Voluntat de servei

Entre les coses que et passen quan entres als 30 com un elefant en una catxarreria hi ha el fet que et caduca el carnet de conduir, en particular si vas entrar als vint com un elefant en una catxarreria i et volies menjar el món i tenies una moto i et vas treure el carnet de conduir i l’estiu dels 20 vas poder anar en moto a la platja.

Com que ni als 20 ni als 30 he sabut adoptar els sensatíssims hàbits de la meva mare de fer les coses amb temps, el carnet caducava el 7 de juliol, però jo fins el 30 de juny no vaig moure fitxa. És super còmode: tu vas a que et sablegin 70 euros (admeten targetes) per una revisió mèdica consistent en que un argentí et pregunta si fumes o beus i si has tingut malalties o si et trobes malament i que una noia amb pinta de becària et faci jugar al MarioKart, i els pagues les taxes (en metàl·lic), i ells et tramiten tota la paperassa. És a dir: el ciutadà paga una barbaritat per una revisió mèdica i “sense cost afegit”, aquests dispensaris mèdics fan la feina dels funcionaris de trànsit, retallen i endrecen els papers i fotografies, ho ensobren, i tot endreçadet ho duen a la prefactura. Estupendo. I el carnet t’arriba per correu a casa en un termini de 3 mesos, durant els quals pots conduir, amb el certificat que ha segellat el dispensari mèdic conforme et considera hàbil per prorrogar el permís de conduir.

Passa que aquest certificat, com el carnet provisional, no és vàlid per conduir a l’estranger, de manera que si has de sortir del país i vols poder conduir has d’anar a la prefactura de trànsit a que et diguin que el que et cal és que et facin el carnet de conduir internacional. Aquest és un document rocambolesc, que expedeix el Ministeri de l’Interior espanyol i que t’autoritza a conduir per tot el món menys per Espanya. Per a això et cal el paperet que t’ha donat l’argentí del dispensari. De manera, que com que ho tinc previst, de viatjar, m’he acostat a la prefactura. Jo, pensant-me molt llesta perquè havia mirat per internet què has de fer en cas de tenir el carnet provisional i necessitar conduir per l’estranger, havia trobat que cal fer el carnet internacional, i havia trobat que per fer el carnet internacional cal una foto, venia tota orgullosa, amb la foto a la cartera. Quantes converses a la prefactura de trànsit es deuen limitar a: “Necessito el DNI, una foto de carnet...” “Una foto de carnet?” “Sí” “Hi ha un fotomatón a la vora” “No ho sé, pregunti a baix, a veure si li saben dir” “Gràcies”.

A les 8.45, quan obren, la cua dóna la volta a l’edifici, però penso, deu ser només per entrar, i no crec que tothom vagi a fer-se el carnet internacional. Efectivament, només 15 persones davant meu van a fer-se el carnet internacional, de manera que a les 9.10 m’adreço al funcionari de la finestreta 5 i li explico que tinc el provisional, que em cal sortir del país, que em cal conduir... em pren el DNI, consulta coses a l’ordinador i em comunica que la meva petició de renovació encara no està tramitada, i que com que tinc el carnet caducat, no em pot fer l’internacional. Així que he d’anar a la finestreta 61, demanar que busquin el meu expedient i que me’l tramitin ara mateix, i si m’ho fan, he d’anar a informació a demanar el formulari per al carnet internacional, en acabat passar per la caixa, i tornar a la finestreta 5, amb el DNI, el formulari omplert i segellat i una foto de carnet.

