dissabte, 8 de novembre de 2008

Anbone


Un dia vaig jugar al futbol més estrany que he jugat mai. Era un dia en el meu viatge a Senegal. Em trobava en un moment delicat de l'estada, despistada, desorientada, enfadada i una mica trista. Havia decidit acompanyar unes amigues al poble on elles s'estaven, pensant que la companyia em situaria. Hi arribàvem a mitja tarda. Jo duia una petita motxilla amb les bàmbes, dues samarretes, un llibre i el raspall de dents. Jo, que sempre vaig amb tants persidecas, ho havia deixat gairebé tot. 

De camí calia travessar un camp de futbol. En el camp, les altres vegades que hi vaig passar, només hi havia vist vaques. 

El dia en que jo estava tan enfadada, curiosament, hi havia nois corrent al camp. Una dotzena, potser més. De diverses edats. 

Un d'ells ens convida a jugar, el més gran, l'únic que parla. Li dic, Oui, mon capitain. Les altres declinen, però a mi em cal moviment. Ens veiem per sopar. Sec a terra i em canvio les sandàlies per les bàmbes. Sense mitjons, que no en tenia. Però què més dóna, perquè els nois van descalços o amb sandàlies. O amb sandàlia. I no sempre al peu que toca. 

El capità organitza els nois per a l'escalfament. Els fa córrer al voltant del camp. A mi em posa a fer passis de pilota amb ell. Em pregunta el meu nom. Li dic que no tinc encara un nom diolà. Em diu que potser després me'n donarà un. Es nota que mana. Té un posat que no us creuríeu. 

Ens reparteix en dos equips, i als que no van amb mi els fa treure's la samarreta. Deshabillez vous. Comença el partit. És el futbol més estrany al que he jugat mai, perquè no fem servir les porteries, tot i que n'hi ha. Al cap d'una estona entenc que l'objectiu és tenir la pilota i fer més passades que els de l'altre equip. El capitain va cridant indicacions. Passis llargs! Al primer toc! Poc a poc! Jugueu més ràpid! Jugueu més lent!

És molt estrany jugar a futbol sense una direcció, només a base de córrer darrera la pilota. Em penso que no serveixo de massa al meu equip, però igualment em passen condescendentment la pilota i tot i que el joc és duríssim, a mi ni em toquen. 

No hi ha perdedors ni guanyadors, i quan calculo que tinc el temps just d'anar-me a rentar i arribar a temps per al sopar, m'acomiado. Je vous laisse, mon Capitain. Bien joué, Anbone. M'he guanyat el meu nom diolà, i ell em diu Je m'appelle Idy. Potser el voldré saludar l'endemà, em diu. M'escriu a la llibreta que faig servir de diari la seva adreça: Idy, Photograph. En realitat, la seva adreça és ell mateix, la seva identitat és la seva adreça. Si fos carnisser, el trobaria a la carnisseria. Per a trobar-lo, el més útil és saber que és fotògraf. I, potser, que té el somni de tenir un equip de futbol. Així que serà al camp o a l'estudi. Però això no m'ho escriu. Els somnis, més val no escriure'ls.

L'endemà el vaig buscar, però la pluja fa que tot es confongui, especialment de nit, de manera que no vaig trobar-lo. Vaig marxar del poble. 

Tot i que pensava que no hi tornaria, les coses a Senegal sempre son només plans a mig fer, de manera que unes setmanes més tard vaig tornar, i el vaig trobar a la porta de l'estudi. Li vaig afinar la guitarra, que estava desafinadíssima, i vam cantar un parell o tres de cançons. Després vaig marxar i no n'he sabut res més. Tenia una veu greu, rasposa, i cantava amb sentiment aquella música tan africana, que sempre estàs a punt d'enganxar com va el ritme però que cal sentir-la com si sempre estiguéssis a punt de perdre'l. Em deia que la meva veu era molt més dolça. Però les seves cançons ho eren molt més. 

10 comentaris:

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

Nuevo nombre y nueva identidad. O mejor. Un nombre más, una identidad más.

Encantado, Anbone.

e. ha dit...

Molt bé polsegosa, acumules sobrenoms.

I Anbone d'on ve?

Per cert: que bé jugar a futbol quan no ho tens planificat, oi?

brufus ha dit...

Ostres m'ha agradat molt aquest petit relat!!! Podria ser fins i tot un dels teu contes per la radio!!

marius ha dit...

sembla que és una constant a l'Àfrica, algú que mana sobre el grup (tribal, de futbol...). Deu ser que d'aquesta manera les coses funcionen... qui sap.

Ben jugat Anbone!

Lena ha dit...

Encertada etiqueta: conte. I és que, com molts cops t'he dit, llegir-te és capbussar-se en un conte. Tens la capacitat d'enlluernar-nos amb les teves paraules, que transmeten com ets i com percebs la realitat que vius. Sempre receptiva a viure i a disfrutar de tot el que passa al teu costat. Després ho interioritces i ens ho expliques, donant-li aquesta etiqueta tan encertada.

cobaltina ha dit...

Els grans plaers solen ser irrepetibles i estimulants. Ben segur que hauria estat un gran plaer poder escoltar, allà i aquell dia, el duet Idy/Anbone.

Liliana ha dit...

¡Cuánto me ha gustado tu relato, Eva! Me ha gustado la sabiduría de las cosas simples que narras, por ejemplo que el juego sea sólo juego y no la búsqueda de ganar o el sabor de perder. Que la gente se conozca por su profesión, ¿acaso no somos lo que hacemos?
No he ido nunca a África, y es posible que nunca vaya. Pero hay una sintonía que siento, entre tus imágenes y tu relato, y algo mío, muy interno, que no alcanzo a definir.
Tu redacción (o lo que alcanzo a traducir de ella) es austera, sensible, casi como me gustan a mí las películas.

pablo ha dit...

collons...brutal el conte que t'has tret avui de la màniga! resto a l'expectativa a veure si en cauen més...

un petó!

eva ha dit...

Situacionista, encantado, ya lo sé.

e., Anbone no ve d'enlloc. És un nom diola, com podria ser Joana o Eugènia. I sí, el futbol improvisat, hmm! quin plaer.

brufus, m'alegro que t'agradi, sí, el podem aprofitar.

Marius, l'autoritat a l'Àfrica és una cosa curiosa. I l'autoritat de l'edat encara més. En parlarem!

lena, contes, contes!! en tinc més. Estic buscant la manera i el temps.

cobaltina, deviem fer una fila... però sí, un gran plaer.

lili, ¿sabes que mi libreta tiene una página que se titula "Lista de cuentos para Lili"? Espero saber hacértelos llegar.

Pablo, merci... sí, en cauran, en cauran. El proper ja està casi enllestit.

Liliana ha dit...

Hasta ahora llegan, Eva... Veré de traducirme el nuevo cuento. No hay nada más bonito que los cuentos de viajeros. Esa mirada ajena que va incorporándose a un lugar, esa manera de descubrir lo que para otros es cotidiano... ¡me encanta!