dilluns, 22 de desembre de 2008

Tagamanent (1056m)

El temps i els dies se m'escolen entre els dits com si fossin sorra fina, o com el fum d'una olla d'arròs. Em passen els dies volant, i dijous ja és Nadal. I si hi ha un lloc on el temps s'alenteix i els dies s'allargassen com les ombres a les cinc de la tarda és a la muntanya. 

Ahir, diumenge, volíem anar al Matagalls, però ens van espantar dient que trobaríem neu, de manera que vam rebaixar les expectatives al Tagamanent. Al final, no n'hi havia per tant i podríem haver fet el Matagalls, però què hi farem.

Sortim a una hora bastant més que raonable (per tardana) d'El Figaró. El termòmetre diu -1ºC. El cert és que fa molt fred, tot està gebrat i l'inici del camí, la pista asfaltada (grmf, primera sorpresa) que va fins a Vallcàquera, té trams on no hi toca el sol en tot el dia. 


Arribats a Vallcàquera la pista deixa de ser asfaltada, i es converteix en una pista de terra bastant avorrida que puja i puja i puja i puja i ens fa suar. Ha sortit el sol i la inversió tèrmica causada per l'anticicló d'aquests dies es fa notar. Vull dir que suem com pollets i ens hem d'anar treient la roba. En algun punt les vistes són molt xules. 


Un cop al coll, la pista es converteix en senderol i arribem en poca estona al cim. Esbufeguem. Es noten els dies d'inactivitat. L'ermita de Santa Maria és oberta, i uns voluntaris expliquen molt voluntariosament les històries i la Història de l'ermita i del Tagamanent. Ens expliquen que això passa el tercer diumenge de cada mes. 


Dinem el clàssic pa amb formatge, reposem i fem fotografies. Les vistes són espectaculars, el cel és molt net, veiem tot el Pirineu, i just davant nostre els cingles de Bertí amb la Mola i Montserrat al fons.


En baixar, la pista es fa eterna i castiga peus i cames. I a mida que anem retrobant els freds fons de les valls ens anem tornant a tapar, i somriem contents al nen amagat.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Torna Nadal

Torna Nadal

L’arbre desvtella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Fa uns dies que plou i que fa fred. És hivern, i és el que toca, però no m’acostumo a tenir els peus freds. I és que torna el Nadal i ho sé pels odiosos Pares Noels escaladors que ja colonitzen els balcons del poble i encara falten 10 dies. (Consti que faig referència als pares noels sobretot per no decebre l’Elena que sé que espera les meves queixes per poder-me dir que estic boja.)

Torna Nadal, que són vacances, que són dinars, que és la família i la Fira de Santa Llúcia, que són regals, que és el dispendi i els contenidors de reciclatge de paper plens a vessar. Que és sentir uns quants remugar no m’agrada el Nadal, i a mi, que no m’agrada la idea, però que m’encanten aquests dies. Que odio les musiques dels anuncis però m’agrada fer-te un regal o tenir una excusa per trucar-te o quedar per fer un tomb. Que és acabar l’any i començar-ne un altre, un pas petit, una nit qualsevol, un any endavant.

I suposo que el més escaient és que comenci la llista de bons propòsits amb un petit, però valent:

Escriure més al blog.

dilluns, 17 de novembre de 2008

El fum d'una olla d'arròs


A la llibreta que em servia de diari quan vaig ser al Senegal hi vaig anotar moltes coses, sobretot del meu dia a dia. Recordo que un dia vaig anotar que estava escrivint massa, coses massa petites, inútils, fútils, que després ni jo voldria llegir, però que volia conservar la sensació de voler absorbir i recordar cada petit detall. En part, perquè havia promès a algú portar-los, tots aquests detalls. En part perquè no donava l'abast de recollir tot el que hauria volgut, i sentia com les sensacions em fugien per entre els dits com si fossin el fum d'una olla d'arròs.

Uns mesos després de la tornada, reviso aquelles notes. M’alegro dels detalls que hi són, i també dels que no hi són. Hi ha detalls, la majoria dels que us porto aquí, que de fet no vaig escriure. Però és que no calia. Quedaven escrits en mi. 

El mateix dia que vaig afinar la guitarra de l’Idy, en Patrick ens va portar fins als arrossars. 


En Patrick deu tenir 15 anys, però ell diu que en té 18. Té un somriure netíssim i una mirada intel·ligent. Duu unes sandàlies blanques de plàstic, uns pantalons curts d’esport i una samarreta sense mànigues. El veureu a la fotografia que il·lustra el conte anterior, i en la d'aquest. No sé d’on ha tret la pilota de futbol, i demana a un amic que ens acompanyi. Em criden, ja hi som tots. De manera que m'acomiado de l'Idy i anem cap als arrossars. 


En Patrick té moltes ganes de conèixer-nos, de parlar amb nosaltres, té una curiositat immensa i fa preguntes. Em penso que és de les poques persones a Senegal que em va fer preguntes. Però també se sent complagut per la nostra, de curiositat. Ens ensenya cada detall, ens comenta cada petita història, ens explica amb paciència infinita. Crancs, peixos, arbres, arròs, cabanes. Tot el que li vulguis preguntar. Agafen els crancs i els col·loquen perquè els puguem fotografiar. Cacen peixets perquè veiem els peixos més petits que veuràs en la teva vida. 


