Les coses que et direm

Et direm que quan eres petit vivíem a Sant Antoni. Que hi teníem llogat un pis lluminós on els teus germans van aprendre a caure i a aixecar-se, a jugar i a parlar. Tu no te'n recordes, perquè eres molt petit. Et direm que per diversos motius vam decidir que era millor canviar de casa, d'entorn, d'espai, que en el fons no és res, és on som, però una mica també el que som.

Et direm que la decisió se'ns va fer feixuga, però que a mida que donàvem forma al projecte ens en vam enamorar.

Et direm que (i ho direm a cor tota la família, de tan repetit, de tan conegut) tu no te'n recordes, perquè eres molt petit!, però vam acomiadar-nos de la xarxa i dels amics, del barri, dels carrers, dels parcs, del mercat, de la Isabel del pa i l'Amílcar i el Joan de la fruita, de l'escola bressol on els teus germans s'han fet grans.

Et direm que vam deixar un barri que ja no era ben bé el que havíem conegut. Que algunes botigues tancaven, i hi obrien alguns bars impersonals, desiguals: tots diferents i tots iguals, o botigues que no venien res per a nosaltres. T'explicarem com ens empipàvem cada vegada més amb els grups de turistes amb bicicletes llogades envaint les voreres cada vegada més plenes de taules i cadires de les terrasses, com vèiem augmentar de mes en mes les desfilades de persones despistades, amb maletes de rodes i una adreça escrita en un paper, buscant un pis d'airbnb.

Et direm (quan siguis gran per entendre-ho) que, quan vam marxar, els preus dels lloguers s'estaven duplicant amb la renovació dels contractes, i que si no marxàvem llavors, hauríem d'haver marxat de totes maneres tard o d'hora. Que a Barcelona, molts barris obrien comptadors de famílies expulsades per la cobdícia d'un sistema que engoleix tot el que toca, i ara li toca a la vida dels barris.

T'explicarem que vèiem com cada dia es perdia un tros més de terreny, però que també vèiem com la vida es resistia a ser engolida. Que la indignació ens polititzava i ens donava força. T'explicaré com les converses de parc i sobretaula entre mares de la bressol passaven dels bolquers i les rabietes als lloguers i mobilitzacions, a les cooperatives d'habitatge, a la defensa dels barris i dels veïns. Vam deixar un barri en peu de guerra, disposat a no desaparèixer sense haver-ho intentat.

Colònies

El Nil va marxar de "colònies". Ho poso entre cometes perquè era només un cap de setmana, no penseu que ha estat fora una quinzena. Una sortida amb l'escola, organitzat per l'AMPA, amb canalla de totes les edats, un cap de setmana en una granja escola a Pontons que es diu Cal Diable.

Quan el Nil m'explica el que van fer, tinc feina a destriar què són anècdotes reals i què és part del joc de nit i l'ambientació. Per exemple: a un nen li va caure la gorra a la cort dels porcs, i un monitor va haver d'entrar a recollir-la (anècdota real, suposo). Després ens vam deixar la tanca oberta, i els animals de la granja es van escapar pel bosc (dubto). Llavors, el Banyetes, que és un dimoniet que li agradava molt viatjar, els va convertir en figuretes de fusta, i vam haver de sortir amb les lots a buscar tots els animals i tornar-los al Jaume (OK, joc de nit). I així amb tot.

Que estrany que es veu des de la banda dels pares. Ja sé que no es pot dir que fos ahir, però suposo que són records que formen part tan fonda de la meva persona que sempre seran records ben vius, propers i inesborrables. Les reunions de monitors que comencen a la una de la matinada (perquè a les 23 has acabat el joc de nit, a les dotze has aconseguit que una bona part dels nens es fiqui al llit, a la una amb sort et vas trobant amb l'equip), les històries inventades per donar vida als jocs, la complicitat dels grans i el candor dels petits...

