Sweeney Todd

Fa 13 anys es va estrenar aquest musical de Sondheim a Barcelona. La crítica era bona, i ens hi vam acostar, una mica com qui no vol la cosa. En vam quedar impressionats. Tant, que vam repetir al cap de pocs mesos, i que ens vam comprar el CD amb les cançons i vam escoltar-lo fins saber-les pràcticament de memòria. Eh, Pau (Vegeu els fets de Sweeney Todd)? 

Fa uns mesos, la notícia que Tim Burton en preparava la versió cinematogràfica em va fer molta il·lusió. Pocs dies després de l'estrena, la mare i jo ens vam adreçar al cinema calçades de crispetes i molta impaciència per tornar a veure els fets.  

I quina decepció. Si ho voleu saber, a mi la pel·lícula em va semblar sosa, em va semblar tètrica i gens divertida i que, honestament, la Bonham-Carter no li arriba a la Vicky Peña ni a l'alçada dels ginolls. Em penso que en Tim es va deixar endur pel seu costat melancòlic-manostijeras i es va carregar tot l'humor negre del musical. Però està clar que això va a gustos. 

I poc després, l'anunci que el Teatro Español produïa una nova versió del musical amb un repartiment i un equip molt semblant al de Barcelona em va fer comprar ràpidament un bitllet d'avió i córrer cap a Madrid a veure musicals com qui va a Broadway. El cap de setmana passat vaig ser a Madrid. Vaig aprofitar l'avinentesa per pujar al terrat del Círculo de Bellas Artes, per passejar per la ciutat, veure-hi bons amics i tot d'altres coses que es fan. 

Però el diumenge al migdia ja em podien els nervis! A mitja tarda ens ficàvem al teatre i quan en vam sortir estava plena de música, emocionada i molt i molt contenta. No sé si el millor que puc dir és que era exactament com ho recordava de Barcelona. Em va agradar molt. Reconec que hi anava ben disposada. Em vaig emocionar, vaig riure, vaig tenir por i vaig gaudir de la música i el teatre. El que és clar és que si porten el musical a Barcelona, repetirem. Oi?

Tagamanent (1056m)

El temps i els dies se m'escolen entre els dits com si fossin sorra fina, o com el fum d'una olla d'arròs. Em passen els dies volant, i dijous ja és Nadal. I si hi ha un lloc on el temps s'alenteix i els dies s'allargassen com les ombres a les cinc de la tarda és a la muntanya. 

Ahir, diumenge, volíem anar al Matagalls, però ens van espantar dient que trobaríem neu, de manera que vam rebaixar les expectatives al Tagamanent. Al final, no n'hi havia per tant i podríem haver fet el Matagalls, però què hi farem.

Sortim a una hora bastant més que raonable (per tardana) d'El Figaró. El termòmetre diu -1ºC. El cert és que fa molt fred, tot està gebrat i l'inici del camí, la pista asfaltada (grmf, primera sorpresa) que va fins a Vallcàquera, té trams on no hi toca el sol en tot el dia. 

Arribats a Vallcàquera la pista deixa de ser asfaltada, i es converteix en una pista de terra bastant avorrida que puja i puja i puja i puja i ens fa suar. Ha sortit el sol i la inversió tèrmica causada per l'anticicló d'aquests dies es fa notar. Vull dir que suem com pollets i ens hem d'anar treient la roba. En algun punt les vistes són molt xules. 

Un cop al coll, la pista es converteix en senderol i arribem en poca estona al cim. Esbufeguem. Es noten els dies d'inactivitat. L'ermita de Santa Maria és oberta, i uns voluntaris expliquen molt voluntariosament les històries i la Història de l'ermita i del Tagamanent. Ens expliquen que això passa el tercer diumenge de cada mes. 

Dinem el clàssic pa amb formatge, reposem i fem fotografies. Les vistes són espectaculars, el cel és molt net, veiem tot el Pirineu, i just davant nostre els cingles de Bertí amb la Mola i Montserrat al fons.

En baixar, la pista es fa eterna i castiga peus i cames. I a mida que anem retrobant els freds fons de les valls ens anem tornant a tapar, i somriem contents al nen amagat.

