L'Alphonse és monitor de la granja escola. Té 21 anys, i ell mateix va aprendre agricultura amb els Pères Piaristes en una granja escola. La seva llengua és el diola, però m'explica que el wolof és la langue nationale, i que cal que aprengui el wolof. Si el sent el Theo...! L'Alphonse m'ensenya paraules de diola i de wolof, que vaig anotant a la meva llibreta, aquesta petita que sempre duc a la butxaca. A la meva butxaca hi guardo la llibreta, el passaport, la cartera amb els diners, el telèfon mòbil que fa només de rellotge, una llanterna petita, un pot d'antimosquits i un diccionari francès-català. I sempre ho duc al damunt.
L'Alphonse té moltes ganes d'anar a treballar a Barcelona. Ens explica de tots els catalans que ha conegut. En Borja, que li va ensenyar com fer les planxes per a l'hort, li està buscant feina a Barcelona. La Meri va explicar-li per què els arbres s'han de plantar així. Etcètera. Nosaltres, més que ensenyar-li res, l'hem interrogat. La feina que hem anat a fer inclou fer entrevistes als alumnes i monitors de la granja, i l'Alphonse, xerrador, ens ha tingut tot un matí explicant-nos la seva feina a la granja. Els pollastres, els fruiters, els pebrots, la géstion économique...
L'Oscar i jo volem anar a veure una reserva zoològica a prop de la granja. És un caprici d'europeus, veure lleons i micos engabiats, però l'Alphonse s'hi avé. Diu que parlarà amb un amic seu que treballa al parc perquè el puguem visitar sense problemes. Les noies també s'hi afegeixen, i alguns altres dels monitors també. De manera que ens posem en marxa.
Són les tres de la tarda, i ens dirigim cap al zoo, que està a la carretera per la que s'arriba a Karang des de Sokone, a un quilòmetre del poble. L'Oscar i jo proposem d'anar-hi a peu (l'Alphonse diu que on fait comme des scouts), però els nois volen agafar una carreta. Negociar qualsevol cosa a Senegal vol dir hores i hores de paciència. Sobretot perquè un cop començada la negociació no és possible deixar-la estar. Allà es parteix de la idea que l'acord sempre és possible, només és qüestió de parlar-ne durant prou estona. De manera que invertim aproximadament una hora en negociar la carreta.
L'Oscar i jo, que no ens cansem mai de fer gala de la nostra condició d'europeus, ens impacientem. Fins a tal punt que al final decidim deixar tothom plantat i caminar cap al parc. L'Alphonse ens segueix, i mica en mica també tots els altres. L'home de la carreta està indignat, però és que ja són les cinc i encara som aquí. De manera que per fi ens movem, i ja anem camí del parc. Prenem una drecera, i trobo sospitós que existeixi una drecera per a un camí recte, però a l'Àfrica mai se sap.
Ens fiquem al bosc. El camí en alguns trams està ple d'herba. L'Ibra es fica pel bosc per mirar d'espantar algun mico i que el puguem veure. Evidentment, sense resultat. Quan fa dues hores que caminem per la drecera demano a l'Alphonse que on ens està portant. M'explica que el seu amic treballa en un altre parc, que està una mica més lluny, però que és més gran. Són prop de les set del vespre. Jo, francament, crec que de lleons no en veurem ni un. L'Alphonse em pregunta si duc la meva llibreta. Li dic que sí, és clar, sempre la duc a sobre. No sé per què m'ho pregunta, però m'imagino que em vol explicar com es diu alguna cosa en wolof perquè me l'anoti. Potser mico, que ens ho acaben de dir i ja no ho recordo.
Hem arribat al parc. Ho diu clarament aquest cartell que assenyala l'Oscar. Dimonis. Ni un ni mig, us ho dic, ni un ni mig, de lleó. Arribem al poble, i ens dirigim a la casa de l'amic. L'Oscar es desespera, jo ja no. Seiem, tots junts, amb la família de l'amic, la colla de monitors i els quatre blanquets.
L'Alphonse li comenta al seu amic que volem visitar el parc. Ah, c'est fermé. No m'extranya, són quarts de vuit. C'est fermé parce qu'il y a beaucoup de mouches et moustiques. Parce qu'il y a beaucoup des hèrbes pour la pluie. És a dir, que cal visitar el parc a l'època seca. L'Alphonse ens ho explica pacientment, el seu amic té raó, és una bogeria entrar al parc amb aquesta herba tan alta, se'ns menjaran els mosquits. Un cop que ell hi va anar i li van picar molts mosquits. Però tot i això, l'Alphonse, content, em diu: ja li pots fer les preguntes.
El miro com si m'hagués llançat una pedra. Les preguntes? Tu as ton cahier, n'est pas? Sí, tinc la meva llibreta (la trec). Ja li puc fer les preguntes? I per fi caic del cavall. L'Alphonse creu que el seu amic té una feina molt més guai que la seva. Com que jo li vaig estar fent un munt de preguntes sobre la seva feina a la granja escola, li ha semblat que segurament m'alegraria molt poder-li fer preguntes al seu amic que treballa al Parc National.
Em moro de vergonya. Sobretot perquè no sé què preguntar-li. Però d'acord, li faré unes quantes preguntes. M'adono que l'Alphonse ens ha dut fins aquí només per això. Ni al parc hi ha lleons, ni el parc es pot visitar en aquesta època. Però hi ha un noi que contestarà les meves preguntes. Doncs som-hi.
-Treballes al parc?
-Oui.
-I què hi fas, al parc?
-Je suis agent.
Silenci.
-Et qu'est ce qu'il fait, un agent.
-La securité.
Més silenci.
-La securité de quoi?
-Du parc.
I és en aquests moments en que no t'has de preguntar per què l'Alphonse ens va dir que havia parlat amb el seu amic i que no hi havia cap problema per visitar el Parc, ni per què, si és època de pluges, hem anat a un parc que només es pot visitar durant l'època seca, ni per què tot i que hi ha un parc a un quilòmetre hem caminat dues hores i mitja pel bosc, ni molt menys per què són les 9 del vespre, és negra nit i hem de tornar a peu fins a la granja. I encara menys per què agafem un camí diferent i hi arribem en tres quarts d'hora. El millor és no preguntar-te res d'això i esperar que, per l'amor de Déu, els altres t'hagin guardat sopar. I, si pots, caminar més depressa.
