dijous, 14 de novembre de 2013

Lluc

Comptar setmanes.

Comptar-les endarrere.

Anem per set.

T'estimem.

dimarts, 18 de juny de 2013

La marca del meridiano, de Lorenzo Silva


El Brigada Bevilaqua, Vila, de la Guàrdia Civil, dels que s'encarreguen de les investigacions d'homicidis, dels que van de paisà, s'emporta el seu equip habitual a investigar un assassinat a La Rioja. El mort és un guàrdia civil retirat: l'antic mestre de Vila, quan era jove, i servien els dos a Barcelona. Els indicis de la investigació apunten que el guàrdia retirat tenia tractes amb negocis tèrbols, i que caldrà visitar Barcelona i rodalies, i concretament el Baix Llobregat, i més concretament alguns prostíbuls de Castelldefels. Així acaben tres guàrdies civils de Madrid donant voltes pel Baix Llobregat, intentant coordinar-se amb els Mossos d'Esquadra, amb el Servei d'Afers Interns de la Guàrdia Civil, amb la comandància de Barcelona, amb els equips i la jutgessa que porta el cas a La Rioja i amb la seva pròpia oficina a Madrid.

Just el cap de setmana vaig acabar de devorar aquest llibre, que m'havien regalat per Reis. L'autor, Lorenzo Silva, és de Madrid, i pel que he sentit a dir, viu al Baix Llobregat. El que és segur, és que el Baix Llobregat el coneix una mica...

L'he trobat una història absorbent i interessant, sense sortir de ser una típica història de novel·la de policies,  i els personatges, els tres guàrdies civils, molt ben treballats, que es complementen entre ells i aporten a la història aquell punt de relacions personals que sempre amenitza la investigació. Sé que l'autor té altres novel·les amb els mateixos personatges, i ja tinc ganes de llegir-ne alguna. En algun moment els diàlegs i els personatges m'han resultat un punt increïbles: algú es pot creure que un guàrdia civil li diu a un altre que un determinat procediment legal que se li fa pesat és "un proceso plúmbeo por el que hay que pasar"? Però un cop et fas a la manera de parlar, acaba resultant entranyable.

I segur que ha tingut una influència important l'escenari dels fets: Castelldefels i el Baix Llobregat, que ha estat casa meva molts anys, i la manera com està encaixada la història en aquesta zona de Catalunya, que només pots apreciar i explicar si te l'estimes com ens l'estimem els que ens sentim hi sentim arrelats.


dijous, 9 de maig de 2013

Confesión


Ayer, a eso de las nueve de la mañana, ocurrió la catástrofe. Yo tuve la culpa, pero es necesario aclarar que hubo circunstancias que obraron en mi contra. Pareció exactamente como si los brujos de la mala suerte confabularan contra mí, sentados alrededor de su cazuela de mala suerte, esa en la que hierve una especie de pasta verde y emite humos pestilentes.

Eso, el terrible suceso por el que aquí me encuentro ante ustedes dando explicaciones, ocurrió sobre las nueve. Pero si tengo que explicar lo sucedido necesito que tomen, Señorías, un poco de paciencia, y empezar a relatar los hechos desde un poco antes de las seis de la mañana, hora a la que se suponía que tenía que desaparecer, habiendo finalizado mi trabajo.

Eran pues un poco antes de las seis del día de ayer, hora en la que el sol aparece y yo desaparezco, cuando pasó a mi lado un hombre viejo con un sombrero aún más viejo, por debajo del cual asomaban unos mechones de pelo gris, que trajinaba una carreta minúscula cargada hasta los topes de bultos envueltos en tela marrón y atados con unas cuerdas sucias y deshilachadas. El hombre apestaba, o apestaba el contenido de la carreta, así que evité mirarle y seguí con mi trabajo, con la nariz pegada a la pared.

Pero el buen hombre alargó su bastón y me dio unos golpecitos en el hombro derecho. Me explicó que venía, Señorías, de una calle no muy lejana, cerca del Puente, pero que hacía mucho rato que empujaba la carreta y que si no sería yo tan amable de acompañarle unos minutos para hacerle más llevadera la subida. Dudé, pues no quería abandonar mi puesto, pero me apenó verle las piernas tan delgadas y las rodillas tan salidas y los pies tan descalzos, así que empujé por él la carreta por las calles, cuesta arriba, hasta la Plaza, que como saben es una plaza con un pavimento muy viejo, con tan mala suerte que se metió una de las minúsculas ruedas de madera del destartalado vehículo en un agujero del suelo, rompiéndose el eje, volcándose sin remedio la carga misteriosa y quedándose todo desparramado y yo caído encima de los bultos. El viejo, del propio espanto de ver caída su carga, se desmayó del susto, y yo corrí a levantarme y socorrerlo. Lo senté contra una pared, traté de darle algo de aire hasta que se recuperó lentamente, y luego, entre los dos, pacientemente, volvimos a cargar los bultos. Todos menos uno pequeñito, que el viejo me regaló en agradecimiento por la ayuda. Y se fue, con el mal olor y la rueda medio rota, se oía por las calles cuando desapareció el tac, tac, tac del eje de la carreta al girar, ya que no conseguí enderezarlo, por más que son bien conocidas mis habilidades de mecánica.

Y sin perder más tiempo, corrí cuesta abajo, dándome cuenta de cómo de tarde se me había hecho, Señorías, con el corazón desbocado y sin atreverme siquiera a pensar en las consecuencias de mi retraso, Señorías. De las prisas, por el camino perdí el pequeño paquete que el viejo me había dado.

