Les coses que et direm

Et direm que quan eres petit vivíem a Sant Antoni. Que hi teníem llogat un pis lluminós on els teus germans van aprendre a caure i a aixecar-se, a jugar i a parlar. Tu no te'n recordes, perquè eres molt petit. Et direm que per diversos motius vam decidir que era millor canviar de casa, d'entorn, d'espai, que en el fons no és res, és on som, però una mica també el que som.

Et direm que la decisió se'ns va fer feixuga, però que a mida que donàvem forma al projecte ens en vam enamorar.

Et direm que (i ho direm a cor tota la família, de tan repetit, de tan conegut) tu no te'n recordes, perquè eres molt petit!, però vam acomiadar-nos de la xarxa i dels amics, del barri, dels carrers, dels parcs, del mercat, de la Isabel del pa i l'Amílcar i el Joan de la fruita, de l'escola bressol on els teus germans s'han fet grans.

Et direm que vam deixar un barri que ja no era ben bé el que havíem conegut. Que algunes botigues tancaven, i hi obrien alguns bars impersonals, desiguals: tots diferents i tots iguals, o botigues que no venien res per a nosaltres. T'explicarem com ens empipàvem cada vegada més amb els grups de turistes amb bicicletes llogades envaint les voreres cada vegada més plenes de taules i cadires de les terrasses, com vèiem augmentar de mes en mes les desfilades de persones despistades, amb maletes de rodes i una adreça escrita en un paper, buscant un pis d'airbnb.

Et direm (quan siguis gran per entendre-ho) que, quan vam marxar, els preus dels lloguers s'estaven duplicant amb la renovació dels contractes, i que si no marxàvem llavors, hauríem d'haver marxat de totes maneres tard o d'hora. Que a Barcelona, molts barris obrien comptadors de famílies expulsades per la cobdícia d'un sistema que engoleix tot el que toca, i ara li toca a la vida dels barris.

T'explicarem que vèiem com cada dia es perdia un tros més de terreny, però que també vèiem com la vida es resistia a ser engolida. Que la indignació ens polititzava i ens donava força. T'explicaré com les converses de parc i sobretaula entre mares de la bressol passaven dels bolquers i les rabietes als lloguers i mobilitzacions, a les cooperatives d'habitatge, a la defensa dels barris i dels veïns. Vam deixar un barri en peu de guerra, disposat a no desaparèixer sense haver-ho intentat.

Colònies

El Nil va marxar de "colònies". Ho poso entre cometes perquè era només un cap de setmana, no penseu que ha estat fora una quinzena. Una sortida amb l'escola, organitzat per l'AMPA, amb canalla de totes les edats, un cap de setmana en una granja escola a Pontons que es diu Cal Diable.

Quan el Nil m'explica el que van fer, tinc feina a destriar què són anècdotes reals i què és part del joc de nit i l'ambientació. Per exemple: a un nen li va caure la gorra a la cort dels porcs, i un monitor va haver d'entrar a recollir-la (anècdota real, suposo). Després ens vam deixar la tanca oberta, i els animals de la granja es van escapar pel bosc (dubto). Llavors, el Banyetes, que és un dimoniet que li agradava molt viatjar, els va convertir en figuretes de fusta, i vam haver de sortir amb les lots a buscar tots els animals i tornar-los al Jaume (OK, joc de nit). I així amb tot.

Que estrany que es veu des de la banda dels pares. Ja sé que no es pot dir que fos ahir, però suposo que són records que formen part tan fonda de la meva persona que sempre seran records ben vius, propers i inesborrables. Les reunions de monitors que comencen a la una de la matinada (perquè a les 23 has acabat el joc de nit, a les dotze has aconseguit que una bona part dels nens es fiqui al llit, a la una amb sort et vas trobant amb l'equip), les històries inventades per donar vida als jocs, la complicitat dels grans i el candor dels petits...

