dijous, 23 de desembre de 2010

2010

2010. conserves. somnis. llibres. excursions. coral. decisions. disfresses. berlín. sèries. preparatius. canvis. viatges. pel·lícules. bretanya. avions. senegal. comiats. càmping. família. regals. fotografies. reblochon. vestits. compromís. danses afrocaribenyes. platja. país. celebracions. holanda. gimnàs. pa. contes. escoltisme. nervis. música. grècia. plans. reptes. guitarra. teatre. foulard. piscina. palestina. concerts. idees. revisió. propòsits. 2011.

divendres, 1 d’octubre de 2010

El Senyor Triadú


Quan el vèiem per l'escola, el Senyor Triadú, ens semblava increíblement vell. Jo recordo que tenia unes ulleres gegants, que era seriós, que parlava poc i que ens imposava molt. Als que érem de menjar lentament (a la meva classe, la Mireia i jo...) ens coneixia prou, perquè sempre ens trobava al menjador, els cançoners, deia ell. Al final vam descobrir que era molt afable, i ens agradaven els dies que ens venia a renyar per tenir encara el plat ple, a aquestes hores. Era un senyor al que donaven premis i reconeixements de literatura, de cultura,... i d'una manera estranya ens en sentíem orgullosos.

Jo crec que érem massa petits per entendre el privilegi, però tots, amb el temps, ho hem sabut valorar. Avui l'acomiadem.

Al web de l'Escola Thau, d'on he tret aquesta imatge, hi diu: "Gràcies pel teu compromís amb el país, amb la cultura i amb l'educació. L'Escola continuarà fent el teu camí." Jo crec que n'hi ha molts, que avui sentim que continuem un camí en el que, en part, ens va posar ell.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Divendres

I no canvia res. Perquè l’endemà ens llevarem al mateix llit, i amb el mateix somriure ens direm bon dia, i esmorzarem el mateix te i les mateixes torrades. Però encara i així, fa de bon celebrar, perquè vol dir alguna cosa, perquè enfortim allò que som, perquè ens ho diem amb veu clara i transparent. Perquè ens són igual els símbols i els objectes, però ens importen les paraules i la gent, i el que em posa la pell de gallina és posar-me davant la meva gent i la d’ell i dir: “És ell”.

dilluns, 23 d’agost de 2010

dissabte, 31 de juliol de 2010

Ahir vaig anar amb el Théo a veure les monges, que viuen al costat del port de Dakar. Com que era divendres, el barco que va a Ziguinchor estava preparant-se per sortir.

- No em puc creure que no vagi a Casamance.
- Jo tampoc.

Aquí visitar a mitges és pitjor que no visitar, i es nota. És una pena.

dijous, 29 de juliol de 2010

Vacances

Aquesta tarda marxo cap a Senegal uns dies, a col·laborar en l'organització d'uns tallers sobre gestió de sòls. Com que no he fet cap llista, segur que em deixaré coses. Seré fora uns dies, durant els quals el Fer prepararà totes les coses per a les vacances, que començaran l'instant en que surti de l'aeroport a la tornada: sopar de comiat amb la família, i carretera i manta. Bretanya ens espera!

Algú que hagis estat a Bretanya vol fer alguna recomanació en particular?

Fins la tornada, doncs!

divendres, 23 de juliol de 2010

Voluntat de servei


Entre les coses que et passen quan entres als 30 com un elefant en una catxarreria hi ha el fet que et caduca el carnet de conduir, en particular si vas entrar als vint com un elefant en una catxarreria i et volies menjar el món i tenies una moto i et vas treure el carnet de conduir i l’estiu dels 20 vas poder anar en moto a la platja.

Com que ni als 20 ni als 30 he sabut adoptar els sensatíssims hàbits de la meva mare de fer les coses amb temps, el carnet caducava el 7 de juliol, però jo fins el 30 de juny no vaig moure fitxa. És super còmode: tu vas a que et sablegin 70 euros (admeten targetes) per una revisió mèdica consistent en que un argentí et pregunta si fumes o beus i si has tingut malalties o si et trobes malament i que una noia amb pinta de becària et faci jugar al MarioKart, i els pagues les taxes (en metàl·lic), i ells et tramiten tota la paperassa. És a dir: el ciutadà paga una barbaritat per una revisió mèdica i “sense cost afegit”, aquests dispensaris mèdics fan la feina dels funcionaris de trànsit, retallen i endrecen els papers i fotografies, ho ensobren, i tot endreçadet ho duen a la prefactura. Estupendo. I el carnet t’arriba per correu a casa en un termini de 3 mesos, durant els quals pots conduir, amb el certificat que ha segellat el dispensari mèdic conforme et considera hàbil per prorrogar el permís de conduir.

