Ladies and gentlemen... the Band!

El darrer concert havia estat al setembre del 2007. Després de més d'un any, dissabte passat vam tornar a fer un concert. Babilònia pot ser moltes coses. Jo ja vaig dir que per mi era l'oportunitat de fer-ho. I ho continua sent. 

Era el primer concert després de molt de temps i també després de bastants canvis en el grup. Crec que vam donar la talla. És a dir: la nostra talla. El que som. I jo, sobretot, em vaig divertir. 

Aquí es pot veure clarament com el Gascon i jo ens ho vam passar teta cantant (i que el Pau s'ho va passar xepi xepi): 

I l'endemà, a la platja de Sitges, vam fer les fotos per a la capçalera de la nova estètica del blog. Que la idea era passar un dia tranquil a la platja, però resulta que no havíem calculat que era Carnaval i que Sitges seria un formiguer de personatges estrafolaris, per exemple, un banysita disfressat de motorista disfressat de futbolista:

Gràcies, Fer.

Quadern de lectura

Quan vaig marxar a Senegal, la meva motxilla pesava 18kg. D'aquests, potser 2 eren llibres. Entre els que necessitava d'agronomia, els utilitaris (guia, diccionari) i els de lectura:

També duia, tot i que no surt a la foto, el que estava llegint llavors, Breakfast of champions, de Kurt Vonnegut, i en canvi al final vaig deixar Esperant el vot de les feres perquè no acomplia la ratio pes/pàgines adequada. 

Tant Breakfast of champions com El antropólogo inocente estan pendents de ressenyar (tot i que d'altres ho han fet, aquí i aquí), perquè els vaig deixar a companys de viatge que encara no me'ls han tornat (ja ho diu la mare, tonto qui deixa un llibre, però encara més tonto qui el torna...). Però sí que tinc ja una col·lecció de ressenyes de llibres llegits allà, que potser aniré completant si recupero els llibres prestats. 

Com que de moment aquest blog que vaig obrir sense saber massa què hi posaria conté molta part del que vaig viure al Senegal, hi enllaço també el que seria un quadern de lectures.

Durant el viatge vaig acabar Breakfast of champions, vaig intercalar fragments del Quadern Gris, vaig llegir Ebano, El antropólogo inocente, El corazón de las tinieblas i un que vaig comprar allà, Les noctuelles vivent de larmes, d'Ibrahima Ly. Un cop tornada, enyorada encara, vaig llegir Esperant el vot de les feres.

Casualment, ho recordeu, oi?, aquest blog de llibres va néixer en un restaurant senegalès al Born. M'alegro molt que, tot i la intermitència de vegades, hàgim aconseguit donar-li el caire que ens imaginàvem. 

L'Agent del Parc Nationale

L'Alphonse és monitor de la granja escola. Té 21 anys, i ell mateix va aprendre agricultura amb els Pères Piaristes en una granja escola. La seva llengua és el diola, però m'explica que el wolof és la langue nationale, i que cal que aprengui el wolof. Si el sent el Theo...! L'Alphonse m'ensenya paraules de diola i de wolof, que vaig anotant a la meva llibreta, aquesta petita que sempre duc a la butxaca. A la meva butxaca hi guardo la llibreta, el passaport, la cartera amb els diners, el telèfon mòbil que fa només de rellotge, una llanterna petita, un pot d'antimosquits i un diccionari francès-català. I sempre ho duc al damunt.

L'Alphonse té moltes ganes d'anar a treballar a Barcelona. Ens explica de tots els catalans que ha conegut. En Borja, que li va ensenyar com fer les planxes per a l'hort, li està buscant feina a Barcelona. La Meri va explicar-li per què els arbres s'han de plantar així. Etcètera. Nosaltres, més que ensenyar-li res, l'hem interrogat. La feina que hem anat a fer inclou fer entrevistes als alumnes i monitors de la granja, i l'Alphonse, xerrador, ens ha tingut tot un matí explicant-nos la seva feina a la granja. Els pollastres, els fruiters, els pebrots, la géstion économique...

L'Oscar i jo volem anar a veure una reserva zoològica a prop de la granja. És un caprici d'europeus, veure lleons i micos engabiats, però l'Alphonse s'hi avé. Diu que parlarà amb un amic seu que treballa al parc perquè el puguem visitar sense problemes. Les noies també s'hi afegeixen, i alguns altres dels monitors també. De manera que ens posem en marxa.