A la finestreta 61, un funcionari jove mira a l’infinit. Per a la seva finestreta no s’ha d’agafar número, però tampoc ningú s’hi adreça, dubto, i finalment li dic: tinc el provisional, necessito conduir per l’estranger, però a internacional em diuen que encara no s’ha tramitat, i que si vostè m’ho tramiten me’l podran fer. Ufff... hmmm... a veure... hmm... clar... hmmm... vostè quan va portar la sol·licitud? El 30 de juny, a través d’un centre mèdic, que t’ho tramiten. Clar. És que.. hmm... ufff... a veure... (trec el paper del centre mèdic i li dóno).. hmm... es que... el que cal saber és quan es va tramitar. Li dic, doncs suposo que l’1 o el 2 de juliol, no? Sí, clar, és que de vegades, si en tenen pocs no el porten, vés a saber... hmmm... ufff... hmmm... cal saber el dia que ho van portar.

Per sort, el segell del centre mèdic té el telèfon, de manera que hi truco, explico, m’identifico, i em confirmen una data. 2 de juliol. Quan em torno a girar cap al funcionari, està amb una altra cosa, i una senyora que s’ha posat a la finestreta 60 em diu “L’atenen?” i el noi li explica “Cal buscar un expedient”. La cara de pànic de la senyora dura només una mil·lèssima de segon, es relaxa, pregunta “quin dia ho van portar?” (Esbossa un somriure maliciós?) Contesto, el 2 de juliol. El mig somriure es torna incredulitat. Segur? Dic, sí. Allarga la mà, hi ha un punt d’odi en aquesta mirada? Li faig a mans el paper del centre mèdic, i se’n va a l’altra punta de la sala. Hi ha una talua d’uns 5m per 2m, PLENA, us ho juro, PLENA de caixes d’aquelles de 5 paquets de 500 folis totes plenes a vessar dels sobres d’expedients de renovació. Si no hi havia 30 caixes no n’hi havia ni una. I la única manera de trobar un expedient és per la data d’entrada, tal com arriben, allà van a la cua. Quan per fi ha trobat el meu expedient, en un minut tenia tramitada la renovació.

A partir d’aquí tot ha estat bufar i fer ampolles. Em quedaven per fer tres cues, però la d’internacional me la podia saltar, perquè quan ja has fet una cua una vegada i no resols el tràmit, et segellen el paperet del número i amb això segellat et pots saltar la cua. Per a les altres dues he muntat una estratègia d’agafar número a les dues i anar controlant els marcadors, deixar un número si veia que se’m passaria i agafar-ne un de nou, fins que al final he pogut tenir en possessió aquest paper i pagat els 9,49€ (accepten targetes).

M’he colat a internacional amb el meu paperet del número segellat de les 9 del matí, amb el formulari amb el segell de caixa, la foto de carnet i un somriure, i en dos minuts més, tenia en possessió aquest document que té la pinta d’un passaport dels anys 20, amb portades de cartó gris i pàgines numerades, que m’autoritza a conduir per l’estranger (però no per Espanya) i que diu “Nombre*”, i quan vas a veure què és l’asterisc, aclareix “Los nombres del padre y del marido pueden incluirse en este lugar”.

I és amb la més noble voluntat de servei que consigno totes aquestes peripècies per si algú es pogués trobar en situació similar.

Seu i plora

El dia que vaig arribar a Ziguinchor era el vuitè dia a Senegal. La sensació de viure una aventura s’havia acabat, i sobretot tenia calor i son. El set-places es va aturar i tot de joves s’hi van acostar de seguida, Vous allez où?, mentre començaven a baixar paquets de la baca del cotxe, oferien aigua freda o fruites, i cridaven en diverses llengües. Els altres viatgers del set-places més o menys es van anar col•locant en altres transports, en taxis, o van marxar a peu. J’attend un ami, qui vient me chercher, i em vaig apartar del garbuix de sorolls i de mans, carregant la meva motxilla.

Deixo la motxilla al terra brut, i m’hi assec, sota el sol que cau vertical. Esperava que el Théo seria aquí, no sé per què. Com que no hi ha horaris, realment era absurd pensar que ell es passaria tot el dia a l’estació, esperant que arribi un taxi del que en baixés jo. Però miro al meu voltant buscant-lo, i em vaig enfonsant. M’arriba la típica pudor d’escombraries acumulades, la humitat i la calor m’ofeguen, la confusió de l’estació m’atabala, estic tan sola.

