dimecres, 30 de desembre de 2009

L'hora en punt

El regal dels 30, amb una mica de retard:

Enganxa els puntets...

Somriu a càmera en pijama...


Posa en hora...


I ja tens l'hora en punt a la teva paret!


Ha quedat espectacular, tot i el temps que ens ha costat de penjar-lo! Gràcies, és xulíssim.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Nadal de nou

Falten dos dies per Nadal i amb prou feines sembla que sigui Nadal. O he canviat molt d'aires, o tinc altres coses al cap i no m'hi he fixat (més probablement...), però aquest any no em puc queixar dels pares noels escaladors, perquè no n'he vist ni un. Tampoc he jugat a la loteria, ni he visitat la Fira de Santa Llúcia, ni he sentit el meu pare remugar que no li agrada el Nadal. No he muntat el pessebre ni he decorat la casa.

Però he comprat un Tió d'aquests de fira tan lletjos amb el nas vermell i barretina, i li dono per menjar tomàquets secs. He comprat algun regal (com sempre, ho deixo tot per darrera hora...) i n'he pensat d'altres. He escrit la carta als reis (i l'he enviat per mail, que al patge del Corte Inglés sempre hi ha molta cua).

Així que aquest és el meu plantejament per a aquest Nadal: que vingui, que aquí l'espero.

Els millors desitjos per a les festes i per a l'any que s'acosta. I un poema, per si de cas.

NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.


Joan Salvat-Papasseit

dimarts, 1 de desembre de 2009

El que ha passat

Doncs el que ha passat és que tinc molta feina. Però mentrestant, mira això.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

3 portes

Imagina't altre cop el presentador, que et mostra tres portes i en tries una. Diguem, la tres. Evidentment hi ha 1/3 de probabilitats que hagis triat el cotxe, i 2/3 que t'hagis equivocat.

Encara que llavors el presentador obri la porta u, en la que hi ha una cabra, no canvia res respecte del fet que tu tens 1/3 de possibilitats d'haver encertat amb la teva primera opció. I per tant, la porta que queda tancada, la dos, té 2/3 de possibilitats de ser la que té el cotxe, mentre que la teva només 1/3.

Sí?

Si et costa de veure, posem que hi ha deu portes. Posem que tu esculls la 6. I llavors el presentador obre totes les portes menys la sis i la dos, ensenyant-te vuit cabres en les portes obertes. Canvies, llavors?

Com que el presentador obre totes les portes que has deixat de banda excepte una, és com si et donés a triar entre quedar-te amb la porta que has escollit d'entrada o bé quedar-te amb totes les portes que no has escollit. És equivalent a si, sense obrir cap porta, et demana que escullis: et quedes la porta 3, que has triat, o et quedes les altres dues. I evidentment, escollint dues portes tens més possibilitats que amb una de sola.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Poc probable

Com pots veure a la dreta, estic llegint El curiós incident del gos a mitjanit. En aquest llibre, un nen autista explica el seu dia a dia, començant per un incident amb un gos. M'agradaria saber com de realista és la manera com s'expressa el narrador i les coses que explica de la seva manera de viure el que l'envolta. Tinc una mica la sensació que és una manera de fer resistent a l'avorriment una història gens transcendent. Reiterar una vegada i una altra les obsessions del nen, raonaments d'extraterrestre però de lògica implacable, etcètera. Molt entretingut. Però m'intriga saber si és recurs estilístic o si és documentat.

Una de les coses que m'agrada del llibre és que el nen autista va explicant curiositats sobre matemàtiques, perquè tot i que li costa molt entendre la manera de funcionar del món, no li costa gens entendre les matemàtiques. (I si ara dic I en canvi una de les coses que no m'agrada... semblaré el nen autista, en fi).

Us explicaré el problema dels cotxes i la cabra, tal com l'anomena el Tito, tot i que en realitat és el problema del cotxe i les cabres, o sobre les portes del concurs. Imagina't que estàs en un concurs de televisió, i que el presentador et diu:

- Aquestes tres portes amaguen dues cabres i un cotxe.

I també t'has d'imaginar que tu t'estimes més guanyar un cotxe que una cabra. Si ho fas al revés, amb dos cotxes i una cabra i t'imagines que t'estimes més la cabra, també funciona. (I a aquestes alçadees la meva semblança amb el nen autista és inquietant). Llavors, el presentador et diu:

- Escull una porta.

I tu ho fas. Esculls una porta, però no l'obres. En les altres dues portes, o bé hi ha una cabra i un cotxe, o bé hi ha dues cabres. Ara imagina't que el presentador obre una de les dues portes que NO has escollit, mostrant-te una cabra. I et pregunta:

- Vols mantenir la teva primera opció, o t'estimes més canviar de porta?

Què faries?

I el més savi és que canviïs de porta, perquè aquella tercera porta, que no és ni la que ha ensenyat el presentador ni la que tu havies escollit inicialment, és la que té més probabilitats de ser la que té el cotxe, i no té res a veure amb la Llei de Murphi, que us veig venir. Perquè el càlcul de probabilitats és molt anti-intuïtiu!! Per exemple: tanta gent que hi ha a l'escola, i m'havia de tocar A MI fer de vocal de la mesa electoral de les eleccions al claustre de la universitat???

És per això que porto tot el matí amb el portàtil a la mesa, passant fred al passadís. Intentant escriure coses, mentre la gent no para de venir a molestar. Que si vol votar, que si no sé què... Una murga.

Hi ha gent que ve i intenta posar la papereta a l'urna sense més. I els has d'explicar què és un cens, que t'han d'ensenyar un document d'identificació, que la papereta ha d'anar en un sobre i que no poden posar el sobre sense que tu hagis comprovat que són al cens i que hagis assenyalat que han votat. Que dius, eh, que aquesta no és la urna del sorteig d'una bici al supermercat. Però suposo que això també és bastant anti-intuïtiu.

Ara, a les sis, començarem l'escrutini, però em temo que no tinc els mitjans per poder-ne fer el seguiment on-line, ho lamento molt. Sí que puc avançar que del professorat associat ha votat el 50% (el Roger). Per a la resta, us haureu d'esperar a que google indexi la pàgina web on la universitat pengi els resultats.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Curses de cavalls

Diumenge passat vam anar a veure les curses de cavalls a l'hipòdrom, a Madrid. Feia dies que ho havíem planejat: Doncs si hem d'anar a les curses de cavalls, necessito una pamela. Vestit blanc de gasa amb cinturó vermell no em vaig atrevir.

