Vacances

Aquesta tarda marxo cap a Senegal uns dies, a col·laborar en l'organització d'uns tallers sobre gestió de sòls. Com que no he fet cap llista, segur que em deixaré coses. Seré fora uns dies, durant els quals el Fer prepararà totes les coses per a les vacances, que començaran l'instant en que surti de l'aeroport a la tornada: sopar de comiat amb la família, i carretera i manta. Bretanya ens espera!

Algú que hagis estat a Bretanya vol fer alguna recomanació en particular?

Fins la tornada, doncs!

Voluntat de servei

Entre les coses que et passen quan entres als 30 com un elefant en una catxarreria hi ha el fet que et caduca el carnet de conduir, en particular si vas entrar als vint com un elefant en una catxarreria i et volies menjar el món i tenies una moto i et vas treure el carnet de conduir i l’estiu dels 20 vas poder anar en moto a la platja.

Com que ni als 20 ni als 30 he sabut adoptar els sensatíssims hàbits de la meva mare de fer les coses amb temps, el carnet caducava el 7 de juliol, però jo fins el 30 de juny no vaig moure fitxa. És super còmode: tu vas a que et sablegin 70 euros (admeten targetes) per una revisió mèdica consistent en que un argentí et pregunta si fumes o beus i si has tingut malalties o si et trobes malament i que una noia amb pinta de becària et faci jugar al MarioKart, i els pagues les taxes (en metàl·lic), i ells et tramiten tota la paperassa. És a dir: el ciutadà paga una barbaritat per una revisió mèdica i “sense cost afegit”, aquests dispensaris mèdics fan la feina dels funcionaris de trànsit, retallen i endrecen els papers i fotografies, ho ensobren, i tot endreçadet ho duen a la prefactura. Estupendo. I el carnet t’arriba per correu a casa en un termini de 3 mesos, durant els quals pots conduir, amb el certificat que ha segellat el dispensari mèdic conforme et considera hàbil per prorrogar el permís de conduir.

Passa que aquest certificat, com el carnet provisional, no és vàlid per conduir a l’estranger, de manera que si has de sortir del país i vols poder conduir has d’anar a la prefactura de trànsit a que et diguin que el que et cal és que et facin el carnet de conduir internacional. Aquest és un document rocambolesc, que expedeix el Ministeri de l’Interior espanyol i que t’autoritza a conduir per tot el món menys per Espanya. Per a això et cal el paperet que t’ha donat l’argentí del dispensari. De manera, que com que ho tinc previst, de viatjar, m’he acostat a la prefactura. Jo, pensant-me molt llesta perquè havia mirat per internet què has de fer en cas de tenir el carnet provisional i necessitar conduir per l’estranger, havia trobat que cal fer el carnet internacional, i havia trobat que per fer el carnet internacional cal una foto, venia tota orgullosa, amb la foto a la cartera. Quantes converses a la prefactura de trànsit es deuen limitar a: “Necessito el DNI, una foto de carnet...” “Una foto de carnet?” “Sí” “Hi ha un fotomatón a la vora” “No ho sé, pregunti a baix, a veure si li saben dir” “Gràcies”.

A les 8.45, quan obren, la cua dóna la volta a l’edifici, però penso, deu ser només per entrar, i no crec que tothom vagi a fer-se el carnet internacional. Efectivament, només 15 persones davant meu van a fer-se el carnet internacional, de manera que a les 9.10 m’adreço al funcionari de la finestreta 5 i li explico que tinc el provisional, que em cal sortir del país, que em cal conduir... em pren el DNI, consulta coses a l’ordinador i em comunica que la meva petició de renovació encara no està tramitada, i que com que tinc el carnet caducat, no em pot fer l’internacional. Així que he d’anar a la finestreta 61, demanar que busquin el meu expedient i que me’l tramitin ara mateix, i si m’ho fan, he d’anar a informació a demanar el formulari per al carnet internacional, en acabat passar per la caixa, i tornar a la finestreta 5, amb el DNI, el formulari omplert i segellat i una foto de carnet.

A la finestreta 61, un funcionari jove mira a l’infinit. Per a la seva finestreta no s’ha d’agafar número, però tampoc ningú s’hi adreça, dubto, i finalment li dic: tinc el provisional, necessito conduir per l’estranger, però a internacional em diuen que encara no s’ha tramitat, i que si vostè m’ho tramiten me’l podran fer. Ufff... hmmm... a veure... hmm... clar... hmmm... vostè quan va portar la sol·licitud? El 30 de juny, a través d’un centre mèdic, que t’ho tramiten. Clar. És que.. hmm... ufff... a veure... (trec el paper del centre mèdic i li dóno).. hmm... es que... el que cal saber és quan es va tramitar. Li dic, doncs suposo que l’1 o el 2 de juliol, no? Sí, clar, és que de vegades, si en tenen pocs no el porten, vés a saber... hmmm... ufff... hmmm... cal saber el dia que ho van portar.

