dilluns, 17 de novembre del 2008

El fum d'una olla d'arròs


A la llibreta que em servia de diari quan vaig ser al Senegal hi vaig anotar moltes coses, sobretot del meu dia a dia. Recordo que un dia vaig anotar que estava escrivint massa, coses massa petites, inútils, fútils, que després ni jo voldria llegir, però que volia conservar la sensació de voler absorbir i recordar cada petit detall. En part, perquè havia promès a algú portar-los, tots aquests detalls. En part perquè no donava l'abast de recollir tot el que hauria volgut, i sentia com les sensacions em fugien per entre els dits com si fossin el fum d'una olla d'arròs.

Uns mesos després de la tornada, reviso aquelles notes. M’alegro dels detalls que hi són, i també dels que no hi són. Hi ha detalls, la majoria dels que us porto aquí, que de fet no vaig escriure. Però és que no calia. Quedaven escrits en mi. 

El mateix dia que vaig afinar la guitarra de l’Idy, en Patrick ens va portar fins als arrossars. 


En Patrick deu tenir 15 anys, però ell diu que en té 18. Té un somriure netíssim i una mirada intel·ligent. Duu unes sandàlies blanques de plàstic, uns pantalons curts d’esport i una samarreta sense mànigues. El veureu a la fotografia que il·lustra el conte anterior, i en la d'aquest. No sé d’on ha tret la pilota de futbol, i demana a un amic que ens acompanyi. Em criden, ja hi som tots. De manera que m'acomiado de l'Idy i anem cap als arrossars. 


En Patrick té moltes ganes de conèixer-nos, de parlar amb nosaltres, té una curiositat immensa i fa preguntes. Em penso que és de les poques persones a Senegal que em va fer preguntes. Però també se sent complagut per la nostra, de curiositat. Ens ensenya cada detall, ens comenta cada petita història, ens explica amb paciència infinita. Crancs, peixos, arbres, arròs, cabanes. Tot el que li vulguis preguntar. Agafen els crancs i els col·loquen perquè els puguem fotografiar. Cacen peixets perquè veiem els peixos més petits que veuràs en la teva vida. 


Ens duen fins als manglars, juguen a futbol mentre nosaltres fotografiem el planter d’arròs. Al capdavall, hi hem anat a estudiar. Es banyen al riu mentre nosaltres riem i gaudim del paisatge. Al final, els meus companys més valents també es fiquen al riu. Se’ns fa tard, i hem de tornar, o arribarem tard a l’hora de dinar.

Tot i que anem tard, en Patrick insisteix a fer una mica de tomb, ens vol portar al Baobab Sagrat. El Baobab Sagrat és al mig d’un camí, és gegant. Té una arrel que se’n separa a uns dos metres, deixant una mena de túnel dins l’arbre, pel mig del qual passa el camí. Segurament és un arbre que té més de cinc cents anys. En Patrick m’explica que és un arbre molt vell. Tan vell, tan vell, que quan ell va néixer ja hi era. De fet, és tan vell, que creu que quan va néixer la seva mare, ja hi era. Potser fins i tot, comenta dubtós, quan el seu pare era petit, ja hi era. Però es fa enrere. No, no creu que sigui tan vell. 

Camina silenciós al meu costat. Es nota que li ha costat trobar la manera de fer la pregunta, però al final se’n surt. Em diu, Eva. Quan tu vas venir amb amb l’avió cap al Senegal... els núvols... de prop... com són? I és desconcertant no saber-li explicar. Després de pensar-hi una mica, li dic que com la boira, però o al Senegal no n'hi ha, de boira, o jo no li sé explicar el que és. No serveix com a explicació. Finalment li dic que com les flors de cotó. 



