dijous, 12 de març de 2009

Vaig anar en un autobús que no tenia frens

Avui he escrit una coseta sobre agricultura i cooperació per a una publicació, i estava regirant entre les fotos de Senegal per si alguna em servia per il·lustrar-ho. I revisant he trobat aquesta, que no em serveix per la publicació, però m'ha inspirat per escriure avui:


És una foto ben divertida, i que a mi em sembla una manera d’explicar com van les coses, de vegades. Sobre rodes. Encara que normalment és sobre unes rodes complicadíssimes de trobar, que necessiten molta gent per empènyer i que no s’ajusten a allò que hom havia pensat en un inici. De vegades el problema és aquest, pensar des d’un inici. Sobretot si es tracta del trànsit rodat a Senegal. 

I llavors he pensat que escriuria un recull d’anècdotes de temàtica transport rodat, tot i que tenen un caire diferent al que serien els contes sobre Senegal que he anat escrivint. 

El titular u és (ho faré en forma de notícies per donar-li emoció):

Vaig anar en un autobús que no tenia frens. 

I no us penseu, que hi vam fer 40 km! El més fort és que no ens vam adonar que no tenia frens fins que no érem a la població de destí. Vull dir que el conductor ho feia de conya. El titular és que el bus no tenia frens, i la lletra petita de la notícia també. Realment no tenia frens. No és que frenés poquet. És que no tenia frens. O bé sí que en tenia, però com les rodes del cotxe de la foto, un fre que no era el fre. Ara, que frenava, t’ho juro jo. Consistia en que el noi encarregat del cobrament dels bitllets, quan calia aturar el bus, saltava amb una pedra molt grossa que guardava darrera el darrer seient i la posava davant la roda. Per a això, el conductor havia de frenar molt amb el fre motor (i preveure amb molt de temps les parades!), i en el moment adequat, zas!, el noi baixava amb la pedra. Tot molt sofisticat. 

El segon dels titulars és:

Vaig anar en un cotxe que no tenia dipòsit de benzina.

O sí que en tenia, però no el tenia connectat al motor, de manera que és com si no el tingués. En canvi, el propietari del vehicle, que el feia servir de taxi per a petits recorreguts, havia posat una garrafa de 5 litres al costat del motor, i uns tubets que sortien de la garrafa i anaven cap al carburador. A la benzinera, ell omplia la garrafa del motor i també les garrafes que tenia al maleter, amb les que anava reomplint la garrafa del motor. Autonomia poca, per això dic que feia de taxi per a petits trajectes. Sigui dit de passada que la percepció que és poc segur omplir el dipòsit de benzina amb el motor encés està poc generalitzada. Estàvem tots pàlids al cotxe mentre el conductor omplia tranquil·lament la garrafa. Glups!

El tercer titular és:

El policia ha decidit immobilitzar el taxi i hem d’arribar a casa a peu.

No, no és molt dramàtic com a notícia. Però sí molt còmic. Perquè el policia va considerar que el taxi no estava en condicions de circular. Jajajaja. I tenia frens i dipòsit de benzina! Peeeerò la porta del conductor s’ha de tancar amb una cordeta i la finestra del darrera a l’esquerra no baixa. Sort que ja érem a 200 metres del destí. Vam decidir descarregar les motxilles i donar el trajecte per finalitzat. 


En la secció de Classificats, hi he trobat que:
  • Una bicicleta nova però de qualitat dolentíssima costa uns 35.000 CFA (uns 50 euros). 
  • Un burro dels bons, que corre sense coixejar, costa uns 10.000 CFA (uns 15 euros). Si no et fa res que coixegi, per 5.000 el tindràs.

És clar que la bici no menja, però donat que al segon trajecte es va trencar per tot arreu... realment ens vam equivocar en decidir-nos per les bicis. 

dimarts, 10 de març de 2009

Una bici vella

- Doncs jo no crec que aquesta bici fos d’un nen.
- Ah no?
- No. Trobo que és massa grossa per ser d’un nen.
- I doncs, de qui deuria ser? Com ha acabat a l’aigua?
- Jo crec que és una bici molt vella, tota plena de records, i molt espatllada. Penso que devia ser d’un home vell, amb bufanda i gorra, que pedalava i feia molt soroll, perquè la cadena grinyolava i un pedal estava trencat. Era esprimatxat i tenia el nas prim i llarg i fumava mentre anava en bicicleta. Només li agradava fumar mentre pedalava. Com que no tenia gaires coses a fer, només pedalava per pedalar, anava amunt i avall, sense anar a cap lloc, fins que era l’hora de dinar. El seu fill, el dia que l’home vell i esprimatxat es va morir, no sabia què fer amb la bicicleta, tota trencada, era molt vella i espatllada, però tenia molts records. Li sabia greu, però u, no sabia arreglar bicicletes, dos, no tenia on guardar-la, i tres, era fill únic i per tant tota la responsabilitat de què fer-ne era seva. 
- No tenia germans? 
- Si en tenia, no es van preocupar d’ajudar-lo amb el problema de la bicicleta. 
- O potser viuen en una altra ciutat. 
- O potser viuen en una altra ciutat. El cas és que la bici es va quedar al carrer. Això devia ser octubre, a principis, com a molt, o potser fins i tot a finals de setembre. La bici era molt vella i estava molt espatllada, i tots aquests dies al carrer la feien semblar encara més vella i a més, abandonada. Saps com els cotxes que estan massa temps aparcats, que la guàrdia urbana els enganxa un avís i després se'ls enduen? Doncs a Leipzig això també ho fan amb les bicicletes. De manera que al fill de l’home molt vell li van posar una multa, i es van endur la bicicleta molt espatllada. Ell, que era molt diligent, va anar a pagar la multa, però li van tornar la bici. I així varies vegades. Fins que es va cansar de pagar la multa i al final, més o menys cap a finals d’octubre, perquè el llac encara no estava gelat, se’n va desfer. 
- Però com va acabar la bici a l’aigua?
- La va llençar ell!
- Em costa d’imaginar. Em sembla que algú ha d’estar enfadat per llençar la bici a l’aigua. Jo em pensava que l’hauria deixat al costat.
- Estava enfadadíssim! Li havien posat ja tres o quatre multes. I va pensar que a l’aigua ningú aniria a mirar de qui era la bici.
- No, clar. Així que no era d’un nen?
- No. Però de totes maneres la foto t'ha quedat molt bé. 
- Gràcies. Li he retocat el color.
- Ja m'ho semblava.

dimecres, 4 de març de 2009

Leipzig, apunt número 1

El cap de setmana passat, el Fer i jo vam visitar el Tito a Leipzig. 


Com que no hi ha vols directes i vam fer escala a Frankfurt, vam arribar bastant tard, però el Tito ens esperava amb els braços oberts, la casa calenta i les esbargínies farcides a punt de posar al forn.

Com que encara no tinc baixades les fotos de la meva càmera, he manllevat les del facebook del Tito i el picasa del Fer per a aquest primer apunt sobre el viatge, i tan aviat com tingui les meves, faré la crònica i penjaré el reportatge fotogràfic. 

Només perquè us situeu, Leipzig és un lloc on els ànecs tenen els peus freds:


I on, malgrat el fred, el Tito segueix tan rialler com sempre:

Aquí ens podeu veure al Tito i a mi davant el monument més xungu que he visitat mai. Quan us ensenyi les fotos dels gravats de la façana entendreu per què.