Rellotge

- No puc dormir. Estic nerviosa.

- Pel viatge?

- Sí.

- Ja ho tenim tot. Demà fiquem el raspall de dents a la motxilla i ja està. Tot sortirà bé.

- Vull una història.

- Ens endurem un llibre de contes?

- Sí, si vols…

- Demà ens pensem quin.

- Vull una història.

- A veure què m’empesco. – Silenci. – Saps la història de l’home que tenia un rellotge retrassat tot un dia?

(Penso en el Sombrero Loco i el Conejo Blanco. ¡Cómo no va a llegar tarde, si este reloj tiene dos días de atraso!) – No.

- Doncs era un home que tenia un rellotge retrassat tot un dia.

- Quina mena de rellotge?

- De polsera.

- És una història d’un home que vivia sempre el dia d’abans?

- Clar. Per exemple, sempre el feien fora de la feina, perquè els dilluns no hi anava mai. Els dilluns anava a missa (era molt religiós) i també a veure jugar el seu equip de futbol. I el dia que s’havia de casar, hi va arribar el dia després. I així sempre. Perquè mentre s’havia de casar era a la perruqueria.

- I com havia demanat hora a la perruqueria, si li haurien donat per al dia abans?

- És que va ser així, però a les perruqueries de barri t’agafen sempre, tinguis hora o no, sobretot si t’has de casar. I per exemple, mai arribava a les festes sorpresa del seu aniversari. Sempre se les perdia, perquè hi arribava el dia següent.

- I com se’n va adonar?

- No se’n va adonar. Perquè els seus amics no li deien res, perquè com que la festa era sorpresa... Però quan va passar això del casament, sí. Tots els seus amics es van acabar per enfadar. Sempre el convidaven a coses i no es presentava, però que els convidés ell i tampoc es presentés, va ser massa.

- Va perdre tots els amics?

- En va fer de nous. Va fer amics del dia següent. Per exemple, el seu millor amic era l’home que netejava l’estadi del seu equip de futbol.

- Jajajajajaa.

- I a més, el dia del Judici Final, tampoc hi va arribar. Va arribar el dia següent, i per això va ser l’únic que es va salvar.

- Ets un flipat.

- Però va ser així.

- Pobre. I d’on havia tret aquest rellotge?

- Li va regalar la seva tieta el dia que va fer deu anys. Bé, el dia següent. La tieta li volia regalar pel seu aniversari. La seva tieta era dolça i sempre es preocupava pels altres. I li volia fer un regal molt especial. Per això va triar aquest rellotge tan xulu. Però el problema és que a la rellotgeria on l’havia encarregat hi va haver una confusió, perquè el rellotger feia molt mala lletra, i va apuntar pel dia 28 de febrer, però a la rellotgera li va semblar que deia 29, i no va ser fins el dia següent, que li van donar el rellotge. I d’aquí el retard que va anar arrossegant sempre, el pobre.

- I com es deia?

- Li hem de triar un bon nom – i poses les mans creuades sota el cap, recolzat al coixí, i mires al sostre el llum del fanal que entra pel balcó.

- Sí.

Patates braves

- Com que no tenen patates braves? Si ho diu a la pissarra!

- És que diu que no tenen oberta la cuina.

- I per què no tenen oberta la cuina? Quin bar tanca la cuina a les vuit del vespre?

- No és per l’hora! És que han de trobar una cuinera nova. L’altra, ha marxat. Ha fugit amb el repartidor de gasosa.

- Au va.

- Que sí. Era una dona grassa, no massa gran, però tampoc es pot dir que fos jove. El repartidor n’estava enamorat. Des de feia molt de temps.

- Era guapa?

- Era reguapa. Una dona grassa, una mica baixeta, i molt guapa. El cambrer també n’estava enamorat.

- Com ho saps?

- Mira’l.

- Fa mala cara.

- Està super trist. I quan m’ha dit “Tenim la cuina tancada”, l’hauries d’haver vist. Semblava que es posaria a plorar en qualsevol moment.

- I com és que ha fugit així, la cuinera?

- Perquè el seu marit i els seus fills són uns cretins. Mira, el marit no li feia ni cas. Ni li regalava mai roses, ni l’aixecava de terra en una abraçada quan arribava a casa ni res. I els seus fills... els típics adolescents idiotes. Que no paren mai a casa, només mama què hi ha per dinar. La feien infeliç.

- Els ha abandonat?

