dissabte, 23 d’abril de 2016

Sant Jordi 2016



Enyorades àvies, Pia i Joana

Si tu no hi ets, a qui m'adreçaré?
Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?
La teva veu darrera - una antigalla-
s'esbrava per les cambres vanament.

Mort de Carles Riba. Pere Quart



dijous, 31 de març de 2016

Somnis de pirates

- Aquesta nit he somiat. Saps què he somiat, mare? He somiat que un pirata es disfressava de botiguer, i es posava en una botiga. Llavors, la gent hi anava a comprar, i quan les persones acabaven de comprar, i després de pagar i tot, la gent deia Adéu, i el pirata no deia Adéu.
- No deia Adéu?
- No, perquè era un pirata! 

dijous, 29 d’octubre de 2015

Nens i nenes

L’altre dia vam anar a una botiga a comprar un casc de bici per al Nil. En principi ja teníem escollit el tipus (un que cobreix part del clatell del nen), el Nil només havia de triar el dibuix. Però clar, la realitat és que abans d'entrar a la botiga li vam dir que havia d’escollir casc.


Un cop allà, resulta que del tipus que volíem només n’hi havia un. Però en canvi n’hi havia molts dels tipus més estàndard, amb tot de decoracions diferents. El pare va agafar el que volíem nosaltres (que era negre amb una franja verda, bastant xulo), però el Nil va agafar-ne un altre. Un de color rosa xiclet, ple d’estrelles i cors, amb un dibuix d’una nena amb els ulls grossos, somriure ridícul i cabellera rossa.


Mentre totes les meves conviccions sobre gènere i coeducació s’esmicolaven, el pare em va mirar amb els ulls com a plats. El casc era horrible! Amb tota naturalitat, li vam explicar al Nil que ens semblava que l’altre casc li cobria més el clatell i que ens semblava que li aniria millor. Ell va insistir una mica que li agradava el rosa, però de seguida va canviar d’opinió i va estar d’acord a comprar el que nosaltres proposàvem.


El cert és que vam escollir el casc que ens semblava més adequat, però no puc deixar de pensar què hauríem fet si ell, tossut, hagués volgut el rosa. L’hi hauríem comprat? La veritat, no ho sé, segurament ens hi hauríem resistit bastant. Però el que sí que tinc bastant clar és que si en comptes d’un fill tinguéssim una filla, finalment haguéssim accedit, amb tota seguretat, a comprar el casc de nena si ella hagués insistit tossudament, tot i que el trobéssim horrorós. És més, segurament, si en comptes d’un nen el Nil fos una nena, també hauríem accedit a comprar un casc de nen, si li agradés el de negre de pirates o el blau marí amb un nen jugant a pilota, que també eren bastant horrorosos.


I és que, qui més qui menys té clar que cal animar les nenes a ser enginyeres, bomberes, astronautes o futbolistes si ho volen ser. Que si volen poden jugar a pilota i embrutar-se, portar bambes i roba esportiva, i samarretes de super-herois. Però crec que també estaria bé que fem un esforç per explicar als nens que, si ho volen, poden ser ballarins o cantants d’òpera, infermers o mestres d’escola bressol. Que poden cosir vestits de nines o pintar-se les ungles, o portar samarretes de la Hello Kitty.

Perquè si no, seguim alimentant la idea de que allò que s’identifica amb masculí és bo, d’èxit, o neutre, adequat per tothom, i en canvi, allò femení és només per a nenes que, d’alguna manera, s’hi conformen.

dimarts, 27 d’octubre de 2015

El misteri dels papers de colors

Escena 1. Autobús.

NIL: Tinc uns papers a la motxilla.
MARE: Doncs treu-los, que mirarem què diuen.
NIL: No. A casa els mirarem.
MARE: D'acord, però què diuen? No t'ho ha dit la mestra?
NIL: No diuen res. Són de colors.
MARE: Ah, són per fer bonic?
NIL: A casa t'ho explicaré.

Escena 2. Autobús. Unes parades més enllà.

NIL: M'has de donar una roba de l'hivern. Com un gorro o una bufanda o uns guants.
MARE: Per portar a l'escola? De la teva mida?
NIL: És per fer amb els papers. A casa t'ho explicaré.

Escena 3. Autobús. Encara unes parades més enllà.

MARE: I què has fet avui a l'escola? Heu dibuixat?
NIL: Hem fet un experiment!
MARE: Òndia! Que guai! I quin experiment era?
NIL: Mare, ara sí que t'ho explicaré això dels papers. S'ha de fregar un llapis de plàstic amb una roba de l'hivern i llavors per màgia potàgia els papers s'hi enganxen!
MARE: Ostres, Nil, quin experiment més xulo! S'enganxen per una cosa que es diu electricitat estàtica.
NIL: Sí: per màgia potàgia. 

dijous, 23 d’abril de 2015

Sant Jordi 2015



Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons 
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons 
per arracades.

