Les coses que et direm

Et direm que quan eres petit vivíem a Sant Antoni. Que hi teníem llogat un pis lluminós on els teus germans van aprendre a caure i a aixecar-se, a jugar i a parlar. Tu no te'n recordes, perquè eres molt petit. Et direm que per diversos motius vam decidir que era millor canviar de casa, d'entorn, d'espai, que en el fons no és res, és on som, però una mica també el que som.

Et direm que la decisió se'ns va fer feixuga, però que a mida que donàvem forma al projecte ens en vam enamorar.

Et direm que (i ho direm a cor tota la família, de tan repetit, de tan conegut) tu no te'n recordes, perquè eres molt petit!, però vam acomiadar-nos de la xarxa i dels amics, del barri, dels carrers, dels parcs, del mercat, de la Isabel del pa i l'Amílcar i el Joan de la fruita, de l'escola bressol on els teus germans s'han fet grans.

Et direm que vam deixar un barri que ja no era ben bé el que havíem conegut. Que algunes botigues tancaven, i hi obrien alguns bars impersonals, desiguals: tots diferents i tots iguals, o botigues que no venien res per a nosaltres. T'explicarem com ens empipàvem cada vegada més amb els grups de turistes amb bicicletes llogades envaint les voreres cada vegada més plenes de taules i cadires de les terrasses, com vèiem augmentar de mes en mes les desfilades de persones despistades, amb maletes de rodes i una adreça escrita en un paper, buscant un pis d'airbnb.

Et direm (quan siguis gran per entendre-ho) que, quan vam marxar, els preus dels lloguers s'estaven duplicant amb la renovació dels contractes, i que si no marxàvem llavors, hauríem d'haver marxat de totes maneres tard o d'hora. Que a Barcelona, molts barris obrien comptadors de famílies expulsades per la cobdícia d'un sistema que engoleix tot el que toca, i ara li toca a la vida dels barris.

T'explicarem que vèiem com cada dia es perdia un tros més de terreny, però que també vèiem com la vida es resistia a ser engolida. Que la indignació ens polititzava i ens donava força. T'explicaré com les converses de parc i sobretaula entre mares de la bressol passaven dels bolquers i les rabietes als lloguers i mobilitzacions, a les cooperatives d'habitatge, a la defensa dels barris i dels veïns. Vam deixar un barri en peu de guerra, disposat a no desaparèixer sense haver-ho intentat.

Sant Jordi 2016

Enyorades àvies, Pia i Joana

Si tu no hi ets, a qui m'adreçaré?

Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?

La teva veu darrera - una antigalla-

s'esbrava per les cambres vanament.

Mort de Carles Riba. Pere Quart

Pluja de juliol

Sota els arbres, amb paraigua i pantalons arremangats, m'encanta que sigui l'estiu, i plogui fluix, i troni fort. 

Sant Jordi

A la meva illa de cases

Hi passo cada dia per davant, quan vaig a buscar el Nil a l'escola bressol. Està a la meva mateixa illa de cases. És l'edifici sindical de Telefonica. Quan passo per davant, afluixo una mica el pas. Com si calgués recórrer aquells vint metres de façana amb cura, amb consciència, procurant ser-hi del tot. No sóc especialment mística (o no ho sóc gens), però sí que crec en ser als llocs amb l'esperit que toca ser-hi. Amb la consciència, amb cos i ànima, si voleu.

Hi ha un comptador. Primer 3, 4, 7... 12, 13... i avui el número serà 19. Avui farà 19 dies que cinc treballadors de Telefonica van començar una vaga de fam per demanar la readmissió del seu company Marcos, que va ser acomiadat, en virtut del que permet la reforma laboral, per baixa mèdica. Per no ser rendible per a l'empresa.

19 dies. No em puc imaginar el que és un dia sense menjar. No em puc imaginar el que són tres dies sense menjar. Aquestes cinc persones estan posant en risc la seva salut, estan donant el seu cos, per una causa justa. Perquè han arribat al final de la reclamació, de la mobilització, de les accions legals contra l'empresa, perquè han arribat al final de la lògica. I quan la injustícia és tan gran, quan han topat amb el cap del carrer, perquè el que s'està confrontant és si donem més valor a les persones o als diners, s'han posat en vaga de fam. Una acció tan valenta em desperta sensacions molt fondes que no sé explicar gaire. Pot ser que tingui a veure amb la condició tan primària que té el simple acte de menjar, i el no-menjar és tan simple, tan radical i essencial, que m'arriba directament a l'ànima.

