El misteri dels papers de colors

Escena 1. Autobús.

NIL: Tinc uns papers a la motxilla.
MARE: Doncs treu-los, que mirarem què diuen.
NIL: No. A casa els mirarem.
MARE: D'acord, però què diuen? No t'ho ha dit la mestra?
NIL: No diuen res. Són de colors.
MARE: Ah, són per fer bonic?
NIL: A casa t'ho explicaré.

Escena 2. Autobús. Unes parades més enllà.

NIL: M'has de donar una roba de l'hivern. Com un gorro o una bufanda o uns guants.
MARE: Per portar a l'escola? De la teva mida?
NIL: És per fer amb els papers. A casa t'ho explicaré.

Escena 3. Autobús. Encara unes parades més enllà.

MARE: I què has fet avui a l'escola? Heu dibuixat?
NIL: Hem fet un experiment!
MARE: Òndia! Que guai! I quin experiment era?
NIL: Mare, ara sí que t'ho explicaré això dels papers. S'ha de fregar un llapis de plàstic amb una roba de l'hivern i llavors per màgia potàgia els papers s'hi enganxen!
MARE: Ostres, Nil, quin experiment més xulo! S'enganxen per una cosa que es diu electricitat estàtica.
NIL: Sí: per màgia potàgia. 

Homeopatia

Fa cosa de tres setmanes que portem el Nil a l'escola bressol. N'estem contents: ell s'hi queda tranquil, la mestra ens agrada molt, l'escola és a prop de casa... el Nil es fa gran i això ens fa contents. Anar a l'escola té diversos efectes secundaris, el més conegut de tots és el d'aprendre alguna que altra cosa, però el Nil de moment és petit per manifestar aquest efecte. En canvi, sí que ha quedat palès des del primer dia que el Nil intercanvia coses amb els seus companys de classe. I per coses em refereixo sobretot a virus i bactèries. I això afecta al petit, però, de manera un tant misteriosa per a mi, sobretot afecta els pares. Concretament des del dia 5 de febrer estic refredada, i el Fer si fa o no fa igual. És un encostipat llarg, però val a dir que també bastant entretingut: ara vaig més de mocs, ara tiro més cap a la tos, l'altre dia em quedo totalment afònica, alguna nit a més hi afegim alguna febrada... bé, res que no pugui anar-se trampejant, clar.

Ara fa més o menys una setmana i mitja que he passat del mal de coll a l'afonia i finalment a la tos seca, i en aquesta darrera fase ens hem instal·lat. Semblo la de l'anunci "Avi, has vist l'Inistone?", amb la diferència que com que estic alletant, no puc prendre cap xarop per a la tos. L'altre dia això va acabar desesperant una companya de despatx, que, cansada de sentir-me tossir, va insinuar que podria provar de prendre algun remei natural. Algun remei homeopàtic. Acabáramos. "Però és que perquè això et funcioni t'ho has de creure, i jo no m'ho crec", però al final la insistència va ser tanta que va acabar acompanyant-me a una farmàcia i vaig comprar un xarop: medicamento homeopático, diu a la caixa.

Mai havia provat l'homeopatia. I no pas per desconeixement: n'hem vist reportatges a la tele, n'hem llegit i n'hem parlat molt. L'homeopatia és un timo, no funciona i no és medicina ni medicaments. Només és aigua amb sucre preparada d'una manera molt complicada. I tot i això (la meva ment a vegades es molt complexa) em vaig comprar el xarop. Me l'he pres tot seguint les dosis que indica el fulletó, i constato que:
1) no funciona
2) és molt car
3) té mal gust
De les tres coses, el que més em va indignar va ser la tercera. Vendre aigua amb sucre per curar el mal de coll i a sobre posar-hi mal gust és tenir molta mala baba. Però molta.

Després també m'indigna, quan hi penso, la cara d'escèptic que va fer el farmacèutic quan li vaig demanar, l'alegria amb la que m'ho va vendre, i la recomanació in extremis quan ja sortia per la porta que si tot i això no em passava la tos, anés al metge. Pobre farmacèutic! Suposo que el científic que porta a dins deu saber que l'homeopatia no funciona. Deu saber que el més possible és que jo em quedi tranquil·la prenent el xarop i que la irritació del coll es curi seguint el seu curs natural, però que si tinc alguna cosa de veritat, aquest xarop no em farà res. Però el botiguer que és en realitat em ven el xarop, igual que el venedor del Decathlon et ven els esquís més cars si t'hi encaparres, tot i saber que no tens el nivell d'esquí que cal per utilitzar-los. I suposo que el professional de l'àmbit de la sanitat que li agrada pensar que és l'impulsa a aquesta darrera recomanació de la visita al metge. Treballar amb tantes personalitats deu ser molt complicat.