Torna Nadal

Torna Nadal

L’arbre desvtella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Fa uns dies que plou i que fa fred. És hivern, i és el que toca, però no m’acostumo a tenir els peus freds. I és que torna el Nadal i ho sé pels odiosos Pares Noels escaladors que ja colonitzen els balcons del poble i encara falten 10 dies. (Consti que faig referència als pares noels sobretot per no decebre l’Elena que sé que espera les meves queixes per poder-me dir que estic boja.)

Torna Nadal, que són vacances, que són dinars, que és la família i la Fira de Santa Llúcia, que són regals, que és el dispendi i els contenidors de reciclatge de paper plens a vessar. Que és sentir uns quants remugar no m’agrada el Nadal, i a mi, que no m’agrada la idea, però que m’encanten aquests dies. Que odio les musiques dels anuncis però m’agrada fer-te un regal o tenir una excusa per trucar-te o quedar per fer un tomb. Que és acabar l’any i començar-ne un altre, un pas petit, una nit qualsevol, un any endavant.

I suposo que el més escaient és que comenci la llista de bons propòsits amb un petit, però valent:

- Escriure més al blog.

El fum d'una olla d'arròs

A la llibreta que em servia de diari quan vaig ser al Senegal hi vaig anotar moltes coses, sobretot del meu dia a dia. Recordo que un dia vaig anotar que estava escrivint massa, coses massa petites, inútils, fútils, que després ni jo voldria llegir, però que volia conservar la sensació de voler absorbir i recordar cada petit detall. En part, perquè havia promès a algú portar-los, tots aquests detalls. En part perquè no donava l'abast de recollir tot el que hauria volgut, i sentia com les sensacions em fugien per entre els dits com si fossin el fum d'una olla d'arròs.

Uns mesos després de la tornada, reviso aquelles notes. M’alegro dels detalls que hi són, i també dels que no hi són. Hi ha detalls, la majoria dels que us porto aquí, que de fet no vaig escriure. Però és que no calia. Quedaven escrits en mi. 

El mateix dia que vaig afinar la guitarra de l’Idy, en Patrick ens va portar fins als arrossars. 

En Patrick deu tenir 15 anys, però ell diu que en té 18. Té un somriure netíssim i una mirada intel·ligent. Duu unes sandàlies blanques de plàstic, uns pantalons curts d’esport i una samarreta sense mànigues. El veureu a la fotografia que il·lustra el conte anterior, i en la d'aquest. No sé d’on ha tret la pilota de futbol, i demana a un amic que ens acompanyi. Em criden, ja hi som tots. De manera que m'acomiado de l'Idy i anem cap als arrossars. 

En Patrick té moltes ganes de conèixer-nos, de parlar amb nosaltres, té una curiositat immensa i fa preguntes. Em penso que és de les poques persones a Senegal que em va fer preguntes. Però també se sent complagut per la nostra, de curiositat. Ens ensenya cada detall, ens comenta cada petita història, ens explica amb paciència infinita. Crancs, peixos, arbres, arròs, cabanes. Tot el que li vulguis preguntar. Agafen els crancs i els col·loquen perquè els puguem fotografiar. Cacen peixets perquè veiem els peixos més petits que veuràs en la teva vida. 

Ens duen fins als manglars, juguen a futbol mentre nosaltres fotografiem el planter d’arròs. Al capdavall, hi hem anat a estudiar. Es banyen al riu mentre nosaltres riem i gaudim del paisatge. Al final, els meus companys més valents també es fiquen al riu. Se’ns fa tard, i hem de tornar, o arribarem tard a l’hora de dinar.

Tot i que anem tard, en Patrick insisteix a fer una mica de tomb, ens vol portar al Baobab Sagrat. El Baobab Sagrat és al mig d’un camí, és gegant. Té una arrel que se’n separa a uns dos metres, deixant una mena de túnel dins l’arbre, pel mig del qual passa el camí. Segurament és un arbre que té més de cinc cents anys. En Patrick m’explica que és un arbre molt vell. Tan vell, tan vell, que quan ell va néixer ja hi era. De fet, és tan vell, que creu que quan va néixer la seva mare, ja hi era. Potser fins i tot, comenta dubtós, quan el seu pare era petit, ja hi era. Però es fa enrere. No, no creu que sigui tan vell. 