No puc deixar de pensar en la meva pròpia experiència com a educadora, com monitora de colònies, com a cap d'unitat a l'agrupament... i, sabeu en què penso, sobretot? Penso en els meus companys. Dels que tant he après. I penso que tan de bo els meus fills, al llarg de la seva infància, trobin educadors que siguin com ells. Que trobin educadors entusiastes i carinyosos com en Nijo. Educadors amb imaginació desbordant i mil contes a les butxaques com el Roger. Que us esperonin i tinguin paciència infinita com la Nora. Monitors que us cantin i us intriguin, com en Quim. Educadores que siguin properes i admirables com l'Elena. Que us ensenyin a tocar la guitarra, que us mostrin respecte, que us ensenyin la coherència, que us diverteixin amb els jocs, que us expliquin històries de migdiada a l'ombra d'un arbre a la piscina, que us donin aigua amb sucre com si fos un xarop el dia que enyoreu els pares i digueu que ploreu perquè teniu mal de panxa, que us preparin jocs complicadíssims amb trossets de cartolines de quinze colors i que acabin discutint entre ells les normes del joc, que mirin malament l'horari de l'autobús o el tren i hàgiu d'improvisar una part de la sortida, que s'hagin equivocat de tendes i no hi cabeu, i que no perdin mai l'entusiasme i el somriure.

Quan el diumenge el Nil va baixar de l'autocar amb la mateixa roba que duia el divendres i els cabells enganxifosos i la marca a la cara d'haver-se dormit a l'autocar vaig tenir una sensació genial. Ell comença ara un viatge que jo vaig tancar fa uns anys, i que segurament ha estat el que més m'ha marcat com a persona. Poder-ho viure ara al seu costat és molt especial!

Allò de la conciliació

Torno a la feina, després de 10 mesos que he deixat de treballar per cuidar el meu tercer fill. Com que crec que és cert allò de que a més de mares som persones, la tornada a l'oficina és ben volguda, una estona de relacions més o menys constructives amb adults i preocupacions més enllà de la rentadora són una alenada fresca. Eh, que les rentadores s'han de continuar posant. La diferència segurament és que si centrifuga prou bé o no ja no és l'esdeveniment central del matí.

Que a més a més aquesta tornada coincideixi amb la lesió de genoll del pare de les criatures, l'elaboració de disfresses de carnestoltes, la primera bronquitis de l'any del mitjà,... això ja són altres històries. Beneïdes àvies.

Comptar setmanes (II)

Però ara les comptem endavant, anem per 2. Benvingut Lluc.

Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.

Un dia important

Ahir va ser un dia molt important. Vam marcar la roba, els estris de neteja, les bosses i motxilles, i t'hem deixat a l'escola bressol. El primer dia només unes poques hores, el segon dia, avui, una miqueta més. Hem matinat prou per tenir temps de tot, però hem fet les feines del matí mirant el rellotge. T'hem despertat perquè calia anar a l'escola. Et fas gran, i a mi em sembla que ens en fem tots tres. Durant gairebé sis mesos ens hem separat el mínim imprescindible. Ara comencem la vida de família, la que ens havíem imaginat abans que nasquessis: ens cal una rutina per als matins, després ens separem, cada u a les seves coses, i ens retrobem al cap d'unes hores, i ens expliquem com ens ha anat, ens esforcem per gaudir del temps junts, ens preparem per al dia següent. 

Quatre peus

A partir d'ara, ens omplirem les sabates de pols, escriurem en aquest blog, inventarem contes, i en general, viurem la vida, a quatre peus.

Més ben dit, a sis, comptant amb els del Fer, que ja fa temps que caminen incansables al meu costat.

Enyor

Es pot trobar a faltar el que no s'ha tingut mai, el que no s'ha conegut, el que només imagines, el que només és un reflex del que imagines? Es pot sentir enyor del que no s'ha viscut? Només queden dos mesos, però encara falten dos mesos, i aquesta és una espera estranya, plena. Simple. Tranquil·la. D'aquí dos mesos el meu fill ja no serà dins meu, no sentiré tots i cada un dels seus moviments, però li coneixeré la cara. D'aquí dos mesos no tindré aquesta curiositat (ni aquesta calma!), aquesta impaciència mig serena que no sé explicar-me. Ara em concentro: necessito atresorar els moments i les sensacions, que no em fugin, perquè també enyoro els moments que ja han passat. Gaudeixo de poder-me mirar per dins i sentir el que em passa. I m'agrada que hi miris tu també, i que ho visquis amb mi.