Com que feia una mica d'aire, vaig haver d'emprar el mocador per anusar la pamela, tot i que val a dir que si s'hagués envolat hauria estat molt divertit veure el Fer córrer a darrera, esdevenint així que el meu aspecte era aquest:



Hom podria pensar que anar a veure les curses de cavalls és anar a veure les curses de cavalls, i sorprenentment no és així. Vull dir, clar, hom mira els cavalls quan corren, però això passa molt poc. La dinàmica de les curses de cavalls és que la cursa és un esdeveniment molt rar que succeeix cada molta estona i dura molt poc. Per això és recomanable anar-hi amb algú amb qui et vingui de gust prendre les cerveses d'entremig.

La dinàmica és la següent: hi ha una cursa cada mitja hora més o menys, que dura escassament un minut, o potser dos. Entre cursa i cursa, la gent va a cobrar (ha!) les apostes, es mira el programa oficial de curses, fins i tot va la banda del darrera de l'hipòdrom a veure quina cara fa el "Jolly Jumper" (Pau, et pots creure que no hi havia cap cavall amb aquest nom?), el "Diürno", el "Sensación" i finalment va a les finestretes a fer les seves apostes. Com nosaltres:

- 13 € a Diürno ganador.
- Ganador?
- Qué más da, los vamos a perder igual.

Efectivament, el Diürno va quedar últim, i (veure per creure) això no té premi. Cosa que va fer enfadar molt el Fer. Aquí es pot veure amb quina ràbia va estripar el paper de l'aposta:



Nosaltres, afortunadament, vam arribar per apostar només per les darreres tres curses. Vam buscar per tot l'hipòdrom algú que ens fes un soplo, pero nanai.

De totes maneres ens havíem deixat el llibre de codis a Barcelona.

dimarts, 15 de setembre de 2009

San Sebastian


Vam anar al Peine del Viento, però ràpidament ens vam adonar que era el Despeine del Viento.

divendres, 28 d’agost de 2009

Ritme d'agost

Tira per aquí tira per allà, gairebé ha passat una setmana des que hem tornat. Està bé tornar una mica abans de l'1 de setembre perquè et dóna temps d'agafar una mica d'embranzida (diria carrerilla, que és com ho dèiem de petits, però com que estic tiquismiquis amb la llengua, doncs mira). Continuo sense haver recuperat la meva maleta, que segons sembla és a Casablanca. El Fer diu que ja escriurà algo sobre el periple pels aeroports i taulells de la tornada, i això em val d'excusa per no haver-ho de fer jo.

A la feina, recupero llistes de coses que havia d'haver fet i que no estic segura d'haver fet, i ho comprovo. I em sorprenc: jo vaig escriure aquest correu el 27 de juliol? Que previsora! Refaig llistes de gent a la que trucar quan algú agafi algun telèfon en aquest país. Obro el mail cada hora en comptes de cada 10 minuts, i no hi ha res a contestar en tot el matí. Acabo coses de les que necessites anar a pas de tortuga per fer, per no deixar-te res, que són les que em van millor per aquest ritme.

I així, com qui no vol la cosa, pim, ens plantem a final d'agost. Bon cap de setmana.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Final de les vacances


Avui, per exemple, que ha fet un dia gris i xafogós, que no hem aconseguit tenir resposta sobre les nostres maletes perdudes, que no acabo de trobar el meu lloc, que s'han esguerrat els plans de la tarda, que acumulo cansament de nits mal dormides, avui, per exemple, trobo que val la pena esforçar-me per posar als dies de cada dia una mica de l'esperit que he robat al Senegal.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Rellotge

- No puc dormir. Estic nerviosa.
- Pel viatge?
- Sí.
- Ja ho tenim tot. Demà fiquem el raspall de dents a la motxilla i ja està. Tot sortirà bé.
- Vull una història.
- Ens endurem un llibre de contes?
- Sí, si vols…
- Demà ens pensem quin.
- Vull una història.
- A veure què m’empesco. – Silenci. – Saps la història de l’home que tenia un rellotge retrassat tot un dia?
(Penso en el Sombrero Loco i el Conejo Blanco. ¡Cómo no va a llegar tarde, si este reloj tiene dos días de atraso!) – No.
- Doncs era un home que tenia un rellotge retrassat tot un dia.
- Quina mena de rellotge?
- De polsera.
- És una història d’un home que vivia sempre el dia d’abans?
- Clar. Per exemple, sempre el feien fora de la feina, perquè els dilluns no hi anava mai. Els dilluns anava a missa (era molt religiós) i també a veure jugar el seu equip de futbol. I el dia que s’havia de casar, hi va arribar el dia després. I així sempre. Perquè mentre s’havia de casar era a la perruqueria.
- I com havia demanat hora a la perruqueria, si li haurien donat per al dia abans?
- És que va ser així, però a les perruqueries de barri t’agafen sempre, tinguis hora o no, sobretot si t’has de casar. I per exemple, mai arribava a les festes sorpresa del seu aniversari. Sempre se les perdia, perquè hi arribava el dia següent.
- I com se’n va adonar?
- No se’n va adonar. Perquè els seus amics no li deien res, perquè com que la festa era sorpresa... Però quan va passar això del casament, sí. Tots els seus amics es van acabar per enfadar. Sempre el convidaven a coses i no es presentava, però que els convidés ell i tampoc es presentés, va ser massa.
- Va perdre tots els amics?
- En va fer de nous. Va fer amics del dia següent. Per exemple, el seu millor amic era l’home que netejava l’estadi del seu equip de futbol.
- Jajajajajaa.
- I a més, el dia del Judici Final, tampoc hi va arribar. Va arribar el dia següent, i per això va ser l’únic que es va salvar.
- Ets un flipat.
- Però va ser així.
- Pobre. I d’on havia tret aquest rellotge?
- Li va regalar la seva tieta el dia que va fer deu anys. Bé, el dia següent. La tieta li volia regalar pel seu aniversari. La seva tieta era dolça i sempre es preocupava pels altres. I li volia fer un regal molt especial. Per això va triar aquest rellotge tan xulu. Però el problema és que a la rellotgeria on l’havia encarregat hi va haver una confusió, perquè el rellotger feia molt mala lletra, i va apuntar pel dia 28 de febrer, però a la rellotgera li va semblar que deia 29, i no va ser fins el dia següent, que li van donar el rellotge. I d’aquí el retard que va anar arrossegant sempre, el pobre.
- I com es deia?
- Li hem de triar un bon nom – i poses les mans creuades sota el cap, recolzat al coixí, i mires al sostre el llum del fanal que entra pel balcó.
- Sí.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Seu i plora

