dimarts, 1 de novembre de 2011

Quasi tres


Aviat faràs tres mesos. Has crescut moltíssim! I jo tinc la sensació d'haver crescut amb tu. De mica en mica vaig aprenent-te. Per aquesta manera de plorar sé que tens son i necessites que et bressoli una mica, perquè vols aclucar els ulls mentre et faig petons prop de l'orella. Per aquella altra manera de somicar sé que vols mamar (tot i que, tingue-ho clar, sé perfectament que no plores de gana, que no m'enganyes, lladre!) Per la manera com em mires, se m'acut que potser et ve de gust que m'assegui al teu davant i et digui coses, et canti cançons inventades o faci cares divertides. Ho provo?



dilluns, 31 d’octubre de 2011

Castanyada

No és per zel tradicionalista, però em toca el voraviu això del Halloween. Inventar celebracions, o importar-les, com Sant Valentí o el dia de l'àvia (us juro que ho vaig veure anunciat), no és que em sembli malament per se. Fa una certa rabieta que El Corte Inglés ens organitzi la vida, però que es posi al calendari una festa que no hi era, entenguem-nos, no fa mal a ningú.

Però Halloween és una altra història, perquè jo ja tenia una festa. I a més, una que m'agrada molt: castanyes i moniatos, el dia dels difunts, discutir amb el Tito si és boniato o moniato, panellets de coco i dels bons (tots els altres), el Comte Arnau i moscatell. I les carabasses, al caldo! Hom podria entendre un cert mestissatge de la festa. Que el dia dels difunts es convertís en la nit del terror, recollir caramels cridant trick or treat!, no sé, adoptar alguna part de la festa per fer-la menys casposa, si vols, menys de post-guerra. Que Port Aventura faci preus especials, ok. Però és que més aviat fa la sensació que la castanyada ha mort, l'hem enterrat sota una muntanya de disfresses horteres i decoració hollywoodiense, i que costa molt reconèixer la festa de quan jo era petita.

Per això avui sortiré a comprar una paperina de castanyes i un parell de moniatos, farem uns panellets i mirarem mig amagats per la finestra, a veure si entrelluquem el Comte Arnau i el seu cavall maleït, amb els gossos diabòlics de seguici, entre els llamps que imaginarem que cauen sobre la ciutat.

(la foto és de la castanyada de fa dos anys i l'he robat del facebook de la Cira)

diumenge, 11 de setembre de 2011

Passejant amb tu

Gairebé tens un mes, però a mi em sembla que fa molt més temps que vius amb nosaltres. Sembla que faci anys de quan encara no eres a casa. Has canviat molt en aquest mes. Et trobo més gran, més grassó, i també més despert, més expressiu, diria que més tendre. Espero que et sabrem ensenyar tot el que ens agradaria que sabessis. Que les coses valen la pena, que cal ser valent i que sempre ens tindras al teu costat quan ja no ho puguis ser més, a estimar i a deixar-te estimar, a viure. De moment, però, em conformo a dur-te a coll quan anar al cotxet et fa plorar. Sento les teves manetes com s'aferren a la meva samarreta o a la meva pell i sóc molt feliç de passejar pel barri amb tu en un dia com avui.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Els sons del barri

A les nits, el barri és molt silenciós, però hi ha alguns sons que, nit rere nit, es van fent familiars. Hi ha un cadell de gos, que de tant en tant, somica. Però no gaire, i cada cop menys. Es veu que es va acostumant dia rere dia al lloc que li reserven per dormir. També sento un bebè, deu tenir mesos, que plora de tant en tant. Hi ha algú que l'intenta consolar, i fa "ssssshhhh... sssshhh...". També hi ha una gata en zel. D'això (que la gata té zel) només fa dos dies. També hi ha algú (jo m'imagino un senyor molt gras, però mai se sap...) que ronca com si serrés un tronc. Fa el mateix soroll que fan els dibuixos animats quan fan que algú ronca super fort. Però només ronca així a altes hores de la matinada. Deu ser que comença bé la nit, i després s'animen els roncs.

