Castanyada

No és per zel tradicionalista, però em toca el voraviu això del Halloween. Inventar celebracions, o importar-les, com Sant Valentí o el dia de l'àvia (us juro que ho vaig veure anunciat), no és que em sembli malament per se. Fa una certa rabieta que El Corte Inglés ens organitzi la vida, però que es posi al calendari una festa que no hi era, entenguem-nos, no fa mal a ningú.

Però Halloween és una altra història, perquè jo ja tenia una festa. I a més, una que m'agrada molt: castanyes i moniatos, el dia dels difunts, discutir amb el Tito si és boniato o moniato, panellets de coco i dels bons (tots els altres), el Comte Arnau i moscatell. I les carabasses, al caldo! Hom podria entendre un cert mestissatge de la festa. Que el dia dels difunts es convertís en la nit del terror, recollir caramels cridant trick or treat!, no sé, adoptar alguna part de la festa per fer-la menys casposa, si vols, menys de post-guerra. Que Port Aventura faci preus especials, ok. Però és que més aviat fa la sensació que la castanyada ha mort, l'hem enterrat sota una muntanya de disfresses horteres i decoració hollywoodiense, i que costa molt reconèixer la festa de quan jo era petita.

Per això avui sortiré a comprar una paperina de castanyes i un parell de moniatos, farem uns panellets i mirarem mig amagats per la finestra, a veure si entrelluquem el Comte Arnau i el seu cavall maleït, amb els gossos diabòlics de seguici, entre els llamps que imaginarem que cauen sobre la ciutat.

(la foto és de la castanyada de fa dos anys i l'he robat del facebook de la Cira)

Poc probable

Com pots veure a la dreta, estic llegint El curiós incident del gos a mitjanit. En aquest llibre, un nen autista explica el seu dia a dia, començant per un incident amb un gos. M'agradaria saber com de realista és la manera com s'expressa el narrador i les coses que explica de la seva manera de viure el que l'envolta. Tinc una mica la sensació que és una manera de fer resistent a l'avorriment una història gens transcendent. Reiterar una vegada i una altra les obsessions del nen, raonaments d'extraterrestre però de lògica implacable, etcètera. Molt entretingut. Però m'intriga saber si és recurs estilístic o si és documentat.

Una de les coses que m'agrada del llibre és que el nen autista va explicant curiositats sobre matemàtiques, perquè tot i que li costa molt entendre la manera de funcionar del món, no li costa gens entendre les matemàtiques. (I si ara dic I en canvi una de les coses que no m'agrada... semblaré el nen autista, en fi).

Us explicaré el problema dels cotxes i la cabra, tal com l'anomena el Tito, tot i que en realitat és el problema del cotxe i les cabres, o sobre les portes del concurs. Imagina't que estàs en un concurs de televisió, i que el presentador et diu:

- Aquestes tres portes amaguen dues cabres i un cotxe.

I també t'has d'imaginar que tu t'estimes més guanyar un cotxe que una cabra. Si ho fas al revés, amb dos cotxes i una cabra i t'imagines que t'estimes més la cabra, també funciona. (I a aquestes alçadees la meva semblança amb el nen autista és inquietant). Llavors, el presentador et diu:

- Escull una porta.

I tu ho fas. Esculls una porta, però no l'obres. En les altres dues portes, o bé hi ha una cabra i un cotxe, o bé hi ha dues cabres. Ara imagina't que el presentador obre una de les dues portes que NO has escollit, mostrant-te una cabra. I et pregunta:

- Vols mantenir la teva primera opció, o t'estimes més canviar de porta?

Què faries?

I el més savi és que canviïs de porta, perquè aquella tercera porta, que no és ni la que ha ensenyat el presentador ni la que tu havies escollit inicialment, és la que té més probabilitats de ser la que té el cotxe, i no té res a veure amb la Llei de Murphi, que us veig venir. Perquè el càlcul de probabilitats és molt anti-intuïtiu!! Per exemple: tanta gent que hi ha a l'escola, i m'havia de tocar A MI fer de vocal de la mesa electoral de les eleccions al claustre de la universitat???

És per això que porto tot el matí amb el portàtil a la mesa, passant fred al passadís. Intentant escriure coses, mentre la gent no para de venir a molestar. Que si vol votar, que si no sé què... Una murga.

Hi ha gent que ve i intenta posar la papereta a l'urna sense més. I els has d'explicar què és un cens, que t'han d'ensenyar un document d'identificació, que la papereta ha d'anar en un sobre i que no poden posar el sobre sense que tu hagis comprovat que són al cens i que hagis assenyalat que han votat. Que dius, eh, que aquesta no és la urna del sorteig d'una bici al supermercat. Però suposo que això també és bastant anti-intuïtiu.

