Hem visitat una cova

Una bona part de les roques de Catalunya són calcàries, que més o menys vol dir que entre altres coses contenen calcita (cacotres, diria el Bandrés). Pouant en la memòria, em sona alguna cosa com que reacciona amb els àcids, i dóna lloc a bicarbonat càlcic, que és soluble en aigua. Això vol dir que si l’aigua de la pluja ha dissolt prou CO2 de l’atmosfera (se’n diu pluja àcida, perquè conté àcid carbònic), és capaç de dissoldre les roques que tenen calcita.

Això és el que fa que s’hagin format un gran nombre de coves subterrànies.

A les gotes que contenen bicarbonat càlcic dissolt, quan entren en contacte amb l’aire (que conté una quantitat elevada d’oxigen), hi té lloc la mateixa reacció, però a la inversa, s’allibera CO2, i el bicarbonat càlcic es torna carbonat (cacotres), que no és soluble (o no tant), i per això precipita.

Això és el que fa que s’hagin format estalactites, estalagmites i altres formacions curioses a dintre d’aquestes coves. Cascades, cortines, coliflors, columnes... Petites gotes que arrosseguen el carbonat càlcic en quantitats minúscules, i que gota a gota van acumulant, durant milers i milers d'anys, per donar lloc a aquestes meravelles.

(Aquesta imatge és robada, eh...)

A Montserrat, pel que sembla, hi ha moltes d’aquestes coves, però n’hi ha una que és bastant llarga (550m), i que està tota arreglada per a ser visitada: la Cova del Salnitre de Collbató, que tots hi hem anat amb l’escola, clar. Se’n diu del Salnitre perquè en un cert moment, en algunes cambres se n’havia trobat, de salnitre. El salnitre és un mineral format per compostos nitrogenats que té diversos usos com a fertilitzant i per fabricar explosius (!). Diu la guia que el salnitre d’aquesta cova era originat per reaccions degudes als excrements i orina dels ratpenats que vivien a la cova, clar que segons la guia les cascades de la roca es van formar quan es van petrificar els corrents d’aigua, de manera que no sé. En tot cas, pel que sembla, ara ja no en queda, i per tant, el nom és del tot històric.

En tot cas, et cobren set euros i mig per visitar la cova: et passen un audiovisual super entranyable que parla de Collbató i els seus visitants il·lustres des del 1800, et passegen pel mig quilòmetre de cova (i tornada), amb un guia o una guia, i patada i al carrer. Tot i que curta i no massa cuidada en els detalls, la visita és xula, i té algunes curiositats. Per exemple, la malaltia verda, que consisteix en el fet que a tot arreu on la roca està il·luminada hi han començat a créixer algues, fongs, verdet i molsa. Sembla ser que ara es plantegen sistemes alternatius d’il·luminació, com leds o sensors de moviment per minimitzar el temps d’il·luminació. El pitjor de la visita: que la part geològica de la visita és totalment absent, i quan apareix, totalment equivocada, no sé si per desconeixement de la guia o perquè està acostumada a simplificar, simplificar, simplificar, segons aquell criteri de que la ciència no és cultura, i que precisar dates històriques, com que la primera entrada datada a la cova és la d’un monjo que hi va entrar al 1511, dóna categoria, però explicar la reacció de la calcita és “massa tècnic”. Una llàstima, perquè la zona és molt interessant per veure i tocar moltes de les coses dels llibres de ciències naturals del cole.

En sortir de la cova, hem anat fins a Can Massana, i des d’allà una petita passejada per la regió d’Agulles... quant de temps! Montserrat mai et decep.