divendres, 23 de novembre de 2012

A la meva illa de cases

Hi passo cada dia per davant, quan vaig a buscar el Nil a l'escola bressol. Està a la meva mateixa illa de cases. És l'edifici sindical de Telefonica. Quan passo per davant, afluixo una mica el pas. Com si calgués recórrer aquells vint metres de façana amb cura, amb consciència, procurant ser-hi del tot. No sóc especialment mística (o no ho sóc gens), però sí que crec en ser als llocs amb l'esperit que toca ser-hi. Amb la consciència, amb cos i ànima, si voleu.

Hi ha un comptador. Primer 3, 4, 7... 12, 13... i avui el número serà 19. Avui farà 19 dies que cinc treballadors de Telefonica van començar una vaga de fam per demanar la readmissió del seu company Marcos, que va ser acomiadat, en virtut del que permet la reforma laboral, per baixa mèdica. Per no ser rendible per a l'empresa.

19 dies. No em puc imaginar el que és un dia sense menjar. No em puc imaginar el que són tres dies sense menjar. Aquestes cinc persones estan posant en risc la seva salut, estan donant el seu cos, per una causa justa. Perquè han arribat al final de la reclamació, de la mobilització, de les accions legals contra l'empresa, perquè han arribat al final de la lògica. I quan la injustícia és tan gran, quan han topat amb el cap del carrer, perquè el que s'està confrontant és si donem més valor a les persones o als diners, s'han posat en vaga de fam. Una acció tan valenta em desperta sensacions molt fondes que no sé explicar gaire. Pot ser que tingui a veure amb la condició tan primària que té el simple acte de menjar, i el no-menjar és tan simple, tan radical i essencial, que m'arriba directament a l'ànima.

A vegades penso en entrar. Parlar-los. Dir-los que endavant. Que molts ànims. Que tenen raó. Que són molt valents. Que gràcies per fer seva una lluita que és per tothom. I quan penso això se'm fa un nus a la gola. Sé que no podria dir-los res. Una abraçada, en tot cas, potser. Mai ho faig, simplement passo per allà, penso en ells, empasso saliva, i tiro endavant, una mica trasbalsada.

Quan torno cap a casa, ja a punt d'arribar, i ara acompanyada del meu fill, m'entristeix pensar que hi ha persones, que dirigeixen una empresa, i que prenen decisions, i a les que fa 19 dies que els rellisca tot això. Crec que no pot ser que siguin humans i que no sentin com se'ls remouen coses per dins quan senten que hi ha cinc persones en vaga de fam per reclamar una readmissió. Jo, que sóc una persona bastant normal, visc tot aquest trasbals només de pensar-hi. Reclamo que les persones amb poder haurien de sentir alguna cosa.

Perquè formen part de la societat, viuen entre nosaltres i porten els seus nens a les escoles i compren als supermercats. Perquè respiren el mateix aire i viuen al mateix país i voten a les mateixes eleccions. Potser és només que no viuen a la meva illa de cases.