En exclusiva mundial...

...les 119 fotografies de l'estada al Senegal seleccionades amb molta dificultat d'entre les més de 1600.

Per fi plou

Avui he fet una mica de selecció de fotografies. De les 1600 que en vaig tirar, unes 750 formen part de la primera selecció, i són 200 les de la selecció final. I ara en volia triar una per a aquest apunt i l'he escollit una mica a l'atzar.

Tinc ganes de passar a net les meves notes i començar a penjar els contes i les històries viscudes. Però encara no ho he fet. De moment estic mirant de recuperar el ritme de treball, cosa gens fàcil. I més perquè hi ha dates límit molt properes que m'apreten.

Avui explicava a algú que els primers dies al Senegal havien estat una mica difícils. Allò dels prejudicis i les pors de que parlava abans de marxar van ser complicats de superar. Els primers dies tenia tanta tensió i estava tan despistada que tot em semblava molt complicat. El primer dia que vaig escriure al blog vaig dir que Vélingara era aire quiet i molta pobresa. La calor i la xafogor eren terribles. També moltes de les coses que em passaven al voltant.

L'Andrés i l'Oriol estaven amb febre i infecció intestinal, la realitat era tan dura, només veia les cares tristes. Però aquell mateix vespre vaig escriure al meu diari que m'havia oblidat d'explicar que Vélingara també és un cel fosc preciós sembrat de llamps sobre la sabana a la llum de la lluna. I també és nens que juguen i música tot el dia i rialles i un camp de futbol i un munt de gent de tota mena, alguns alegres, altres més tristos, altres curiosos i altres molt amables, altres mala gent i altres adorables.

Aquell vespre vam fer una cervesa en la terrassa d'un hotel de cabanes als afores de Vélingara mentre es covava la tempesta. Es va girar vent i els llamps il·luminaven els baobabs, que són l'única cosa que veus a l'horitzó de la sabana, tan plana, infinta.

Els dies abans els pagesos estaven molt inquiets per la manca de pluja.

L'anotació del dia 19 de juliol al meu diari acaba així: "És la una. Per fi plou." Aquella nit es van resoldre moltes coses.

A casa

Ahir vaig arribar després de més de 15 hores de viatge. La majoria van ser d'espera a l'aeroport de Casablanca. Vaig arribar rebentada i amb moltes ganes de veure tothom.

Estic repassant fotos i fent una mica de tria, netejant el pen drive de virus, rentant roba, responent correus, tornant a la meva vida. Quina feinada.

Ah, ja torno a tenir mòbil, he aconseguit un duplicat de la puça. Sí! A la noia de la botiga li he dit: he perdut la puça. Ai, la targeta. I mira que de camí anava pensant, targeta, targeta, targeta, targeta.

El final del viatge

Queda una setmana escassa per la tornada. Encara des de Velingara, em torno a asseure, potser per darrera vegada, al ciber del costat del camio rovellat, al carrer principal, per llegir dos correus i escriure al blog.

Diumenge de matinada surt el meu avio, pero la tornada l'emprenc demà passat. Dimecres aniré fins a Kolda amb l'Andrés i l'Oriol, per trobar-nos amb un dels responsables de l'associacio, l'Aliou, i explicar-li com estan les coses. Encara estic per decidir si serà dijous o divendres, aniré des de Kolda a Dakar. M'imagino que hi arribaré al vespre, i allà espero trobar l'Iris i l'Ana, o bé en Moïse. Dissabte de matinada, a les 3, hauré d'anar cap a l'aeroport per agafar el vol a les 6.30.

Passaré el dia a Casablanca, sola. Al vespre volaré fins a Barcelona.

Aquest és el meu plan.

Una mica més incomunicada

Una mica més incomunicada perque em van robar el telefon mobil. D'aquelles coses que et costa de pensar. Estava a la bossa, a l'habitacio, junt amb tota la documentacio i els diners. Erem a casa. L'unica persona que ho podia haver fet és un nen de 12 anys que corre per casa, entra i surt, com tothom aqui. Em va fer rabia, pero als nostres amics africans els va semblar intolerable. De totes maneres, hem solucionat el problema a la manera africana.

Primer de tot vam anar a veure una bruixa. La maman va escoltar com en Yusuf li explicava que s'havia perdut un mobil Samsung avec une puce espagnole. Que no ho sabiem del cert, pero que podia ser que un dels nens l'hagues agafat. La maman ens va escoltar i ens va dir que tornessim avui.

Paral.lelament, l'Abdulaye va parlar amb el nen. Li va explicar que pensavem que havia agafat un mobil i que aixo no estava gens bé. El nen va dir que ell no havia agafat res, pero els altres nois deien que creien que devia haver estat ell. Ningu més havia entrat a la casa, i per tant jo estava segura que havia estat ell, pero em resistia a creure-ho i a més el nen em feia tanta pena, tots l'acusaven i ell plorava. Al final vam negociar, com es fa tot a l'Africa. Que segurament ell no havia estat, pero que si ens ajudava a trobar aquest telefon perdut estariem molt contents amb ell. Aixo va ser ahir.