El dia que vaig arribar a Ziguinchor era el vuitè dia a Senegal. La sensació de viure una aventura s’havia acabat, i sobretot tenia calor i son. El set-places es va aturar i tot de joves s’hi van acostar de seguida, Vous allez où?, mentre començaven a baixar paquets de la baca del cotxe, oferien aigua freda o fruites, i cridaven en diverses llengües. Els altres viatgers del set-places més o menys es van anar col•locant en altres transports, en taxis, o van marxar a peu. J’attend un ami, qui vient me chercher, i em vaig apartar del garbuix de sorolls i de mans, carregant la meva motxilla.

Deixo la motxilla al terra brut, i m’hi assec, sota el sol que cau vertical. Esperava que el Théo seria aquí, no sé per què. Com que no hi ha horaris, realment era absurd pensar que ell es passaria tot el dia a l’estació, esperant que arribi un taxi del que en baixés jo. Però miro al meu voltant buscant-lo, i em vaig enfonsant. M’arriba la típica pudor d’escombraries acumulades, la humitat i la calor m’ofeguen, la confusió de l’estació m’atabala, estic tan sola.

Tens diners i la pell blanca, i vas de Kolda a Ziguinchor en un set-places i et sembla que és l’aventura de la teva vida. En sortir de Kolda, amb el mapa a la mà, intentant saber per on ens duia la ruta, somreia contenta, emocionada. Retrobaria el Théo, veuria casa seva, i les incomoditats del viatge són divertides anècdotes que explicaràs al blog, o tot dinant amb la família. Quan tornis a casa.

I no sé per què, a Ziguinchor, sola, asseguda sobre la meva motxilla, mirant al meu voltant buscant una cara coneguda, em vaig imaginar per primera i única vegada quedar-me. Vull dir, imaginar que no te’n vas. Que casa, és allà. Imagina’t arribar sense bitllet de tornada. I, de sobte, em vaig posar a plorar.


Només una mica, per descansar de la tensió, les males olors, la calor, la soledat. Més endavant el Théo em va explicar que Ziguinchor és una reinterpretació fonètica del portuguès i vol dir: seu i plora.

I de sobte, et sents una mica ridícula, sentint pena per no saps ben bé què.

Agafo el telèfon, i truco, com per tornar una mica. ...deixa el missatge després del senyal. Tuuuut. Deus estar molt enfeinat. Només trucava per... I de sobte, el sol llueix més i escalfa menys, els sorolls sonen més nítids, i entre tots ells sona el meu mòbil: és el Théo! Somric, m’apunto mentalment el nom del restaurant al que he d’anar, agafo un taxi, m’assec en una taula i demano una cervesa.

Em porten una cervesa de litre i un got enorme, amb un posavasos al damunt. La cervesa, bière Gazele, me l’han deixat amb la xapa posada a sobre, la retiro, i em serveixo la cervesa al got. Fresca, suavísima, ni sembla cervesa, però em sembla glòria. Me’n bec casi la meitat sense respirar.

M’alço, perquè a la taula del costat hi ha dos turistes catalans, i hi converso una mica.

I quan torno a la meva taula, el got és ple de mosques ofegades en cervesa, i l’ampolla també. De sobte entenc per què m’hi havien deixat la xapa, i per què el posavasos era sobre i no sota del got. Abandono la idea d’acabar-me la meva primera cervesa a Senegal, mentre el Théo entra per la porta, amb el seu somriure enorme, i comença una altra manera de veure Senegal.

Divendres que ve sortirem de Dakar camí de Ziguinchor, altre cop, per tornar a Oussouye el dissabte. Sento nervis a la panxa, i fa dies que revisc per dins moltes de les emocions. Tinc moltes ganes de reveure els llocs, els amics, els carrers, les olors, sobretot les sensacions. I en el fons, un cuquet, una mica de por que els records m’ennuvolin massa la vista.


dimarts, 21 de juliol de 2009

Bon viatge, amic!

En el meu somni, aquest amic que fa anys que viu fora, marxava. Jo plorava en acomiadar-lo. En despertar, em pregunto com se'n va algú que ja se'n va anar. Suposo que així: acomiadant-se en somnis.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Moure fitxa

Doncs això: que d'una manera o altra tot s'ha de començar. Inclús una dècada.

[Per cert avui escrivint des de l'ordinador nou, acabat d'estrenar.]

divendres, 17 de juliol de 2009

30

Doncs ja està fet.

Entrar a la trentena, que semblava que havia de ser com atravessar una cortina de foc, no ha estat tan terrible. De fet, ha estat divertit. Clebracions, riures, felicitats, etcètera. I que sigui per molts anys. Una amiga m'escrivia: que et facin molts petons i abraçades, que és el millor de fer anys. Sí que me'n van fer, que bé.

Entro als trenta amb aquesta pinta: amb un ull llegeixo poesia africana, amb l'altre vigilo que el Fer no em mengi l'alfil, tinc un rellotge enorme per penjar a la paret i una pila de textos per llegir. L'Angela Lansbury fent de Mrs Lovett a Sweeney Todd esperant que engegui el DVD, i tinc un llibre que no esperava llegir, però que ara que el tinc, no puc esperar, El Lector. I, clar, tinc pols a les sabates. La que anem acumulant i que procuro espolsar només en la justa mesura.

dilluns, 13 de juliol de 2009

La setmana dels tres dijous

Per aclarir un dubte que sortí tot dinant a Vilafranca, un dia qualsevol que no era dijous, he consultat l'Optimot:
1 4 la setmana dels tres dijous [o la setmana dels set dijous] Expressió humorística emprada per a indicar que una cosa és impossible, que no succeirà mai. Espera’t assegut, que no ho tindràs fins a la setmana dels set dijous!
Tot i que també he llegit pels puestos que l'expressió té relació amb els tres dijous precedents a Carnestoltes (dijous de compares, dijous de comares i dijous gras). Que dius, no veig la relació, perquè no són de la mateixa setmana.