Són les tres de la tarda, i ens dirigim cap al zoo, que està a la carretera per la que s'arriba a Karang des de Sokone, a un quilòmetre del poble. L'Oscar i jo proposem d'anar-hi a peu (l'Alphonse diu que on fait comme des scouts), però els nois volen agafar una carreta. Negociar qualsevol cosa a Senegal vol dir hores i hores de paciència. Sobretot perquè un cop començada la negociació no és possible deixar-la estar. Allà es parteix de la idea que l'acord sempre és possible, només és qüestió de parlar-ne durant prou estona. De manera que invertim aproximadament una hora en negociar la carreta.

L'Oscar i jo, que no ens cansem mai de fer gala de la nostra condició d'europeus, ens impacientem. Fins a tal punt que al final decidim deixar tothom plantat i caminar cap al parc. L'Alphonse ens segueix, i mica en mica també tots els altres. L'home de la carreta està indignat, però és que ja són les cinc i encara som aquí. De manera que per fi ens movem, i ja anem camí del parc. Prenem una drecera, i trobo sospitós que existeixi una drecera per a un camí recte, però a l'Àfrica mai se sap.

Ens fiquem al bosc. El camí en alguns trams està ple d'herba. L'Ibra es fica pel bosc per mirar d'espantar algun mico i que el puguem veure. Evidentment, sense resultat. Quan fa dues hores que caminem per la drecera demano a l'Alphonse que on ens està portant. M'explica que el seu amic treballa en un altre parc, que està una mica més lluny, però que és més gran. Són prop de les set del vespre. Jo, francament, crec que de lleons no en veurem ni un. L'Alphonse em pregunta si duc la meva llibreta. Li dic que sí, és clar, sempre la duc a sobre. No sé per què m'ho pregunta, però m'imagino que em vol explicar com es diu alguna cosa en wolof perquè me l'anoti. Potser mico, que ens ho acaben de dir i ja no ho recordo.

Hem arribat al parc. Ho diu clarament aquest cartell que assenyala l'Oscar. Dimonis. Ni un ni mig, us ho dic, ni un ni mig, de lleó. Arribem al poble, i ens dirigim a la casa de l'amic. L'Oscar es desespera, jo ja no. Seiem, tots junts, amb la família de l'amic, la colla de monitors i els quatre blanquets.

L'Alphonse li comenta al seu amic que volem visitar el parc. Ah, c'est fermé. No m'extranya, són quarts de vuit. C'est fermé parce qu'il y a beaucoup de mouches et moustiques. Parce qu'il y a beaucoup des hèrbes pour la pluie. És a dir, que cal visitar el parc a l'època seca. L'Alphonse ens ho explica pacientment, el seu amic té raó, és una bogeria entrar al parc amb aquesta herba tan alta, se'ns menjaran els mosquits. Un cop que ell hi va anar i li van picar molts mosquits. Però tot i això, l'Alphonse, content, em diu: ja li pots fer les preguntes.

El miro com si m'hagués llançat una pedra. Les preguntes? Tu as ton cahier, n'est pas? Sí, tinc la meva llibreta (la trec). Ja li puc fer les preguntes? I per fi caic del cavall. L'Alphonse creu que el seu amic té una feina molt més guai que la seva. Com que jo li vaig estar fent un munt de preguntes sobre la seva feina a la granja escola, li ha semblat que segurament m'alegraria molt poder-li fer preguntes al seu amic que treballa al Parc National. 

Em moro de vergonya. Sobretot perquè no sé què preguntar-li. Però d'acord, li faré unes quantes preguntes. M'adono que l'Alphonse ens ha dut fins aquí només per això. Ni al parc hi ha lleons, ni el parc es pot visitar en aquesta època. Però hi ha un noi que contestarà les meves preguntes. Doncs som-hi.

-Treballes al parc?

-Oui.

-I què hi fas, al parc?

-Je suis agent.

Silenci.

-Et qu'est ce qu'il fait, un agent.

-La securité.

Més silenci.

-La securité de quoi?

-Du parc.

I és en aquests moments en que no t'has de preguntar per què l'Alphonse ens va dir que havia parlat amb el seu amic i que no hi havia cap problema per visitar el Parc, ni per què, si és època de pluges, hem anat a un parc que només es pot visitar durant l'època seca, ni per què tot i que hi ha un parc a un quilòmetre hem caminat dues hores i mitja pel bosc, ni molt menys per què són les 9 del vespre, és negra nit i hem de tornar a peu fins a la granja. I encara menys per què agafem un camí diferent i hi arribem en tres quarts d'hora. El millor és no preguntar-te res d'això i esperar que, per l'amor de Déu, els altres t'hagin guardat sopar. I, si pots, caminar més depressa.