Per sort, el segell del centre mèdic té el telèfon, de manera que hi truco, explico, m’identifico, i em confirmen una data. 2 de juliol. Quan em torno a girar cap al funcionari, està amb una altra cosa, i una senyora que s’ha posat a la finestreta 60 em diu “L’atenen?” i el noi li explica “Cal buscar un expedient”. La cara de pànic de la senyora dura només una mil·lèssima de segon, es relaxa, pregunta “quin dia ho van portar?” (Esbossa un somriure maliciós?) Contesto, el 2 de juliol. El mig somriure es torna incredulitat. Segur? Dic, sí. Allarga la mà, hi ha un punt d’odi en aquesta mirada? Li faig a mans el paper del centre mèdic, i se’n va a l’altra punta de la sala. Hi ha una talua d’uns 5m per 2m, PLENA, us ho juro, PLENA de caixes d’aquelles de 5 paquets de 500 folis totes plenes a vessar dels sobres d’expedients de renovació. Si no hi havia 30 caixes no n’hi havia ni una. I la única manera de trobar un expedient és per la data d’entrada, tal com arriben, allà van a la cua. Quan per fi ha trobat el meu expedient, en un minut tenia tramitada la renovació.

A partir d’aquí tot ha estat bufar i fer ampolles. Em quedaven per fer tres cues, però la d’internacional me la podia saltar, perquè quan ja has fet una cua una vegada i no resols el tràmit, et segellen el paperet del número i amb això segellat et pots saltar la cua. Per a les altres dues he muntat una estratègia d’agafar número a les dues i anar controlant els marcadors, deixar un número si veia que se’m passaria i agafar-ne un de nou, fins que al final he pogut tenir en possessió aquest paper i pagat els 9,49€ (accepten targetes).

M’he colat a internacional amb el meu paperet del número segellat de les 9 del matí, amb el formulari amb el segell de caixa, la foto de carnet i un somriure, i en dos minuts més, tenia en possessió aquest document que té la pinta d’un passaport dels anys 20, amb portades de cartó gris i pàgines numerades, que m’autoritza a conduir per l’estranger (però no per Espanya) i que diu “Nombre*”, i quan vas a veure què és l’asterisc, aclareix “Los nombres del padre y del marido pueden incluirse en este lugar”.

I és amb la més noble voluntat de servei que consigno totes aquestes peripècies per si algú es pogués trobar en situació similar.

Fer plans

Seu i plora

El dia que vaig arribar a Ziguinchor era el vuitè dia a Senegal. La sensació de viure una aventura s’havia acabat, i sobretot tenia calor i son. El set-places es va aturar i tot de joves s’hi van acostar de seguida, Vous allez où?, mentre començaven a baixar paquets de la baca del cotxe, oferien aigua freda o fruites, i cridaven en diverses llengües. Els altres viatgers del set-places més o menys es van anar col•locant en altres transports, en taxis, o van marxar a peu. J’attend un ami, qui vient me chercher, i em vaig apartar del garbuix de sorolls i de mans, carregant la meva motxilla.

Deixo la motxilla al terra brut, i m’hi assec, sota el sol que cau vertical. Esperava que el Théo seria aquí, no sé per què. Com que no hi ha horaris, realment era absurd pensar que ell es passaria tot el dia a l’estació, esperant que arribi un taxi del que en baixés jo. Però miro al meu voltant buscant-lo, i em vaig enfonsant. M’arriba la típica pudor d’escombraries acumulades, la humitat i la calor m’ofeguen, la confusió de l’estació m’atabala, estic tan sola.

Tens diners i la pell blanca, i vas de Kolda a Ziguinchor en un set-places i et sembla que és l’aventura de la teva vida. En sortir de Kolda, amb el mapa a la mà, intentant saber per on ens duia la ruta, somreia contenta, emocionada. Retrobaria el Théo, veuria casa seva, i les incomoditats del viatge són divertides anècdotes que explicaràs al blog, o tot dinant amb la família. Quan tornis a casa.

I no sé per què, a Ziguinchor, sola, asseguda sobre la meva motxilla, mirant al meu voltant buscant una cara coneguda, em vaig imaginar per primera i única vegada quedar-me. Vull dir, imaginar que no te’n vas. Que casa, és allà. Imagina’t arribar sense bitllet de tornada. I, de sobte, em vaig posar a plorar.

Només una mica, per descansar de la tensió, les males olors, la calor, la soledat. Més endavant el Théo em va explicar que Ziguinchor és una reinterpretació fonètica del portuguès i vol dir: seu i plora.