Ens duen fins als manglars, juguen a futbol mentre nosaltres fotografiem el planter d’arròs. Al capdavall, hi hem anat a estudiar. Es banyen al riu mentre nosaltres riem i gaudim del paisatge. Al final, els meus companys més valents també es fiquen al riu. Se’ns fa tard, i hem de tornar, o arribarem tard a l’hora de dinar.

Tot i que anem tard, en Patrick insisteix a fer una mica de tomb, ens vol portar al Baobab Sagrat. El Baobab Sagrat és al mig d’un camí, és gegant. Té una arrel que se’n separa a uns dos metres, deixant una mena de túnel dins l’arbre, pel mig del qual passa el camí. Segurament és un arbre que té més de cinc cents anys. En Patrick m’explica que és un arbre molt vell. Tan vell, tan vell, que quan ell va néixer ja hi era. De fet, és tan vell, que creu que quan va néixer la seva mare, ja hi era. Potser fins i tot, comenta dubtós, quan el seu pare era petit, ja hi era. Però es fa enrere. No, no creu que sigui tan vell. 

Camina silenciós al meu costat. Es nota que li ha costat trobar la manera de fer la pregunta, però al final se’n surt. Em diu, Eva. Quan tu vas venir amb amb l’avió cap al Senegal... els núvols... de prop... com són? I és desconcertant no saber-li explicar. Després de pensar-hi una mica, li dic que com la boira, però o al Senegal no n'hi ha, de boira, o jo no li sé explicar el que és. No serveix com a explicació. Finalment li dic que com les flors de cotó. 



Però no ho són, no són com les flors de cotó. Ara fa mesos d’aquell migdia calorós, i jo lamento no haver sabut explicar al Patrick com són els núvols. M’agradaria haver-li dit que són com el fum d’una olla d’arròs però molt i molt més grossos. 

dissabte, 8 de novembre de 2008

Anbone


Un dia vaig jugar al futbol més estrany que he jugat mai. Era un dia en el meu viatge a Senegal. Em trobava en un moment delicat de l'estada, despistada, desorientada, enfadada i una mica trista. Havia decidit acompanyar unes amigues al poble on elles s'estaven, pensant que la companyia em situaria. Hi arribàvem a mitja tarda. Jo duia una petita motxilla amb les bàmbes, dues samarretes, un llibre i el raspall de dents. Jo, que sempre vaig amb tants persidecas, ho havia deixat gairebé tot. 

De camí calia travessar un camp de futbol. En el camp, les altres vegades que hi vaig passar, només hi havia vist vaques. 

El dia en que jo estava tan enfadada, curiosament, hi havia nois corrent al camp. Una dotzena, potser més. De diverses edats. 

Un d'ells ens convida a jugar, el més gran, l'únic que parla. Li dic, Oui, mon capitain. Les altres declinen, però a mi em cal moviment. Ens veiem per sopar. Sec a terra i em canvio les sandàlies per les bàmbes. Sense mitjons, que no en tenia. Però què més dóna, perquè els nois van descalços o amb sandàlies. O amb sandàlia. I no sempre al peu que toca. 

El capità organitza els nois per a l'escalfament. Els fa córrer al voltant del camp. A mi em posa a fer passis de pilota amb ell. Em pregunta el meu nom. Li dic que no tinc encara un nom diolà. Em diu que potser després me'n donarà un. Es nota que mana. Té un posat que no us creuríeu. 

Ens reparteix en dos equips, i als que no van amb mi els fa treure's la samarreta. Deshabillez vous. Comença el partit. És el futbol més estrany al que he jugat mai, perquè no fem servir les porteries, tot i que n'hi ha. Al cap d'una estona entenc que l'objectiu és tenir la pilota i fer més passades que els de l'altre equip. El capitain va cridant indicacions. Passis llargs! Al primer toc! Poc a poc! Jugueu més ràpid! Jugueu més lent!

És molt estrany jugar a futbol sense una direcció, només a base de córrer darrera la pilota. Em penso que no serveixo de massa al meu equip, però igualment em passen condescendentment la pilota i tot i que el joc és duríssim, a mi ni em toquen. 

No hi ha perdedors ni guanyadors, i quan calculo que tinc el temps just d'anar-me a rentar i arribar a temps per al sopar, m'acomiado. Je vous laisse, mon Capitain. Bien joué, Anbone. M'he guanyat el meu nom diolà, i ell em diu Je m'appelle Idy. Potser el voldré saludar l'endemà, em diu. M'escriu a la llibreta que faig servir de diari la seva adreça: Idy, Photograph. En realitat, la seva adreça és ell mateix, la seva identitat és la seva adreça. Si fos carnisser, el trobaria a la carnisseria. Per a trobar-lo, el més útil és saber que és fotògraf. I, potser, que té el somni de tenir un equip de futbol. Així que serà al camp o a l'estudi. Però això no m'ho escriu. Els somnis, més val no escriure'ls.

L'endemà el vaig buscar, però la pluja fa que tot es confongui, especialment de nit, de manera que no vaig trobar-lo. Vaig marxar del poble. 