Nosaltres contribuïm al mapa dels sons del barri a la nit amb els petits gemecs d'un nen de menys d'un mes quan demana menjar, i els brams que fa quan li canvien els bolquers, que li deu semblar la pitjor cosa que li ha passat a la vida.

diumenge, 21 d’agost de 2011

Quatre peus

A partir d'ara, ens omplirem les sabates de pols, escriurem en aquest blog, inventarem contes, i en general, viurem la vida, a quatre peus.

Més ben dit, a sis, comptant amb els del Fer, que ja fa temps que caminen incansables al meu costat.

dimarts, 7 de juny de 2011

Enyor

Es pot trobar a faltar el que no s'ha tingut mai, el que no s'ha conegut, el que només imagines, el que només és un reflex del que imagines? Es pot sentir enyor del que no s'ha viscut? Només queden dos mesos, però encara falten dos mesos, i aquesta és una espera estranya, plena. Simple. Tranquil·la. D'aquí dos mesos el meu fill ja no serà dins meu, no sentiré tots i cada un dels seus moviments, però li coneixeré la cara. D'aquí dos mesos no tindré aquesta curiositat (ni aquesta calma!), aquesta impaciència mig serena que no sé explicar-me. Ara em concentro: necessito atresorar els moments i les sensacions, que no em fugin, perquè també enyoro els moments que ja han passat. Gaudeixo de poder-me mirar per dins i sentir el que em passa. I m'agrada que hi miris tu també, i que ho visquis amb mi.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Sant Jordi


Tot és camí des d'ara...

No em malvendré el silenci. D'aquest cos
en conec els topants i les dreceres
i n'estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m'exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m'inscric a tota mena de propòsits
de goig i d'esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.


No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis
que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.


No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d'abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l'arena
i abalteix voluntats, i d'establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l'estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol

dimarts, 15 de març de 2011

Delfos


Vam anar a Grècia, a l'octubre. Grècia, per si no hi heu estat, és un lloc on les sortides de l'autopista tenen noms com Delfos, Termòpiles, Pireu o Esparta, i estan assenyalades amb un cartell que diu "Exodos".

També és un lloc on hi ha una pila de pedres, totes les que no els hi caben al British Museum, i es podria dir que res respira història, però tampoc és ben bé així. Jo vaig trobar que més aviat s'hi respira un cert anar fent, com si res valgués massa la pena, però alhora com si tot tingués el seu lloc i la seva importància. I la Història... hmm... sí, per allà al fons hi ha algunes coses que tenen uns quants milers d'anys que la gent sol anar a fer-hi fotos...


La ruta, com es pot veure, va començar a Delfos, un poble preciós al costat d'on solia haver-hi l'Oracle, al peu del Mont Parnassus, que és la muntanya amb el nom més divertit que he sentit mai. El poble és bàsicament un minúscul grup de cases a la vessant d'una muntanya, agrupades en dos carrers que van de punta a punta del poble seguint la corba de nivell, un d'anada i l'altre de tornada, i escales que van d'un carrer a l'altre. És a prop del port d'Itea, al Golf de Corint, al que teníem vistes des de l'hotel:


Un dia vam baixar fins a la platja, al capvespre:


I dos dies més tard vam creuar mig país per anar cap a Meteora...

diumenge, 30 de gener de 2011

Estel

Doncs aquest va ser un dels meus regals de Reis. Ni un, ni dos, ni tres, sinó quatre fils per comandar un estel que és més gran que jo. És un estel no gaire difícil de fer anar, tot i que vol la seva pràctica... però amb una mica de paciència el fem volar, girar, aterrar sobre les cues, tornar a sortir cap amunt... L'hem estrenat a la platja de Castelldefels, i de fet hem estat gairebé més estona aprenent com es muntava, anivellant els fils perquè han de tenir exactament la mateixa llargada, i després... a volar!

Hem aprofitat per fer anar una mica la càmera nova, el Fer ha fet aquesta i algunes altres fotos. El dia no acompanyava del tot, però feia just la mica de ventet per fer que manejar l'estel fos fàcil i poguéssim anar aprenent poc a poc. És molt divertit!