dilluns, 22 de desembre de 2008

Tagamanent (1056m)

El temps i els dies se m'escolen entre els dits com si fossin sorra fina, o com el fum d'una olla d'arròs. Em passen els dies volant, i dijous ja és Nadal. I si hi ha un lloc on el temps s'alenteix i els dies s'allargassen com les ombres a les cinc de la tarda és a la muntanya. 

Ahir, diumenge, volíem anar al Matagalls, però ens van espantar dient que trobaríem neu, de manera que vam rebaixar les expectatives al Tagamanent. Al final, no n'hi havia per tant i podríem haver fet el Matagalls, però què hi farem.

Sortim a una hora bastant més que raonable (per tardana) d'El Figaró. El termòmetre diu -1ºC. El cert és que fa molt fred, tot està gebrat i l'inici del camí, la pista asfaltada (grmf, primera sorpresa) que va fins a Vallcàquera, té trams on no hi toca el sol en tot el dia. 


Arribats a Vallcàquera la pista deixa de ser asfaltada, i es converteix en una pista de terra bastant avorrida que puja i puja i puja i puja i ens fa suar. Ha sortit el sol i la inversió tèrmica causada per l'anticicló d'aquests dies es fa notar. Vull dir que suem com pollets i ens hem d'anar treient la roba. En algun punt les vistes són molt xules. 


Un cop al coll, la pista es converteix en senderol i arribem en poca estona al cim. Esbufeguem. Es noten els dies d'inactivitat. L'ermita de Santa Maria és oberta, i uns voluntaris expliquen molt voluntariosament les històries i la Història de l'ermita i del Tagamanent. Ens expliquen que això passa el tercer diumenge de cada mes. 


Dinem el clàssic pa amb formatge, reposem i fem fotografies. Les vistes són espectaculars, el cel és molt net, veiem tot el Pirineu, i just davant nostre els cingles de Bertí amb la Mola i Montserrat al fons.


En baixar, la pista es fa eterna i castiga peus i cames. I a mida que anem retrobant els freds fons de les valls ens anem tornant a tapar, i somriem contents al nen amagat.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Torna Nadal

Torna Nadal

L’arbre desvtella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Fa uns dies que plou i que fa fred. És hivern, i és el que toca, però no m’acostumo a tenir els peus freds. I és que torna el Nadal i ho sé pels odiosos Pares Noels escaladors que ja colonitzen els balcons del poble i encara falten 10 dies. (Consti que faig referència als pares noels sobretot per no decebre l’Elena que sé que espera les meves queixes per poder-me dir que estic boja.)

Torna Nadal, que són vacances, que són dinars, que és la família i la Fira de Santa Llúcia, que són regals, que és el dispendi i els contenidors de reciclatge de paper plens a vessar. Que és sentir uns quants remugar no m’agrada el Nadal, i a mi, que no m’agrada la idea, però que m’encanten aquests dies. Que odio les musiques dels anuncis però m’agrada fer-te un regal o tenir una excusa per trucar-te o quedar per fer un tomb. Que és acabar l’any i començar-ne un altre, un pas petit, una nit qualsevol, un any endavant.

I suposo que el més escaient és que comenci la llista de bons propòsits amb un petit, però valent:

Escriure més al blog.