dilluns, 27 d’octubre del 2008

Gravat en pedra


Al desert del Wadi Rum, a Jordània, que és el lloc del que ve la pols de les sabates que va donar nom al blog, hi vam veure uns gravats que ens van dir que tenien més de 3000 anys.

Estaven en una llosa de pedra inclinada, ens vam enfilar una mica a la roca i els vam veure de ben a la vora. Aquesta llosa té el que el Màrius va anomenar "la pàtina del desert" -era això, oi?-, i que potser tindrà l'amabilitat d'explicar en un comentari ben bé què és. I algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), es va dedicar a gravar això que veus.

Què et sembla? Què deuria pensar? D'entrada, l'expressivitat d'una traça tan senzilla em corprèn. Amb una pedra -m'imagino, o un estri similar-, i a la primera -perquè no hi ha goma d'esborrar per a aquests gravats, clar...- algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), que va viure i va morir fa tant de temps, m'explica una història sencera amb formes tan senzilles.

Se li escapava el dromedari? Estava aprenent a conduir? Per què alçava les mans i les movia? (Perquè ho veus, oi, que les movia?) Jo crec que fins i tot li veig els ulls esbatanats, la boca entreoberta, les celles arquejades i el cos una mica tirat endarrera. La cara de velocitat. Algú dels meus acompanyants, no recordo qui, té una foto meva al costat d'aquest gravat en el moment que jo imaginava això i alçava les mans fent aquesta cara que m'imagino. Ja sabeu que sóc teatrera.

En aquesta història gravada, crec que fins i tot hi veig els seus amics al voltant, rient i corrent. Mirant de deixar que sigui ell sol qui pugui agafar les regnes de la situació, però ben a la vora. Per si de cas. Per si necessita que l'ajudin a frenar la montura. Per si cau, mirar d'atrapar-lo al vol i que no prengui mal.

Crec que fins i tot el veig mig caient i aixecar-se, rient, amb tots els amics al voltant ajudant-lo a espolsar-se la pols dels vestits, comentant la jugada amb rialles i cops a l'espatlla, amb un gran esvalot. I el dromedari al costat, aturat, condescendent. Celebrant per dintre, amb aquell mig somriure de dromedari, que el protagonista d'aquesta història hagi après a caure i aixecar-se un cop més.

Estic mirant de decidir si crec que la persona que ho va gravar, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), va ser el propi protagonista de la història o va ser un dels amics. Però això té poca importància. Qui va tenir la traça de gravar-ho és només una casualitat. L'important és que li van espolsar els vestits i el van ajudar a riure de la caiguda. I això sí que és traça.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Tinc pols a les sabates

Avui m'he posat unes sabates que el darrer que van trepitjar era Jordània. Estaven plenes de pols. I mentre m'asseia al jardí a espolsar-les i posar-me-les pensava en com el camí ens deixa petja, igual que nosaltres en deixem en el camí. 

I així he pensat en un títol per aquest blog que encara no sé què és. Així asseguda a terra al pati de casa, amb els gossos llepant-me una orella i bordant al meu voltant. Quina manera de néixer més prosaica per a un blog, però què vols.

El subtítol del blog és una broma personal que m'obligui a trobar un subtítol enginyós abans que al juliol l'hagi de canviar per M'allunyo dels trenta amb cara de circumstàncies. És aquesta responsabilitat de tenir un blog que depèn només de mi (i mira que en tinc, però tots compartits, noi).

El que vull dir és que ja tenim una edat i el camí pren cada vegada més importància. Cada vegada penso que importa menys on i més el com. 

dilluns, 20 d’octubre del 2008

El títol d'aquest blog és provisional. De moment, no tinc ni idea de què posar-hi. Ni al títol, ni al lateral, ni al contingut. Però és important per mi que hi sigui, de moment. Com a tantes altres coses a la meva vida ara mateix. Així que de moment li he posat el meu nom, per anar fent ara una passa, ara l'altra. 

Gràcies per seguir l'enllaç. O per caure per aquí per casualitat.