Passa que aquest certificat, com el carnet provisional, no és vàlid per conduir a l’estranger, de manera que si has de sortir del país i vols poder conduir has d’anar a la prefactura de trànsit a que et diguin que el que et cal és que et facin el carnet de conduir internacional. Aquest és un document rocambolesc, que expedeix el Ministeri de l’Interior espanyol i que t’autoritza a conduir per tot el món menys per Espanya. Per a això et cal el paperet que t’ha donat l’argentí del dispensari. De manera, que com que ho tinc previst, de viatjar, m’he acostat a la prefactura. Jo, pensant-me molt llesta perquè havia mirat per internet què has de fer en cas de tenir el carnet provisional i necessitar conduir per l’estranger, havia trobat que cal fer el carnet internacional, i havia trobat que per fer el carnet internacional cal una foto, venia tota orgullosa, amb la foto a la cartera. Quantes converses a la prefactura de trànsit es deuen limitar a: “Necessito el DNI, una foto de carnet...” “Una foto de carnet?” “Sí” “Hi ha un fotomatón a la vora” “No ho sé, pregunti a baix, a veure si li saben dir” “Gràcies”.

A les 8.45, quan obren, la cua dóna la volta a l’edifici, però penso, deu ser només per entrar, i no crec que tothom vagi a fer-se el carnet internacional. Efectivament, només 15 persones davant meu van a fer-se el carnet internacional, de manera que a les 9.10 m’adreço al funcionari de la finestreta 5 i li explico que tinc el provisional, que em cal sortir del país, que em cal conduir... em pren el DNI, consulta coses a l’ordinador i em comunica que la meva petició de renovació encara no està tramitada, i que com que tinc el carnet caducat, no em pot fer l’internacional. Així que he d’anar a la finestreta 61, demanar que busquin el meu expedient i que me’l tramitin ara mateix, i si m’ho fan, he d’anar a informació a demanar el formulari per al carnet internacional, en acabat passar per la caixa, i tornar a la finestreta 5, amb el DNI, el formulari omplert i segellat i una foto de carnet.

A la finestreta 61, un funcionari jove mira a l’infinit. Per a la seva finestreta no s’ha d’agafar número, però tampoc ningú s’hi adreça, dubto, i finalment li dic: tinc el provisional, necessito conduir per l’estranger, però a internacional em diuen que encara no s’ha tramitat, i que si vostè m’ho tramiten me’l podran fer. Ufff... hmmm... a veure... hmm... clar... hmmm... vostè quan va portar la sol·licitud? El 30 de juny, a través d’un centre mèdic, que t’ho tramiten. Clar. És que.. hmm... ufff... a veure... (trec el paper del centre mèdic i li dóno).. hmm... es que... el que cal saber és quan es va tramitar. Li dic, doncs suposo que l’1 o el 2 de juliol, no? Sí, clar, és que de vegades, si en tenen pocs no el porten, vés a saber... hmmm... ufff... hmmm... cal saber el dia que ho van portar.

Per sort, el segell del centre mèdic té el telèfon, de manera que hi truco, explico, m’identifico, i em confirmen una data. 2 de juliol. Quan em torno a girar cap al funcionari, està amb una altra cosa, i una senyora que s’ha posat a la finestreta 60 em diu “L’atenen?” i el noi li explica “Cal buscar un expedient”. La cara de pànic de la senyora dura només una mil·lèssima de segon, es relaxa, pregunta “quin dia ho van portar?” (Esbossa un somriure maliciós?) Contesto, el 2 de juliol. El mig somriure es torna incredulitat. Segur? Dic, sí. Allarga la mà, hi ha un punt d’odi en aquesta mirada? Li faig a mans el paper del centre mèdic, i se’n va a l’altra punta de la sala. Hi ha una talua d’uns 5m per 2m, PLENA, us ho juro, PLENA de caixes d’aquelles de 5 paquets de 500 folis totes plenes a vessar dels sobres d’expedients de renovació. Si no hi havia 30 caixes no n’hi havia ni una. I la única manera de trobar un expedient és per la data d’entrada, tal com arriben, allà van a la cua. Quan per fi ha trobat el meu expedient, en un minut tenia tramitada la renovació.

A partir d’aquí tot ha estat bufar i fer ampolles. Em quedaven per fer tres cues, però la d’internacional me la podia saltar, perquè quan ja has fet una cua una vegada i no resols el tràmit, et segellen el paperet del número i amb això segellat et pots saltar la cua. Per a les altres dues he muntat una estratègia d’agafar número a les dues i anar controlant els marcadors, deixar un número si veia que se’m passaria i agafar-ne un de nou, fins que al final he pogut tenir en possessió aquest paper i pagat els 9,49€ (accepten targetes).