Sant Jordi

Tot és camí des d'ara...

No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n'estimo els esclats, les defallences;

no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m'exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m'inscric a tota mena de propòsits

de goig i d'esperança.

Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps

tan bé com jo i prou que ho repeteixen

tot de corcs, insistents i temeraris

només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:

un pam de món, concret i destriable,

i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda

serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.

Diguem només el que és essencial:

els mots de créixer i estimar i el nom

més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis

que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,

com neteja els miralls i les cortines

i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.

Cada nit

la deixo caure al pou profund del son

i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola

columna de claror, penso la urgent

necessitat de combatre els miratges,

d'abandonar la platja de les hores

on el sol cau a plom damunt l'arena

i abalteix voluntats, i d'establir

noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.

No ens calen

espectadors furtius ni gent que aprovi

cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.

Benignes

i agosarats, estimarem la vida

que muda i que es perfà, noblement lenta

i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons que mai no tanquen

amb pany i clau l'estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol

2010

2010. conserves. somnis. llibres. excursions. coral. decisions. disfresses. berlín. sèries. preparatius. canvis. viatges. pel·lícules. bretanya. avions. senegal. comiats. càmping. família. regals. fotografies. reblochon. vestits. compromís. danses afrocaribenyes. platja. país. celebracions. holanda. gimnàs. pa. contes. escoltisme. nervis. música. grècia. plans. reptes. guitarra. teatre. foulard. piscina. palestina. concerts. idees. revisió. propòsits. 2011.

El Senyor Triadú

Quan el vèiem per l'escola, el Senyor Triadú, ens semblava increíblement vell. Jo recordo que tenia unes ulleres gegants, que era seriós, que parlava poc i que ens imposava molt. Als que érem de menjar lentament (a la meva classe, la Mireia i jo...) ens coneixia prou, perquè sempre ens trobava al menjador, els cançoners, deia ell. Al final vam descobrir que era molt afable, i ens agradaven els dies que ens venia a renyar per tenir encara el plat ple, a aquestes hores. Era un senyor al que donaven premis i reconeixements de literatura, de cultura,... i d'una manera estranya ens en sentíem orgullosos.

Jo crec que érem massa petits per entendre el privilegi, però tots, amb el temps, ho hem sabut valorar. Avui l'acomiadem.

Al web de l'Escola Thau, d'on he tret aquesta imatge, hi diu: "Gràcies pel teu compromís amb el país, amb la cultura i amb l'educació. L'Escola continuarà fent el teu camí." Jo crec que n'hi ha molts, que avui sentim que continuem un camí en el que, en part, ens va posar ell.

Divendres

I no canvia res. Perquè l’endemà ens llevarem al mateix llit, i amb el mateix somriure ens direm bon dia, i esmorzarem el mateix te i les mateixes torrades. Però encara i així, fa de bon celebrar, perquè vol dir alguna cosa, perquè enfortim allò que som, perquè ens ho diem amb veu clara i transparent. Perquè ens són igual els símbols i els objectes, però ens importen les paraules i la gent, i el que em posa la pell de gallina és posar-me davant la meva gent i la d’ell i dir: “És ell”.

Moltes gràcies

Fer plans

L'hora en punt

El regal dels 30, amb una mica de retard:

Enganxa els puntets...

Somriu a càmera en pijama...

Posa en hora...

I ja tens l'hora en punt a la teva paret!

Ha quedat espectacular, tot i el temps que ens ha costat de penjar-lo! Gràcies, és xulíssim.

Moure fitxa

Doncs això: que d'una manera o altra tot s'ha de començar. Inclús una dècada.

[Per cert avui escrivint des de l'ordinador nou, acabat d'estrenar.]

30

Doncs ja està fet.

Entrar a la trentena, que semblava que havia de ser com atravessar una cortina de foc, no ha estat tan terrible. De fet, ha estat divertit. Clebracions, riures, felicitats, etcètera. I que sigui per molts anys. Una amiga m'escrivia: que et facin molts petons i abraçades, que és el millor de fer anys. Sí que me'n van fer, que bé.