Sweeney Todd

Fa 13 anys es va estrenar aquest musical de Sondheim a Barcelona. La crítica era bona, i ens hi vam acostar, una mica com qui no vol la cosa. En vam quedar impressionats. Tant, que vam repetir al cap de pocs mesos, i que ens vam comprar el CD amb les cançons i vam escoltar-lo fins saber-les pràcticament de memòria. Eh, Pau (Vegeu els fets de Sweeney Todd)? 

Fa uns mesos, la notícia que Tim Burton en preparava la versió cinematogràfica em va fer molta il·lusió. Pocs dies després de l'estrena, la mare i jo ens vam adreçar al cinema calçades de crispetes i molta impaciència per tornar a veure els fets.  

I quina decepció. Si ho voleu saber, a mi la pel·lícula em va semblar sosa, em va semblar tètrica i gens divertida i que, honestament, la Bonham-Carter no li arriba a la Vicky Peña ni a l'alçada dels ginolls. Em penso que en Tim es va deixar endur pel seu costat melancòlic-manostijeras i es va carregar tot l'humor negre del musical. Però està clar que això va a gustos. 

I poc després, l'anunci que el Teatro Español produïa una nova versió del musical amb un repartiment i un equip molt semblant al de Barcelona em va fer comprar ràpidament un bitllet d'avió i córrer cap a Madrid a veure musicals com qui va a Broadway. El cap de setmana passat vaig ser a Madrid. Vaig aprofitar l'avinentesa per pujar al terrat del Círculo de Bellas Artes, per passejar per la ciutat, veure-hi bons amics i tot d'altres coses que es fan. 

Però el diumenge al migdia ja em podien els nervis! A mitja tarda ens ficàvem al teatre i quan en vam sortir estava plena de música, emocionada i molt i molt contenta. No sé si el millor que puc dir és que era exactament com ho recordava de Barcelona. Em va agradar molt. Reconec que hi anava ben disposada. Em vaig emocionar, vaig riure, vaig tenir por i vaig gaudir de la música i el teatre. El que és clar és que si porten el musical a Barcelona, repetirem. Oi?

Tagamanent (1056m)

El temps i els dies se m'escolen entre els dits com si fossin sorra fina, o com el fum d'una olla d'arròs. Em passen els dies volant, i dijous ja és Nadal. I si hi ha un lloc on el temps s'alenteix i els dies s'allargassen com les ombres a les cinc de la tarda és a la muntanya. 

Ahir, diumenge, volíem anar al Matagalls, però ens van espantar dient que trobaríem neu, de manera que vam rebaixar les expectatives al Tagamanent. Al final, no n'hi havia per tant i podríem haver fet el Matagalls, però què hi farem.

Sortim a una hora bastant més que raonable (per tardana) d'El Figaró. El termòmetre diu -1ºC. El cert és que fa molt fred, tot està gebrat i l'inici del camí, la pista asfaltada (grmf, primera sorpresa) que va fins a Vallcàquera, té trams on no hi toca el sol en tot el dia. 

Arribats a Vallcàquera la pista deixa de ser asfaltada, i es converteix en una pista de terra bastant avorrida que puja i puja i puja i puja i ens fa suar. Ha sortit el sol i la inversió tèrmica causada per l'anticicló d'aquests dies es fa notar. Vull dir que suem com pollets i ens hem d'anar treient la roba. En algun punt les vistes són molt xules. 

Un cop al coll, la pista es converteix en senderol i arribem en poca estona al cim. Esbufeguem. Es noten els dies d'inactivitat. L'ermita de Santa Maria és oberta, i uns voluntaris expliquen molt voluntariosament les històries i la Història de l'ermita i del Tagamanent. Ens expliquen que això passa el tercer diumenge de cada mes. 

Dinem el clàssic pa amb formatge, reposem i fem fotografies. Les vistes són espectaculars, el cel és molt net, veiem tot el Pirineu, i just davant nostre els cingles de Bertí amb la Mola i Montserrat al fons.

En baixar, la pista es fa eterna i castiga peus i cames. I a mida que anem retrobant els freds fons de les valls ens anem tornant a tapar, i somriem contents al nen amagat.

Torna Nadal

Torna Nadal

L’arbre desvtella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Fa uns dies que plou i que fa fred. És hivern, i és el que toca, però no m’acostumo a tenir els peus freds. I és que torna el Nadal i ho sé pels odiosos Pares Noels escaladors que ja colonitzen els balcons del poble i encara falten 10 dies. (Consti que faig referència als pares noels sobretot per no decebre l’Elena que sé que espera les meves queixes per poder-me dir que estic boja.)

