dilluns, 25 d’agost de 2008

El final del viatge

Queda una setmana escassa per la tornada. Encara des de Velingara, em torno a asseure, potser per darrera vegada, al ciber del costat del camio rovellat, al carrer principal, per llegir dos correus i escriure al blog.

Diumenge de matinada surt el meu avio, pero la tornada l'emprenc demà passat. Dimecres aniré fins a Kolda amb l'Andrés i l'Oriol, per trobar-nos amb un dels responsables de l'associacio, l'Aliou, i explicar-li com estan les coses. Encara estic per decidir si serà dijous o divendres, aniré des de Kolda a Dakar. M'imagino que hi arribaré al vespre, i allà espero trobar l'Iris i l'Ana, o bé en Moïse. Dissabte de matinada, a les 3, hauré d'anar cap a l'aeroport per agafar el vol a les 6.30.

Passaré el dia a Casablanca, sola. Al vespre volaré fins a Barcelona.

Aquest és el meu plan.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Una mica més incomunicada

Una mica més incomunicada perque em van robar el telefon mobil. D'aquelles coses que et costa de pensar. Estava a la bossa, a l'habitacio, junt amb tota la documentacio i els diners. Erem a casa. L'unica persona que ho podia haver fet és un nen de 12 anys que corre per casa, entra i surt, com tothom aqui. Em va fer rabia, pero als nostres amics africans els va semblar intolerable. De totes maneres, hem solucionat el problema a la manera africana.

Primer de tot vam anar a veure una bruixa. La maman va escoltar com en Yusuf li explicava que s'havia perdut un mobil Samsung avec une puce espagnole. Que no ho sabiem del cert, pero que podia ser que un dels nens l'hagues agafat. La maman ens va escoltar i ens va dir que tornessim avui.

Paral.lelament, l'Abdulaye va parlar amb el nen. Li va explicar que pensavem que havia agafat un mobil i que aixo no estava gens bé. El nen va dir que ell no havia agafat res, pero els altres nois deien que creien que devia haver estat ell. Ningu més havia entrat a la casa, i per tant jo estava segura que havia estat ell, pero em resistia a creure-ho i a més el nen em feia tanta pena, tots l'acusaven i ell plorava. Al final vam negociar, com es fa tot a l'Africa. Que segurament ell no havia estat, pero que si ens ajudava a trobar aquest telefon perdut estariem molt contents amb ell. Aixo va ser ahir.

Aquest mati, la bruixa ha dit al Yusuf que havia estat el nen. El Yusuf diu que la maman escolta tot el que ell li explica i després fa uns nusos amb unes cordes i somnia. Després ella parla la veritat. La maman li ha dit que a la tarda hi haviem d'anar tots, amb el nen inclos. El nen ha dit que de cap de les maneres, pero ha passat per casa i ha estat una estona al pati fent veure que rentava alguna cosa. Al migdia el meu telefon era a l'ampit de la finestra. El que no he recuperat és la targeta, de manera que no em serveix ni de rellotge perque no el puc encendre.

L'Abdulaye ha dit que encara es veu capaç de negociar una mica més. Diu que dira al nen que hem trobat el mobil i que ara ja sabem que no ha estat ell. Pero que si ens ajuda a trobar una puça espanyola (la puça es la targeta) per comprovar si el telefon funciona bé, li agrairem molt. Diu que si el nen encara té la puça, la portarà. Si no, la buscarà on l'hagi llençat. ça va sortir. Amb molt de diàleg, molta paciencia i l'ajuda de Déu (o dels ancestres) tot arriba a bon port en aquest pais.

Per altra banda, dijous es casa la veïna. Es una celebracio importantissima que durara quatre dies. Es casa amb un home bastant ric. Nosaltres, per mirar d'estar a l'alçada, ens vam anar a comprar unes teles i ens hem fet fer uns vestits a mida. Jo m'he fet un taille-baisse que es veu que és el summum dels vestits provocatius. Sobretot perque marca la cintura i el cul. A mi em va semblar un dels models més discretets i "portables", pero l'Abdulaye diu que si porto aquest vestit a Barcelona el meu marit tindra problemes amb els homes africans. O sigui que ja saps, Esteve. Per tu t'he fet fer una camisa. A la mida de l'Andrés, que té més o menys la teva talla. L'Abdulaye no en va voler sentir ni mitja discussio: pour ton marit, trois poches. O sigui que ni idea de com serà la camisa, pero tindra tres butxaques.

Sobre mi i els anims, no em puc queixar. Avui i ahir fa molta calor i tinc molt mal de cap, no estic de tot fina i em penso que estic agafant una mica de mal de coll. Pero per la resta tot bé.

dijous, 14 d’agost de 2008

Velingara, de nou

Torno a ser a Velingara, una mica més tard del que havia previst. Oussouye ha estat un parentesi de descobriment molt agradable. Finalment el grup de Velingara volia passar uns dies a Oussouye, de manera que els vaig esperar allà i no vam tornar fins ahir.