I de sobte, et sents una mica ridícula, sentint pena per no saps ben bé què.

Agafo el telèfon, i truco, com per tornar una mica. ...deixa el missatge després del senyal. Tuuuut. Deus estar molt enfeinat. Només trucava per... I de sobte, el sol llueix més i escalfa menys, els sorolls sonen més nítids, i entre tots ells sona el meu mòbil: és el Théo! Somric, m’apunto mentalment el nom del restaurant al que he d’anar, agafo un taxi, m’assec en una taula i demano una cervesa.

Em porten una cervesa de litre i un got enorme, amb un posavasos al damunt. La cervesa, bière Gazele, me l’han deixat amb la xapa posada a sobre, la retiro, i em serveixo la cervesa al got. Fresca, suavísima, ni sembla cervesa, però em sembla glòria. Me’n bec casi la meitat sense respirar.

M’alço, perquè a la taula del costat hi ha dos turistes catalans, i hi converso una mica.

I quan torno a la meva taula, el got és ple de mosques ofegades en cervesa, i l’ampolla també. De sobte entenc per què m’hi havien deixat la xapa, i per què el posavasos era sobre i no sota del got. Abandono la idea d’acabar-me la meva primera cervesa a Senegal, mentre el Théo entra per la porta, amb el seu somriure enorme, i comença una altra manera de veure Senegal.

Divendres que ve sortirem de Dakar camí de Ziguinchor, altre cop, per tornar a Oussouye el dissabte. Sento nervis a la panxa, i fa dies que revisc per dins moltes de les emocions. Tinc moltes ganes de reveure els llocs, els amics, els carrers, les olors, sobretot les sensacions. I en el fons, un cuquet, una mica de por que els records m’ennuvolin massa la vista.

La setmana dels tres dijous

Per aclarir un dubte que sortí tot dinant a Vilafranca, un dia qualsevol que no era dijous, he consultat l'Optimot:

1 4 la setmana dels tres dijous [o la setmana dels set dijous] Expressió humorística emprada per a indicar que una cosa és impossible, que no succeirà mai. Espera’t assegut, que no ho tindràs fins a la setmana dels set dijous!

Tot i que també he llegit pels puestos que l'expressió té relació amb els tres dijous precedents a Carnestoltes (dijous de compares, dijous de comares i dijous gras). Que dius, no veig la relació, perquè no són de la mateixa setmana.

(L'únic) dijous d'aquesta setmana faré 30 anys. Això vol dir sobretot que he de canviar la capçalera del blog. Tinc una idea, però s'accepten suggeriments. Però com que avui ho celebro amb uns amics, demà amb la família i dimecres amb uns altres amics, ben bé podria ser aquesta la meva setmana dels tres dijous: semblava que la setmana dels tres dijous aconseguiríem hora per a les vacunes del viatge, i al final ha estat per demà, dimarts. Quin lio.

També tenim ja comprada la mosquitera, els cabells tallats, els bitllets de tren a Madrid, i el cordino i cordill. I he trobat el diccionari en una caixa al despatx que encara té coses per endreçar de la mudança.

Tornem al Senegal

Tornem al Senegal, aprofitant les tres setmanes de vacances que tinc a l'agost. Enguany no hi vaig a treballar en cap projecte, sinó de vacances. Reviso el que escrivia fa un any, quan em plantejava el viatge. Que tenia por. Que tenia expectatives, i que segur que no s'adeien al que realment m'esperava. Que venia d'un sopar a Sarrià, per acomiadar-me d'en Theo, ens veiem al Senegal! I que això era molt emocionant.

La setmana passada vam fer el sopar a Sarrià, però en comptes de 5 érem 15, i va ser molt més divertit. I el comiat, igual d'emocionant. Ens veurem a Oussouye.

Enguany no tinc la mateixa por. Enguany tinc records i expectatives. Que és una combinació que sempre fa de mal portar. Tinc fotos que reviso, una llibreta amb notes que vull recuperar i endur-me, però vull que m'hi quedin fulls en blanc per escriure-hi més contes per a la Lili (i per a qui els vulgui llegir).

I tinc una llista de coses a fer (clar):

- bitllets d'avió

- vacunes

- bitllet de tren a Madrid (sortim d’allà!)

- triar llibres per llegir

- tallar-me els cabells

- mosquitera per al Fer

- preparar la farmaciola

- comprar llibretes

- preparar el cosidor de campanya

- comprar piles per a la lot

- buscar el diccionari de francès de butxaca (què en dec haver fet?)

- pinces d’estendre

- cinta americana

- cordino i cordill

- llençols

- antimosquits

Per la resta, no news, good news, que diuen.