M’he colat a internacional amb el meu paperet del número segellat de les 9 del matí, amb el formulari amb el segell de caixa, la foto de carnet i un somriure, i en dos minuts més, tenia en possessió aquest document que té la pinta d’un passaport dels anys 20, amb portades de cartó gris i pàgines numerades, que m’autoritza a conduir per l’estranger (però no per Espanya) i que diu “Nombre*”, i quan vas a veure què és l’asterisc, aclareix “Los nombres del padre y del marido pueden incluirse en este lugar”.

I és amb la més noble voluntat de servei que consigno totes aquestes peripècies per si algú es pogués trobar en situació similar.

divendres, 16 de juliol de 2010

Moltes gràcies

dimarts, 22 de juny de 2010

Fer plans

divendres, 14 de maig de 2010

Policíaca 100%

Una ressenya, tot i que no és de la collita.
Una història de delinqüència, una policíaca comme il faut, amb tots els ets i uts. Deures: buscar més novel·les de Bunker!

divendres, 23 d’abril de 2010

Sant Jordi


Prefaci a la 1a edició de Perot Marrasquí

Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)

dilluns, 12 d’abril de 2010

Arribant al final del trajecte

He passat dos mesos de lectura immersa en un viatge al·lucinant. Un viatge a través del temps, endarrera per més complicació, cap a l'origen de la vida, és a dir: la història de l'evolució humana però explicada a l'inrevés. Acabava de començar un altre llibre del que havia llegit 10 pàgines, però en una visita a la biblioteca del barri em vaig endur "El cuento del antepasado", de Richard Dawkins. Com que em falten unes 20 pàgines per acabar i posar-me a escriure'n la ressenya per A la vora del foc, no em vull xafar el meu propi post, però potser sí que tinc lloc aquí per algunes anotacions.

El que fa Dawkins en aquest viatge és partir del ser humà (tots els sers humans vius) i viatjar fins a l'avantpassat comú més modern de tots ells (que potser costa una mica d'entendre que necessàriament ha d'existir, però és així). En acabat, ampliar el grup amb les espècies més properes: ximpanzés i bonobos, i viatjar fins a l'avantpassat comú a les tres espècies més modern. I així fins a l'inici de la vida, anar sumant espècies i anant endarrera en el temps.

El millor de no saber gaire d'un tema és que fins i tot les obvietats poden resultar interessants. Per això la idea més important del llibre per mi (que no vull dir que sigui la més important, sinó la que més ha aconseguit canviar la meva perspectiva de les coses) és que tots els sers que estan vius actualment són

1) contemporanis
2) fills d'un mateix avantpassat

Que són contemporanis és evident, però el que vull dir és que són "igual de moderns", i si hi afegiu la 2), també vol dir "igual d'evolucionats", o de "ben adaptats a la seva manera de viure". Perquè a no ser que hom pensi que la vida s'ha iniciat de manera independent més d'una vegada, tots els sers que estan vius avui han tingut el mateix temps d'evolucionar i perfeccionar, gràcies a les mutacions i a la selecció natural, la seva adaptació a l'entorn que el ser humà.

Nosaltres no "venim del ximpanzé" (com hom podria pensar veient la il·lustració a dalt), sinó que plegats, el ximpanzé (i el bonobo) i nosaltres "venim" d'una altra bèstia que no era ni un ximpanzé, ni un bonobo, ni un ser humà. Era d'una altra espècie que, com gairebé totes les espècies que mai han existit, s'ha extingit. Fins i tot els sers normalment considerats "primitius", com els rosegadors, peixos, cucs, o fins i tot els bacteris tenen una història evolutiva tan llarga com la nostra.

I això té a veure també amb una altra idea que m'ha sorprès del llibre, que és la de la continuïtat. Tendim a pensar en la vida com si estigués separada en compartiments: regnes, famílies, gèneres, espècies, etc, estancs i separats. Si no m'equivoco, la definició d'espècie té la seva arrel en la reproducció: són de la mateixa espècie els individus que potencialment es poden reproduir entre ells si són de sexes diferents. Dic potencialment perquè a vegades no és possible, però "teòricament" sí que és possible. Per exemple, una persona que va viure fa 3000 anys i jo som de la mateixa espècie. Un ximpanzé i jo no som de la mateixa espècie. I un ximpanzé que va viure fa 3000 anys és de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, però no que jo. Però un ximpanzé que va viure fa 6 milions d'anys no és ni de la mateixa espècie que jo ni de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, com ja he dit abans, perquè fa 6 milions d'anys no existien ni els homes ni els ximpanzés. Però si vaig emparellant de 3000 anys en 3000 anys, resulta que totes les parelles de ximpanzés (o humans!) són de la mateixa espècie, però el primer i el darrer no ho són.