Ara, a les sis, començarem l'escrutini, però em temo que no tinc els mitjans per poder-ne fer el seguiment on-line, ho lamento molt. Sí que puc avançar que del professorat associat ha votat el 50% (el Roger). Per a la resta, us haureu d'esperar a que google indexi la pàgina web on la universitat pengi els resultats.

Lectura

Paul Auster és un senyor amb els ulls grossos i ulleres molt pronunciades, com si fes mil segles que no dorm. A més, a les fotos, sempre hi surt amb aquesta cara de circumstàncies, en molts casos amb les mans a prop de la cara, i com si tingués una preocupació que vol amagar. Que no? Mira-ho tu mateix. 

També és un senyor que ha escrit una pila de llibres (38, incloent guions de pel·lícules i altres contes, segons la Viquipèdia).

Que sempre n’he desconfiat. Vaig veure Smoke i em va agradar prou, però després vaig veure Lulú on the Bridge i no vaig pillar un cromo. Això pel que fa a pel·lícules. De llibres, encara no n'havia tastat cap. Però (i això és definitiu) el Pere va dir que pse, i consti que això va ser abans d’entrar a l’època d’esperit crític (sobre)aguditzat en la que es troba ara.

Però com que el Tito em va fer un regal de Sant Jordi (2008!), doncs al final vaig començar la Trilogia de Nova York. La primera novel·la no em va agradar gens. Si vols que t’ho digui, comença més o menys interessant, es fa un tant avorrida i després no entenc què dimonis li passa al personatge que es torna completament boig sense que s’entengui ni un borrall del per què. I després encara es torna més boig, i xim pum. No m’ho trago, ho sento, i a més ell, amb aquells ulls grossos, em mira com dient, ho pilles? És la ingovernabilitat de la vida del pobre senyor escriptor-protagonista torturat per les seves pròpies neures i creacions, no ho pilles? I jo, que no, que no ho pillo. Que no m’ho trago. Que no cola, vamos.

Una mica indignada, castigo el llibre: avui no véns. He de passar la nit fora de casa, i no, no véns. Avui ve la Mercè. I prenc “Mirall trencat”, del que ja faré la ressenya quan m’inspiri. Que li donin pel sac a l’Auster, tu, on hi hagi una Rodoreda. En acabar Mirall trencat, i animada tant pel Tito com pel Fer, que li fan bona propaganda a la Trilogia, m’animo amb el segon relat, del que confesso que he llegit a penes una vintena de pàgines i he abandonat. No entenc què vol de mi aquest relat. Me’l miro en serio i em fa riure. Me’l miro sorneguera i em fa una mica de pena. Quan intento posar-m’hi transcendent trobo que li falta profunditat, o li sobra, jo què sé. No sé com posar-m’hi, i al final, em rendeixo. I ell continua amb aquesta cara de tenir una cosa super important a dir, que penso, coi, doncs digues-la!

I per això he agafat el Sant Jordi 2009 del Tito, Tigre Blanc, d’Aravind Adiga, un indi del que no sé res, però que de moment em té ben enganxada a les peripècies d’aquest criat-xofer d’un terratinent mafiós d’una zona rural de la Índia, que escriu cartes al Primer Ministre de la Xina perquè quan aquest visiti la Índia sàpiga què s’hi trobarà. I en la primera carta ja li ha explicat que va matar el seu propi amo!

I tot això ve a cap perquè m’ha fet tanta gràcia que en Reig digués que Auster (i Vila-Matas) és un escriptor que escriu influït sobretot per les contraportades dels seus llibres. Que encara ric ara del terme: escriptor solapista. Clap, clap, clap pel senyor Reig, com de costum.

Leipzig, apunt número 2

Ara hi he caigut, que encara tenia pendent penjar, com a mínim, les fotos dels gravats del monument xungu que vam visitar amb el Tito a Leipzig, perquè s'entengués per què deia que era un monument xungu. Aquí les poso doncs. M'adono que aquest apunt número dos just compleix els mínims per ser un apunt, però, clar, estic amb la llista de deures de Sant Jordi.

Leipzig, apunt número 1

El cap de setmana passat, el Fer i jo vam visitar el Tito a Leipzig. 

Com que no hi ha vols directes i vam fer escala a Frankfurt, vam arribar bastant tard, però el Tito ens esperava amb els braços oberts, la casa calenta i les esbargínies farcides a punt de posar al forn.

Com que encara no tinc baixades les fotos de la meva càmera, he manllevat les del facebook del Tito i el picasa del Fer per a aquest primer apunt sobre el viatge, i tan aviat com tingui les meves, faré la crònica i penjaré el reportatge fotogràfic. 

Només perquè us situeu, Leipzig és un lloc on els ànecs tenen els peus freds:

I on, malgrat el fred, el Tito segueix tan rialler com sempre:

Aquí ens podeu veure al Tito i a mi davant el monument més xungu que he visitat mai. Quan us ensenyi les fotos dels gravats de la façana entendreu per què.