Passejant amb tu

Gairebé tens un mes, però a mi em sembla que fa molt més temps que vius amb nosaltres. Sembla que faci anys de quan encara no eres a casa. Has canviat molt en aquest mes. Et trobo més gran, més grassó, i també més despert, més expressiu, diria que més tendre. Espero que et sabrem ensenyar tot el que ens agradaria que sabessis. Que les coses valen la pena, que cal ser valent i que sempre ens tindras al teu costat quan ja no ho puguis ser més, a estimar i a deixar-te estimar, a viure. De moment, però, em conformo a dur-te a coll quan anar al cotxet et fa plorar. Sento les teves manetes com s'aferren a la meva samarreta o a la meva pell i sóc molt feliç de passejar pel barri amb tu en un dia com avui.

Els sons del barri

A les nits, el barri és molt silenciós, però hi ha alguns sons que, nit rere nit, es van fent familiars. Hi ha un cadell de gos, que de tant en tant, somica. Però no gaire, i cada cop menys. Es veu que es va acostumant dia rere dia al lloc que li reserven per dormir. També sento un bebè, deu tenir mesos, que plora de tant en tant. Hi ha algú que l'intenta consolar, i fa "ssssshhhh... sssshhh...". També hi ha una gata en zel. D'això (que la gata té zel) només fa dos dies. També hi ha algú (jo m'imagino un senyor molt gras, però mai se sap...) que ronca com si serrés un tronc. Fa el mateix soroll que fan els dibuixos animats quan fan que algú ronca super fort. Però només ronca així a altes hores de la matinada. Deu ser que comença bé la nit, i després s'animen els roncs.

Nosaltres contribuïm al mapa dels sons del barri a la nit amb els petits gemecs d'un nen de menys d'un mes quan demana menjar, i els brams que fa quan li canvien els bolquers, que li deu semblar la pitjor cosa que li ha passat a la vida.

Sant Jordi

Tot és camí des d'ara...

No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n'estimo els esclats, les defallences;

no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l'espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m'exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m'inscric a tota mena de propòsits

de goig i d'esperança.

Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps

tan bé com jo i prou que ho repeteixen

tot de corcs, insistents i temeraris

només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat:

un pam de món, concret i destriable,

i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda

serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.

Diguem només el que és essencial:

els mots de créixer i estimar i el nom

més útil i senzill de cada cosa.

Delimita'm l'espai, però no esperis

que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,

com neteja els miralls i les cortines

i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.

Cada nit

la deixo caure al pou profund del son

i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola

columna de claror, penso la urgent

necessitat de combatre els miratges,

d'abandonar la platja de les hores

on el sol cau a plom damunt l'arena

i abalteix voluntats, i d'establir

noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d'ara és temptador.

No ens calen

espectadors furtius ni gent que aprovi

cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.

Benignes

i agosarats, estimarem la vida

que muda i que es perfà, noblement lenta

i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons que mai no tanquen

amb pany i clau l'estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol

L'hora en punt

El regal dels 30, amb una mica de retard:

Enganxa els puntets...

Somriu a càmera en pijama...

Posa en hora...

I ja tens l'hora en punt a la teva paret!

Ha quedat espectacular, tot i el temps que ens ha costat de penjar-lo! Gràcies, és xulíssim.

El que ha passat

Doncs el que ha passat és que tinc molta feina. Però mentrestant, mira això.

Passeig pel port

Unes quantes fotos d'un capvespre de passeig.

El carrer Nou de la Rambla:


Bicing a Paral·lel:

L'edifici de les Drassanes, que allotja el Museu del Port, amb l'edifici d'Aduanes i dos fotògrafs reflectits:

Les Golondrines:

Colon des de la Rambla de Mar i el sol ponent-se darrera Collserola.

Panoràmica del Port des de la Rambla de Mar:

Sant Jordi

Sense apretar gaire

Fa molts dies (setmanes!) que no escric. És una mica per mandra i una mica perquè no tinc temps. Entre altres ocupacions, trasllado les sabates, amb pols i tot. De Sant Boi al Poble Sec. En concret a un 3er pis lluminós i bonic en una finca antiga en un carrer estret on un dia al 1961 hi havia uns nanos assajant de toreros (en una foto que he robat por ahí a internet). 

El 3er pis en concret, ara mateix té pocs mobles, i menys pols que ahir, les parets nues i els armaris buits. Amb tot això vull dir que em passen els dies que ni me n'adono,...  a velocitat alarmant! I que per això no havia escrit res des del 12 de març, tot i que amb lletra petita i sense apretar gaire, havia escrit a la llista de bons propòsits que escriuria més al blog. 

Ah, i sí, el 3er pis té cohabitant, o tindrà, si aconseguim posar-lo a ell i el seu maletam en una furgoneta de lloguer que aquest cap de setmana farà 1400 km. El que deia: sense apretar gaire.