He après moltes altres coses en aquest viatge (que són al voltant de 800 pàgines!), però no és tampoc el cas de posar-me a relatar-les. Com per exemple (si has parlat amb mi durant el darrer mes segur que ja t'ho he explicat, però si no) no diries mai quin és el parent viu més proper a l'hipopòtam!

diumenge, 7 de març de 2010

Hem visitat una cova


Una bona part de les roques de Catalunya són calcàries, que més o menys vol dir que entre altres coses contenen calcita (cacotres, diria el Bandrés). Pouant en la memòria, em sona alguna cosa com que reacciona amb els àcids, i dóna lloc a bicarbonat càlcic, que és soluble en aigua. Això vol dir que si l’aigua de la pluja ha dissolt prou CO2 de l’atmosfera (se’n diu pluja àcida, perquè conté àcid carbònic), és capaç de dissoldre les roques que tenen calcita.

Això és el que fa que s’hagin format un gran nombre de coves subterrànies.

A les gotes que contenen bicarbonat càlcic dissolt, quan entren en contacte amb l’aire (que conté una quantitat elevada d’oxigen), hi té lloc la mateixa reacció, però a la inversa, s’allibera CO2, i el bicarbonat càlcic es torna carbonat (cacotres), que no és soluble (o no tant), i per això precipita.

Això és el que fa que s’hagin format estalactites, estalagmites i altres formacions curioses a dintre d’aquestes coves. Cascades, cortines, coliflors, columnes... Petites gotes que arrosseguen el carbonat càlcic en quantitats minúscules, i que gota a gota van acumulant, durant milers i milers d'anys, per donar lloc a aquestes meravelles.

(Aquesta imatge és robada, eh...)

A Montserrat, pel que sembla, hi ha moltes d’aquestes coves, però n’hi ha una que és bastant llarga (550m), i que està tota arreglada per a ser visitada: la Cova del Salnitre de Collbató, que tots hi hem anat amb l’escola, clar. Se’n diu del Salnitre perquè en un cert moment, en algunes cambres se n’havia trobat, de salnitre. El salnitre és un mineral format per compostos nitrogenats que té diversos usos com a fertilitzant i per fabricar explosius (!). Diu la guia que el salnitre d’aquesta cova era originat per reaccions degudes als excrements i orina dels ratpenats que vivien a la cova, clar que segons la guia les cascades de la roca es van formar quan es van petrificar els corrents d’aigua, de manera que no sé. En tot cas, pel que sembla, ara ja no en queda, i per tant, el nom és del tot històric.

En tot cas, et cobren set euros i mig per visitar la cova: et passen un audiovisual super entranyable que parla de Collbató i els seus visitants il·lustres des del 1800, et passegen pel mig quilòmetre de cova (i tornada), amb un guia o una guia, i patada i al carrer. Tot i que curta i no massa cuidada en els detalls, la visita és xula, i té algunes curiositats. Per exemple, la malaltia verda, que consisteix en el fet que a tot arreu on la roca està il·luminada hi han començat a créixer algues, fongs, verdet i molsa. Sembla ser que ara es plantegen sistemes alternatius d’il·luminació, com leds o sensors de moviment per minimitzar el temps d’il·luminació. El pitjor de la visita: que la part geològica de la visita és totalment absent, i quan apareix, totalment equivocada, no sé si per desconeixement de la guia o perquè està acostumada a simplificar, simplificar, simplificar, segons aquell criteri de que la ciència no és cultura, i que precisar dates històriques, com que la primera entrada datada a la cova és la d’un monjo que hi va entrar al 1511, dóna categoria, però explicar la reacció de la calcita és “massa tècnic”. Una llàstima, perquè la zona és molt interessant per veure i tocar moltes de les coses dels llibres de ciències naturals del cole.

En sortir de la cova, hem anat fins a Can Massana, i des d’allà una petita passejada per la regió d’Agulles... quant de temps! Montserrat mai et decep.


dimarts, 9 de febrer de 2010

Jimmy el Nen


Llei de Murphy: "Si una cosa pot sortir malament, sortirà malament."

No, no és que m'hagi posat pessimista de sobte, és que he llegit un llibre divertit. Que per cert, deia que feia tres o quatre llibres que topava amb històries divertides, però un tant insulses, sense massa teca, com diria l'Elena, i ara amb "Una mujer en Berlín" estic exactament a les antípodes d'on estava amb Jimmy el Nen. Veurem què en surt de la ressenya. Glups!

dimecres, 27 de gener de 2010

He tornat al Senegal

Les darreres quatre nits, he dormit al Senegal...