Oussouye ha estat un descans, en el que els escolapis m'han acollit i m'han tractat com una reina, m'he divertit amb les soirées i he ballat tot lo ballable (i lo que no ho era també), m'he banyat a la platja a la llum de la lluna, els llamps i el plancton fluorescent, he menjat cocos acabats de collir i pelats a cops de matxet, he caminat pels arrossars i m'han picat totes les besties que m'havien de picar. He vist ocells meravellosos i he aguantat un xafec en una barca de closca de nou al mig del riu Casamance. De tot plegat hi haurà la cronica detallada a la tornada, quan endreci les fotos i les notes del diari.

He conegut gent divertida i diversa. Recordeu que vaig dir que havia sopat a casa del Marius a Sarrià i que aixo era el més a prop de Senegal que havia estat? Doncs resulta que casa el Marius es casa d'en Joan, el que passa que ell no hi és gairebé mai, perque ell normalment s'està a la seva parroquia, a Sant Josep Oriol de Santa Coloma. Es ben bé que el mon és un mocador. I a l'altra casa d'en Marius, la d'Oussouye, he conegut el capella que va batejar el meu nebot Rodrigo.

Em queden dues setmanes i pocs dies més d'estar per aqui. En dues setmanes espero poder tancar bé la feina i l'estada. El cert és que l'estada aqui està resultant fantàstica. Un cop habituada a treure els bitxos de llit abans d'anar a dormir o espolsar bé tota la roba abans de posar-me-la (perque segurament té habitants), haver d'anar sempre pendent de l'aigua que beus, tenir els peus perpetuament bruts de sorra i totes les sabates plenes de fang, rentar la roba a mà i que trigui tres dies en eixugar-se, pensar que les forquilles son una mena de tresor i ja no dic els plats... La tranquilitat i la calma d'aquest pais, tot i el frenesi que hi regna, es contagios. Tot i aixo, a dues setmanes, no puc negar que tinc ganes de tornar, de veure-us, d'explicar, de xerrar, de mirar les fotos amb l'Esteve i de fer mil plans.

Fins la tornada, doncs. Fins aviat.

dimarts, 5 d’agost de 2008

Present


A Vélingara, si alguna cosa és el present, és el gra. Sigui mill, sorgo, blat de moro o arros. Aquest dia era arros.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Futur

Copio el títol, perquè és tan apropiat. Aquest és en François. És molt rialler. Però per a la foto, s'ha posat guapo, seriós i formal. Després n'hi vaig poder fer unes quantes amb la llengua a fora, les galtes inflades d'aire, fent ganyotes. Però aquí el mostro com ell va voler.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Oussouye

Torno a ser a Oussouye despres d'uns dies de viatge. Si fer una ruta o un viatge sembla a priori una cosa divertida, al Senegal no ho es gens. Degut al mal estat de les carreteres i a la broma administrativa de tenir al mig un pais com Gambia, per anar d'Oussouye a Karang, que esta a menys de 80 km, en vam fer 300, i ens hi vam estar tot el dia. Despres, de Karang a Dakar va ser tot un altre dia sencer. Les carreteres son horribles i els cotxes pitjors. Desplaçar-se es molt depriment.

Vam passar tres dies a Dakar, que es un altre mon. Em moria de ganes de sortir-ne i tornar al sud. Ahir al vespre vam agafar el vaixell que va de Dakar a Zinginchor. Hem dormit al vaixell i hem vist sortir el sol sobre el riu Casamance, mentre el vaixell enfilava la desembocadura per arribar fins a Zinguinchor. Els dofins ens seguien un bon tros, el dia era meravellos, a la cabina hi havia dutxa amb aigua calenta i hem esmorzat pastis i cafe amb llet.

Ara em prenc uns dies de descans. Anirem amb el Theo a Cap Skirring, a la platja, i m'ha promes una festa amb tam tam. D'aqui uns dies tocara tornar a la realitat de Velingara. En realitat me'n moro de ganes. Vull tornar al projecte i encarrilar les coses. Pero estic gaudint molt d'aquest parentesi.

Just em queda un mes per aqui. Tinc la sensacio que els dies se m'escolen de les mans, tot i que en general aqui es pot dir que te una aclaparadora literalitat la frase que qui dia passa any empeny. El valor de les coses (d'una ampolla d'aigua buida, de mitja hora o un mati sencer, d'una encaixada de mans o d'un bitllet d'autobus) no te res a veure amb els nostres estandards i costa molt aclarir-se.