Tot i que pensava que no hi tornaria, les coses a Senegal sempre son només plans a mig fer, de manera que unes setmanes més tard vaig tornar, i el vaig trobar a la porta de l'estudi. Li vaig afinar la guitarra, que estava desafinadíssima, i vam cantar un parell o tres de cançons. Després vaig marxar i no n'he sabut res més. Tenia una veu greu, rasposa, i cantava amb sentiment aquella música tan africana, que sempre estàs a punt d'enganxar com va el ritme però que cal sentir-la com si sempre estiguéssis a punt de perdre'l. Em deia que la meva veu era molt més dolça. Però les seves cançons ho eren molt més. 

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Gravat en pedra


Al desert del Wadi Rum, a Jordània, que és el lloc del que ve la pols de les sabates que va donar nom al blog, hi vam veure uns gravats que ens van dir que tenien més de 3000 anys.

Estaven en una llosa de pedra inclinada, ens vam enfilar una mica a la roca i els vam veure de ben a la vora. Aquesta llosa té el que el Màrius va anomenar "la pàtina del desert" -era això, oi?-, i que potser tindrà l'amabilitat d'explicar en un comentari ben bé què és. I algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), es va dedicar a gravar això que veus.

Què et sembla? Què deuria pensar? D'entrada, l'expressivitat d'una traça tan senzilla em corprèn. Amb una pedra -m'imagino, o un estri similar-, i a la primera -perquè no hi ha goma d'esborrar per a aquests gravats, clar...- algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), que va viure i va morir fa tant de temps, m'explica una història sencera amb formes tan senzilles.

Se li escapava el dromedari? Estava aprenent a conduir? Per què alçava les mans i les movia? (Perquè ho veus, oi, que les movia?) Jo crec que fins i tot li veig els ulls esbatanats, la boca entreoberta, les celles arquejades i el cos una mica tirat endarrera. La cara de velocitat. Algú dels meus acompanyants, no recordo qui, té una foto meva al costat d'aquest gravat en el moment que jo imaginava això i alçava les mans fent aquesta cara que m'imagino. Ja sabeu que sóc teatrera.

En aquesta història gravada, crec que fins i tot hi veig els seus amics al voltant, rient i corrent. Mirant de deixar que sigui ell sol qui pugui agafar les regnes de la situació, però ben a la vora. Per si de cas. Per si necessita que l'ajudin a frenar la montura. Per si cau, mirar d'atrapar-lo al vol i que no prengui mal.

Crec que fins i tot el veig mig caient i aixecar-se, rient, amb tots els amics al voltant ajudant-lo a espolsar-se la pols dels vestits, comentant la jugada amb rialles i cops a l'espatlla, amb un gran esvalot. I el dromedari al costat, aturat, condescendent. Celebrant per dintre, amb aquell mig somriure de dromedari, que el protagonista d'aquesta història hagi après a caure i aixecar-se un cop més.

Estic mirant de decidir si crec que la persona que ho va gravar, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), va ser el propi protagonista de la història o va ser un dels amics. Però això té poca importància. Qui va tenir la traça de gravar-ho és només una casualitat. L'important és que li van espolsar els vestits i el van ajudar a riure de la caiguda. I això sí que és traça.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Tinc pols a les sabates

Avui m'he posat unes sabates que el darrer que van trepitjar era Jordània. Estaven plenes de pols. I mentre m'asseia al jardí a espolsar-les i posar-me-les pensava en com el camí ens deixa petja, igual que nosaltres en deixem en el camí. 

I així he pensat en un títol per aquest blog que encara no sé què és. Així asseguda a terra al pati de casa, amb els gossos llepant-me una orella i bordant al meu voltant. Quina manera de néixer més prosaica per a un blog, però què vols.

El subtítol del blog és una broma personal que m'obligui a trobar un subtítol enginyós abans que al juliol l'hagi de canviar per M'allunyo dels trenta amb cara de circumstàncies. És aquesta responsabilitat de tenir un blog que depèn només de mi (i mira que en tinc, però tots compartits, noi).

El que vull dir és que ja tenim una edat i el camí pren cada vegada més importància. Cada vegada penso que importa menys on i més el com. 

dilluns, 20 d’octubre de 2008

El títol d'aquest blog és provisional. De moment, no tinc ni idea de què posar-hi. Ni al títol, ni al lateral, ni al contingut. Però és important per mi que hi sigui, de moment. Com a tantes altres coses a la meva vida ara mateix. Així que de moment li he posat el meu nom, per anar fent ara una passa, ara l'altra. 

Gràcies per seguir l'enllaç. O per caure per aquí per casualitat.

dijous, 4 de setembre de 2008

En exclusiva mundial...

...les 119 fotografies de l'estada al Senegal seleccionades amb molta dificultat d'entre les més de 1600.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Per fi plou

Avui he fet una mica de selecció de fotografies. De les 1600 que en vaig tirar, unes 750 formen part de la primera selecció, i són 200 les de la selecció final. I ara en volia triar una per a aquest apunt i l'he escollit una mica a l'atzar.

Tinc ganes de passar a net les meves notes i començar a penjar els contes i les històries viscudes. Però encara no ho he fet. De moment estic mirant de recuperar el ritme de treball, cosa gens fàcil. I més perquè hi ha dates límit molt properes que m'apreten.