Tan deprisa como pude, Señorías, retomé mi trabajo, pero fue en balde, pues como decía, la catástrofe terminó por ocurrir. Llegaron en un pequeño grupo de tres, las vi llegar por la parte más cercana a la playa, a lo lejos. Me apremié todo lo que pude al oír como subían por la Calle. Pero cuando llegaron las turistas, como saben de sobra, quedaban aún tres metros y setenta y dos centímetros de pared por pintar. 


divendres, 26 d’abril de 2013

La juguetería errante, d'Edmund Crispin


I un dia havia de passar, que ens regaléssim el mateix llibre d’anada i tornada. El Nadal de fa dos anys li vaig regalar al Fer el mateix llibre que ell a mi, i era “La juguetería errante”, d’Edmund Crispin. És una novel·la negra britànica (i tan britànica!) escrita al 1946, amb un títol deliciós. Hi havia una traducció anterior que havia traduït el títol original (The moving toyshop) per “El bazar diabólico”, títol desafortunadíssim per sort modificat per aquesta edició d’Impedimenta.




La història és tan senzilla o tan complicada com pugui ser qualsevol novel·la detectivesca, i més quan el protagonista és un detectiu aficionat, d’aquestes persones que es posen enmig dels crims rollo Senyora Fletcher. Richard Cardogan és un poeta que ha perdut la inspiració i viatja a Oxford, on va estudiar, per animar-se i gastar-se l’avenç que li ha donat el seu editor pel darrer llibre. La nit que arriba a la ciutat troba dins una botiga de joguines el cadàver d’una dona, assassinada per estrangulació. Rep un cop al cap, es desperta en un lloc estrany i s’adreça de matinada a la policia. Quan arriben al lloc dels fets, resulta que la botiga de joguines és un colmado, i ningú coneix ni ha tingut mai notícia que hi hagués cap botiga de joguines en aquell carrer.

Gervase Fen és un professor de Llengua i literatura anglesa en un college, company d’estudis del poeta, i propietari del Lady Christine III, un esportiu vermell que condueix amb total temeritat i falta de perícia pels tranquils carrers i patis dels college d’Oxford. Cardogan li explica el seu cas, i com que més boig que el poeta sembla ser en Gervase Fen, emprenen una investigació, utilitzant remers com a vigilants de les escapatòries dels sospitosos, estudiants de literatura com a esquers per treure’s del damunt els policies i tot l’enginy de Fen per lligar els caps d’un crim impossible.


Potser estem tan acostumats a les històries de misteri que es resolen amb un gir argumental inesperat, aquell personatge que l’has tingut tota l’estona al davant i que al final resulta que des de petita tenia rencor al protagonista i per això havia ordit tot el pla, o un germà bessó que surt de darrera la cortina, jocs de traïcions i lleialtats explicades a mitges, que jo tota l’estona sospitava que la dolenta era la jove del dàlmata, tan innocent, tan honesta, tan casual. I no. Dintre de tot trobo que és una novel·la de misteri bastant legal. Et va donant les pistes, i al final ho veus, que només podia haver estat la Señora Celeste, en la cocina, con el candelabro. I és que el més important d’aquest misteri no és la seva resolució, sinó que el pes de la història el porten l’atmosfera oxfordiana, les escenes divertidíssimes, les converses entre Fen i Cardogan, i sobretot els deliciosos personatges secundaris (el camioner entusiasta de DH Lawrence, el cap de policia que tota l’estona vol parlar amb Fen de literatura i el sentit de no sé quina obra de Shakespeare, la jove del dàlmata, el vell professor que exigeix acompanyar-los i participar de l’aventura, els dos matons que els persegueixen perquè no esbrinin més del compte...).

dimarts, 23 d’abril de 2013

Sant Jordi


dijous, 28 de febrer de 2013

Llibres per llegir

Fa molts mesos que la meva capacitat lectora havia estat segrestada per la saga (incacabada) Cançó de gel i foc, de George R.R. Martin. Fa unes setmanes que vaig acabar el cinquè volum (el darrer que s'ha publicat fins ara), i amb aquesta entrada intento revifar el blog de les lectores d'A la vora del foc.

I ara giro els ulls cap a la prestatgeria, i exclamo: quanta feina acumulada!




dimecres, 23 de gener de 2013

Sí, és per això!

(Al parc, una nena d'uns quatre o cinc anys seu a terra, i el Nil s'hi acosta i s'asseu al costat d'ella, i la saluda amb la maneta)

Nil: Ah! Oh! (mou la mà com a salutació)
Nena: Com es diu?
Eva: Es diu Nil.
Nena: (dubta) Ah... És molt petita?
Eva: És un nen!
Nena: Ah, vale! És per això, oi, que li has posat nom de nen?

divendres, 18 de gener de 2013

Sant Llorenç del Munt

Aprofitant les vacances de Nadal vam escapar-nos a Sant Llorenç del Munt un matí. En sortir del cotxe al Coll d'Estenalles... un fred que pela! Però som molt valents. Ben tapats i abrigats vam pujar fins al Montcau, envoltats de boira i amb molt de vent, i al cim no vam tenir nassos ni de parar a fer una foto del cim tots tres.

Tot baixant, el temps va millorar i ens vam animar a fer un trosset del camí que va fins a la Mola. Ens vam aturar a menjar uns entrepans, i el Nil va córrer una estona ensopegant amb casi totes les pedres que va poder. Quan vam arribar al desviament cap als Òbits, vam deixar el camí per visitar les baumes, i llavors ja vam fer el camí de tornada fins al cotxe, amb el Nil ben adormit a l'esquena.

El Nil és el millor dormidor de muntanyes que conec!!!