantesa, una part important, la descoberta de la lectura i les històries. Eren uns noms sense cares, perquè en els llibres infantils no hi solen posar les fotos dels autors. Però tenien veu, tenien relat, i jo hi pensava amb una admiració molt profunda. D'una manera estranya, aquests escriptors eren reals. Persones amb noms que entenia, persones que jo sabia properes d'alguna manera. Hi havia Roald Dahl, Enid Blyton i Jerry West, però d'aquests jo no sabia ni si eren homes o dones, si existien o no havien existit mai, si vivien o eren morts feia temps. 

Emili Teixidor va morir abans d'ahir, i la meva manera particular de dir-li adéu és començar a llegir Els convidats.

El Senyor Triadú

Quan el vèiem per l'escola, el Senyor Triadú, ens semblava increíblement vell. Jo recordo que tenia unes ulleres gegants, que era seriós, que parlava poc i que ens imposava molt. Als que érem de menjar lentament (a la meva classe, la Mireia i jo...) ens coneixia prou, perquè sempre ens trobava al menjador, els cançoners, deia ell. Al final vam descobrir que era molt afable, i ens agradaven els dies que ens venia a renyar per tenir encara el plat ple, a aquestes hores. Era un senyor al que donaven premis i reconeixements de literatura, de cultura,... i d'una manera estranya ens en sentíem orgullosos.

Jo crec que érem massa petits per entendre el privilegi, però tots, amb el temps, ho hem sabut valorar. Avui l'acomiadem.

Al web de l'Escola Thau, d'on he tret aquesta imatge, hi diu: "Gràcies pel teu compromís amb el país, amb la cultura i amb l'educació. L'Escola continuarà fent el teu camí." Jo crec que n'hi ha molts, que avui sentim que continuem un camí en el que, en part, ens va posar ell.

Bon viatge, amic!

En el meu somni, aquest amic que fa anys que viu fora, marxava. Jo plorava en acomiadar-lo. En despertar, em pregunto com se'n va algú que ja se'n va anar. Suposo que així: acomiadant-se en somnis.