Torna Nadal, que són vacances, que són dinars, que és la família i la Fira de Santa Llúcia, que són regals, que és el dispendi i els contenidors de reciclatge de paper plens a vessar. Que és sentir uns quants remugar no m’agrada el Nadal, i a mi, que no m’agrada la idea, però que m’encanten aquests dies. Que odio les musiques dels anuncis però m’agrada fer-te un regal o tenir una excusa per trucar-te o quedar per fer un tomb. Que és acabar l’any i començar-ne un altre, un pas petit, una nit qualsevol, un any endavant.

I suposo que el més escaient és que comenci la llista de bons propòsits amb un petit, però valent:

- Escriure més al blog.

El fum d'una olla d'arròs

A la llibreta que em servia de diari quan vaig ser al Senegal hi vaig anotar moltes coses, sobretot del meu dia a dia. Recordo que un dia vaig anotar que estava escrivint massa, coses massa petites, inútils, fútils, que després ni jo voldria llegir, però que volia conservar la sensació de voler absorbir i recordar cada petit detall. En part, perquè havia promès a algú portar-los, tots aquests detalls. En part perquè no donava l'abast de recollir tot el que hauria volgut, i sentia com les sensacions em fugien per entre els dits com si fossin el fum d'una olla d'arròs.

Uns mesos després de la tornada, reviso aquelles notes. M’alegro dels detalls que hi són, i també dels que no hi són. Hi ha detalls, la majoria dels que us porto aquí, que de fet no vaig escriure. Però és que no calia. Quedaven escrits en mi. 

El mateix dia que vaig afinar la guitarra de l’Idy, en Patrick ens va portar fins als arrossars. 

En Patrick deu tenir 15 anys, però ell diu que en té 18. Té un somriure netíssim i una mirada intel·ligent. Duu unes sandàlies blanques de plàstic, uns pantalons curts d’esport i una samarreta sense mànigues. El veureu a la fotografia que il·lustra el conte anterior, i en la d'aquest. No sé d’on ha tret la pilota de futbol, i demana a un amic que ens acompanyi. Em criden, ja hi som tots. De manera que m'acomiado de l'Idy i anem cap als arrossars. 

En Patrick té moltes ganes de conèixer-nos, de parlar amb nosaltres, té una curiositat immensa i fa preguntes. Em penso que és de les poques persones a Senegal que em va fer preguntes. Però també se sent complagut per la nostra, de curiositat. Ens ensenya cada detall, ens comenta cada petita història, ens explica amb paciència infinita. Crancs, peixos, arbres, arròs, cabanes. Tot el que li vulguis preguntar. Agafen els crancs i els col·loquen perquè els puguem fotografiar. Cacen peixets perquè veiem els peixos més petits que veuràs en la teva vida. 

Ens duen fins als manglars, juguen a futbol mentre nosaltres fotografiem el planter d’arròs. Al capdavall, hi hem anat a estudiar. Es banyen al riu mentre nosaltres riem i gaudim del paisatge. Al final, els meus companys més valents també es fiquen al riu. Se’ns fa tard, i hem de tornar, o arribarem tard a l’hora de dinar.

Tot i que anem tard, en Patrick insisteix a fer una mica de tomb, ens vol portar al Baobab Sagrat. El Baobab Sagrat és al mig d’un camí, és gegant. Té una arrel que se’n separa a uns dos metres, deixant una mena de túnel dins l’arbre, pel mig del qual passa el camí. Segurament és un arbre que té més de cinc cents anys. En Patrick m’explica que és un arbre molt vell. Tan vell, tan vell, que quan ell va néixer ja hi era. De fet, és tan vell, que creu que quan va néixer la seva mare, ja hi era. Potser fins i tot, comenta dubtós, quan el seu pare era petit, ja hi era. Però es fa enrere. No, no creu que sigui tan vell. 

Camina silenciós al meu costat. Es nota que li ha costat trobar la manera de fer la pregunta, però al final se’n surt. Em diu, Eva. Quan tu vas venir amb amb l’avió cap al Senegal... els núvols... de prop... com són? I és desconcertant no saber-li explicar. Després de pensar-hi una mica, li dic que com la boira, però o al Senegal no n'hi ha, de boira, o jo no li sé explicar el que és. No serveix com a explicació. Finalment li dic que com les flors de cotó. 

Però no ho són, no són com les flors de cotó. Ara fa mesos d’aquell migdia calorós, i jo lamento no haver sabut explicar al Patrick com són els núvols. M’agradaria haver-li dit que són com el fum d’una olla d’arròs però molt i molt més grossos.