No puc deixar de pensar en la meva pròpia experiència com a educadora, com monitora de colònies, com a cap d'unitat a l'agrupament... i, sabeu en què penso, sobretot? Penso en els meus companys. Dels que tant he après. I penso que tan de bo els meus fills, al llarg de la seva infància, trobin educadors que siguin com ells. Que trobin educadors entusiastes i carinyosos com en Nijo. Educadors amb imaginació desbordant i mil contes a les butxaques com el Roger. Que us esperonin i tinguin paciència infinita com la Nora. Monitors que us cantin i us intriguin, com en Quim. Educadores que siguin properes i admirables com l'Elena. Que us ensenyin a tocar la guitarra, que us mostrin respecte, que us ensenyin la coherència, que us diverteixin amb els jocs, que us expliquin històries de migdiada a l'ombra d'un arbre a la piscina, que us donin aigua amb sucre com si fos un xarop el dia que enyoreu els pares i digueu que ploreu perquè teniu mal de panxa, que us preparin jocs complicadíssims amb trossets de cartolines de quinze colors i que acabin discutint entre ells les normes del joc, que mirin malament l'horari de l'autobús o el tren i hàgiu d'improvisar una part de la sortida, que s'hagin equivocat de tendes i no hi cabeu, i que no perdin mai l'entusiasme i el somriure.

Quan el diumenge el Nil va baixar de l'autocar amb la mateixa roba que duia el divendres i els cabells enganxifosos i la marca a la cara d'haver-se dormit a l'autocar vaig tenir una sensació genial. Ell comença ara un viatge que jo vaig tancar fa uns anys, i que segurament ha estat el que més m'ha marcat com a persona. Poder-ho viure ara al seu costat és molt especial!

Allò de la conciliació

Torno a la feina, després de 10 mesos que he deixat de treballar per cuidar el meu tercer fill. Com que crec que és cert allò de que a més de mares som persones, la tornada a l'oficina és ben volguda, una estona de relacions més o menys constructives amb adults i preocupacions més enllà de la rentadora són una alenada fresca. Eh, que les rentadores s'han de continuar posant. La diferència segurament és que si centrifuga prou bé o no ja no és l'esdeveniment central del matí.

Que a més a més aquesta tornada coincideixi amb la lesió de genoll del pare de les criatures, l'elaboració de disfresses de carnestoltes, la primera bronquitis de l'any del mitjà,... això ja són altres històries. Beneïdes àvies.

Somnis de pirates

- Aquesta nit he somiat. Saps què he somiat, mare? He somiat que un pirata es disfressava de botiguer, i es posava en una botiga. Llavors, la gent hi anava a comprar, i quan les persones acabaven de comprar, i després de pagar i tot, la gent deia Adéu, i el pirata no deia Adéu.
- No deia Adéu?
- No, perquè era un pirata! 

Nens i nenes

L’altre dia vam anar a una botiga a comprar un casc de bici per al Nil. En principi ja teníem escollit el tipus (un que cobreix part del clatell del nen), el Nil només havia de triar el dibuix. Però clar, la realitat és que abans d'entrar a la botiga li vam dir que havia d’escollir casc.

Un cop allà, resulta que del tipus que volíem només n’hi havia un. Però en canvi n’hi havia molts dels tipus més estàndard, amb tot de decoracions diferents. El pare va agafar el que volíem nosaltres (que era negre amb una franja verda, bastant xulo), però el Nil va agafar-ne un altre. Un de color rosa xiclet, ple d’estrelles i cors, amb un dibuix d’una nena amb els ulls grossos, somriure ridícul i cabellera rossa.

Mentre totes les meves conviccions sobre gènere i coeducació s’esmicolaven, el pare em va mirar amb els ulls com a plats. El casc era horrible! Amb tota naturalitat, li vam explicar al Nil que ens semblava que l’altre casc li cobria més el clatell i que ens semblava que li aniria millor. Ell va insistir una mica que li agradava el rosa, però de seguida va canviar d’opinió i va estar d’acord a comprar el que nosaltres proposàvem.

El cert és que vam escollir el casc que ens semblava més adequat, però no puc deixar de pensar què hauríem fet si ell, tossut, hagués volgut el rosa. L’hi hauríem comprat? La veritat, no ho sé, segurament ens hi hauríem resistit bastant. Però el que sí que tinc bastant clar és que si en comptes d’un fill tinguéssim una filla, finalment haguéssim accedit, amb tota seguretat, a comprar el casc de nena si ella hagués insistit tossudament, tot i que el trobéssim horrorós. És més, segurament, si en comptes d’un nen el Nil fos una nena, també hauríem accedit a comprar un casc de nen, si li agradés el de negre de pirates o el blau marí amb un nen jugant a pilota, que també eren bastant horrorosos.

I és que, qui més qui menys té clar que cal animar les nenes a ser enginyeres, bomberes, astronautes o futbolistes si ho volen ser. Que si volen poden jugar a pilota i embrutar-se, portar bambes i roba esportiva, i samarretes de super-herois. Però crec que també estaria bé que fem un esforç per explicar als nens que, si ho volen, poden ser ballarins o cantants d’òpera, infermers o mestres d’escola bressol. Que poden cosir vestits de nines o pintar-se les ungles, o portar samarretes de la Hello Kitty.

Perquè si no, seguim alimentant la idea de que allò que s’identifica amb masculí és bo, d’èxit, o neutre, adequat per tothom, i en canvi, allò femení és només per a nenes que, d’alguna manera, s’hi conformen.

El misteri dels papers de colors

Escena 1. Autobús.

NIL: Tinc uns papers a la motxilla.
MARE: Doncs treu-los, que mirarem què diuen.
NIL: No. A casa els mirarem.
MARE: D'acord, però què diuen? No t'ho ha dit la mestra?
NIL: No diuen res. Són de colors.
MARE: Ah, són per fer bonic?
NIL: A casa t'ho explicaré.

Escena 2. Autobús. Unes parades més enllà.

NIL: M'has de donar una roba de l'hivern. Com un gorro o una bufanda o uns guants.
MARE: Per portar a l'escola? De la teva mida?
NIL: És per fer amb els papers. A casa t'ho explicaré.

Escena 3. Autobús. Encara unes parades més enllà.

MARE: I què has fet avui a l'escola? Heu dibuixat?
NIL: Hem fet un experiment!
MARE: Òndia! Que guai! I quin experiment era?
NIL: Mare, ara sí que t'ho explicaré això dels papers. S'ha de fregar un llapis de plàstic amb una roba de l'hivern i llavors per màgia potàgia els papers s'hi enganxen!
MARE: Ostres, Nil, quin experiment més xulo! S'enganxen per una cosa que es diu electricitat estàtica.
NIL: Sí: per màgia potàgia. 

Passió per la música

- Puc ser kukelelista?
- Com dius?
- Mare, kukelelista és el que toca el kukelele.

L'altra altra carta

Acabo de veure el lacrimògen vídeo de la campanya d'Ikea sobre el Nadal. Així resumint, han agafat famílies "reals" i han demanat als nens que escriguin la carta als Reis. Un patinet, aquesta joguina, la Wii, el joc d'aquí i d'allà, vaja, el mateix que els teus fills. A continuació els han donat un altre paper als nens i els han dit que escriguin una carta als pares. Els nens dubten, pensen, i escriuen. Llavors els organitzadors donen les cartes als pares. Els pares les llegeixen davant la càmera. "Que passis més temps amb mi", "Jugar més", "Que sopin amb nosaltres", "Que em llegeixis un conte". Coses així. A mi se'm trenca el cor, en serio. Una mare agafa la carta, abaixa el cap. Agafa aire. "És que no puc". Llavors pregunten als nens que si només poguessin enviar una de les dues cartes, quina seria, i la resposta és unànime, la del pare i la mare. I rebla: quan regalarem als nens el que de veritat volen? Estupendo.

A casa, i vull pensar que també som una família "real", tenim la sort que tots dos treballem en empreses que en algun lloc dels seus documents van escriure un dia la paraula "conciliació". No és que sigui la panacea, però el cert és que hem aconseguit organitzar-nos de manera que recollim els nens a escola i estem amb ells a les tardes. Anem de bòlit. Hi posem, crec, bastant de la nostra part. No fem pràcticament res més que treballar i estar amb els nens, i els dediquem gairebé tot el temps que tenim disponible, perquè volem i perquè els gaudim i per infinitat de raons que donarien per un altre post.

Tot i això, tenint en compte que acaba l'escola a les 16.30 i que se'n van a dormir a les 20.30, això vol dir que passem 4 hores al dia junts. Comparat amb el temps que passen a l'escola, no és ni la meitat. Hi sumaré l'hora de llevar-vestir-esmorzar, 5 hores al dia. Molt bé. Tenint en compte que en aquestes 5 hores hem de vestir-nos, esmorzar, anar fins a l'escola, tornar de l'escola, banyar, fer el sopar, sopar, posar el pijama, rentar les dents, recollir la cuina, anar a comprar, netejar la casa, plegar la roba,... la veritat, no m'estranyaria gens que els meus fills pensin que no juguem prou amb ells. És que tenen raó. És que l'estona que queda per jugar, per llegir un conte, per pintar amb les aqüarel·les és el que és.

Aquest matí el Nil m'ha preguntat si avui anava a l'escola. Li he dit que sí, i m'ha contestat "Però mare, jo vull estar amb tu tot el dia". M'enfonso i li dic que d'aquí pocs dies fem vacances i estarem tot el dia junts. I llavors vaig, i veig el vídeo d'Ikea, ok.

Suposo que cada u s'ho sap, i que deu ser cert que hi ha pares que procuren comprar videojocs i ipads als seus fills per no haver-los de fer cas. No dic que no. Hi deu haver nens aparcats en extraescolars perquè els pares i mares volen fer una canya en sortir de la feina, potser sí. Però per la majoria de famílies, aventuro, treballar i conciliar és simplement un exercici de supervivència. Els nens demanen estar més temps amb els pares, tant si són nens aparcats com si són nens de pares que esgarrapen engrunes de temps d'on sigui per dedicar-lo als fills.

Per això diria que la carta important és una altra. L'altra altra carta que crec que caldria escriure és als caps dels pares i mares dels nens. A les empreses, als mercats, als polítics. A la societat. Eh! Que els nens i nenes volen, necessiten, reclamen estar més temps amb els seus pares. Eh! Que algú els ha de criar!

Podem seguir culpabilitzant els pares i mares. Però no crec que estiguem camí de cap solució si no hi ha ajudes de veritat, que permetin que les famílies s'organitzin d'una altra manera, que es posi en valor la tasca social que representa cuidar la canalla (i posar en valor vol dir pagar, no res més) i que els pares i les mares puguin reduir les seves jornades de treball mentre cuiden fills petits (i que això sigui assumible per al pressupost familiar).

El nom a la paret

Anem a berenar, a un bar, mare. Molt bé, a quin? Quan arribem al carrer jo ho triaré. D'acord, però per què no anem... Quan arribem al carrer jo ho triaré, mare! Entesos...

(caminem sense rumb...)

Nil, on anem?

(seguim caminant sense rumb...)

Nil, per què no anem a aquell bar que té tota una paret que és una pissarra? Bona idea, has tingut, mare! Anem!

Rotllana

I van fer una rotllana per escoltar el conte que flotava per l'aire i que en breus instants prendria forma. La grua va prendre la paraula per començar la història. Resulta que una vegada hi havia una grua que li agradava molt portar els cotxes espatllats al mecànic. Sempre que un cotxe s'espatllava, la grua hi acudia ràpidament i el duia al mecànic. Però un bon dia, ai, las, es va espatllar la grua.
- Què tenia espatllat?
- Un llum i una roda.
La grua s'exclamava: "Estic espatllada! No puc anar al mecànic si no em ve a buscar algú!". Els seus amics els cotxes van intentar portar-la, però no tenien cap ganxo i no la podien arrossegar. Així que de sobte el petit camió d'escombraries a corda va tenir una bona idea: anem a avisar l'elefant que és tan fort.
- I la girafa el va ajudar.
- I la girafa el va ajudar.
De manera que els cotxes van anar a veure l'elefant.
- I la girafa.
- I la girafa.
I li van dir: "Elefant, la grua s'ha espatllat i com que no tenim cap ganxo no la podem portar al mecànic", i l'elefant, que era tan fort, amb l'ajuda de la girafa, va portar la grua al mecànic.
- Jo sóc el mecànic.
- Molt bé, Nil.
Doncs van portar la grua al mecànic, i el mecànic la va arreglar. La petita mà del nen va agafar la grua, i el mecànic li va fer un petó a la roda.
- I els llums.
I un petó als llums, i li va dir "Ja estàs arreglada". I la grua, l'elefant, la girafa i el mecànic van tornar a la rotllana per parar atenció a la propera història que s'expliqués. 

El meu germà és un gegant

I així com qui no vol la cosa, has fet sis mesos, i has après a posar-te de quatre grapes, i et falta un trist per sortir corrent darrere el teu germà. 

Castellà is easy

A la piscina, el Nil i un amiguet castellanoparlant, s'esquitxen l'un a l'altre.

- Oh! M'he mollado los ullos!!

Descapotable

- Mira, Nil, aquest cotxe no té sostre.
- Uala, no té sostre.
- I quan plou, es mulla. (ric per sota el nas)
- No. Té un botó i surt el sostre.
- (em recomposo) Sí, és veritat, la mare et feia una broma. Qui t'ho ha explicat, el pare?
- No, la Peppa Pig.

Comptar setmanes (II)

Però ara les comptem endavant, anem per 2. Benvingut Lluc.

Lluc

Comptar setmanes.

Comptar-les endarrere.

Anem per set.

T'estimem.

Així de bé ens ho hem passat al Delta de l'Ebre

Sant Llorenç del Munt

Aprofitant les vacances de Nadal vam escapar-nos a Sant Llorenç del Munt un matí. En sortir del cotxe al Coll d'Estenalles... un fred que pela! Però som molt valents. Ben tapats i abrigats vam pujar fins al Montcau, envoltats de boira i amb molt de vent, i al cim no vam tenir nassos ni de parar a fer una foto del cim tots tres.

Tot baixant, el temps va millorar i ens vam animar a fer un trosset del camí que va fins a la Mola. Ens vam aturar a menjar uns entrepans, i el Nil va córrer una estona ensopegant amb casi totes les pedres que va poder. Quan vam arribar al desviament cap als Òbits, vam deixar el camí per visitar les baumes, i llavors ja vam fer el camí de tornada fins al cotxe, amb el Nil ben adormit a l'esquena.

El Nil és el millor dormidor de muntanyes que conec!!!

Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.

Matagalls, 1697m

Diumenge passat vam fer el primer cim del Nil. Ell va dormir bona part de la pujada i també bona part de la baixada, però amb tot, el primer cim. També era el meu primer cim com a mare, i la primera vegada que fèiem una excursió llarga amb el Nil a l'esquena. I, la veritat, va anar molt i molt bé!

A més a més, l'Avi va fer el primer cim com a avi, i tot baixant, recordava que va ser el seu primer cim com a qualsevol cosa, perquè tenia 14 anys la primera vegada que va anar a la muntanya: van pujar el Tagamanent, van fer el Pla de la Calma, el Matagalls... però anaven de cutres, cutres, eh... portaven una tenda sense doble sostre, i cada nit en plantar-la feien un regueró al voltant per si plovia (que ara està prohibit), i per cuinar, el foc a terra, que no tenien ni fogonet (que ara també està prohibit, però eren altres temps). Llavors li vam fer veure que això era una batalleta, i l'Avi va haver de reconèixer que era cert. 

Un dia important

Ahir va ser un dia molt important. Vam marcar la roba, els estris de neteja, les bosses i motxilles, i t'hem deixat a l'escola bressol. El primer dia només unes poques hores, el segon dia, avui, una miqueta més. Hem matinat prou per tenir temps de tot, però hem fet les feines del matí mirant el rellotge. T'hem despertat perquè calia anar a l'escola. Et fas gran, i a mi em sembla que ens en fem tots tres. Durant gairebé sis mesos ens hem separat el mínim imprescindible. Ara comencem la vida de família, la que ens havíem imaginat abans que nasquessis: ens cal una rutina per als matins, després ens separem, cada u a les seves coses, i ens retrobem al cap d'unes hores, i ens expliquem com ens ha anat, ens esforcem per gaudir del temps junts, ens preparem per al dia següent.