(L'únic) dijous d'aquesta setmana faré 30 anys. Això vol dir sobretot que he de canviar la capçalera del blog. Tinc una idea, però s'accepten suggeriments. Però com que avui ho celebro amb uns amics, demà amb la família i dimecres amb uns altres amics, ben bé podria ser aquesta la meva setmana dels tres dijous: semblava que la setmana dels tres dijous aconseguiríem hora per a les vacunes del viatge, i al final ha estat per demà, dimarts. Quin lio.

També tenim ja comprada la mosquitera, els cabells tallats, els bitllets de tren a Madrid, i el cordino i cordill. I he trobat el diccionari en una caixa al despatx que encara té coses per endreçar de la mudança.

dijous, 2 de juliol de 2009

Patates braves

- Com que no tenen patates braves? Si ho diu a la pissarra!
- És que diu que no tenen oberta la cuina.
- I per què no tenen oberta la cuina? Quin bar tanca la cuina a les vuit del vespre?
- No és per l’hora! És que han de trobar una cuinera nova. L’altra, ha marxat. Ha fugit amb el repartidor de gasosa.
- Au va.
- Que sí. Era una dona grassa, no massa gran, però tampoc es pot dir que fos jove. El repartidor n’estava enamorat. Des de feia molt de temps.
- Era guapa?
- Era reguapa. Una dona grassa, una mica baixeta, i molt guapa. El cambrer també n’estava enamorat.
- Com ho saps?
- Mira’l.
- Fa mala cara.
- Està super trist. I quan m’ha dit “Tenim la cuina tancada”, l’hauries d’haver vist. Semblava que es posaria a plorar en qualsevol moment.
- I com és que ha fugit així, la cuinera?
- Perquè el seu marit i els seus fills són uns cretins. Mira, el marit no li feia ni cas. Ni li regalava mai roses, ni l’aixecava de terra en una abraçada quan arribava a casa ni res. I els seus fills... els típics adolescents idiotes. Que no paren mai a casa, només mama què hi ha per dinar. La feien infeliç.
- Els ha abandonat?
- A prendre pel sac, els ha enviat. Se n’ha cuidat disset anys, ara que se’n cuidi el pare. El repartidor de gasoses és solter, una mica més gran que ella. Ha viscut amb la seva mare fins gairebé els cinquanta. Una mica calb, és molt tímid, però és molt atractiu. La seva mare es va morir fa sis mesos. I estava boig per la cuinera.
- Ningú reparteix només gasoses. T’ho inventes tot. No veus que això va amb distribuïdors que porten de tot? Fins i tot les patates congelades.
- Que no! Que és una empresa familiar de gasoses. De tota la vida. Només se’n troben en alguns bars. Mira, si vols demanem una gasosa, ja veuràs com no en tenen, perquè des de dimecres que el repartidor tampoc s'atreveix a venir aquí. Ara, que ja és ben bé per veure plorar el cambrer, si ho fem.
- No, no, calla.
- Doncs el repartidor de gasoses, el dimarts passat, en recollir les ampolles buides a la tarda, la va veure de mal humor, mig trista i cansada (pensa que dimarts van acabar les classes de l’institut, i els fills portaven tot el matí emprenyant a casa). I li va dir: “Ui, en quina hora més trista he arribat avui. A quina hora somriuràs demà?” I ella li va dir: “Així que et vegi entrar per la porta”. I des de dimecres que no tenen cuinera. Ara viuen a Santa Coloma.
- A Santa Coloma?
- Com ho sents. No és el destí més romàntic, però és on ell té el pis, a sobre el magatzem. I no vol deixar el negoci.
- Però des de Santa Coloma bé podria venir i treballar aquí.
- Sí, però ara ella porta els comptes de l’empresa del repartidor de gasoses, que ja s’estava fent un embolic. Sort d’ella. A més a més, n’estava cansada de la cuina del bar.
- Tenen l’aire condicionat molt fort. M’estic quedant gelada.
- Fredolica. Anem. Et prepararé patates a casa.

dilluns, 29 de juny de 2009

Tornem al Senegal

Tornem al Senegal, aprofitant les tres setmanes de vacances que tinc a l'agost. Enguany no hi vaig a treballar en cap projecte, sinó de vacances. Reviso el que escrivia fa un any, quan em plantejava el viatge. Que tenia por. Que tenia expectatives, i que segur que no s'adeien al que realment m'esperava. Que venia d'un sopar a Sarrià, per acomiadar-me d'en Theo, ens veiem al Senegal! I que això era molt emocionant.

La setmana passada vam fer el sopar a Sarrià, però en comptes de 5 érem 15, i va ser molt més divertit. I el comiat, igual d'emocionant. Ens veurem a Oussouye.

Enguany no tinc la mateixa por. Enguany tinc records i expectatives. Que és una combinació que sempre fa de mal portar. Tinc fotos que reviso, una llibreta amb notes que vull recuperar i endur-me, però vull que m'hi quedin fulls en blanc per escriure-hi més contes per a la Lili (i per a qui els vulgui llegir).

I tinc una llista de coses a fer (clar):

- bitllets d'avió

- vacunes

- bitllet de tren a Madrid (sortim d’allà!)

- triar llibres per llegir

- tallar-me els cabells

- mosquitera per al Fer

- preparar la farmaciola

- comprar llibretes

- preparar el cosidor de campanya

- comprar piles per a la lot

- buscar el diccionari de francès de butxaca (què en dec haver fet?)

- pinces d’estendre

- cinta americana

- cordino i cordill

- llençols

- antimosquits




Per la resta, no news, good news, que diuen.

dimarts, 26 de maig de 2009

Bruixes

Avui m'he recordat d'una imatge d'un poema, i m'he posat a buscar-lo. No m'ha costat molta estona: 0,23 segons. M'he passat una bona estona (això sí) buscant una foto que s'hi adigués. És aquesta foto d'un tros de camí entre roques, al Torcal de Antequera. Que bé podria ser on buscar-hi les bruixes velles, xuclades, de galtes enfonsades, que com boira s'amaguen als cataus i entre les soques quan neix el dia. I vestides de teranyina verda! Ecs! No direu que no és per morir-se de por. De por i de misteri i de ganes de saber què són aquestes potingues que els va receptar el diable.

