diumenge, 23 d’abril del 2023

Sant Jordi 2023


Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!

Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!
Dixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!
 

MARIA MERCÈ MARÇAL I SERRA
Sal oberta, 1982

dissabte, 23 d’abril del 2022

Sant Jordi 2022


- Quin és l'únic fet cert, predictible, inevitable, l'única cosa que pot dir que sigui certa sobre el seu futur, i el meu?
- Que morirem.
- Sí. En realitat només hi ha una pregunta que pugui ser contestada, Genry, i la resposta ja la sabem... L'única cosa que fa que la vida sigui possible és la incertesa permanent i intolerable: no saber què vindrà.
Ursula K. LeGuin. La mà esquerra de la foscor. 1969

divendres, 23 d’abril del 2021

Sant Jordi 2021


 Sunt lacrimae rerum

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l’hora que la mar s’agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest “ai” és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l’ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura".


Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d’un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d’estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

Joan Vinyoli, Sunt lacrimae rerum. Vinyoli, Joan. Tot és ara i res, Barcelona: Edicions 62, 1970

dijous, 23 d’abril del 2020

Sant Jordi 2020


Vivim temps estranys, d'aïllament en superconnexió, de vides en pausa i dies frenètics, i l'honestedat i la reafirmació del que sóc i el que faig és, potser, el meu salvavides inesperat.

"En tot això, no es tracta d'heroisme. Es tracta d'honestedat. És una idea que pot fer riure, però l'única manera de lluitar contra la pesta és l'honestedat. 
−I què és l'honestedat? −digué Rambert, de sobte més seriós encara. 
−En general, no sé què és. Però, en el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici."

La pesta, Albert Camus

dimarts, 23 d’abril del 2019

Sant Jordi 2019



Açò que et dic no ho dirà ningú mai.

Hom cercarà, entre les meues síl·labes,
algun pretext per a alguna polèmica,
allò omès, conjecturant principis,
o allò que he dit i no ho veuen prou clar.

Mes, tot això, sols són banalitats.

El meu secret, de què et fas confident,
és aquest gust general per la vida.

Aquest ha estat, t'ho jure, i no cap altre,
el meu motiu, el meu mòbil secretíssim
del meu anar i venir per les mars.

M'han enriquit, m'han fet la vida clara
i li han donat, darrerament, sentit.

Vicent Andrés Estellés

dilluns, 23 d’abril del 2018

Sant Jordi


dimecres, 17 de gener del 2018

Les coses que et direm


Et direm que quan eres petit vivíem a Sant Antoni. Que hi teníem llogat un pis lluminós on els teus germans van aprendre a caure i a aixecar-se, a jugar i a parlar. Tu no te'n recordes, perquè eres molt petit. Et direm que per diversos motius vam decidir que era millor canviar de casa, d'entorn, d'espai, que en el fons no és res, és on som, però una mica també el que som.

Et direm que la decisió se'ns va fer feixuga, però que a mida que donàvem forma al projecte ens en vam enamorar.

Et direm que (i ho direm a cor tota la família, de tan repetit, de tan conegut) tu no te'n recordes, perquè eres molt petit!, però vam acomiadar-nos de la xarxa i dels amics, del barri, dels carrers, dels parcs, del mercat, de la Isabel del pa i l'Amílcar i el Joan de la fruita, de l'escola bressol on els teus germans s'han fet grans.

Et direm que vam deixar un barri que ja no era ben bé el que havíem conegut. Que algunes botigues tancaven, i hi obrien alguns bars impersonals, desiguals: tots diferents i tots iguals, o botigues que no venien res per a nosaltres. T'explicarem com ens empipàvem cada vegada més amb els grups de turistes amb bicicletes llogades envaint les voreres cada vegada més plenes de taules i cadires de les terrasses, com vèiem augmentar de mes en mes les desfilades de persones despistades, amb maletes de rodes i una adreça escrita en un paper, buscant un pis d'airbnb.

Et direm (quan siguis gran per entendre-ho) que, quan vam marxar, els preus dels lloguers s'estaven duplicant amb la renovació dels contractes, i que si no marxàvem llavors, hauríem d'haver marxat de totes maneres tard o d'hora. Que a Barcelona, molts barris obrien comptadors de famílies expulsades per la cobdícia d'un sistema que engoleix tot el que toca, i ara li toca a la vida dels barris.

T'explicarem que vèiem com cada dia es perdia un tros més de terreny, però que també vèiem com la vida es resistia a ser engolida. Que la indignació ens polititzava i ens donava força. T'explicaré com les converses de parc i sobretaula entre mares de la bressol passaven dels bolquers i les rabietes als lloguers i mobilitzacions, a les cooperatives d'habitatge, a la defensa dels barris i dels veïns. Vam deixar un barri en peu de guerra, disposat a no desaparèixer sense haver-ho intentat.