Avui explicava a algú que els primers dies al Senegal havien estat una mica difícils. Allò dels prejudicis i les pors de que parlava abans de marxar van ser complicats de superar. Els primers dies tenia tanta tensió i estava tan despistada que tot em semblava molt complicat. El primer dia que vaig escriure al blog vaig dir que Vélingara era aire quiet i molta pobresa. La calor i la xafogor eren terribles. També moltes de les coses que em passaven al voltant.

L'Andrés i l'Oriol estaven amb febre i infecció intestinal, la realitat era tan dura, només veia les cares tristes. Però aquell mateix vespre vaig escriure al meu diari que m'havia oblidat d'explicar que Vélingara també és un cel fosc preciós sembrat de llamps sobre la sabana a la llum de la lluna. I també és nens que juguen i música tot el dia i rialles i un camp de futbol i un munt de gent de tota mena, alguns alegres, altres més tristos, altres curiosos i altres molt amables, altres mala gent i altres adorables.

Aquell vespre vam fer una cervesa en la terrassa d'un hotel de cabanes als afores de Vélingara mentre es covava la tempesta. Es va girar vent i els llamps il·luminaven els baobabs, que són l'única cosa que veus a l'horitzó de la sabana, tan plana, infinta.

Els dies abans els pagesos estaven molt inquiets per la manca de pluja.

L'anotació del dia 19 de juliol al meu diari acaba així: "És la una. Per fi plou." Aquella nit es van resoldre moltes coses.

dilluns, 1 de setembre de 2008

A casa

Ahir vaig arribar després de més de 15 hores de viatge. La majoria van ser d'espera a l'aeroport de Casablanca. Vaig arribar rebentada i amb moltes ganes de veure tothom.

Estic repassant fotos i fent una mica de tria, netejant el pen drive de virus, rentant roba, responent correus, tornant a la meva vida. Quina feinada.

Ah, ja torno a tenir mòbil, he aconseguit un duplicat de la puça. Sí! A la noia de la botiga li he dit: he perdut la puça. Ai, la targeta. I mira que de camí anava pensant, targeta, targeta, targeta, targeta.

dilluns, 25 d’agost de 2008

El final del viatge

Queda una setmana escassa per la tornada. Encara des de Velingara, em torno a asseure, potser per darrera vegada, al ciber del costat del camio rovellat, al carrer principal, per llegir dos correus i escriure al blog.

Diumenge de matinada surt el meu avio, pero la tornada l'emprenc demà passat. Dimecres aniré fins a Kolda amb l'Andrés i l'Oriol, per trobar-nos amb un dels responsables de l'associacio, l'Aliou, i explicar-li com estan les coses. Encara estic per decidir si serà dijous o divendres, aniré des de Kolda a Dakar. M'imagino que hi arribaré al vespre, i allà espero trobar l'Iris i l'Ana, o bé en Moïse. Dissabte de matinada, a les 3, hauré d'anar cap a l'aeroport per agafar el vol a les 6.30.

Passaré el dia a Casablanca, sola. Al vespre volaré fins a Barcelona.

Aquest és el meu plan.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Una mica més incomunicada

Una mica més incomunicada perque em van robar el telefon mobil. D'aquelles coses que et costa de pensar. Estava a la bossa, a l'habitacio, junt amb tota la documentacio i els diners. Erem a casa. L'unica persona que ho podia haver fet és un nen de 12 anys que corre per casa, entra i surt, com tothom aqui. Em va fer rabia, pero als nostres amics africans els va semblar intolerable. De totes maneres, hem solucionat el problema a la manera africana.

Primer de tot vam anar a veure una bruixa. La maman va escoltar com en Yusuf li explicava que s'havia perdut un mobil Samsung avec une puce espagnole. Que no ho sabiem del cert, pero que podia ser que un dels nens l'hagues agafat. La maman ens va escoltar i ens va dir que tornessim avui.

Paral.lelament, l'Abdulaye va parlar amb el nen. Li va explicar que pensavem que havia agafat un mobil i que aixo no estava gens bé. El nen va dir que ell no havia agafat res, pero els altres nois deien que creien que devia haver estat ell. Ningu més havia entrat a la casa, i per tant jo estava segura que havia estat ell, pero em resistia a creure-ho i a més el nen em feia tanta pena, tots l'acusaven i ell plorava. Al final vam negociar, com es fa tot a l'Africa. Que segurament ell no havia estat, pero que si ens ajudava a trobar aquest telefon perdut estariem molt contents amb ell. Aixo va ser ahir.

Aquest mati, la bruixa ha dit al Yusuf que havia estat el nen. El Yusuf diu que la maman escolta tot el que ell li explica i després fa uns nusos amb unes cordes i somnia. Després ella parla la veritat. La maman li ha dit que a la tarda hi haviem d'anar tots, amb el nen inclos. El nen ha dit que de cap de les maneres, pero ha passat per casa i ha estat una estona al pati fent veure que rentava alguna cosa. Al migdia el meu telefon era a l'ampit de la finestra. El que no he recuperat és la targeta, de manera que no em serveix ni de rellotge perque no el puc encendre.

