dimarts, 10 de març de 2009

Una bici vella

- Doncs jo no crec que aquesta bici fos d’un nen.
- Ah no?
- No. Trobo que és massa grossa per ser d’un nen.
- I doncs, de qui deuria ser? Com ha acabat a l’aigua?
- Jo crec que és una bici molt vella, tota plena de records, i molt espatllada. Penso que devia ser d’un home vell, amb bufanda i gorra, que pedalava i feia molt soroll, perquè la cadena grinyolava i un pedal estava trencat. Era esprimatxat i tenia el nas prim i llarg i fumava mentre anava en bicicleta. Només li agradava fumar mentre pedalava. Com que no tenia gaires coses a fer, només pedalava per pedalar, anava amunt i avall, sense anar a cap lloc, fins que era l’hora de dinar. El seu fill, el dia que l’home vell i esprimatxat es va morir, no sabia què fer amb la bicicleta, tota trencada, era molt vella i espatllada, però tenia molts records. Li sabia greu, però u, no sabia arreglar bicicletes, dos, no tenia on guardar-la, i tres, era fill únic i per tant tota la responsabilitat de què fer-ne era seva. 
- No tenia germans? 
- Si en tenia, no es van preocupar d’ajudar-lo amb el problema de la bicicleta. 
- O potser viuen en una altra ciutat. 
- O potser viuen en una altra ciutat. El cas és que la bici es va quedar al carrer. Això devia ser octubre, a principis, com a molt, o potser fins i tot a finals de setembre. La bici era molt vella i estava molt espatllada, i tots aquests dies al carrer la feien semblar encara més vella i a més, abandonada. Saps com els cotxes que estan massa temps aparcats, que la guàrdia urbana els enganxa un avís i després se'ls enduen? Doncs a Leipzig això també ho fan amb les bicicletes. De manera que al fill de l’home molt vell li van posar una multa, i es van endur la bicicleta molt espatllada. Ell, que era molt diligent, va anar a pagar la multa, però li van tornar la bici. I així varies vegades. Fins que es va cansar de pagar la multa i al final, més o menys cap a finals d’octubre, perquè el llac encara no estava gelat, se’n va desfer. 
- Però com va acabar la bici a l’aigua?
- La va llençar ell!
- Em costa d’imaginar. Em sembla que algú ha d’estar enfadat per llençar la bici a l’aigua. Jo em pensava que l’hauria deixat al costat.
- Estava enfadadíssim! Li havien posat ja tres o quatre multes. I va pensar que a l’aigua ningú aniria a mirar de qui era la bici.
- No, clar. Així que no era d’un nen?
- No. Però de totes maneres la foto t'ha quedat molt bé. 
- Gràcies. Li he retocat el color.
- Ja m'ho semblava.

3 comentaris:

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

¿Y qué crees? ¿Que es la parte delantera o la trasera de la bici?

Liliana ha dit...

Cuando vi la foto, pensé en una bicicleta de una familia llena de hijos. La pobre habría pasado de uno a otro (hablo de unos 13 o 14, como era mi padre y sus hermanos), hasta que extenuada no sirvió más y terminó en el lago, por no terminar en el basurero.

La historia del hombre viejo que pedalea por pedalear me encanta. Uno de los hermanos de mi papá hace cerca de 13 km diariamente montado en una bici. Es muy saludable aunque haya pasado los 80 años, tiene las mejillas muy rosadas y una sonrisa en la cara.

También pudiera haber sido la historia de un niño malcriado que se cansó de su juguete y terminó en cualquier sitio...

Pero de todas las historias, esa imagen que has captado sólo me genera melancolía... pienso en el pobre hombre de Ladrón de bicicletas, que pone en riesgo su honor por una de éstas...

En fin, que me quedo con tu historia. Como verás, la he disfrutado.

Abrazos.

e. ha dit...

aah sí,

jo hagués dit que es tractava del london eye en miniatura, però clar, a Leipzig no el llençarien...