Poema del bosc

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.
El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades
dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades
com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.
Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable.

Guerau de Liost

Tenir pols a les sabates és tenir un farcell ple de coses desendreçades i mig oblidades on ficar la mà, a qualsevol hora del dia, i a veure què surt (i connexió a internet per poder estirar del fil, que sinó només pessigues). A vegades tens sort. 

Jo, hi ha dies que entenc per què serveix la poesia. 

dimecres, 13 de maig de 2009

Passeig pel port

Unes quantes fotos d'un capvespre de passeig.

El carrer Nou de la Rambla:


Bicing a Paral·lel:


L'edifici de les Drassanes, que allotja el Museu del Port, amb l'edifici d'Aduanes i dos fotògrafs reflectits:


Les Golondrines:


Colon des de la Rambla de Mar i el sol ponent-se darrera Collserola.


Panoràmica del Port des de la Rambla de Mar:



dimarts, 5 de maig de 2009

Lectura

Paul Auster és un senyor amb els ulls grossos i ulleres molt pronunciades, com si fes mil segles que no dorm. A més, a les fotos, sempre hi surt amb aquesta cara de circumstàncies, en molts casos amb les mans a prop de la cara, i com si tingués una preocupació que vol amagar. Que no? Mira-ho tu mateix

També és un senyor que ha escrit una pila de llibres (38, incloent guions de pel·lícules i altres contes, segons la Viquipèdia).

Que sempre n’he desconfiat. Vaig veure Smoke i em va agradar prou, però després vaig veure Lulú on the Bridge i no vaig pillar un cromo. Això pel que fa a pel·lícules. De llibres, encara no n'havia tastat cap. Però (i això és definitiu) el Pere va dir que pse, i consti que això va ser abans d’entrar a l’època d’esperit crític (sobre)aguditzat en la que es troba ara.

Però com que el Tito em va fer un regal de Sant Jordi (2008!), doncs al final vaig començar la Trilogia de Nova York. La primera novel·la no em va agradar gens. Si vols que t’ho digui, comença més o menys interessant, es fa un tant avorrida i després no entenc què dimonis li passa al personatge que es torna completament boig sense que s’entengui ni un borrall del per què. I després encara es torna més boig, i xim pum. No m’ho trago, ho sento, i a més ell, amb aquells ulls grossos, em mira com dient, ho pilles? És la ingovernabilitat de la vida del pobre senyor escriptor-protagonista torturat per les seves pròpies neures i creacions, no ho pilles? I jo, que no, que no ho pillo. Que no m’ho trago. Que no cola, vamos.

Una mica indignada, castigo el llibre: avui no véns. He de passar la nit fora de casa, i no, no véns. Avui ve la Mercè. I prenc “Mirall trencat”, del que ja faré la ressenya quan m’inspiri. Que li donin pel sac a l’Auster, tu, on hi hagi una Rodoreda. En acabar Mirall trencat, i animada tant pel Tito com pel Fer, que li fan bona propaganda a la Trilogia, m’animo amb el segon relat, del que confesso que he llegit a penes una vintena de pàgines i he abandonat. No entenc què vol de mi aquest relat. Me’l miro en serio i em fa riure. Me’l miro sorneguera i em fa una mica de pena. Quan intento posar-m’hi transcendent trobo que li falta profunditat, o li sobra, jo què sé. No sé com posar-m’hi, i al final, em rendeixo. I ell continua amb aquesta cara de tenir una cosa super important a dir, que penso, coi, doncs digues-la!

I per això he agafat el Sant Jordi 2009 del Tito, Tigre Blanc, d’Aravind Adiga, un indi del que no sé res, però que de moment em té ben enganxada a les peripècies d’aquest criat-xofer d’un terratinent mafiós d’una zona rural de la Índia, que escriu cartes al Primer Ministre de la Xina perquè quan aquest visiti la Índia sàpiga què s’hi trobarà. I en la primera carta ja li ha explicat que va matar el seu propi amo!

I tot això ve a cap perquè m’ha fet tanta gràcia que en Reig digués que Auster (i Vila-Matas) és un escriptor que escriu influït sobretot per les contraportades dels seus llibres. Que encara ric ara del terme: escriptor solapista. Clap, clap, clap pel senyor Reig, com de costum.

dilluns, 4 de maig de 2009

Desperté a su lado...


- Podríem fer un blog nou.
- Jajajaja - i mentalment compto: ...nou i deu. Excessiu es miri per on es miri.
- Hi he pensat i crec que l'hem de fer.
- Sobre què?
- Tu digues que t'hi apuntes, dona.
- M'hi apunto.
- Sobre relats curts.
- Hem de fer aquest blog. No hi ha dubte. Comencem, corre. 
- Hem de triar un nom  que comenci per D.
- Efectivament.

I així i de cap altra manera és com neix aquest nou blog. Després va ser qüestió de fer voltes al llit un parell de matinades fins que se'm va acudir una idea per al títol, d'un parell de migdies de xat per acabar-la d'arrodonir, de que l'Ottinger treballés una mica en el disseny, de que el_situacionista es queixés però acabés dient amén i que el Kike acceptés la invitació i aparegués, finalment, entre els autors. 

En sabré, d'escriure relats curts? El més segur és que no. Però el que més m'agrada dels blogs és llegir, no pas escriure. De moment, mentre m'ho penso, reaprofito coses per tal de poder dir que he començat a contribuir. Hi feu una ullada? Desperté a su lado.

dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi

dilluns, 20 d’abril de 2009

Leipzig, apunt número 2

Ara hi he caigut, que encara tenia pendent penjar, com a mínim, les fotos dels gravats del monument xungu que vam visitar amb el Tito a Leipzig, perquè s'entengués per què deia que era un monument xungu. Aquí les poso doncs. M'adono que aquest apunt número dos just compleix els mínims per ser un apunt, però, clar, estic amb la llista de deures de Sant Jordi.









divendres, 17 d’abril de 2009

I les caixes per desfer!