L'Abdulaye ha dit que encara es veu capaç de negociar una mica més. Diu que dira al nen que hem trobat el mobil i que ara ja sabem que no ha estat ell. Pero que si ens ajuda a trobar una puça espanyola (la puça es la targeta) per comprovar si el telefon funciona bé, li agrairem molt. Diu que si el nen encara té la puça, la portarà. Si no, la buscarà on l'hagi llençat. ça va sortir. Amb molt de diàleg, molta paciencia i l'ajuda de Déu (o dels ancestres) tot arriba a bon port en aquest pais.

Per altra banda, dijous es casa la veïna. Es una celebracio importantissima que durara quatre dies. Es casa amb un home bastant ric. Nosaltres, per mirar d'estar a l'alçada, ens vam anar a comprar unes teles i ens hem fet fer uns vestits a mida. Jo m'he fet un taille-baisse que es veu que és el summum dels vestits provocatius. Sobretot perque marca la cintura i el cul. A mi em va semblar un dels models més discretets i "portables", pero l'Abdulaye diu que si porto aquest vestit a Barcelona el meu marit tindra problemes amb els homes africans. O sigui que ja saps, Esteve. Per tu t'he fet fer una camisa. A la mida de l'Andrés, que té més o menys la teva talla. L'Abdulaye no en va voler sentir ni mitja discussio: pour ton marit, trois poches. O sigui que ni idea de com serà la camisa, pero tindra tres butxaques.

Sobre mi i els anims, no em puc queixar. Avui i ahir fa molta calor i tinc molt mal de cap, no estic de tot fina i em penso que estic agafant una mica de mal de coll. Pero per la resta tot bé.

dijous, 14 d’agost de 2008

Velingara, de nou

Torno a ser a Velingara, una mica més tard del que havia previst. Oussouye ha estat un parentesi de descobriment molt agradable. Finalment el grup de Velingara volia passar uns dies a Oussouye, de manera que els vaig esperar allà i no vam tornar fins ahir.

Oussouye ha estat un descans, en el que els escolapis m'han acollit i m'han tractat com una reina, m'he divertit amb les soirées i he ballat tot lo ballable (i lo que no ho era també), m'he banyat a la platja a la llum de la lluna, els llamps i el plancton fluorescent, he menjat cocos acabats de collir i pelats a cops de matxet, he caminat pels arrossars i m'han picat totes les besties que m'havien de picar. He vist ocells meravellosos i he aguantat un xafec en una barca de closca de nou al mig del riu Casamance. De tot plegat hi haurà la cronica detallada a la tornada, quan endreci les fotos i les notes del diari.

He conegut gent divertida i diversa. Recordeu que vaig dir que havia sopat a casa del Marius a Sarrià i que aixo era el més a prop de Senegal que havia estat? Doncs resulta que casa el Marius es casa d'en Joan, el que passa que ell no hi és gairebé mai, perque ell normalment s'està a la seva parroquia, a Sant Josep Oriol de Santa Coloma. Es ben bé que el mon és un mocador. I a l'altra casa d'en Marius, la d'Oussouye, he conegut el capella que va batejar el meu nebot Rodrigo.

Em queden dues setmanes i pocs dies més d'estar per aqui. En dues setmanes espero poder tancar bé la feina i l'estada. El cert és que l'estada aqui està resultant fantàstica. Un cop habituada a treure els bitxos de llit abans d'anar a dormir o espolsar bé tota la roba abans de posar-me-la (perque segurament té habitants), haver d'anar sempre pendent de l'aigua que beus, tenir els peus perpetuament bruts de sorra i totes les sabates plenes de fang, rentar la roba a mà i que trigui tres dies en eixugar-se, pensar que les forquilles son una mena de tresor i ja no dic els plats... La tranquilitat i la calma d'aquest pais, tot i el frenesi que hi regna, es contagios. Tot i aixo, a dues setmanes, no puc negar que tinc ganes de tornar, de veure-us, d'explicar, de xerrar, de mirar les fotos amb l'Esteve i de fer mil plans.

Fins la tornada, doncs. Fins aviat.

dimarts, 5 d’agost de 2008

Present


A Vélingara, si alguna cosa és el present, és el gra. Sigui mill, sorgo, blat de moro o arros. Aquest dia era arros.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Futur

Copio el títol, perquè és tan apropiat. Aquest és en François. És molt rialler. Però per a la foto, s'ha posat guapo, seriós i formal. Després n'hi vaig poder fer unes quantes amb la llengua a fora, les galtes inflades d'aire, fent ganyotes. Però aquí el mostro com ell va voler.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Oussouye

Torno a ser a Oussouye despres d'uns dies de viatge. Si fer una ruta o un viatge sembla a priori una cosa divertida, al Senegal no ho es gens. Degut al mal estat de les carreteres i a la broma administrativa de tenir al mig un pais com Gambia, per anar d'Oussouye a Karang, que esta a menys de 80 km, en vam fer 300, i ens hi vam estar tot el dia. Despres, de Karang a Dakar va ser tot un altre dia sencer. Les carreteres son horribles i els cotxes pitjors. Desplaçar-se es molt depriment.