Tens diners i la pell blanca, i vas de Kolda a Ziguinchor en un set-places i et sembla que és l’aventura de la teva vida. En sortir de Kolda, amb el mapa a la mà, intentant saber per on ens duia la ruta, somreia contenta, emocionada. Retrobaria el Théo, veuria casa seva, i les incomoditats del viatge són divertides anècdotes que explicaràs al blog, o tot dinant amb la família. Quan tornis a casa.

I no sé per què, a Ziguinchor, sola, asseguda sobre la meva motxilla, mirant al meu voltant buscant una cara coneguda, em vaig imaginar per primera i única vegada quedar-me. Vull dir, imaginar que no te’n vas. Que casa, és allà. Imagina’t arribar sense bitllet de tornada. I, de sobte, em vaig posar a plorar.

Només una mica, per descansar de la tensió, les males olors, la calor, la soledat. Més endavant el Théo em va explicar que Ziguinchor és una reinterpretació fonètica del portuguès i vol dir: seu i plora.

I de sobte, et sents una mica ridícula, sentint pena per no saps ben bé què.

Agafo el telèfon, i truco, com per tornar una mica. ...deixa el missatge després del senyal. Tuuuut. Deus estar molt enfeinat. Només trucava per... I de sobte, el sol llueix més i escalfa menys, els sorolls sonen més nítids, i entre tots ells sona el meu mòbil: és el Théo! Somric, m’apunto mentalment el nom del restaurant al que he d’anar, agafo un taxi, m’assec en una taula i demano una cervesa.

Em porten una cervesa de litre i un got enorme, amb un posavasos al damunt. La cervesa, bière Gazele, me l’han deixat amb la xapa posada a sobre, la retiro, i em serveixo la cervesa al got. Fresca, suavísima, ni sembla cervesa, però em sembla glòria. Me’n bec casi la meitat sense respirar.

M’alço, perquè a la taula del costat hi ha dos turistes catalans, i hi converso una mica.

I quan torno a la meva taula, el got és ple de mosques ofegades en cervesa, i l’ampolla també. De sobte entenc per què m’hi havien deixat la xapa, i per què el posavasos era sobre i no sota del got. Abandono la idea d’acabar-me la meva primera cervesa a Senegal, mentre el Théo entra per la porta, amb el seu somriure enorme, i comença una altra manera de veure Senegal.

Divendres que ve sortirem de Dakar camí de Ziguinchor, altre cop, per tornar a Oussouye el dissabte. Sento nervis a la panxa, i fa dies que revisc per dins moltes de les emocions. Tinc moltes ganes de reveure els llocs, els amics, els carrers, les olors, sobretot les sensacions. I en el fons, un cuquet, una mica de por que els records m’ennuvolin massa la vista.

Sense apretar gaire

Fa molts dies (setmanes!) que no escric. És una mica per mandra i una mica perquè no tinc temps. Entre altres ocupacions, trasllado les sabates, amb pols i tot. De Sant Boi al Poble Sec. En concret a un 3er pis lluminós i bonic en una finca antiga en un carrer estret on un dia al 1961 hi havia uns nanos assajant de toreros (en una foto que he robat por ahí a internet). 

El 3er pis en concret, ara mateix té pocs mobles, i menys pols que ahir, les parets nues i els armaris buits. Amb tot això vull dir que em passen els dies que ni me n'adono,...  a velocitat alarmant! I que per això no havia escrit res des del 12 de març, tot i que amb lletra petita i sense apretar gaire, havia escrit a la llista de bons propòsits que escriuria més al blog. 