A vegades penso en entrar. Parlar-los. Dir-los que endavant. Que molts ànims. Que tenen raó. Que són molt valents. Que gràcies per fer seva una lluita que és per tothom. I quan penso això se'm fa un nus a la gola. Sé que no podria dir-los res. Una abraçada, en tot cas, potser. Mai ho faig, simplement passo per allà, penso en ells, empasso saliva, i tiro endavant, una mica trasbalsada.

Quan torno cap a casa, ja a punt d'arribar, i ara acompanyada del meu fill, m'entristeix pensar que hi ha persones, que dirigeixen una empresa, i que prenen decisions, i a les que fa 19 dies que els rellisca tot això. Crec que no pot ser que siguin humans i que no sentin com se'ls remouen coses per dins quan senten que hi ha cinc persones en vaga de fam per reclamar una readmissió. Jo, que sóc una persona bastant normal, visc tot aquest trasbals només de pensar-hi. Reclamo que les persones amb poder haurien de sentir alguna cosa.

Perquè formen part de la societat, viuen entre nosaltres i porten els seus nens a les escoles i compren als supermercats. Perquè respiren el mateix aire i viuen al mateix país i voten a les mateixes eleccions. Potser és només que no viuen a la meva illa de cases.

Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.

Fer volar coloms

L'altre dia, passejant pel Barri Gòtic, vaig trobar aquesta imatge, que em fa pensar en les ganes que tenim que el Nil empaiti coloms. Però cada cosa ha d'anar al seu temps. De moment, tot just aconsegueix posar-se de quatre grapes, però encara no ha après que aquesta és una bona posició per al desplaçament.

I sí, obviament, al cap de dos segons d'haver fet aquesta foto el grup de coloms va alçar el vol fugint en desbandada mentre el nen corria i escampava les molles de pa amb els peus. 

Voluntat de servei

Entre les coses que et passen quan entres als 30 com un elefant en una catxarreria hi ha el fet que et caduca el carnet de conduir, en particular si vas entrar als vint com un elefant en una catxarreria i et volies menjar el món i tenies una moto i et vas treure el carnet de conduir i l’estiu dels 20 vas poder anar en moto a la platja.

Com que ni als 20 ni als 30 he sabut adoptar els sensatíssims hàbits de la meva mare de fer les coses amb temps, el carnet caducava el 7 de juliol, però jo fins el 30 de juny no vaig moure fitxa. És super còmode: tu vas a que et sablegin 70 euros (admeten targetes) per una revisió mèdica consistent en que un argentí et pregunta si fumes o beus i si has tingut malalties o si et trobes malament i que una noia amb pinta de becària et faci jugar al MarioKart, i els pagues les taxes (en metàl·lic), i ells et tramiten tota la paperassa. És a dir: el ciutadà paga una barbaritat per una revisió mèdica i “sense cost afegit”, aquests dispensaris mèdics fan la feina dels funcionaris de trànsit, retallen i endrecen els papers i fotografies, ho ensobren, i tot endreçadet ho duen a la prefactura. Estupendo. I el carnet t’arriba per correu a casa en un termini de 3 mesos, durant els quals pots conduir, amb el certificat que ha segellat el dispensari mèdic conforme et considera hàbil per prorrogar el permís de conduir.

