dilluns, 12 d’abril de 2010

Arribant al final del trajecte

He passat dos mesos de lectura immersa en un viatge al·lucinant. Un viatge a través del temps, endarrera per més complicació, cap a l'origen de la vida, és a dir: la història de l'evolució humana però explicada a l'inrevés. Acabava de començar un altre llibre del que havia llegit 10 pàgines, però en una visita a la biblioteca del barri em vaig endur "El cuento del antepasado", de Richard Dawkins. Com que em falten unes 20 pàgines per acabar i posar-me a escriure'n la ressenya per A la vora del foc, no em vull xafar el meu propi post, però potser sí que tinc lloc aquí per algunes anotacions.

El que fa Dawkins en aquest viatge és partir del ser humà (tots els sers humans vius) i viatjar fins a l'avantpassat comú més modern de tots ells (que potser costa una mica d'entendre que necessàriament ha d'existir, però és així). En acabat, ampliar el grup amb les espècies més properes: ximpanzés i bonobos, i viatjar fins a l'avantpassat comú a les tres espècies més modern. I així fins a l'inici de la vida, anar sumant espècies i anant endarrera en el temps.

El millor de no saber gaire d'un tema és que fins i tot les obvietats poden resultar interessants. Per això la idea més important del llibre per mi (que no vull dir que sigui la més important, sinó la que més ha aconseguit canviar la meva perspectiva de les coses) és que tots els sers que estan vius actualment són

1) contemporanis
2) fills d'un mateix avantpassat

Que són contemporanis és evident, però el que vull dir és que són "igual de moderns", i si hi afegiu la 2), també vol dir "igual d'evolucionats", o de "ben adaptats a la seva manera de viure". Perquè a no ser que hom pensi que la vida s'ha iniciat de manera independent més d'una vegada, tots els sers que estan vius avui han tingut el mateix temps d'evolucionar i perfeccionar, gràcies a les mutacions i a la selecció natural, la seva adaptació a l'entorn que el ser humà.

Nosaltres no "venim del ximpanzé" (com hom podria pensar veient la il·lustració a dalt), sinó que plegats, el ximpanzé (i el bonobo) i nosaltres "venim" d'una altra bèstia que no era ni un ximpanzé, ni un bonobo, ni un ser humà. Era d'una altra espècie que, com gairebé totes les espècies que mai han existit, s'ha extingit. Fins i tot els sers normalment considerats "primitius", com els rosegadors, peixos, cucs, o fins i tot els bacteris tenen una història evolutiva tan llarga com la nostra.

I això té a veure també amb una altra idea que m'ha sorprès del llibre, que és la de la continuïtat. Tendim a pensar en la vida com si estigués separada en compartiments: regnes, famílies, gèneres, espècies, etc, estancs i separats. Si no m'equivoco, la definició d'espècie té la seva arrel en la reproducció: són de la mateixa espècie els individus que potencialment es poden reproduir entre ells si són de sexes diferents. Dic potencialment perquè a vegades no és possible, però "teòricament" sí que és possible. Per exemple, una persona que va viure fa 3000 anys i jo som de la mateixa espècie. Un ximpanzé i jo no som de la mateixa espècie. I un ximpanzé que va viure fa 3000 anys és de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, però no que jo. Però un ximpanzé que va viure fa 6 milions d'anys no és ni de la mateixa espècie que jo ni de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, com ja he dit abans, perquè fa 6 milions d'anys no existien ni els homes ni els ximpanzés. Però si vaig emparellant de 3000 anys en 3000 anys, resulta que totes les parelles de ximpanzés (o humans!) són de la mateixa espècie, però el primer i el darrer no ho són.

He après moltes altres coses en aquest viatge (que són al voltant de 800 pàgines!), però no és tampoc el cas de posar-me a relatar-les. Com per exemple (si has parlat amb mi durant el darrer mes segur que ja t'ho he explicat, però si no) no diries mai quin és el parent viu més proper a l'hipopòtam!

4 comentaris:

Fernando Díaz | elsituacionista ha dit...

O sea, ¿qué no somos el fin de la vida, la más alta respuesta de la evolución? Pues qué decepción, chica, Si al final todos somos iguales...

Ya en serio, me parece muy interesanto eso de que todas las especies son tan evolucionadas como las otras, sólo que simplemente adaptadas al medio en el que viven. Habrá que reflexionar sobre ello.

Anònim ha dit...

Home, no em deixis així, Quin és?

eva ha dit...

La balena! (i dofins, orques, etc)

La idea és que l'hipopòtam i la balena (o més ben dit, un antecessor seu que no era cap de les dues coses) es va separar de la resta d'ungulats en algun moment, i posteriorment, algun d'aquests es va "traslladar" a viure al mar, donant orígen a tots els llinatges de balenes i dofins. Diguem-ne que com que les condicions i el mode de vida que van adoptar aquests "hipopòtams nadadors" eren tan diferents de la de la resta d'ungulats, la pressió selectiva tan diferent va fer que els canvis morfològics se succeïssin amb molta més rapidesa que a la resta d'ungulats. I tot i que morfològicament, anatòmicament, puguin ser molt diferents, la informació genètica és "més semblant" entre una balena i un hipopòtam que entre un hipopòtam i un cavall o un elefant, per exemple.

Lena ha dit...

Vés per on! Si penses que amb el que has escrit m'ho has deixat clar vas ben equivocada. Passarà com la història de les portes :).

Esperaré pacientment la resenya 'A la vora del foc'.