Ah, i sí, el 3er pis té cohabitant, o tindrà, si aconseguim posar-lo a ell i el seu maletam en una furgoneta de lloguer que aquest cap de setmana farà 1400 km. El que deia: sense apretar gaire.

Vaig anar en un autobús que no tenia frens

Avui he escrit una coseta sobre agricultura i cooperació per a una publicació, i estava regirant entre les fotos de Senegal per si alguna em servia per il·lustrar-ho. I revisant he trobat aquesta, que no em serveix per la publicació, però m'ha inspirat per escriure avui:

És una foto ben divertida, i que a mi em sembla una manera d’explicar com van les coses, de vegades. Sobre rodes. Encara que normalment és sobre unes rodes complicadíssimes de trobar, que necessiten molta gent per empènyer i que no s’ajusten a allò que hom havia pensat en un inici. De vegades el problema és aquest, pensar des d’un inici. Sobretot si es tracta del trànsit rodat a Senegal. 

I llavors he pensat que escriuria un recull d’anècdotes de temàtica transport rodat, tot i que tenen un caire diferent al que serien els contes sobre Senegal que he anat escrivint. 

El titular u és (ho faré en forma de notícies per donar-li emoció):

Vaig anar en un autobús que no tenia frens. 

I no us penseu, que hi vam fer 40 km! El més fort és que no ens vam adonar que no tenia frens fins que no érem a la població de destí. Vull dir que el conductor ho feia de conya. El titular és que el bus no tenia frens, i la lletra petita de la notícia també. Realment no tenia frens. No és que frenés poquet. És que no tenia frens. O bé sí que en tenia, però com les rodes del cotxe de la foto, un fre que no era el fre. Ara, que frenava, t’ho juro jo. Consistia en que el noi encarregat del cobrament dels bitllets, quan calia aturar el bus, saltava amb una pedra molt grossa que guardava darrera el darrer seient i la posava davant la roda. Per a això, el conductor havia de frenar molt amb el fre motor (i preveure amb molt de temps les parades!), i en el moment adequat, zas!, el noi baixava amb la pedra. Tot molt sofisticat. 

El segon dels titulars és:

Vaig anar en un cotxe que no tenia dipòsit de benzina.

O sí que en tenia, però no el tenia connectat al motor, de manera que és com si no el tingués. En canvi, el propietari del vehicle, que el feia servir de taxi per a petits recorreguts, havia posat una garrafa de 5 litres al costat del motor, i uns tubets que sortien de la garrafa i anaven cap al carburador. A la benzinera, ell omplia la garrafa del motor i també les garrafes que tenia al maleter, amb les que anava reomplint la garrafa del motor. Autonomia poca, per això dic que feia de taxi per a petits trajectes. Sigui dit de passada que la percepció que és poc segur omplir el dipòsit de benzina amb el motor encés està poc generalitzada. Estàvem tots pàlids al cotxe mentre el conductor omplia tranquil·lament la garrafa. Glups!

El tercer titular és:

El policia ha decidit immobilitzar el taxi i hem d’arribar a casa a peu.

No, no és molt dramàtic com a notícia. Però sí molt còmic. Perquè el policia va considerar que el taxi no estava en condicions de circular. Jajajaja. I tenia frens i dipòsit de benzina! Peeeerò la porta del conductor s’ha de tancar amb una cordeta i la finestra del darrera a l’esquerra no baixa. Sort que ja érem a 200 metres del destí. Vam decidir descarregar les motxilles i donar el trajecte per finalitzat. 

En la secció de Classificats, hi he trobat que:

• Una bicicleta nova però de qualitat dolentíssima costa uns 35.000 CFA (uns 50 euros). 
  
• Un burro dels bons, que corre sense coixejar, costa uns 10.000 CFA (uns 15 euros). Si no et fa res que coixegi, per 5.000 el tindràs.

És clar que la bici no menja, però donat que al segon trajecte es va trencar per tot arreu... realment ens vam equivocar en decidir-nos per les bicis.