divendres, 23 de novembre de 2012

A la meva illa de cases

Hi passo cada dia per davant, quan vaig a buscar el Nil a l'escola bressol. Està a la meva mateixa illa de cases. És l'edifici sindical de Telefonica. Quan passo per davant, afluixo una mica el pas. Com si calgués recórrer aquells vint metres de façana amb cura, amb consciència, procurant ser-hi del tot. No sóc especialment mística (o no ho sóc gens), però sí que crec en ser als llocs amb l'esperit que toca ser-hi. Amb la consciència, amb cos i ànima, si voleu.

Hi ha un comptador. Primer 3, 4, 7... 12, 13... i avui el número serà 19. Avui farà 19 dies que cinc treballadors de Telefonica van començar una vaga de fam per demanar la readmissió del seu company Marcos, que va ser acomiadat, en virtut del que permet la reforma laboral, per baixa mèdica. Per no ser rendible per a l'empresa.

19 dies. No em puc imaginar el que és un dia sense menjar. No em puc imaginar el que són tres dies sense menjar. Aquestes cinc persones estan posant en risc la seva salut, estan donant el seu cos, per una causa justa. Perquè han arribat al final de la reclamació, de la mobilització, de les accions legals contra l'empresa, perquè han arribat al final de la lògica. I quan la injustícia és tan gran, quan han topat amb el cap del carrer, perquè el que s'està confrontant és si donem més valor a les persones o als diners, s'han posat en vaga de fam. Una acció tan valenta em desperta sensacions molt fondes que no sé explicar gaire. Pot ser que tingui a veure amb la condició tan primària que té el simple acte de menjar, i el no-menjar és tan simple, tan radical i essencial, que m'arriba directament a l'ànima.

A vegades penso en entrar. Parlar-los. Dir-los que endavant. Que molts ànims. Que tenen raó. Que són molt valents. Que gràcies per fer seva una lluita que és per tothom. I quan penso això se'm fa un nus a la gola. Sé que no podria dir-los res. Una abraçada, en tot cas, potser. Mai ho faig, simplement passo per allà, penso en ells, empasso saliva, i tiro endavant, una mica trasbalsada.

Quan torno cap a casa, ja a punt d'arribar, i ara acompanyada del meu fill, m'entristeix pensar que hi ha persones, que dirigeixen una empresa, i que prenen decisions, i a les que fa 19 dies que els rellisca tot això. Crec que no pot ser que siguin humans i que no sentin com se'ls remouen coses per dins quan senten que hi ha cinc persones en vaga de fam per reclamar una readmissió. Jo, que sóc una persona bastant normal, visc tot aquest trasbals només de pensar-hi. Reclamo que les persones amb poder haurien de sentir alguna cosa.

Perquè formen part de la societat, viuen entre nosaltres i porten els seus nens a les escoles i compren als supermercats. Perquè respiren el mateix aire i viuen al mateix país i voten a les mateixes eleccions. Potser és només que no viuen a la meva illa de cases.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo soc nomes un company seu , per segur , que després de llegir aquestes paraules estaran encantats de donar-te una abraçada i conèixer al teu fill.

Moltes gracies , Torres.

Anònim ha dit...

Molt gran molt emocionant gracias per tant cor.

Anònim ha dit...

Me ha llegado al alma.No dudes de ir a conocerlos

Anònim ha dit...

Si entres, si trespasses la barrera del nus a l'estòmac, t'ompliràs d'humanitat.

Anònim ha dit...

Estoy orgulloso de ellos, son compañeros míos, amigos, y unas grandísimas personas

Anònim ha dit...

Paraules com les teves són les que en aquests moments estan alimentant als nostres companys...moltes gràcies per compartir els teus pensaments!!

Anònim ha dit...


Yo solo soy una compañera de los huelguistas (que son unos monstruos de humanidad y solidaridad, no solo por esto, llevan una vida luchando por nosotros, por todos, lo sepamos o no)
Yo sí les he dado abrazos, muchos, estos días. Pero nunca les he dicho estas cosas que les has dicho tú, aunque las sienta.
Así que gracias de mi parte.
Ana.

vecinoangel ha dit...

Soy amigo de uno de los que están en huelga de hambre, pero al igual que ellos son para mí un ejemplo solidario, de dignidad, de entereza, de unos valores casi dormidos en los tiempos que corren, tengo que decir, que tú a través de tu cata, me haces sentir la misma sensación de que sí, que a veces estamos rodeados de seres humanos con sensibilidad y que por encima de todo tienen signos de amor por los demás... gracias a ti también.

Anònim ha dit...

Els vaguistes de fam i el grup de suport, portem molts dies treballant per que tot això sigui possible. De moment no hem aconseguit el que demanem... però en el camí ens estem trobant gent com tu que ens fa pensar que estem en el camí que hem d'estar...
Moltes gràcies... m'has fet plorar!
una abraçada!

Anònim ha dit...

Comentaris com el teu demostren que val la pena lluitar i seguir endavant. Tingues per segur que els vaguistes se senten avui, una mica més acompanyats.
Gràcies.
Visca la Humanitat!!!

Anònim ha dit...

Felicidades Eva, me muero de envidia y de vergüenza,
Ha descrito mejor que nadie y con una sensibilidad extrema lo que muchos pensamos, y yo, no he sabido hacerlo.
Has dado ánimos a los cuatro huelguistas como muchos los intentamos, pero yo, no he sabido hacerlo.
Un maestro me mostro que nadie es músico hasta que no es capaz de hacer llorar al público, y estoy seguro que con tus palabras lo hemos hecho muchos.
Eva, escribe, escribe siempre y a todas horas, por favor llena este mundo vacio.

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

Tants i tants comentaris. Les teves paraules són sinònims de les que molta gent que passem pel davant cada dia no ens atrevim a pronunciar. Gràcies per donar forma als sentiments que ens provoca aquesta lluita que ells estan lliurant.

Anònim ha dit...

Ahir vam llegir la teva carta a Plaça Catalunya. Davant d'una concetració FlashMob de 400 treballadores i treballadors de telefònica. Moltes gràcies!

eva ha dit...

Enormement agraïda pels comentaris...!

Ahir els vaguistes van seguir els consells dels metges i van abandonar la vaga de fam, després de 23 dies.

La mama que porto a dins va sospirar alleujada. La ciutadana que sóc es va sentir orgullosa d'uns companys tan lluitadors. La somiadora que viu al meu cor sap que un dia guanyarem!

Anònim ha dit...

gracies Eva, jo soc un dels vaguistes i et dic que vaig plorar i encara quan la torno a llegir torno a plorar. Hem guanyat molt amb aquesta vaga, no el que volem, pero si en moltes altres coses cpm la teva i la de moltes altres persones com tu i moltes mes coses. Ha sigut unhonor per mi ser-hi a aquesta vaga de fam. La lluita es l'inic cami