dimarts, 26 de maig del 2009

Bruixes

Avui m'he recordat d'una imatge d'un poema, i m'he posat a buscar-lo. No m'ha costat molta estona: 0,23 segons. M'he passat una bona estona (això sí) buscant una foto que s'hi adigués. És aquesta foto d'un tros de camí entre roques, al Torcal de Antequera. Que bé podria ser on buscar-hi les bruixes velles, xuclades, de galtes enfonsades, que com boira s'amaguen als cataus i entre les soques quan neix el dia. I vestides de teranyina verda! Ecs! No direu que no és per morir-se de por. De por i de misteri i de ganes de saber què són aquestes potingues que els va receptar el diable.

Poema del bosc

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.
El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades
dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades
com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.
Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable.

Guerau de Liost

Tenir pols a les sabates és tenir un farcell ple de coses desendreçades i mig oblidades on ficar la mà, a qualsevol hora del dia, i a veure què surt (i connexió a internet per poder estirar del fil, que sinó només pessigues). A vegades tens sort. 

Jo, hi ha dies que entenc per què serveix la poesia.