Entro als trenta amb aquesta pinta: amb un ull llegeixo poesia africana, amb l'altre vigilo que el Fer no em mengi l'alfil, tinc un rellotge enorme per penjar a la paret i una pila de textos per llegir. L'Angela Lansbury fent de Mrs Lovett a Sweeney Todd esperant que engegui el DVD, i tinc un llibre que no esperava llegir, però que ara que el tinc, no puc esperar, El Lector. I, clar, tinc pols a les sabates. La que anem acumulant i que procuro espolsar només en la justa mesura.

La setmana dels tres dijous

Per aclarir un dubte que sortí tot dinant a Vilafranca, un dia qualsevol que no era dijous, he consultat l'Optimot:

1 4 la setmana dels tres dijous [o la setmana dels set dijous] Expressió humorística emprada per a indicar que una cosa és impossible, que no succeirà mai. Espera’t assegut, que no ho tindràs fins a la setmana dels set dijous!

Tot i que també he llegit pels puestos que l'expressió té relació amb els tres dijous precedents a Carnestoltes (dijous de compares, dijous de comares i dijous gras). Que dius, no veig la relació, perquè no són de la mateixa setmana.

(L'únic) dijous d'aquesta setmana faré 30 anys. Això vol dir sobretot que he de canviar la capçalera del blog. Tinc una idea, però s'accepten suggeriments. Però com que avui ho celebro amb uns amics, demà amb la família i dimecres amb uns altres amics, ben bé podria ser aquesta la meva setmana dels tres dijous: semblava que la setmana dels tres dijous aconseguiríem hora per a les vacunes del viatge, i al final ha estat per demà, dimarts. Quin lio.

També tenim ja comprada la mosquitera, els cabells tallats, els bitllets de tren a Madrid, i el cordino i cordill. I he trobat el diccionari en una caixa al despatx que encara té coses per endreçar de la mudança.

Bruixes

Avui m'he recordat d'una imatge d'un poema, i m'he posat a buscar-lo. No m'ha costat molta estona: 0,23 segons. M'he passat una bona estona (això sí) buscant una foto que s'hi adigués. És aquesta foto d'un tros de camí entre roques, al Torcal de Antequera. Que bé podria ser on buscar-hi les bruixes velles, xuclades, de galtes enfonsades, que com boira s'amaguen als cataus i entre les soques quan neix el dia. I vestides de teranyina verda! Ecs! No direu que no és per morir-se de por. De por i de misteri i de ganes de saber què són aquestes potingues que els va receptar el diable.

Poema del bosc

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.

Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.

En surt un requitzell del fons de cada esquerda,

vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna

com una fumarella dissipen la vedruna.

El vianant que es perd sent riallades d'ossos.

Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades

rostos avall i cerquen les aigües encalmades

dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.

Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades

les filles de la lluna. Són velles i xuclades

com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines

mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,

com pellingots inútils. La dura carcanada

dels geps apunta sota la pell tivant i dura.

El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina

sortia de les goles com una llarga espina.

Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,

però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques

i àdhuc en les primes esquerdes de les soques

balmades, on serva cada una jaç i estable

i més d'un potinga que els receptà el diable.

Guerau de Liost

Tenir pols a les sabates és tenir un farcell ple de coses desendreçades i mig oblidades on ficar la mà, a qualsevol hora del dia, i a veure què surt (i connexió a internet per poder estirar del fil, que sinó només pessigues). A vegades tens sort. 

Jo, hi ha dies que entenc per què serveix la poesia. 

Passeig pel port

Unes quantes fotos d'un capvespre de passeig.

El carrer Nou de la Rambla:


Bicing a Paral·lel:

L'edifici de les Drassanes, que allotja el Museu del Port, amb l'edifici d'Aduanes i dos fotògrafs reflectits:

Les Golondrines:

Colon des de la Rambla de Mar i el sol ponent-se darrera Collserola.

Panoràmica del Port des de la Rambla de Mar: