Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.