Només falta una setmana. Aquest serà el primer Sant Jordi del nou blog, i d'altres coses, clar. Quins nervis! Fa unes quantes setmanes que faig llista mental (i alguna de material, perquè cada cop tinc menys capacitat de retentiva) dels llibres que vull regalar, i sí, potser el teu fins i tot ja el tinc a la prestatgeria nova del nou pis. Nerviós? Nerviosa? Ho entenc... 

Deures que he de fer d'aquí a Sant Jordi:

- trobar o fer una foto xula per a la felicitació
- trobar o fer (jajaja) un poema o motiu bonic per posar-lo a la felicitació
- comprar els llibres que em falten i que tinc pensats
- pensar i comprar els més difícils i que he anat aparcant

O sigui que si em busques, ja saps, estaré perduda en alguna de les caixes de llibres per desfer. Et deixo que tinc una feinada.

dijous, 2 d’abril de 2009

Sense apretar gaire

Fa molts dies (setmanes!) que no escric. És una mica per mandra i una mica perquè no tinc temps. Entre altres ocupacions, trasllado les sabates, amb pols i tot. De Sant Boi al Poble Sec. En concret a un 3er pis lluminós i bonic en una finca antiga en un carrer estret on un dia al 1961 hi havia uns nanos assajant de toreros (en una foto que he robat por ahí a internet). 

El 3er pis en concret, ara mateix té pocs mobles, i menys pols que ahir, les parets nues i els armaris buits. Amb tot això vull dir que em passen els dies que ni me n'adono,...  a velocitat alarmant! I que per això no havia escrit res des del 12 de març, tot i que amb lletra petita i sense apretar gaire, havia escrit a la llista de bons propòsits que escriuria més al blog. 

Ah, i sí, el 3er pis té cohabitant, o tindrà, si aconseguim posar-lo a ell i el seu maletam en una furgoneta de lloguer que aquest cap de setmana farà 1400 km. El que deia: sense apretar gaire.

dijous, 12 de març de 2009

Vaig anar en un autobús que no tenia frens

Avui he escrit una coseta sobre agricultura i cooperació per a una publicació, i estava regirant entre les fotos de Senegal per si alguna em servia per il·lustrar-ho. I revisant he trobat aquesta, que no em serveix per la publicació, però m'ha inspirat per escriure avui:


És una foto ben divertida, i que a mi em sembla una manera d’explicar com van les coses, de vegades. Sobre rodes. Encara que normalment és sobre unes rodes complicadíssimes de trobar, que necessiten molta gent per empènyer i que no s’ajusten a allò que hom havia pensat en un inici. De vegades el problema és aquest, pensar des d’un inici. Sobretot si es tracta del trànsit rodat a Senegal. 

I llavors he pensat que escriuria un recull d’anècdotes de temàtica transport rodat, tot i que tenen un caire diferent al que serien els contes sobre Senegal que he anat escrivint. 

El titular u és (ho faré en forma de notícies per donar-li emoció):

Vaig anar en un autobús que no tenia frens. 

I no us penseu, que hi vam fer 40 km! El més fort és que no ens vam adonar que no tenia frens fins que no érem a la població de destí. Vull dir que el conductor ho feia de conya. El titular és que el bus no tenia frens, i la lletra petita de la notícia també. Realment no tenia frens. No és que frenés poquet. És que no tenia frens. O bé sí que en tenia, però com les rodes del cotxe de la foto, un fre que no era el fre. Ara, que frenava, t’ho juro jo. Consistia en que el noi encarregat del cobrament dels bitllets, quan calia aturar el bus, saltava amb una pedra molt grossa que guardava darrera el darrer seient i la posava davant la roda. Per a això, el conductor havia de frenar molt amb el fre motor (i preveure amb molt de temps les parades!), i en el moment adequat, zas!, el noi baixava amb la pedra. Tot molt sofisticat. 

El segon dels titulars és:

Vaig anar en un cotxe que no tenia dipòsit de benzina.

O sí que en tenia, però no el tenia connectat al motor, de manera que és com si no el tingués. En canvi, el propietari del vehicle, que el feia servir de taxi per a petits recorreguts, havia posat una garrafa de 5 litres al costat del motor, i uns tubets que sortien de la garrafa i anaven cap al carburador. A la benzinera, ell omplia la garrafa del motor i també les garrafes que tenia al maleter, amb les que anava reomplint la garrafa del motor. Autonomia poca, per això dic que feia de taxi per a petits trajectes. Sigui dit de passada que la percepció que és poc segur omplir el dipòsit de benzina amb el motor encés està poc generalitzada. Estàvem tots pàlids al cotxe mentre el conductor omplia tranquil·lament la garrafa. Glups!

El tercer titular és:

El policia ha decidit immobilitzar el taxi i hem d’arribar a casa a peu.

No, no és molt dramàtic com a notícia. Però sí molt còmic. Perquè el policia va considerar que el taxi no estava en condicions de circular. Jajajaja. I tenia frens i dipòsit de benzina! Peeeerò la porta del conductor s’ha de tancar amb una cordeta i la finestra del darrera a l’esquerra no baixa. Sort que ja érem a 200 metres del destí. Vam decidir descarregar les motxilles i donar el trajecte per finalitzat. 


En la secció de Classificats, hi he trobat que:
  • Una bicicleta nova però de qualitat dolentíssima costa uns 35.000 CFA (uns 50 euros). 
  • Un burro dels bons, que corre sense coixejar, costa uns 10.000 CFA (uns 15 euros). Si no et fa res que coixegi, per 5.000 el tindràs.