Vam passar tres dies a Dakar, que es un altre mon. Em moria de ganes de sortir-ne i tornar al sud. Ahir al vespre vam agafar el vaixell que va de Dakar a Zinginchor. Hem dormit al vaixell i hem vist sortir el sol sobre el riu Casamance, mentre el vaixell enfilava la desembocadura per arribar fins a Zinguinchor. Els dofins ens seguien un bon tros, el dia era meravellos, a la cabina hi havia dutxa amb aigua calenta i hem esmorzat pastis i cafe amb llet.

Ara em prenc uns dies de descans. Anirem amb el Theo a Cap Skirring, a la platja, i m'ha promes una festa amb tam tam. D'aqui uns dies tocara tornar a la realitat de Velingara. En realitat me'n moro de ganes. Vull tornar al projecte i encarrilar les coses. Pero estic gaudint molt d'aquest parentesi.

Just em queda un mes per aqui. Tinc la sensacio que els dies se m'escolen de les mans, tot i que en general aqui es pot dir que te una aclaparadora literalitat la frase que qui dia passa any empeny. El valor de les coses (d'una ampolla d'aigua buida, de mitja hora o un mati sencer, d'una encaixada de mans o d'un bitllet d'autobus) no te res a veure amb els nostres estandards i costa molt aclarir-se.

dijous, 24 de juliol de 2008

Oussouye

Avui escric des d'un lloc ben diferent. Sóc a Oussouye, i aquí la veritat és que no em puc queixar de l'amabilíssima cara senegalesa.

Estic a la missió piarista d'Oussouye. Al costat tinc un got del típic sabor de cafè soluble i llet en pols, ben fred i amb molt de sucre. Oussouye no es pot dir que sigui ric, però no té res a veure amb Velingara. Està molt més net, la gent està acostumada a veure blancs, et trobes catalans i cooperants a tot arreu. La gent va pel carrer amb banyador, hi ha terrasses per a prendre un refresc, està ple de palmeres i hi ha molts més bitxos, alguns enormes. He vist cargols que són com el meu puny. Ahir una mantis em va aterrar a l'espatlla i vaig fer un bot enorme i un crit, i les nenes senegaleses que estan a l'internat de la missió es van partir de riure. Després em vaig dutxar sota les estrelles amb l'aigua que un dels nens, sol·lícit, m'havia tret del pou.

Ahir, però, va ser un dia molt dur. Em vaig llevar a les 6 per marxar cap a Zinguinchor, on m'havia d'esperar el Theodore. Per primera vegada realment em disposava a viatjar sola, i em feia una mica de por. Ara, de la tornada, el que tinc és mandra.

Viatjar 250 km em va costar tot el dia, molts maldecaps i arribar caminant perquè un policia va decidir que el 7 places amb el que anavem no tenia les condicions adequades per circular. El cert és que no les tenia. Però el policia no va veure el 7 places amb el que vaig arribar a Zinguinchor. Diguem-ne que per funcionar pitjor només se li podien treure les rodes.

L'arribada a Zinguinchor tota sola va ser una mica desesperant. L'estació d'autobusos és un bullici de mosques, brutícia i molta gent que espera recollir una moneda per portar-te l'equipatge, aconseguir-te un taxi o indicar-te qualsevol cosa. Has de barallar-te amb un negre de dos metres per la teva motxilla, i si ell la posa al portaequipatges del taxi, treure-la i tornar-la a posar tu. Cal regatejar el preu del taxi, el preu de la motxilla, el preu de tot. És exasperant.

Quan per fi vaig ser a Zinguinchor, al bar que el Theo m'havia indicat, em vaig prendre una cervesa de mig litre tot esperant-lo. Amb una cervesa tot es veu més clar. Després tots dos vam tornar cap a l'estació i vam prendre un altre 7 places cap a Oussouye. Amb la pertinent negociació, clar, amb parades al mig del camí perquè un dels passatgers va pensar que estaria bé comprar peix al riu Casamance, en fi, aquí cada cosa que passa atura tota activitat.

És una mica desesperant, però cal adaptar-se i armar-se de paciència. Ja sabeu que això em costa, però faig el que puc.

Demà anirem cap a Kaolak i d'allà cap a Karang i Sokone. Després cap a Thies i Dakar. M'esperen 10 dies de paciència, o sigui que allà vaig.

Ah, i avui a les 6 anem a veure el Rei d'Oussouye! Qui m'ho havia de dir que pendria te amb la reialesa. Bueno, algú m'ho va dir. A tu salud, ya te lo dije.

Us trobo molt a faltar.

Esteve, quines fotos més brutals que has fet, tio. Te'n recordes del post de "Reptes"? Crec que es pot dir que aquest repte l'has superat. Mil petons, amor.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Velingara

Velingara es la capital d'uns dels departaments de la regio de Kolda, a Senegal. Hi ha un petit ciber cafe. Esta just davant del camio granate tot rovellat. En aquest petit ciber cafe, una hora de sessio em costa 300 CFA. El teclat es frances i va fatal. La tecla de l'espai s'ha de pitjar molt fort. Hi ha un ventilador al sostre, que potser serveix per remoure una mica de res l'aire dens, polsos, humit, calent.

Jo soc ara mateix en aquest ciber cafe.

No tinc temps ni anims de relatar amb detall tot el que estic fent aqui, pero estic fent moltes fotos i escric un diari. Tot arribara.