Aquest mati, la bruixa ha dit al Yusuf que havia estat el nen. El Yusuf diu que la maman escolta tot el que ell li explica i després fa uns nusos amb unes cordes i somnia. Després ella parla la veritat. La maman li ha dit que a la tarda hi haviem d'anar tots, amb el nen inclos. El nen ha dit que de cap de les maneres, pero ha passat per casa i ha estat una estona al pati fent veure que rentava alguna cosa. Al migdia el meu telefon era a l'ampit de la finestra. El que no he recuperat és la targeta, de manera que no em serveix ni de rellotge perque no el puc encendre.

L'Abdulaye ha dit que encara es veu capaç de negociar una mica més. Diu que dira al nen que hem trobat el mobil i que ara ja sabem que no ha estat ell. Pero que si ens ajuda a trobar una puça espanyola (la puça es la targeta) per comprovar si el telefon funciona bé, li agrairem molt. Diu que si el nen encara té la puça, la portarà. Si no, la buscarà on l'hagi llençat. ça va sortir. Amb molt de diàleg, molta paciencia i l'ajuda de Déu (o dels ancestres) tot arriba a bon port en aquest pais.

Per altra banda, dijous es casa la veïna. Es una celebracio importantissima que durara quatre dies. Es casa amb un home bastant ric. Nosaltres, per mirar d'estar a l'alçada, ens vam anar a comprar unes teles i ens hem fet fer uns vestits a mida. Jo m'he fet un taille-baisse que es veu que és el summum dels vestits provocatius. Sobretot perque marca la cintura i el cul. A mi em va semblar un dels models més discretets i "portables", pero l'Abdulaye diu que si porto aquest vestit a Barcelona el meu marit tindra problemes amb els homes africans. O sigui que ja saps, Esteve. Per tu t'he fet fer una camisa. A la mida de l'Andrés, que té més o menys la teva talla. L'Abdulaye no en va voler sentir ni mitja discussio: pour ton marit, trois poches. O sigui que ni idea de com serà la camisa, pero tindra tres butxaques.

Sobre mi i els anims, no em puc queixar. Avui i ahir fa molta calor i tinc molt mal de cap, no estic de tot fina i em penso que estic agafant una mica de mal de coll. Pero per la resta tot bé.

Velingara, de nou

Torno a ser a Velingara, una mica més tard del que havia previst. Oussouye ha estat un parentesi de descobriment molt agradable. Finalment el grup de Velingara volia passar uns dies a Oussouye, de manera que els vaig esperar allà i no vam tornar fins ahir.

Oussouye ha estat un descans, en el que els escolapis m'han acollit i m'han tractat com una reina, m'he divertit amb les soirées i he ballat tot lo ballable (i lo que no ho era també), m'he banyat a la platja a la llum de la lluna, els llamps i el plancton fluorescent, he menjat cocos acabats de collir i pelats a cops de matxet, he caminat pels arrossars i m'han picat totes les besties que m'havien de picar. He vist ocells meravellosos i he aguantat un xafec en una barca de closca de nou al mig del riu Casamance. De tot plegat hi haurà la cronica detallada a la tornada, quan endreci les fotos i les notes del diari.

He conegut gent divertida i diversa. Recordeu que vaig dir que havia sopat a casa del Marius a Sarrià i que aixo era el més a prop de Senegal que havia estat? Doncs resulta que casa el Marius es casa d'en Joan, el que passa que ell no hi és gairebé mai, perque ell normalment s'està a la seva parroquia, a Sant Josep Oriol de Santa Coloma. Es ben bé que el mon és un mocador. I a l'altra casa d'en Marius, la d'Oussouye, he conegut el capella que va batejar el meu nebot Rodrigo.

Em queden dues setmanes i pocs dies més d'estar per aqui. En dues setmanes espero poder tancar bé la feina i l'estada. El cert és que l'estada aqui està resultant fantàstica. Un cop habituada a treure els bitxos de llit abans d'anar a dormir o espolsar bé tota la roba abans de posar-me-la (perque segurament té habitants), haver d'anar sempre pendent de l'aigua que beus, tenir els peus perpetuament bruts de sorra i totes les sabates plenes de fang, rentar la roba a mà i que trigui tres dies en eixugar-se, pensar que les forquilles son una mena de tresor i ja no dic els plats... La tranquilitat i la calma d'aquest pais, tot i el frenesi que hi regna, es contagios. Tot i aixo, a dues setmanes, no puc negar que tinc ganes de tornar, de veure-us, d'explicar, de xerrar, de mirar les fotos amb l'Esteve i de fer mil plans.

Fins la tornada, doncs. Fins aviat.

Present

A Vélingara, si alguna cosa és el present, és el gra. Sigui mill, sorgo, blat de moro o arros. Aquest dia era arros.