El Nil va marxar de "colònies". Ho poso entre cometes perquè era només un cap de setmana, no penseu que ha estat fora una quinzena. Una sortida amb l'escola, organitzat per l'AMPA, amb canalla de totes les edats, un cap de setmana en una granja escola a Pontons que es diu Cal Diable.
Quan el Nil m'explica el que van fer, tinc feina a destriar què són anècdotes reals i què és part del joc de nit i l'ambientació. Per exemple: a un nen li va caure la gorra a la cort dels porcs, i un monitor va haver d'entrar a recollir-la (anècdota real, suposo). Després ens vam deixar la tanca oberta, i els animals de la granja es van escapar pel bosc (dubto). Llavors, el Banyetes, que és un dimoniet que li agradava molt viatjar, els va convertir en figuretes de fusta, i vam haver de sortir amb les lots a buscar tots els animals i tornar-los al Jaume (OK, joc de nit). I així amb tot.
Que estrany que es veu des de la banda dels pares. Ja sé que no es pot dir que fos ahir, però suposo que són records que formen part tan fonda de la meva persona que sempre seran records ben vius, propers i inesborrables. Les reunions de monitors que comencen a la una de la matinada (perquè a les 23 has acabat el joc de nit, a les dotze has aconseguit que una bona part dels nens es fiqui al llit, a la una amb sort et vas trobant amb l'equip), les històries inventades per donar vida als jocs, la complicitat dels grans i el candor dels petits...
No puc deixar de pensar en la meva pròpia experiència com a educadora, com monitora de colònies, com a cap d'unitat a l'agrupament... i, sabeu en què penso, sobretot? Penso en els meus companys. Dels que tant he après. I penso que tan de bo els meus fills, al llarg de la seva infància, trobin educadors que siguin com ells. Que trobin educadors entusiastes i carinyosos com en Nijo. Educadors amb imaginació desbordant i mil contes a les butxaques com el Roger. Que us esperonin i tinguin paciència infinita com la Nora. Monitors que us cantin i us intriguin, com en Quim. Educadores que siguin properes i admirables com l'Elena. Que us ensenyin a tocar la guitarra, que us mostrin respecte, que us ensenyin la coherència, que us diverteixin amb els jocs, que us expliquin històries de migdiada a l'ombra d'un arbre a la piscina, que us donin aigua amb sucre com si fos un xarop el dia que enyoreu els pares i digueu que ploreu perquè teniu mal de panxa, que us preparin jocs complicadíssims amb trossets de cartolines de quinze colors i que acabin discutint entre ells les normes del joc, que mirin malament l'horari de l'autobús o el tren i hàgiu d'improvisar una part de la sortida, que s'hagin equivocat de tendes i no hi cabeu, i que no perdin mai l'entusiasme i el somriure.
Quan el diumenge el Nil va baixar de l'autocar amb la mateixa roba que duia el divendres i els cabells enganxifosos i la marca a la cara d'haver-se dormit a l'autocar vaig tenir una sensació genial. Ell comença ara un viatge que jo vaig tancar fa uns anys, i que segurament ha estat el que més m'ha marcat com a persona. Poder-ho viure ara al seu costat és molt especial!
Quan el Nil m'explica el que van fer, tinc feina a destriar què són anècdotes reals i què és part del joc de nit i l'ambientació. Per exemple: a un nen li va caure la gorra a la cort dels porcs, i un monitor va haver d'entrar a recollir-la (anècdota real, suposo). Després ens vam deixar la tanca oberta, i els animals de la granja es van escapar pel bosc (dubto). Llavors, el Banyetes, que és un dimoniet que li agradava molt viatjar, els va convertir en figuretes de fusta, i vam haver de sortir amb les lots a buscar tots els animals i tornar-los al Jaume (OK, joc de nit). I així amb tot.
Que estrany que es veu des de la banda dels pares. Ja sé que no es pot dir que fos ahir, però suposo que són records que formen part tan fonda de la meva persona que sempre seran records ben vius, propers i inesborrables. Les reunions de monitors que comencen a la una de la matinada (perquè a les 23 has acabat el joc de nit, a les dotze has aconseguit que una bona part dels nens es fiqui al llit, a la una amb sort et vas trobant amb l'equip), les històries inventades per donar vida als jocs, la complicitat dels grans i el candor dels petits...
No puc deixar de pensar en la meva pròpia experiència com a educadora, com monitora de colònies, com a cap d'unitat a l'agrupament... i, sabeu en què penso, sobretot? Penso en els meus companys. Dels que tant he après. I penso que tan de bo els meus fills, al llarg de la seva infància, trobin educadors que siguin com ells. Que trobin educadors entusiastes i carinyosos com en Nijo. Educadors amb imaginació desbordant i mil contes a les butxaques com el Roger. Que us esperonin i tinguin paciència infinita com la Nora. Monitors que us cantin i us intriguin, com en Quim. Educadores que siguin properes i admirables com l'Elena. Que us ensenyin a tocar la guitarra, que us mostrin respecte, que us ensenyin la coherència, que us diverteixin amb els jocs, que us expliquin històries de migdiada a l'ombra d'un arbre a la piscina, que us donin aigua amb sucre com si fos un xarop el dia que enyoreu els pares i digueu que ploreu perquè teniu mal de panxa, que us preparin jocs complicadíssims amb trossets de cartolines de quinze colors i que acabin discutint entre ells les normes del joc, que mirin malament l'horari de l'autobús o el tren i hàgiu d'improvisar una part de la sortida, que s'hagin equivocat de tendes i no hi cabeu, i que no perdin mai l'entusiasme i el somriure.
Quan el diumenge el Nil va baixar de l'autocar amb la mateixa roba que duia el divendres i els cabells enganxifosos i la marca a la cara d'haver-se dormit a l'autocar vaig tenir una sensació genial. Ell comença ara un viatge que jo vaig tancar fa uns anys, i que segurament ha estat el que més m'ha marcat com a persona. Poder-ho viure ara al seu costat és molt especial!