Total, aquí estic, tossint mentre reciclo l'envàs del xarop (el plàstic al plàstic, el vidre al vidre, el paper al paper), i que no em diguin que els envasos de medicaments no es reciclen perquè la tindrem. 

Arribant al final del trajecte

He passat dos mesos de lectura immersa en un viatge al·lucinant. Un viatge a través del temps, endarrera per més complicació, cap a l'origen de la vida, és a dir: la història de l'evolució humana però explicada a l'inrevés. Acabava de començar un altre llibre del que havia llegit 10 pàgines, però en una visita a la biblioteca del barri em vaig endur "El cuento del antepasado", de Richard Dawkins. Com que em falten unes 20 pàgines per acabar i posar-me a escriure'n la ressenya per A la vora del foc, no em vull xafar el meu propi post, però potser sí que tinc lloc aquí per algunes anotacions.

El que fa Dawkins en aquest viatge és partir del ser humà (tots els sers humans vius) i viatjar fins a l'avantpassat comú més modern de tots ells (que potser costa una mica d'entendre que necessàriament ha d'existir, però és així). En acabat, ampliar el grup amb les espècies més properes: ximpanzés i bonobos, i viatjar fins a l'avantpassat comú a les tres espècies més modern. I així fins a l'inici de la vida, anar sumant espècies i anant endarrera en el temps.

El millor de no saber gaire d'un tema és que fins i tot les obvietats poden resultar interessants. Per això la idea més important del llibre per mi (que no vull dir que sigui la més important, sinó la que més ha aconseguit canviar la meva perspectiva de les coses) és que tots els sers que estan vius actualment són

1) contemporanis

2) fills d'un mateix avantpassat

Que són contemporanis és evident, però el que vull dir és que són "igual de moderns", i si hi afegiu la 2), també vol dir "igual d'evolucionats", o de "ben adaptats a la seva manera de viure". Perquè a no ser que hom pensi que la vida s'ha iniciat de manera independent més d'una vegada, tots els sers que estan vius avui han tingut el mateix temps d'evolucionar i perfeccionar, gràcies a les mutacions i a la selecció natural, la seva adaptació a l'entorn que el ser humà.

Nosaltres no "venim del ximpanzé" (com hom podria pensar veient la il·lustració a dalt), sinó que plegats, el ximpanzé (i el bonobo) i nosaltres "venim" d'una altra bèstia que no era ni un ximpanzé, ni un bonobo, ni un ser humà. Era d'una altra espècie que, com gairebé totes les espècies que mai han existit, s'ha extingit. Fins i tot els sers normalment considerats "primitius", com els rosegadors, peixos, cucs, o fins i tot els bacteris tenen una història evolutiva tan llarga com la nostra.

I això té a veure també amb una altra idea que m'ha sorprès del llibre, que és la de la continuïtat. Tendim a pensar en la vida com si estigués separada en compartiments: regnes, famílies, gèneres, espècies, etc, estancs i separats. Si no m'equivoco, la definició d'espècie té la seva arrel en la reproducció: són de la mateixa espècie els individus que potencialment es poden reproduir entre ells si són de sexes diferents. Dic potencialment perquè a vegades no és possible, però "teòricament" sí que és possible. Per exemple, una persona que va viure fa 3000 anys i jo som de la mateixa espècie. Un ximpanzé i jo no som de la mateixa espècie. I un ximpanzé que va viure fa 3000 anys és de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, però no que jo. Però un ximpanzé que va viure fa 6 milions d'anys no és ni de la mateixa espècie que jo ni de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, com ja he dit abans, perquè fa 6 milions d'anys no existien ni els homes ni els ximpanzés. Però si vaig emparellant de 3000 anys en 3000 anys, resulta que totes les parelles de ximpanzés (o humans!) són de la mateixa espècie, però el primer i el darrer no ho són.

He après moltes altres coses en aquest viatge (que són al voltant de 800 pàgines!), però no és tampoc el cas de posar-me a relatar-les. Com per exemple (si has parlat amb mi durant el darrer mes segur que ja t'ho he explicat, però si no) no diries mai quin és el parent viu més proper a l'hipopòtam!