dijous, 2 de juliol de 2009

Patates braves

- Com que no tenen patates braves? Si ho diu a la pissarra!
- És que diu que no tenen oberta la cuina.
- I per què no tenen oberta la cuina? Quin bar tanca la cuina a les vuit del vespre?
- No és per l’hora! És que han de trobar una cuinera nova. L’altra, ha marxat. Ha fugit amb el repartidor de gasosa.
- Au va.
- Que sí. Era una dona grassa, no massa gran, però tampoc es pot dir que fos jove. El repartidor n’estava enamorat. Des de feia molt de temps.
- Era guapa?
- Era reguapa. Una dona grassa, una mica baixeta, i molt guapa. El cambrer també n’estava enamorat.
- Com ho saps?
- Mira’l.
- Fa mala cara.
- Està super trist. I quan m’ha dit “Tenim la cuina tancada”, l’hauries d’haver vist. Semblava que es posaria a plorar en qualsevol moment.
- I com és que ha fugit així, la cuinera?
- Perquè el seu marit i els seus fills són uns cretins. Mira, el marit no li feia ni cas. Ni li regalava mai roses, ni l’aixecava de terra en una abraçada quan arribava a casa ni res. I els seus fills... els típics adolescents idiotes. Que no paren mai a casa, només mama què hi ha per dinar. La feien infeliç.
- Els ha abandonat?
- A prendre pel sac, els ha enviat. Se n’ha cuidat disset anys, ara que se’n cuidi el pare. El repartidor de gasoses és solter, una mica més gran que ella. Ha viscut amb la seva mare fins gairebé els cinquanta. Una mica calb, és molt tímid, però és molt atractiu. La seva mare es va morir fa sis mesos. I estava boig per la cuinera.
- Ningú reparteix només gasoses. T’ho inventes tot. No veus que això va amb distribuïdors que porten de tot? Fins i tot les patates congelades.
- Que no! Que és una empresa familiar de gasoses. De tota la vida. Només se’n troben en alguns bars. Mira, si vols demanem una gasosa, ja veuràs com no en tenen, perquè des de dimecres que el repartidor tampoc s'atreveix a venir aquí. Ara, que ja és ben bé per veure plorar el cambrer, si ho fem.
- No, no, calla.
- Doncs el repartidor de gasoses, el dimarts passat, en recollir les ampolles buides a la tarda, la va veure de mal humor, mig trista i cansada (pensa que dimarts van acabar les classes de l’institut, i els fills portaven tot el matí emprenyant a casa). I li va dir: “Ui, en quina hora més trista he arribat avui. A quina hora somriuràs demà?” I ella li va dir: “Així que et vegi entrar per la porta”. I des de dimecres que no tenen cuinera. Ara viuen a Santa Coloma.
- A Santa Coloma?
- Com ho sents. No és el destí més romàntic, però és on ell té el pis, a sobre el magatzem. I no vol deixar el negoci.
- Però des de Santa Coloma bé podria venir i treballar aquí.
- Sí, però ara ella porta els comptes de l’empresa del repartidor de gasoses, que ja s’estava fent un embolic. Sort d’ella. A més a més, n’estava cansada de la cuina del bar.
- Tenen l’aire condicionat molt fort. M’estic quedant gelada.
- Fredolica. Anem. Et prepararé patates a casa.

5 comentaris:

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

Qué cara de amargura tenía el camarero, lleno de tatuajes y enamorado de su cocinera, ahora dada a la fuga.

Lindo cuento en VOS. ¡Qué gran regalo!

e. ha dit...

això és un conte poblesequenc, o poblesequí?

quines coses...

Rubens ha dit...

Que bonito! Me ha encantado...tanto que me ha dado pena pensar que era un cuento y no una historia "basada en hechos reales".
A disfrutar Senegal y a ver si un dia nos encontramos!

eva ha dit...

Pues sí, un lindo cuento, el que passa que no me l'he inventat jo. Ja saps.

És un conte Ravalenc, més aviat, però podria ben bé ser poblesequí.

Ruben, quina il·lusió veure't per aquí. Procurarem disfrutar molt de Senegal. Veure'ns serà fàcil, és qüestió de triar dia i lloc. No? T'escric. Petons.

Anònim ha dit...

Eva, tens un do. És un conte bonic. Les braves i la gasosa combinen bé...

Esperem notícies en format conte, relat periodístic, o el que sigui del Senegal. Bona estada.