Passa que aquest certificat, com el carnet provisional, no és vàlid per conduir a l’estranger, de manera que si has de sortir del país i vols poder conduir has d’anar a la prefactura de trànsit a que et diguin que el que et cal és que et facin el carnet de conduir internacional. Aquest és un document rocambolesc, que expedeix el Ministeri de l’Interior espanyol i que t’autoritza a conduir per tot el món menys per Espanya. Per a això et cal el paperet que t’ha donat l’argentí del dispensari. De manera, que com que ho tinc previst, de viatjar, m’he acostat a la prefactura. Jo, pensant-me molt llesta perquè havia mirat per internet què has de fer en cas de tenir el carnet provisional i necessitar conduir per l’estranger, havia trobat que cal fer el carnet internacional, i havia trobat que per fer el carnet internacional cal una foto, venia tota orgullosa, amb la foto a la cartera. Quantes converses a la prefactura de trànsit es deuen limitar a: “Necessito el DNI, una foto de carnet...” “Una foto de carnet?” “Sí” “Hi ha un fotomatón a la vora” “No ho sé, pregunti a baix, a veure si li saben dir” “Gràcies”.

A les 8.45, quan obren, la cua dóna la volta a l’edifici, però penso, deu ser només per entrar, i no crec que tothom vagi a fer-se el carnet internacional. Efectivament, només 15 persones davant meu van a fer-se el carnet internacional, de manera que a les 9.10 m’adreço al funcionari de la finestreta 5 i li explico que tinc el provisional, que em cal sortir del país, que em cal conduir... em pren el DNI, consulta coses a l’ordinador i em comunica que la meva petició de renovació encara no està tramitada, i que com que tinc el carnet caducat, no em pot fer l’internacional. Així que he d’anar a la finestreta 61, demanar que busquin el meu expedient i que me’l tramitin ara mateix, i si m’ho fan, he d’anar a informació a demanar el formulari per al carnet internacional, en acabat passar per la caixa, i tornar a la finestreta 5, amb el DNI, el formulari omplert i segellat i una foto de carnet.

A la finestreta 61, un funcionari jove mira a l’infinit. Per a la seva finestreta no s’ha d’agafar número, però tampoc ningú s’hi adreça, dubto, i finalment li dic: tinc el provisional, necessito conduir per l’estranger, però a internacional em diuen que encara no s’ha tramitat, i que si vostè m’ho tramiten me’l podran fer. Ufff... hmmm... a veure... hmm... clar... hmmm... vostè quan va portar la sol·licitud? El 30 de juny, a través d’un centre mèdic, que t’ho tramiten. Clar. És que.. hmm... ufff... a veure... (trec el paper del centre mèdic i li dóno).. hmm... es que... el que cal saber és quan es va tramitar. Li dic, doncs suposo que l’1 o el 2 de juliol, no? Sí, clar, és que de vegades, si en tenen pocs no el porten, vés a saber... hmmm... ufff... hmmm... cal saber el dia que ho van portar.

Per sort, el segell del centre mèdic té el telèfon, de manera que hi truco, explico, m’identifico, i em confirmen una data. 2 de juliol. Quan em torno a girar cap al funcionari, està amb una altra cosa, i una senyora que s’ha posat a la finestreta 60 em diu “L’atenen?” i el noi li explica “Cal buscar un expedient”. La cara de pànic de la senyora dura només una mil·lèssima de segon, es relaxa, pregunta “quin dia ho van portar?” (Esbossa un somriure maliciós?) Contesto, el 2 de juliol. El mig somriure es torna incredulitat. Segur? Dic, sí. Allarga la mà, hi ha un punt d’odi en aquesta mirada? Li faig a mans el paper del centre mèdic, i se’n va a l’altra punta de la sala. Hi ha una talua d’uns 5m per 2m, PLENA, us ho juro, PLENA de caixes d’aquelles de 5 paquets de 500 folis totes plenes a vessar dels sobres d’expedients de renovació. Si no hi havia 30 caixes no n’hi havia ni una. I la única manera de trobar un expedient és per la data d’entrada, tal com arriben, allà van a la cua. Quan per fi ha trobat el meu expedient, en un minut tenia tramitada la renovació.

A partir d’aquí tot ha estat bufar i fer ampolles. Em quedaven per fer tres cues, però la d’internacional me la podia saltar, perquè quan ja has fet una cua una vegada i no resols el tràmit, et segellen el paperet del número i amb això segellat et pots saltar la cua. Per a les altres dues he muntat una estratègia d’agafar número a les dues i anar controlant els marcadors, deixar un número si veia que se’m passaria i agafar-ne un de nou, fins que al final he pogut tenir en possessió aquest paper i pagat els 9,49€ (accepten targetes).