De Velingara hi ha moltes coses a explicar, pero en dire nomes algunes. La gent es tranquila, amable i curiosa. En general fem bastanta gracia, els tubacos. Els nens ens tenen por pero tenen molta curiositat. Els mes valents ens venen a donar la ma. A vegades penso que aquests son els que si poden s'embarcaran cap a Espanya. Els curiosos. Els atrevits. Perque aquesta es una de les coses que es palpa a l'ambient. El somni europeu, com si diguessim, i sobretot espanyol.

La vida a Velingara passa poc a poc, molt a poc a poc. Passa entre escombraries i pols. No tot es dolent i trist, hi ha riures, hi ha balls, hi ha ocells que canten, hi ha gent que te bones idees i que treballa i que va cap aqui i cap alla o que simplement s'esta (aquest concepte tan africà d'estar). Pero la veritat es que es un lloc dur, on els nens venen amb llaunes a demanar nyam-nyam i on sentim la desigualtat a flor de pell. Perque una cosa es parlar de la desigualtat i una altra molt diferent es mirar-li als ulls i dir-li que no el pots ajudar a comprar-se la camera de fotos, encara que faci uns quants dies que no et deixa de petja i que saps que fa dies que s'esforça per entrar a la teva vida i trobar la manera de demanar-t'ho.

Sare Coly Salle es un poblat que actua de partit d'una cinquantena de poblats. I quan dic poblats cal que penseu en les cases de fang i palla, els nens despullats i les dones sense dents que riuen (aixo sempre). La gent nomes parla pular (tambe a Velingara, nomes els joves i els nens saben frances) i es complicat entendre's.



De totes maneres, penso que es complicat entendre's tambe si parlen frances. Ahir un dels joves que sempre ve per casa em va preguntar si a Barcelona es veu la lluna. Li vaig dir que si. I em va preguntar si era la mateixa lluna, o era una altra. I el vei de casa (casat i pare de familia) ha proposat matrimoni (com a segona dona, clar) a una de les noies catalanes. Jo, com que dic que estic casada, n'estic deslliurada, d'aquestes propostes. Tot i aixo, la germana del vei m'ha comentat que ella no esta casada i que potser li puc buscar un marit espanyol. Potser el meu. Que, esteve, t'hi veus, amb dues dones? Cuina de conya, aixo tambe t'ho dic!! ;)



Em penso que va sent hora de tornar a la realitat del cap de setmana velingares. Escric un parell de correus i torno cap a casa.

Dimecres que ve me'n vaig cap a Oussouye. Imagino que des d'alla podre tornar a donar noticies.

Sabeu que vaig escriure a la primera pagina del meu diari? que tots els missatges d'anim i de bons desitjos, el suport de l'Esteve i els pares, el calidissim comiat, em feien sentir que el millor que trobaria a l'Africa era enyorar els meus.

Us enyoro i una part de cada u tambe viatja amb mi. Perdoneu que no respongui sempre, pero els missatges que rebo al mobil son un gran regal.

Us enyoro.

Esteve, t'estimo i t'enyoro tant.

Abraçades.

dilluns, 14 de juliol de 2008

començar el viatge..

Avui he acompanya a l'Eva a l'aeroport. A hores d'ara esta volant camí de Casablanca per després enllaçar cap el Dakar.
Aquí us deixo amb les primeres fotos del seu viatge... i per davant queden un mes i mig de llarça espera... fins aviat!! et trobare a Faltar!

Camí de la terminal...
Facturant... 18kg...

Bitllet...

Fins la Tornada!!!

Preparatius


Semblava que quedava una eternitat per preparar tot el que calia. I el dia ja és aquí, aquest vespre volo cap a Casablanca i d'allà cap a Dakar, on arribaré de matinada, adormida, despistada, cansada i molt emocionada. Probablement, també marejada (els avions em maregen). Segurament una mica espantada, perquè ja ho estic ara.

Sí, Elena, espero poder actualitzar, però no sé amb quina freqüència. Per si de cas, m'enduc molta memòria per a la càmera i dues llibretes.

Gràcies a tots els que m'heu escrit entre ahir i avui o m'heu trucat, perquè heu contribuït a posar-me una mica més nerviosa, però també em feu sentir molt afortunada de poder fer aquest viatge, i sobretot de tenir tantes paraules d'ànims i de bons desitjos. Sapigueu que així és tan més fàcil emprendre un viatge.

Ara tinc aquella tranquil·litat que associo als moments abans d'un examen: tens el que tens i saps el que saps, de manera que a disfrutar i fer-ho el millor que puguis!

De manera que a reveure.

Que passeu un bon estiu.

divendres, 11 de juliol de 2008

Biblioteca


Pot semblar que són molts llibres. Bé, què dimonis, ho són. Però amb això no s'hi juga.

I actualitzo la llista, a la que ja falten molt poquetes coses.

Vacunes

Bitllet d’avió

Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar

Mosquitera (Gràcies Roger!)

Guia de viatge

Treure diners

Sac de dormir o llençol apanyat

Renovar el DNI (hora demanada)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola (Tiorfan, elena, i tant!)

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

Cordino

Cosidor de campanya

Pinces d’estendre

Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)

Roba ampla i fresca però que tapi

L’antropòleg innocent, Nigel Barley (Gràcies amics!!!!!)