- A prendre pel sac, els ha enviat. Se n’ha cuidat disset anys, ara que se’n cuidi el pare. El repartidor de gasoses és solter, una mica més gran que ella. Ha viscut amb la seva mare fins gairebé els cinquanta. Una mica calb, és molt tímid, però és molt atractiu. La seva mare es va morir fa sis mesos. I estava boig per la cuinera.

- Ningú reparteix només gasoses. T’ho inventes tot. No veus que això va amb distribuïdors que porten de tot? Fins i tot les patates congelades.

- Que no! Que és una empresa familiar de gasoses. De tota la vida. Només se’n troben en alguns bars. Mira, si vols demanem una gasosa, ja veuràs com no en tenen, perquè des de dimecres que el repartidor tampoc s'atreveix a venir aquí. Ara, que ja és ben bé per veure plorar el cambrer, si ho fem.

- No, no, calla.

- Doncs el repartidor de gasoses, el dimarts passat, en recollir les ampolles buides a la tarda, la va veure de mal humor, mig trista i cansada (pensa que dimarts van acabar les classes de l’institut, i els fills portaven tot el matí emprenyant a casa). I li va dir: “Ui, en quina hora més trista he arribat avui. A quina hora somriuràs demà?” I ella li va dir: “Així que et vegi entrar per la porta”. I des de dimecres que no tenen cuinera. Ara viuen a Santa Coloma.

- A Santa Coloma?

- Com ho sents. No és el destí més romàntic, però és on ell té el pis, a sobre el magatzem. I no vol deixar el negoci.

- Però des de Santa Coloma bé podria venir i treballar aquí.

- Sí, però ara ella porta els comptes de l’empresa del repartidor de gasoses, que ja s’estava fent un embolic. Sort d’ella. A més a més, n’estava cansada de la cuina del bar.

- Tenen l’aire condicionat molt fort. M’estic quedant gelada.

- Fredolica. Anem. Et prepararé patates a casa.

Una bici vella

- Doncs jo no crec que aquesta bici fos d’un nen.

- Ah no?

- No. Trobo que és massa grossa per ser d’un nen.

- I doncs, de qui deuria ser? Com ha acabat a l’aigua?

- Jo crec que és una bici molt vella, tota plena de records, i molt espatllada. Penso que devia ser d’un home vell, amb bufanda i gorra, que pedalava i feia molt soroll, perquè la cadena grinyolava i un pedal estava trencat. Era esprimatxat i tenia el nas prim i llarg i fumava mentre anava en bicicleta. Només li agradava fumar mentre pedalava. Com que no tenia gaires coses a fer, només pedalava per pedalar, anava amunt i avall, sense anar a cap lloc, fins que era l’hora de dinar. El seu fill, el dia que l’home vell i esprimatxat es va morir, no sabia què fer amb la bicicleta, tota trencada, era molt vella i espatllada, però tenia molts records. Li sabia greu, però u, no sabia arreglar bicicletes, dos, no tenia on guardar-la, i tres, era fill únic i per tant tota la responsabilitat de què fer-ne era seva. 

- No tenia germans? 

- Si en tenia, no es van preocupar d’ajudar-lo amb el problema de la bicicleta. 

- O potser viuen en una altra ciutat. 

- O potser viuen en una altra ciutat. El cas és que la bici es va quedar al carrer. Això devia ser octubre, a principis, com a molt, o potser fins i tot a finals de setembre. La bici era molt vella i estava molt espatllada, i tots aquests dies al carrer la feien semblar encara més vella i a més, abandonada. Saps com els cotxes que estan massa temps aparcats, que la guàrdia urbana els enganxa un avís i després se'ls enduen? Doncs a Leipzig això també ho fan amb les bicicletes. De manera que al fill de l’home molt vell li van posar una multa, i es van endur la bicicleta molt espatllada. Ell, que era molt diligent, va anar a pagar la multa, però li van tornar la bici. I així varies vegades. Fins que es va cansar de pagar la multa i al final, més o menys cap a finals d’octubre, perquè el llac encara no estava gelat, se’n va desfer. 

- Però com va acabar la bici a l’aigua?

- La va llençar ell!

- Em costa d’imaginar. Em sembla que algú ha d’estar enfadat per llençar la bici a l’aigua. Jo em pensava que l’hauria deixat al costat.

- Estava enfadadíssim! Li havien posat ja tres o quatre multes. I va pensar que a l’aigua ningú aniria a mirar de qui era la bici.

- No, clar. Així que no era d’un nen?

- No. Però de totes maneres la foto t'ha quedat molt bé. 

- Gràcies. Li he retocat el color.

- Ja m'ho semblava.