Però no ho són, no són com les flors de cotó. Ara fa mesos d’aquell migdia calorós, i jo lamento no haver sabut explicar al Patrick com són els núvols. M’agradaria haver-li dit que són com el fum d’una olla d’arròs però molt i molt més grossos. 

dissabte, 8 de novembre del 2008

Anbone


Un dia vaig jugar al futbol més estrany que he jugat mai. Era un dia en el meu viatge a Senegal. Em trobava en un moment delicat de l'estada, despistada, desorientada, enfadada i una mica trista. Havia decidit acompanyar unes amigues al poble on elles s'estaven, pensant que la companyia em situaria. Hi arribàvem a mitja tarda. Jo duia una petita motxilla amb les bàmbes, dues samarretes, un llibre i el raspall de dents. Jo, que sempre vaig amb tants persidecas, ho havia deixat gairebé tot. 

De camí calia travessar un camp de futbol. En el camp, les altres vegades que hi vaig passar, només hi havia vist vaques. 

El dia en que jo estava tan enfadada, curiosament, hi havia nois corrent al camp. Una dotzena, potser més. De diverses edats. 

Un d'ells ens convida a jugar, el més gran, l'únic que parla. Li dic, Oui, mon capitain. Les altres declinen, però a mi em cal moviment. Ens veiem per sopar. Sec a terra i em canvio les sandàlies per les bàmbes. Sense mitjons, que no en tenia. Però què més dóna, perquè els nois van descalços o amb sandàlies. O amb sandàlia. I no sempre al peu que toca. 

El capità organitza els nois per a l'escalfament. Els fa córrer al voltant del camp. A mi em posa a fer passis de pilota amb ell. Em pregunta el meu nom. Li dic que no tinc encara un nom diolà. Em diu que potser després me'n donarà un. Es nota que mana. Té un posat que no us creuríeu. 

Ens reparteix en dos equips, i als que no van amb mi els fa treure's la samarreta. Deshabillez vous. Comença el partit. És el futbol més estrany al que he jugat mai, perquè no fem servir les porteries, tot i que n'hi ha. Al cap d'una estona entenc que l'objectiu és tenir la pilota i fer més passades que els de l'altre equip. El capitain va cridant indicacions. Passis llargs! Al primer toc! Poc a poc! Jugueu més ràpid! Jugueu més lent!

És molt estrany jugar a futbol sense una direcció, només a base de córrer darrera la pilota. Em penso que no serveixo de massa al meu equip, però igualment em passen condescendentment la pilota i tot i que el joc és duríssim, a mi ni em toquen. 

No hi ha perdedors ni guanyadors, i quan calculo que tinc el temps just d'anar-me a rentar i arribar a temps per al sopar, m'acomiado. Je vous laisse, mon Capitain. Bien joué, Anbone. M'he guanyat el meu nom diolà, i ell em diu Je m'appelle Idy. Potser el voldré saludar l'endemà, em diu. M'escriu a la llibreta que faig servir de diari la seva adreça: Idy, Photograph. En realitat, la seva adreça és ell mateix, la seva identitat és la seva adreça. Si fos carnisser, el trobaria a la carnisseria. Per a trobar-lo, el més útil és saber que és fotògraf. I, potser, que té el somni de tenir un equip de futbol. Així que serà al camp o a l'estudi. Però això no m'ho escriu. Els somnis, més val no escriure'ls.

L'endemà el vaig buscar, però la pluja fa que tot es confongui, especialment de nit, de manera que no vaig trobar-lo. Vaig marxar del poble. 

Tot i que pensava que no hi tornaria, les coses a Senegal sempre son només plans a mig fer, de manera que unes setmanes més tard vaig tornar, i el vaig trobar a la porta de l'estudi. Li vaig afinar la guitarra, que estava desafinadíssima, i vam cantar un parell o tres de cançons. Després vaig marxar i no n'he sabut res més. Tenia una veu greu, rasposa, i cantava amb sentiment aquella música tan africana, que sempre estàs a punt d'enganxar com va el ritme però que cal sentir-la com si sempre estiguéssis a punt de perdre'l. Em deia que la meva veu era molt més dolça. Però les seves cançons ho eren molt més.