dimarts, 5 de maig de 2009

Lectura

Paul Auster és un senyor amb els ulls grossos i ulleres molt pronunciades, com si fes mil segles que no dorm. A més, a les fotos, sempre hi surt amb aquesta cara de circumstàncies, en molts casos amb les mans a prop de la cara, i com si tingués una preocupació que vol amagar. Que no? Mira-ho tu mateix

També és un senyor que ha escrit una pila de llibres (38, incloent guions de pel·lícules i altres contes, segons la Viquipèdia).

Que sempre n’he desconfiat. Vaig veure Smoke i em va agradar prou, però després vaig veure Lulú on the Bridge i no vaig pillar un cromo. Això pel que fa a pel·lícules. De llibres, encara no n'havia tastat cap. Però (i això és definitiu) el Pere va dir que pse, i consti que això va ser abans d’entrar a l’època d’esperit crític (sobre)aguditzat en la que es troba ara.

Però com que el Tito em va fer un regal de Sant Jordi (2008!), doncs al final vaig començar la Trilogia de Nova York. La primera novel·la no em va agradar gens. Si vols que t’ho digui, comença més o menys interessant, es fa un tant avorrida i després no entenc què dimonis li passa al personatge que es torna completament boig sense que s’entengui ni un borrall del per què. I després encara es torna més boig, i xim pum. No m’ho trago, ho sento, i a més ell, amb aquells ulls grossos, em mira com dient, ho pilles? És la ingovernabilitat de la vida del pobre senyor escriptor-protagonista torturat per les seves pròpies neures i creacions, no ho pilles? I jo, que no, que no ho pillo. Que no m’ho trago. Que no cola, vamos.

Una mica indignada, castigo el llibre: avui no véns. He de passar la nit fora de casa, i no, no véns. Avui ve la Mercè. I prenc “Mirall trencat”, del que ja faré la ressenya quan m’inspiri. Que li donin pel sac a l’Auster, tu, on hi hagi una Rodoreda. En acabar Mirall trencat, i animada tant pel Tito com pel Fer, que li fan bona propaganda a la Trilogia, m’animo amb el segon relat, del que confesso que he llegit a penes una vintena de pàgines i he abandonat. No entenc què vol de mi aquest relat. Me’l miro en serio i em fa riure. Me’l miro sorneguera i em fa una mica de pena. Quan intento posar-m’hi transcendent trobo que li falta profunditat, o li sobra, jo què sé. No sé com posar-m’hi, i al final, em rendeixo. I ell continua amb aquesta cara de tenir una cosa super important a dir, que penso, coi, doncs digues-la!

I per això he agafat el Sant Jordi 2009 del Tito, Tigre Blanc, d’Aravind Adiga, un indi del que no sé res, però que de moment em té ben enganxada a les peripècies d’aquest criat-xofer d’un terratinent mafiós d’una zona rural de la Índia, que escriu cartes al Primer Ministre de la Xina perquè quan aquest visiti la Índia sàpiga què s’hi trobarà. I en la primera carta ja li ha explicat que va matar el seu propi amo!

I tot això ve a cap perquè m’ha fet tanta gràcia que en Reig digués que Auster (i Vila-Matas) és un escriptor que escriu influït sobretot per les contraportades dels seus llibres. Que encara ric ara del terme: escriptor solapista. Clap, clap, clap pel senyor Reig, com de costum.

2 comentaris:

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

sense que s’entengui ni un borrall del per què JAJAJAJAA.

Te contaré un secreto... Auster y Vila-Matas son la misma persona, pero en realidad no existen. Sus libros los escribe un chico de un pueblo, pastor él, de la provincia de Zamora. Nunca ha estado en NY ni en BCN. Pero tiene sendos mapas del National Geographic con los que se va apañando.

Liliana ha dit...

Una pena que no te haya gustado... Yo comencé leyéndolo con La música del azar y El palacio de la luna. Después de eso, la Trilogía me vino bien, pero flipé con Leviathan. He leído todos los demás... pero esos son los que me atraparon.