És clar que la bici no menja, però donat que al segon trajecte es va trencar per tot arreu... realment ens vam equivocar en decidir-nos per les bicis. 

dimarts, 10 de març de 2009

Una bici vella

- Doncs jo no crec que aquesta bici fos d’un nen.
- Ah no?
- No. Trobo que és massa grossa per ser d’un nen.
- I doncs, de qui deuria ser? Com ha acabat a l’aigua?
- Jo crec que és una bici molt vella, tota plena de records, i molt espatllada. Penso que devia ser d’un home vell, amb bufanda i gorra, que pedalava i feia molt soroll, perquè la cadena grinyolava i un pedal estava trencat. Era esprimatxat i tenia el nas prim i llarg i fumava mentre anava en bicicleta. Només li agradava fumar mentre pedalava. Com que no tenia gaires coses a fer, només pedalava per pedalar, anava amunt i avall, sense anar a cap lloc, fins que era l’hora de dinar. El seu fill, el dia que l’home vell i esprimatxat es va morir, no sabia què fer amb la bicicleta, tota trencada, era molt vella i espatllada, però tenia molts records. Li sabia greu, però u, no sabia arreglar bicicletes, dos, no tenia on guardar-la, i tres, era fill únic i per tant tota la responsabilitat de què fer-ne era seva. 
- No tenia germans? 
- Si en tenia, no es van preocupar d’ajudar-lo amb el problema de la bicicleta. 
- O potser viuen en una altra ciutat. 
- O potser viuen en una altra ciutat. El cas és que la bici es va quedar al carrer. Això devia ser octubre, a principis, com a molt, o potser fins i tot a finals de setembre. La bici era molt vella i estava molt espatllada, i tots aquests dies al carrer la feien semblar encara més vella i a més, abandonada. Saps com els cotxes que estan massa temps aparcats, que la guàrdia urbana els enganxa un avís i després se'ls enduen? Doncs a Leipzig això també ho fan amb les bicicletes. De manera que al fill de l’home molt vell li van posar una multa, i es van endur la bicicleta molt espatllada. Ell, que era molt diligent, va anar a pagar la multa, però li van tornar la bici. I així varies vegades. Fins que es va cansar de pagar la multa i al final, més o menys cap a finals d’octubre, perquè el llac encara no estava gelat, se’n va desfer. 
- Però com va acabar la bici a l’aigua?
- La va llençar ell!
- Em costa d’imaginar. Em sembla que algú ha d’estar enfadat per llençar la bici a l’aigua. Jo em pensava que l’hauria deixat al costat.
- Estava enfadadíssim! Li havien posat ja tres o quatre multes. I va pensar que a l’aigua ningú aniria a mirar de qui era la bici.
- No, clar. Així que no era d’un nen?
- No. Però de totes maneres la foto t'ha quedat molt bé. 
- Gràcies. Li he retocat el color.
- Ja m'ho semblava.

dimecres, 4 de març de 2009

Leipzig, apunt número 1

El cap de setmana passat, el Fer i jo vam visitar el Tito a Leipzig. 


Com que no hi ha vols directes i vam fer escala a Frankfurt, vam arribar bastant tard, però el Tito ens esperava amb els braços oberts, la casa calenta i les esbargínies farcides a punt de posar al forn.

Com que encara no tinc baixades les fotos de la meva càmera, he manllevat les del facebook del Tito i el picasa del Fer per a aquest primer apunt sobre el viatge, i tan aviat com tingui les meves, faré la crònica i penjaré el reportatge fotogràfic. 

Només perquè us situeu, Leipzig és un lloc on els ànecs tenen els peus freds:


I on, malgrat el fred, el Tito segueix tan rialler com sempre:

Aquí ens podeu veure al Tito i a mi davant el monument més xungu que he visitat mai. Quan us ensenyi les fotos dels gravats de la façana entendreu per què. 

dimecres, 25 de febrer de 2009

Ladies and gentlemen... the Band!

El darrer concert havia estat al setembre del 2007. Després de més d'un any, dissabte passat vam tornar a fer un concert. Babilònia pot ser moltes coses. Jo ja vaig dir que per mi era l'oportunitat de fer-ho. I ho continua sent. 


Era el primer concert després de molt de temps i també després de bastants canvis en el grup. Crec que vam donar la talla. És a dir: la nostra talla. El que som. I jo, sobretot, em vaig divertir. 



Aquí es pot veure clarament com el Gascon i jo ens ho vam passar teta cantant (i que el Pau s'ho va passar xepi xepi): 







I l'endemà, a la platja de Sitges, vam fer les fotos per a la capçalera de la nova estètica del blog. Que la idea era passar un dia tranquil a la platja, però resulta que no havíem calculat que era Carnaval i que Sitges seria un formiguer de personatges estrafolaris, per exemple, un banysita disfressat de motorista disfressat de futbolista:


Gràcies, Fer.

divendres, 13 de febrer de 2009

Quadern de lectura

Quan vaig marxar a Senegal, la meva motxilla pesava 18kg. D'aquests, potser 2 eren llibres. Entre els que necessitava d'agronomia, els utilitaris (guia, diccionari) i els de lectura:


També duia, tot i que no surt a la foto, el que estava llegint llavors, Breakfast of champions, de Kurt Vonnegut, i en canvi al final vaig deixar Esperant el vot de les feres perquè no acomplia la ratio pes/pàgines adequada. 

Tant Breakfast of champions com El antropólogo inocente estan pendents de ressenyar (tot i que d'altres ho han fet, aquí i aquí), perquè els vaig deixar a companys de viatge que encara no me'ls han tornat (ja ho diu la mare, tonto qui deixa un llibre, però encara més tonto qui el torna...). Però sí que tinc ja una col·lecció de ressenyes de llibres llegits allà, que potser aniré completant si recupero els llibres prestats. 

Com que de moment aquest blog que vaig obrir sense saber massa què hi posaria conté molta part del que vaig viure al Senegal, hi enllaço també el que seria un quadern de lectures.

Durant el viatge vaig acabar Breakfast of champions, vaig intercalar fragments del Quadern Gris, vaig llegir Ebano, El antropólogo inocente, El corazón de las tinieblas i un que vaig comprar allà, Les noctuelles vivent de larmes, d'Ibrahima Ly. Un cop tornada, enyorada encara, vaig llegir Esperant el vot de les feres.