Camina silenciós al meu costat. Es nota que li ha costat trobar la manera de fer la pregunta, però al final se’n surt. Em diu, Eva. Quan tu vas venir amb amb l’avió cap al Senegal... els núvols... de prop... com són? I és desconcertant no saber-li explicar. Després de pensar-hi una mica, li dic que com la boira, però o al Senegal no n'hi ha, de boira, o jo no li sé explicar el que és. No serveix com a explicació. Finalment li dic que com les flors de cotó. 

Però no ho són, no són com les flors de cotó. Ara fa mesos d’aquell migdia calorós, i jo lamento no haver sabut explicar al Patrick com són els núvols. M’agradaria haver-li dit que són com el fum d’una olla d’arròs però molt i molt més grossos. 

Anbone

Un dia vaig jugar al futbol més estrany que he jugat mai. Era un dia en el meu viatge a Senegal. Em trobava en un moment delicat de l'estada, despistada, desorientada, enfadada i una mica trista. Havia decidit acompanyar unes amigues al poble on elles s'estaven, pensant que la companyia em situaria. Hi arribàvem a mitja tarda. Jo duia una petita motxilla amb les bàmbes, dues samarretes, un llibre i el raspall de dents. Jo, que sempre vaig amb tants persidecas, ho havia deixat gairebé tot. 

De camí calia travessar un camp de futbol. En el camp, les altres vegades que hi vaig passar, només hi havia vist vaques. 

El dia en que jo estava tan enfadada, curiosament, hi havia nois corrent al camp. Una dotzena, potser més. De diverses edats. 

Un d'ells ens convida a jugar, el més gran, l'únic que parla. Li dic, Oui, mon capitain. Les altres declinen, però a mi em cal moviment. Ens veiem per sopar. Sec a terra i em canvio les sandàlies per les bàmbes. Sense mitjons, que no en tenia. Però què més dóna, perquè els nois van descalços o amb sandàlies. O amb sandàlia. I no sempre al peu que toca. 

El capità organitza els nois per a l'escalfament. Els fa córrer al voltant del camp. A mi em posa a fer passis de pilota amb ell. Em pregunta el meu nom. Li dic que no tinc encara un nom diolà. Em diu que potser després me'n donarà un. Es nota que mana. Té un posat que no us creuríeu. 

Ens reparteix en dos equips, i als que no van amb mi els fa treure's la samarreta. Deshabillez vous. Comença el partit. És el futbol més estrany al que he jugat mai, perquè no fem servir les porteries, tot i que n'hi ha. Al cap d'una estona entenc que l'objectiu és tenir la pilota i fer més passades que els de l'altre equip. El capitain va cridant indicacions. Passis llargs! Al primer toc! Poc a poc! Jugueu més ràpid! Jugueu més lent!

És molt estrany jugar a futbol sense una direcció, només a base de córrer darrera la pilota. Em penso que no serveixo de massa al meu equip, però igualment em passen condescendentment la pilota i tot i que el joc és duríssim, a mi ni em toquen. 

No hi ha perdedors ni guanyadors, i quan calculo que tinc el temps just d'anar-me a rentar i arribar a temps per al sopar, m'acomiado. Je vous laisse, mon Capitain. Bien joué, Anbone. M'he guanyat el meu nom diolà, i ell em diu Je m'appelle Idy. Potser el voldré saludar l'endemà, em diu. M'escriu a la llibreta que faig servir de diari la seva adreça: Idy, Photograph. En realitat, la seva adreça és ell mateix, la seva identitat és la seva adreça. Si fos carnisser, el trobaria a la carnisseria. Per a trobar-lo, el més útil és saber que és fotògraf. I, potser, que té el somni de tenir un equip de futbol. Així que serà al camp o a l'estudi. Però això no m'ho escriu. Els somnis, més val no escriure'ls.

L'endemà el vaig buscar, però la pluja fa que tot es confongui, especialment de nit, de manera que no vaig trobar-lo. Vaig marxar del poble. 

