diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017



Arriba un moment en què és necessari abandonar la roba rebregada que ja té la forma del nostre cos i oblildar els camins que ens porten sempre al mateix lloc.

És el moment de la travessia. I, si no gosem emprendre-la, ens haurem quedat per sempre al marge de nosaltres mateixos. 

Fernando Pessoa

dijous, 9 de febrer de 2017

Allò de la conciliació

Torno a la feina, després de 10 mesos que he deixat de treballar per cuidar el meu tercer fill. Com que crec que és cert allò de que a més de mares som persones, la tornada a l'oficina és ben volguda, una estona de relacions més o menys constructives amb adults i preocupacions més enllà de la rentadora són una alenada fresca. Eh, que les rentadores s'han de continuar posant. La diferència segurament és que si centrifuga prou bé o no ja no és l'esdeveniment central del matí.

Que a més a més aquesta tornada coincideixi amb la lesió de genoll del pare de les criatures, l'elaboració de disfresses de carnestoltes, la primera bronquitis de l'any del mitjà,... això ja són altres històries. Beneïdes àvies.




dissabte, 23 d’abril de 2016

Sant Jordi 2016



Enyorades àvies, Pia i Joana

Si tu no hi ets, a qui m'adreçaré?
Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?
La teva veu darrera - una antigalla-
s'esbrava per les cambres vanament.

Mort de Carles Riba. Pere Quart



dijous, 31 de març de 2016

Somnis de pirates

- Aquesta nit he somiat. Saps què he somiat, mare? He somiat que un pirata es disfressava de botiguer, i es posava en una botiga. Llavors, la gent hi anava a comprar, i quan les persones acabaven de comprar, i després de pagar i tot, la gent deia Adéu, i el pirata no deia Adéu.
- No deia Adéu?
- No, perquè era un pirata! 

dijous, 29 d’octubre de 2015

Nens i nenes

L’altre dia vam anar a una botiga a comprar un casc de bici per al Nil. En principi ja teníem escollit el tipus (un que cobreix part del clatell del nen), el Nil només havia de triar el dibuix. Però clar, la realitat és que abans d'entrar a la botiga li vam dir que havia d’escollir casc.


Un cop allà, resulta que del tipus que volíem només n’hi havia un. Però en canvi n’hi havia molts dels tipus més estàndard, amb tot de decoracions diferents. El pare va agafar el que volíem nosaltres (que era negre amb una franja verda, bastant xulo), però el Nil va agafar-ne un altre. Un de color rosa xiclet, ple d’estrelles i cors, amb un dibuix d’una nena amb els ulls grossos, somriure ridícul i cabellera rossa.


Mentre totes les meves conviccions sobre gènere i coeducació s’esmicolaven, el pare em va mirar amb els ulls com a plats. El casc era horrible! Amb tota naturalitat, li vam explicar al Nil que ens semblava que l’altre casc li cobria més el clatell i que ens semblava que li aniria millor. Ell va insistir una mica que li agradava el rosa, però de seguida va canviar d’opinió i va estar d’acord a comprar el que nosaltres proposàvem.


El cert és que vam escollir el casc que ens semblava més adequat, però no puc deixar de pensar què hauríem fet si ell, tossut, hagués volgut el rosa. L’hi hauríem comprat? La veritat, no ho sé, segurament ens hi hauríem resistit bastant. Però el que sí que tinc bastant clar és que si en comptes d’un fill tinguéssim una filla, finalment haguéssim accedit, amb tota seguretat, a comprar el casc de nena si ella hagués insistit tossudament, tot i que el trobéssim horrorós. És més, segurament, si en comptes d’un nen el Nil fos una nena, també hauríem accedit a comprar un casc de nen, si li agradés el de negre de pirates o el blau marí amb un nen jugant a pilota, que també eren bastant horrorosos.


I és que, qui més qui menys té clar que cal animar les nenes a ser enginyeres, bomberes, astronautes o futbolistes si ho volen ser. Que si volen poden jugar a pilota i embrutar-se, portar bambes i roba esportiva, i samarretes de super-herois. Però crec que també estaria bé que fem un esforç per explicar als nens que, si ho volen, poden ser ballarins o cantants d’òpera, infermers o mestres d’escola bressol. Que poden cosir vestits de nines o pintar-se les ungles, o portar samarretes de la Hello Kitty.

Perquè si no, seguim alimentant la idea de que allò que s’identifica amb masculí és bo, d’èxit, o neutre, adequat per tothom, i en canvi, allò femení és només per a nenes que, d’alguna manera, s’hi conformen.

dimarts, 27 d’octubre de 2015

El misteri dels papers de colors

Escena 1. Autobús.

NIL: Tinc uns papers a la motxilla.
MARE: Doncs treu-los, que mirarem què diuen.
NIL: No. A casa els mirarem.
MARE: D'acord, però què diuen? No t'ho ha dit la mestra?
NIL: No diuen res. Són de colors.
MARE: Ah, són per fer bonic?
NIL: A casa t'ho explicaré.

Escena 2. Autobús. Unes parades més enllà.

NIL: M'has de donar una roba de l'hivern. Com un gorro o una bufanda o uns guants.
MARE: Per portar a l'escola? De la teva mida?
NIL: És per fer amb els papers. A casa t'ho explicaré.

Escena 3. Autobús. Encara unes parades més enllà.

MARE: I què has fet avui a l'escola? Heu dibuixat?
NIL: Hem fet un experiment!
MARE: Òndia! Que guai! I quin experiment era?
NIL: Mare, ara sí que t'ho explicaré això dels papers. S'ha de fregar un llapis de plàstic amb una roba de l'hivern i llavors per màgia potàgia els papers s'hi enganxen!
MARE: Ostres, Nil, quin experiment més xulo! S'enganxen per una cosa que es diu electricitat estàtica.
NIL: Sí: per màgia potàgia. 

dijous, 23 d’abril de 2015

Sant Jordi 2015



Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons 
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons 
per arracades.

Maria Mercè Marçal