Los condenados de la tierra, de Fanon.

El corazón de las tinieblas, de Conrad

"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart" (Gràcies amics!!!!!)

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

Tallar-me els cabells (lo just perquè no molestin massa)

Assegurança de viatge

Diccionari francès de butxaca

Començar amb el profilàctic de la malària

Preparar un bon sopar de comiat-aniversari amb els companys de feina, a casa, amb 15 persones! Us espero dijous. (Gràcies amics!!!!! Com us trobaré a faltar)

dimarts, 8 de juliol de 2008

Actualització de la llista (II)

Vacunes

Bitllet d’avió

Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar

Mosquitera (Gràcies Roger!)

Guia de viatge

Treure diners

Sac de dormir o llençol apanyat

Renovar el DNI (hora demanada)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola (Tiorfan, elena, i tant!)

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

Cordino

Cosidor de campanya

Pinces d’estendre

Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)

Roba ampla i fresca però que tapi

L’antropòleg innocent, Nigel Barley

Los condenados de la tierra, de Fanon.

El corazón de las tinieblas, de Conrad

"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

Tallar-me els cabells (lo just perquè no molestin massa)

Assegurança de viatge

Diccionari francès de butxaca

Començar amb el profilàctic de la malària

Preparar un bon sopar de comiat-aniversari amb els companys de feina, a casa, amb 15 persones! Us espero dijous.

divendres, 4 de juliol de 2008

Actualització de la llista (I)

Vacunes

Bitllet d’avió

Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar

Mosquitera

Guia de viatge

Desbloquejar el mòbil

Canviar moneda

Sac de dormir o llençol apanyat

Renovar el DNI (hora demanada)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

Cordino

Cosidor de campanya

Pinces d’estendre

Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)

Roba ampla i fresca però que tapi

L’antropòleg innocent, Nigel Barley

Los condenados de la tierra, de Fanon.

El corazón de las tinieblas, de Conrad

"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

Tallar-me els cabells

dimarts, 1 de juliol de 2008

Llista

Vacunes

Bitllet d’avió

Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar

Mosquitera

Guia de viatge

Desbloquejar el mòbil

Canviar moneda

Sac de dormir

Renovar el DNI (…)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

dilluns, 30 de juny de 2008

Preparatius

A vegades he sentit històries de viatgers, i n’he llegit una bona colla de llibres. Tinc alguns amics que gaudeixen de les aventures i que s’han passejat per mig món. Però la veritat és que no és el meu cas. No és que el més lluny que hagi anat és Matadepera, però no sóc el que se’n diu “una aventurera”. No freqüento l’Altaïr, ni tinc un carnet de vacunacions on diu que m’he vacunat de la meitat de les malalties tropicals de les que existeix vacuna.

Aquest estiu començaré a fer alguna cosa de les pràctiques del màster. Vaig a treballar en un projecte i alhora miraré de donar forma al meu treball final de màster. I això serà a Senegal, a Saré Coly Sallé, que és un poblet petitó a la regió de Kolda. Una oportunitat única de viatjar i aprendre!

El més a prop que mai he estat de Senegal són els sopars a casa d’en Marius (pronunciat Marriús), amb en Theo, l’Andres i la seva dona Rosa. Són sopars en els que la llengua vehicular és el català, menys quan discuteixen, que es passen al diola, i tot i això sempre he tingut la sensació de viatjar a l’Àfrica quan he estat amb ells. El que vull dir és que el més a prop que he estat de Senegal és un pis a Sarrià. El que vull dir, vaja, és que estic acollonida. Què faig, quan aterri a Senegal amb les meves espardenyes i els meus preconceptes i les meves pors i la meva pinta i la meva ment d’europea? Suposo que faré, d’entrada, uns ulls com unes taronges.

El que més espero és poder-los tancar una mica i prendre perspectiva. Aprendre i entendre, que complicat que em sembla!

Explicaré que l’Àfrica és una destinació que fa molt temps que em fa molta il·lusió. I Senegal, especialment, des que vaig conèixer en Theo que és un destí que m’esperava. Acomiadar-me d’ell divendres, i quedar, ens veiem al Senegal! va ser molt emocionant!

Em penso, pel que n’he sentit i pel que n’he llegit, que Senegal és un lloc molt ric en cultures, divertit i animat, ple de gent animosa i de molts colors. El que passa és que segurament això es pot dir també d’Andalusia o d’Holanda, o de Barcelona. És a dir: no en sé res. En tinc imatges que he imaginat, però segur que són plenes a rebentar d’estereotips. De manera que aquest parell de setmanes que he de passar a Barcelona preparant-me per al viatge miraré de preparar-me per a fer la millor feina possible a Kolda.

Preparant el cos: vacunes!! Una pila!! Preparant material: mosquitera, impermeable, llibres i llibretes, càmera de fotos, documents i apunts. Una altra pila, clar!! Preparant-me jo: mirant de d’esborrar preconcepcions i idees prefabricades i estereotips. Suposo que és impossible. Però estic jugant pel meu cap a perseguir-los i marcar-los: tu! ja et tinc! Ets un estereotip! Ahá! I li poso una bandereta. Com en Garfield.

A grans mals, grans remeis.

dimecres, 23 d’abril de 2008