dijous, 4 de setembre del 2008

En exclusiva mundial...

...les 119 fotografies de l'estada al Senegal seleccionades amb molta dificultat d'entre les més de 1600.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Per fi plou

Avui he fet una mica de selecció de fotografies. De les 1600 que en vaig tirar, unes 750 formen part de la primera selecció, i són 200 les de la selecció final. I ara en volia triar una per a aquest apunt i l'he escollit una mica a l'atzar.

Tinc ganes de passar a net les meves notes i començar a penjar els contes i les històries viscudes. Però encara no ho he fet. De moment estic mirant de recuperar el ritme de treball, cosa gens fàcil. I més perquè hi ha dates límit molt properes que m'apreten.

Avui explicava a algú que els primers dies al Senegal havien estat una mica difícils. Allò dels prejudicis i les pors de que parlava abans de marxar van ser complicats de superar. Els primers dies tenia tanta tensió i estava tan despistada que tot em semblava molt complicat. El primer dia que vaig escriure al blog vaig dir que Vélingara era aire quiet i molta pobresa. La calor i la xafogor eren terribles. També moltes de les coses que em passaven al voltant.

L'Andrés i l'Oriol estaven amb febre i infecció intestinal, la realitat era tan dura, només veia les cares tristes. Però aquell mateix vespre vaig escriure al meu diari que m'havia oblidat d'explicar que Vélingara també és un cel fosc preciós sembrat de llamps sobre la sabana a la llum de la lluna. I també és nens que juguen i música tot el dia i rialles i un camp de futbol i un munt de gent de tota mena, alguns alegres, altres més tristos, altres curiosos i altres molt amables, altres mala gent i altres adorables.

Aquell vespre vam fer una cervesa en la terrassa d'un hotel de cabanes als afores de Vélingara mentre es covava la tempesta. Es va girar vent i els llamps il·luminaven els baobabs, que són l'única cosa que veus a l'horitzó de la sabana, tan plana, infinta.

Els dies abans els pagesos estaven molt inquiets per la manca de pluja.

L'anotació del dia 19 de juliol al meu diari acaba així: "És la una. Per fi plou." Aquella nit es van resoldre moltes coses.

dilluns, 1 de setembre del 2008

A casa

Ahir vaig arribar després de més de 15 hores de viatge. La majoria van ser d'espera a l'aeroport de Casablanca. Vaig arribar rebentada i amb moltes ganes de veure tothom.

Estic repassant fotos i fent una mica de tria, netejant el pen drive de virus, rentant roba, responent correus, tornant a la meva vida. Quina feinada.

Ah, ja torno a tenir mòbil, he aconseguit un duplicat de la puça. Sí! A la noia de la botiga li he dit: he perdut la puça. Ai, la targeta. I mira que de camí anava pensant, targeta, targeta, targeta, targeta.