M’he colat a internacional amb el meu paperet del número segellat de les 9 del matí, amb el formulari amb el segell de caixa, la foto de carnet i un somriure, i en dos minuts més, tenia en possessió aquest document que té la pinta d’un passaport dels anys 20, amb portades de cartó gris i pàgines numerades, que m’autoritza a conduir per l’estranger (però no per Espanya) i que diu “Nombre*”, i quan vas a veure què és l’asterisc, aclareix “Los nombres del padre y del marido pueden incluirse en este lugar”.

I és amb la més noble voluntat de servei que consigno totes aquestes peripècies per si algú es pogués trobar en situació similar.

El que ha passat

Doncs el que ha passat és que tinc molta feina. Però mentrestant, mira això.

Patates braves

- Com que no tenen patates braves? Si ho diu a la pissarra!

- És que diu que no tenen oberta la cuina.

- I per què no tenen oberta la cuina? Quin bar tanca la cuina a les vuit del vespre?

- No és per l’hora! És que han de trobar una cuinera nova. L’altra, ha marxat. Ha fugit amb el repartidor de gasosa.

- Au va.

- Que sí. Era una dona grassa, no massa gran, però tampoc es pot dir que fos jove. El repartidor n’estava enamorat. Des de feia molt de temps.

- Era guapa?

- Era reguapa. Una dona grassa, una mica baixeta, i molt guapa. El cambrer també n’estava enamorat.

- Com ho saps?

- Mira’l.

- Fa mala cara.

- Està super trist. I quan m’ha dit “Tenim la cuina tancada”, l’hauries d’haver vist. Semblava que es posaria a plorar en qualsevol moment.

- I com és que ha fugit així, la cuinera?

- Perquè el seu marit i els seus fills són uns cretins. Mira, el marit no li feia ni cas. Ni li regalava mai roses, ni l’aixecava de terra en una abraçada quan arribava a casa ni res. I els seus fills... els típics adolescents idiotes. Que no paren mai a casa, només mama què hi ha per dinar. La feien infeliç.

- Els ha abandonat?

- A prendre pel sac, els ha enviat. Se n’ha cuidat disset anys, ara que se’n cuidi el pare. El repartidor de gasoses és solter, una mica més gran que ella. Ha viscut amb la seva mare fins gairebé els cinquanta. Una mica calb, és molt tímid, però és molt atractiu. La seva mare es va morir fa sis mesos. I estava boig per la cuinera.

- Ningú reparteix només gasoses. T’ho inventes tot. No veus que això va amb distribuïdors que porten de tot? Fins i tot les patates congelades.

- Que no! Que és una empresa familiar de gasoses. De tota la vida. Només se’n troben en alguns bars. Mira, si vols demanem una gasosa, ja veuràs com no en tenen, perquè des de dimecres que el repartidor tampoc s'atreveix a venir aquí. Ara, que ja és ben bé per veure plorar el cambrer, si ho fem.

- No, no, calla.

- Doncs el repartidor de gasoses, el dimarts passat, en recollir les ampolles buides a la tarda, la va veure de mal humor, mig trista i cansada (pensa que dimarts van acabar les classes de l’institut, i els fills portaven tot el matí emprenyant a casa). I li va dir: “Ui, en quina hora més trista he arribat avui. A quina hora somriuràs demà?” I ella li va dir: “Així que et vegi entrar per la porta”. I des de dimecres que no tenen cuinera. Ara viuen a Santa Coloma.

- A Santa Coloma?

- Com ho sents. No és el destí més romàntic, però és on ell té el pis, a sobre el magatzem. I no vol deixar el negoci.

- Però des de Santa Coloma bé podria venir i treballar aquí.

- Sí, però ara ella porta els comptes de l’empresa del repartidor de gasoses, que ja s’estava fent un embolic. Sort d’ella. A més a més, n’estava cansada de la cuina del bar.

- Tenen l’aire condicionat molt fort. M’estic quedant gelada.

- Fredolica. Anem. Et prepararé patates a casa.