Casualment, ho recordeu, oi?, aquest blog de llibres va néixer en un restaurant senegalès al Born. M'alegro molt que, tot i la intermitència de vegades, hàgim aconseguit donar-li el caire que ens imaginàvem. 

dimarts, 20 de gener de 2009

L'Agent del Parc Nationale

L'Alphonse és monitor de la granja escola. Té 21 anys, i ell mateix va aprendre agricultura amb els Pères Piaristes en una granja escola. La seva llengua és el diola, però m'explica que el wolof és la langue nationale, i que cal que aprengui el wolof. Si el sent el Theo...! L'Alphonse m'ensenya paraules de diola i de wolof, que vaig anotant a la meva llibreta, aquesta petita que sempre duc a la butxaca. A la meva butxaca hi guardo la llibreta, el passaport, la cartera amb els diners, el telèfon mòbil que fa només de rellotge, una llanterna petita, un pot d'antimosquits i un diccionari francès-català. I sempre ho duc al damunt.

L'Alphonse té moltes ganes d'anar a treballar a Barcelona. Ens explica de tots els catalans que ha conegut. En Borja, que li va ensenyar com fer les planxes per a l'hort, li està buscant feina a Barcelona. La Meri va explicar-li per què els arbres s'han de plantar així. Etcètera. Nosaltres, més que ensenyar-li res, l'hem interrogat. La feina que hem anat a fer inclou fer entrevistes als alumnes i monitors de la granja, i l'Alphonse, xerrador, ens ha tingut tot un matí explicant-nos la seva feina a la granja. Els pollastres, els fruiters, els pebrots, la géstion économique...

L'Oscar i jo volem anar a veure una reserva zoològica a prop de la granja. És un caprici d'europeus, veure lleons i micos engabiats, però l'Alphonse s'hi avé. Diu que parlarà amb un amic seu que treballa al parc perquè el puguem visitar sense problemes. Les noies també s'hi afegeixen, i alguns altres dels monitors també. De manera que ens posem en marxa.


Són les tres de la tarda, i ens dirigim cap al zoo, que està a la carretera per la que s'arriba a Karang des de Sokone, a un quilòmetre del poble. L'Oscar i jo proposem d'anar-hi a peu (l'Alphonse diu que on fait comme des scouts), però els nois volen agafar una carreta. Negociar qualsevol cosa a Senegal vol dir hores i hores de paciència. Sobretot perquè un cop començada la negociació no és possible deixar-la estar. Allà es parteix de la idea que l'acord sempre és possible, només és qüestió de parlar-ne durant prou estona. De manera que invertim aproximadament una hora en negociar la carreta.


L'Oscar i jo, que no ens cansem mai de fer gala de la nostra condició d'europeus, ens impacientem. Fins a tal punt que al final decidim deixar tothom plantat i caminar cap al parc. L'Alphonse ens segueix, i mica en mica també tots els altres. L'home de la carreta està indignat, però és que ja són les cinc i encara som aquí. De manera que per fi ens movem, i ja anem camí del parc. Prenem una drecera, i trobo sospitós que existeixi una drecera per a un camí recte, però a l'Àfrica mai se sap.



Ens fiquem al bosc. El camí en alguns trams està ple d'herba. L'Ibra es fica pel bosc per mirar d'espantar algun mico i que el puguem veure. Evidentment, sense resultat. Quan fa dues hores que caminem per la drecera demano a l'Alphonse que on ens està portant. M'explica que el seu amic treballa en un altre parc, que està una mica més lluny, però que és més gran. Són prop de les set del vespre. Jo, francament, crec que de lleons no en veurem ni un. L'Alphonse em pregunta si duc la meva llibreta. Li dic que sí, és clar, sempre la duc a sobre. No sé per què m'ho pregunta, però m'imagino que em vol explicar com es diu alguna cosa en wolof perquè me l'anoti. Potser mico, que ens ho acaben de dir i ja no ho recordo.

Hem arribat al parc. Ho diu clarament aquest cartell que assenyala l'Oscar. Dimonis. Ni un ni mig, us ho dic, ni un ni mig, de lleó. Arribem al poble, i ens dirigim a la casa de l'amic. L'Oscar es desespera, jo ja no. Seiem, tots junts, amb la família de l'amic, la colla de monitors i els quatre blanquets.

L'Alphonse li comenta al seu amic que volem visitar el parc. Ah, c'est fermé. No m'extranya, són quarts de vuit. C'est fermé parce qu'il y a beaucoup de mouches et moustiques. Parce qu'il y a beaucoup des hèrbes pour la pluie. És a dir, que cal visitar el parc a l'època seca. L'Alphonse ens ho explica pacientment, el seu amic té raó, és una bogeria entrar al parc amb aquesta herba tan alta, se'ns menjaran els mosquits. Un cop que ell hi va anar i li van picar molts mosquits. Però tot i això, l'Alphonse, content, em diu: ja li pots fer les preguntes.

El miro com si m'hagués llançat una pedra. Les preguntes? Tu as ton cahier, n'est pas? Sí, tinc la meva llibreta (la trec). Ja li puc fer les preguntes? I per fi caic del cavall. L'Alphonse creu que el seu amic té una feina molt més guai que la seva. Com que jo li vaig estar fent un munt de preguntes sobre la seva feina a la granja escola, li ha semblat que segurament m'alegraria molt poder-li fer preguntes al seu amic que treballa al Parc National. 

Em moro de vergonya. Sobretot perquè no sé què preguntar-li. Però d'acord, li faré unes quantes preguntes. M'adono que l'Alphonse ens ha dut fins aquí només per això. Ni al parc hi ha lleons, ni el parc es pot visitar en aquesta època. Però hi ha un noi que contestarà les meves preguntes. Doncs som-hi.

-Treballes al parc?
-Oui.
-I què hi fas, al parc?
-Je suis agent.

Silenci.

-Et qu'est ce qu'il fait, un agent.
-La securité.

Més silenci.

-La securité de quoi?
-Du parc.

I és en aquests moments en que no t'has de preguntar per què l'Alphonse ens va dir que havia parlat amb el seu amic i que no hi havia cap problema per visitar el Parc, ni per què, si és època de pluges, hem anat a un parc que només es pot visitar durant l'època seca, ni per què tot i que hi ha un parc a un quilòmetre hem caminat dues hores i mitja pel bosc, ni molt menys per què són les 9 del vespre, és negra nit i hem de tornar a peu fins a la granja. I encara menys per què agafem un camí diferent i hi arribem en tres quarts d'hora. El millor és no preguntar-te res d'això i esperar que, per l'amor de Déu, els altres t'hagin guardat sopar. I, si pots, caminar més depressa.