Tot i que pensava que no hi tornaria, les coses a Senegal sempre son només plans a mig fer, de manera que unes setmanes més tard vaig tornar, i el vaig trobar a la porta de l'estudi. Li vaig afinar la guitarra, que estava desafinadíssima, i vam cantar un parell o tres de cançons. Després vaig marxar i no n'he sabut res més. Tenia una veu greu, rasposa, i cantava amb sentiment aquella música tan africana, que sempre estàs a punt d'enganxar com va el ritme però que cal sentir-la com si sempre estiguéssis a punt de perdre'l. Em deia que la meva veu era molt més dolça. Però les seves cançons ho eren molt més. 

Gravat en pedra

Al desert del Wadi Rum, a Jordània, que és el lloc del que ve la pols de les sabates que va donar nom al blog, hi vam veure uns gravats que ens van dir que tenien més de 3000 anys.

Estaven en una llosa de pedra inclinada, ens vam enfilar una mica a la roca i els vam veure de ben a la vora. Aquesta llosa té el que el Màrius va anomenar "la pàtina del desert" -era això, oi?-, i que potser tindrà l'amabilitat d'explicar en un comentari ben bé què és. I algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), es va dedicar a gravar això que veus.

Què et sembla? Què deuria pensar? D'entrada, l'expressivitat d'una traça tan senzilla em corprèn. Amb una pedra -m'imagino, o un estri similar-, i a la primera -perquè no hi ha goma d'esborrar per a aquests gravats, clar...- algú, una persona com tu i com jo, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), que va viure i va morir fa tant de temps, m'explica una història sencera amb formes tan senzilles.

Se li escapava el dromedari? Estava aprenent a conduir? Per què alçava les mans i les movia? (Perquè ho veus, oi, que les movia?) Jo crec que fins i tot li veig els ulls esbatanats, la boca entreoberta, les celles arquejades i el cos una mica tirat endarrera. La cara de velocitat. Algú dels meus acompanyants, no recordo qui, té una foto meva al costat d'aquest gravat en el moment que jo imaginava això i alçava les mans fent aquesta cara que m'imagino. Ja sabeu que sóc teatrera.

En aquesta història gravada, crec que fins i tot hi veig els seus amics al voltant, rient i corrent. Mirant de deixar que sigui ell sol qui pugui agafar les regnes de la situació, però ben a la vora. Per si de cas. Per si necessita que l'ajudin a frenar la montura. Per si cau, mirar d'atrapar-lo al vol i que no prengui mal.

Crec que fins i tot el veig mig caient i aixecar-se, rient, amb tots els amics al voltant ajudant-lo a espolsar-se la pols dels vestits, comentant la jugada amb rialles i cops a l'espatlla, amb un gran esvalot. I el dromedari al costat, aturat, condescendent. Celebrant per dintre, amb aquell mig somriure de dromedari, que el protagonista d'aquesta història hagi après a caure i aixecar-se un cop més.

Estic mirant de decidir si crec que la persona que ho va gravar, amb pols a les sabates (o a les saldàlies, o als peus nus), va ser el propi protagonista de la història o va ser un dels amics. Però això té poca importància. Qui va tenir la traça de gravar-ho és només una casualitat. L'important és que li van espolsar els vestits i el van ajudar a riure de la caiguda. I això sí que és traça.

Tinc pols a les sabates

Avui m'he posat unes sabates que el darrer que van trepitjar era Jordània. Estaven plenes de pols. I mentre m'asseia al jardí a espolsar-les i posar-me-les pensava en com el camí ens deixa petja, igual que nosaltres en deixem en el camí. 

I així he pensat en un títol per aquest blog que encara no sé què és. Així asseguda a terra al pati de casa, amb els gossos llepant-me una orella i bordant al meu voltant. Quina manera de néixer més prosaica per a un blog, però què vols.

El subtítol del blog és una broma personal que m'obligui a trobar un subtítol enginyós abans que al juliol l'hagi de canviar per M'allunyo dels trenta amb cara de circumstàncies. És aquesta responsabilitat de tenir un blog que depèn només de mi (i mira que en tinc, però tots compartits, noi).

El que vull dir és que ja tenim una edat i el camí pren cada vegada més importància. Cada vegada penso que importa menys on i més el com.