Sant Jordi 2025

Una història d'amor

Va començar a l'ombra de plàtans i til•lers 

ciutadans, i al vell  claustre que enjoiaven  cireres 

un cop l'any, i ginesta. 

                                     Durava encara quan, 

campaneta de plata, la veu clara dels néts 

ens abocava a doll l'aigua de la infantesa 

als càntirs del record, i la tendresa nova 

amb frescor de rosada pellava les ferides 

del temps. 

                Encara dura, com una melodia 

trobada en vells papers, i no sencera, 

adaptada amb esforç, perquè no es perdi 

     Per a veu i record.  

MARIA ÀNGELS ANGLADA

1990

 

Sant Jordi 2022

- Quin és l'únic fet cert, predictible, inevitable, l'única cosa que pot dir que sigui certa sobre el seu futur, i el meu?
- Que morirem.
- Sí. En realitat només hi ha una pregunta que pugui ser contestada, Genry, i la resposta ja la sabem... L'única cosa que fa que la vida sigui possible és la incertesa permanent i intolerable: no saber què vindrà.
Ursula K. LeGuin. La mà esquerra de la foscor. 1969

Així de bé ens ho hem passat al Delta de l'Ebre

Passa molt de pressa

Passa molt de pressa deu ser una de les frases que una mare sent més vegades durant els primers mesos del seu fill. I no aconsegueixo fer-me a la idea de com de cruament certa és. M'omple d'alegria cada petit avenç que fa el Nil: per primera vegada es troba les mans i les mira, o per primera vegada es fica les mans a la boca i se les mossega, o es dóna la volta mentre està estirat panxa enlaire, o el poso davant el mirall i intenta jugar amb aquell nen. I va tan de pressa, que ja gairebé té cinc mesos i amb prou feines tinc temps d'alegrar-me de cada dia.

Ahir va ser cap d'any. Mentre el Fer pelava el raïm, jo vaig asseure el Nil a la seva cadireta i li vaig cantar cançons dolces perquè estigués tranquil i poguéssim fer les tradicionals campanades. Quan faltava un minut per les 12, amb tot ja preparat, ens vam asseure davant el Nil amb la tele posada, i fèiem broma: jo feia veure que em menjava alguns grans de raïm per no tenir tanta feina durant les campanades, i el Fer feia veure que em renyava per fer-ho. I el joc va anar endavant fins dos segons abans de començar les campanades... quan en una de les vegades que el Fer feia veure que em renyava, va alçar la veu, el Nil es va espantar moltíssim i es va posar a plorar, i nosaltres vam llençar els bols de raïm per córrer a abraçar-lo i calmar-lo, intentant no riure fort per no espantar-lo més. I així va entrar la meva família al 2012: plorant i rient, abraçats tots tres, menjant el raïm a deshora, perquè el temps passa molt de pressa, i nosaltres anem al nostre ritme i hem canviat algunes prioritats.

I l'endemà ja era 2012. Ens vam llevar i vam anar a la platja de la Barceloneta, perquè el Nil veiés el mar.

Estel

Doncs aquest va ser un dels meus regals de Reis. Ni un, ni dos, ni tres, sinó quatre fils per comandar un estel que és més gran que jo. És un estel no gaire difícil de fer anar, tot i que vol la seva pràctica... però amb una mica de paciència el fem volar, girar, aterrar sobre les cues, tornar a sortir cap amunt... L'hem estrenat a la platja de Castelldefels, i de fet hem estat gairebé més estona aprenent com es muntava, anivellant els fils perquè han de tenir exactament la mateixa llargada, i després... a volar!

Hem aprofitat per fer anar una mica la càmera nova, el Fer ha fet aquesta i algunes altres fotos. El dia no acompanyava del tot, però feia just la mica de ventet per fer que manejar l'estel fos fàcil i poguéssim anar aprenent poc a poc. És molt divertit!

Final de les vacances

Avui, per exemple, que ha fet un dia gris i xafogós, que no hem aconseguit tenir resposta sobre les nostres maletes perdudes, que no acabo de trobar el meu lloc, que s'han esguerrat els plans de la tarda, que acumulo cansament de nits mal dormides, avui, per exemple, trobo que val la pena esforçar-me per posar als dies de cada dia una mica de l'esperit que he robat al Senegal.

Bon viatge, amic!

En el meu somni, aquest amic que fa anys que viu fora, marxava. Jo plorava en acomiadar-lo. En despertar, em pregunto com se'n va algú que ja se'n va anar. Suposo que així: acomiadant-se en somnis.

Ladies and gentlemen... the Band!

El darrer concert havia estat al setembre del 2007. Després de més d'un any, dissabte passat vam tornar a fer un concert. Babilònia pot ser moltes coses. Jo ja vaig dir que per mi era l'oportunitat de fer-ho. I ho continua sent. 

Era el primer concert després de molt de temps i també després de bastants canvis en el grup. Crec que vam donar la talla. És a dir: la nostra talla. El que som. I jo, sobretot, em vaig divertir. 

Aquí es pot veure clarament com el Gascon i jo ens ho vam passar teta cantant (i que el Pau s'ho va passar xepi xepi): 

I l'endemà, a la platja de Sitges, vam fer les fotos per a la capçalera de la nova estètica del blog. Que la idea era passar un dia tranquil a la platja, però resulta que no havíem calculat que era Carnaval i que Sitges seria un formiguer de personatges estrafolaris, per exemple, un banysita disfressat de motorista disfressat de futbolista:

Gràcies, Fer.