Actualització de la llista (II)

Vacunes

Bitllet d’avió

Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar

Mosquitera (Gràcies Roger!)

Guia de viatge

Treure diners

Sac de dormir o llençol apanyat

Renovar el DNI (hora demanada)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola (Tiorfan, elena, i tant!)

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

Cordino

Cosidor de campanya

Pinces d’estendre

Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)

Roba ampla i fresca però que tapi

L’antropòleg innocent, Nigel Barley

Los condenados de la tierra, de Fanon.

El corazón de las tinieblas, de Conrad

"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

Tallar-me els cabells (lo just perquè no molestin massa)

Assegurança de viatge

Diccionari francès de butxaca

Començar amb el profilàctic de la malària

Preparar un bon sopar de comiat-aniversari amb els companys de feina, a casa, amb 15 persones! Us espero dijous.

…

Actualització de la llista (I)

Vacunes

Bitllet d’avió

Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar

Mosquitera

Guia de viatge

Desbloquejar el mòbil

Canviar moneda

Sac de dormir o llençol apanyat

Renovar el DNI (hora demanada)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

Cordino

Cosidor de campanya

Pinces d’estendre

Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)

Roba ampla i fresca però que tapi

L’antropòleg innocent, Nigel Barley

Los condenados de la tierra, de Fanon.

El corazón de las tinieblas, de Conrad

"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"

Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"

"La vía africana", Alfred Bosch

Tallar-me els cabells

…

Llista

Vacunes

Bitllet d’avió

Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar

Mosquitera

Guia de viatge

Desbloquejar el mòbil

Canviar moneda

Sac de dormir

Renovar el DNI (…)

Comprar llibretes

Preparar farmaciola

Imprimir documentació del projecte

Llibres i materials sobre desenvolupament rural

…

…

…

Preparatius

A vegades he sentit històries de viatgers, i n’he llegit una bona colla de llibres. Tinc alguns amics que gaudeixen de les aventures i que s’han passejat per mig món. Però la veritat és que no és el meu cas. No és que el més lluny que hagi anat és Matadepera, però no sóc el que se’n diu “una aventurera”. No freqüento l’Altaïr, ni tinc un carnet de vacunacions on diu que m’he vacunat de la meitat de les malalties tropicals de les que existeix vacuna.

Aquest estiu començaré a fer alguna cosa de les pràctiques del màster. Vaig a treballar en un projecte i alhora miraré de donar forma al meu treball final de màster. I això serà a Senegal, a Saré Coly Sallé, que és un poblet petitó a la regió de Kolda. Una oportunitat única de viatjar i aprendre!

El més a prop que mai he estat de Senegal són els sopars a casa d’en Marius (pronunciat Marriús), amb en Theo, l’Andres i la seva dona Rosa. Són sopars en els que la llengua vehicular és el català, menys quan discuteixen, que es passen al diola, i tot i això sempre he tingut la sensació de viatjar a l’Àfrica quan he estat amb ells. El que vull dir és que el més a prop que he estat de Senegal és un pis a Sarrià. El que vull dir, vaja, és que estic acollonida. Què faig, quan aterri a Senegal amb les meves espardenyes i els meus preconceptes i les meves pors i la meva pinta i la meva ment d’europea? Suposo que faré, d’entrada, uns ulls com unes taronges.

El que més espero és poder-los tancar una mica i prendre perspectiva. Aprendre i entendre, que complicat que em sembla!

Explicaré que l’Àfrica és una destinació que fa molt temps que em fa molta il·lusió. I Senegal, especialment, des que vaig conèixer en Theo que és un destí que m’esperava. Acomiadar-me d’ell divendres, i quedar, ens veiem al Senegal! va ser molt emocionant!

Em penso, pel que n’he sentit i pel que n’he llegit, que Senegal és un lloc molt ric en cultures, divertit i animat, ple de gent animosa i de molts colors. El que passa és que segurament això es pot dir també d’Andalusia o d’Holanda, o de Barcelona. És a dir: no en sé res. En tinc imatges que he imaginat, però segur que són plenes a rebentar d’estereotips. De manera que aquest parell de setmanes que he de passar a Barcelona preparant-me per al viatge miraré de preparar-me per a fer la millor feina possible a Kolda.

Preparant el cos: vacunes!! Una pila!! Preparant material: mosquitera, impermeable, llibres i llibretes, càmera de fotos, documents i apunts. Una altra pila, clar!! Preparant-me jo: mirant de d’esborrar preconcepcions i idees prefabricades i estereotips. Suposo que és impossible. Però estic jugant pel meu cap a perseguir-los i marcar-los: tu! ja et tinc! Ets un estereotip! Ahá! I li poso una bandereta. Com en Garfield.

A grans mals, grans remeis.