Seu i plora

El dia que vaig arribar a Ziguinchor era el vuitè dia a Senegal. La sensació de viure una aventura s’havia acabat, i sobretot tenia calor i son. El set-places es va aturar i tot de joves s’hi van acostar de seguida, Vous allez où?, mentre començaven a baixar paquets de la baca del cotxe, oferien aigua freda o fruites, i cridaven en diverses llengües. Els altres viatgers del set-places més o menys es van anar col•locant en altres transports, en taxis, o van marxar a peu. J’attend un ami, qui vient me chercher, i em vaig apartar del garbuix de sorolls i de mans, carregant la meva motxilla.

Deixo la motxilla al terra brut, i m’hi assec, sota el sol que cau vertical. Esperava que el Théo seria aquí, no sé per què. Com que no hi ha horaris, realment era absurd pensar que ell es passaria tot el dia a l’estació, esperant que arribi un taxi del que en baixés jo. Però miro al meu voltant buscant-lo, i em vaig enfonsant. M’arriba la típica pudor d’escombraries acumulades, la humitat i la calor m’ofeguen, la confusió de l’estació m’atabala, estic tan sola.

Tens diners i la pell blanca, i vas de Kolda a Ziguinchor en un set-places i et sembla que és l’aventura de la teva vida. En sortir de Kolda, amb el mapa a la mà, intentant saber per on ens duia la ruta, somreia contenta, emocionada. Retrobaria el Théo, veuria casa seva, i les incomoditats del viatge són divertides anècdotes que explicaràs al blog, o tot dinant amb la família. Quan tornis a casa.

I no sé per què, a Ziguinchor, sola, asseguda sobre la meva motxilla, mirant al meu voltant buscant una cara coneguda, em vaig imaginar per primera i única vegada quedar-me. Vull dir, imaginar que no te’n vas. Que casa, és allà. Imagina’t arribar sense bitllet de tornada. I, de sobte, em vaig posar a plorar.

Només una mica, per descansar de la tensió, les males olors, la calor, la soledat. Més endavant el Théo em va explicar que Ziguinchor és una reinterpretació fonètica del portuguès i vol dir: seu i plora.

I de sobte, et sents una mica ridícula, sentint pena per no saps ben bé què.

Agafo el telèfon, i truco, com per tornar una mica. ...deixa el missatge després del senyal. Tuuuut. Deus estar molt enfeinat. Només trucava per... I de sobte, el sol llueix més i escalfa menys, els sorolls sonen més nítids, i entre tots ells sona el meu mòbil: és el Théo! Somric, m’apunto mentalment el nom del restaurant al que he d’anar, agafo un taxi, m’assec en una taula i demano una cervesa.

Em porten una cervesa de litre i un got enorme, amb un posavasos al damunt. La cervesa, bière Gazele, me l’han deixat amb la xapa posada a sobre, la retiro, i em serveixo la cervesa al got. Fresca, suavísima, ni sembla cervesa, però em sembla glòria. Me’n bec casi la meitat sense respirar.

M’alço, perquè a la taula del costat hi ha dos turistes catalans, i hi converso una mica.

I quan torno a la meva taula, el got és ple de mosques ofegades en cervesa, i l’ampolla també. De sobte entenc per què m’hi havien deixat la xapa, i per què el posavasos era sobre i no sota del got. Abandono la idea d’acabar-me la meva primera cervesa a Senegal, mentre el Théo entra per la porta, amb el seu somriure enorme, i comença una altra manera de veure Senegal.

Divendres que ve sortirem de Dakar camí de Ziguinchor, altre cop, per tornar a Oussouye el dissabte. Sento nervis a la panxa, i fa dies que revisc per dins moltes de les emocions. Tinc moltes ganes de reveure els llocs, els amics, els carrers, les olors, sobretot les sensacions. I en el fons, un cuquet, una mica de por que els records m’ennuvolin massa la vista.