Maria Mercè Marçal

divendres, 13 de març de 2015

Passió per la música


- Puc ser kukelelista?
- Com dius?
- Mare, kukelelista és el que toca el kukelele.

dijous, 18 de desembre de 2014

L'altra altra carta

Acabo de veure el lacrimògen vídeo de la campanya d'Ikea sobre el Nadal. Així resumint, han agafat famílies "reals" i han demanat als nens que escriguin la carta als Reis. Un patinet, aquesta joguina, la Wii, el joc d'aquí i d'allà, vaja, el mateix que els teus fills. A continuació els han donat un altre paper als nens i els han dit que escriguin una carta als pares. Els nens dubten, pensen, i escriuen. Llavors els organitzadors donen les cartes als pares. Els pares les llegeixen davant la càmera. "Que passis més temps amb mi", "Jugar més", "Que sopin amb nosaltres", "Que em llegeixis un conte". Coses així. A mi se'm trenca el cor, en serio. Una mare agafa la carta, abaixa el cap. Agafa aire. "És que no puc". Llavors pregunten als nens que si només poguessin enviar una de les dues cartes, quina seria, i la resposta és unànime, la del pare i la mare. I rebla: quan regalarem als nens el que de veritat volen? Estupendo.

A casa, i vull pensar que també som una família "real", tenim la sort que tots dos treballem en empreses que en algun lloc dels seus documents van escriure un dia la paraula "conciliació". No és que sigui la panacea, però el cert és que hem aconseguit organitzar-nos de manera que recollim els nens a escola i estem amb ells a les tardes. Anem de bòlit. Hi posem, crec, bastant de la nostra part. No fem pràcticament res més que treballar i estar amb els nens, i els dediquem gairebé tot el temps que tenim disponible, perquè volem i perquè els gaudim i per infinitat de raons que donarien per un altre post.

Tot i això, tenint en compte que acaba l'escola a les 16.30 i que se'n van a dormir a les 20.30, això vol dir que passem 4 hores al dia junts. Comparat amb el temps que passen a l'escola, no és ni la meitat. Hi sumaré l'hora de llevar-vestir-esmorzar, 5 hores al dia. Molt bé. Tenint en compte que en aquestes 5 hores hem de vestir-nos, esmorzar, anar fins a l'escola, tornar de l'escola, banyar, fer el sopar, sopar, posar el pijama, rentar les dents, recollir la cuina, anar a comprar, netejar la casa, plegar la roba,... la veritat, no m'estranyaria gens que els meus fills pensin que no juguem prou amb ells. És que tenen raó. És que l'estona que queda per jugar, per llegir un conte, per pintar amb les aqüarel·les és el que és.

Aquest matí el Nil m'ha preguntat si avui anava a l'escola. Li he dit que sí, i m'ha contestat "Però mare, jo vull estar amb tu tot el dia". M'enfonso i li dic que d'aquí pocs dies fem vacances i estarem tot el dia junts. I llavors vaig, i veig el vídeo d'Ikea, ok.

Suposo que cada u s'ho sap, i que deu ser cert que hi ha pares que procuren comprar videojocs i ipads als seus fills per no haver-los de fer cas. No dic que no. Hi deu haver nens aparcats en extraescolars perquè els pares i mares volen fer una canya en sortir de la feina, potser sí. Però per la majoria de famílies, aventuro, treballar i conciliar és simplement un exercici de supervivència. Els nens demanen estar més temps amb els pares, tant si són nens aparcats com si són nens de pares que esgarrapen engrunes de temps d'on sigui per dedicar-lo als fills.

Per això diria que la carta important és una altra. L'altra altra carta que crec que caldria escriure és als caps dels pares i mares dels nens. A les empreses, als mercats, als polítics. A la societat. Eh! Que els nens i nenes volen, necessiten, reclamen estar més temps amb els seus pares. Eh! Que algú els ha de criar!

Podem seguir culpabilitzant els pares i mares. Però no crec que estiguem camí de cap solució si no hi ha ajudes de veritat, que permetin que les famílies s'organitzin d'una altra manera, que es posi en valor la tasca social que representa cuidar la canalla (i posar en valor vol dir pagar, no res més) i que els pares i les mares puguin reduir les seves jornades de treball mentre cuiden fills petits (i que això sigui assumible per al pressupost familiar).