Sant Llorenç del Munt

Aprofitant les vacances de Nadal vam escapar-nos a Sant Llorenç del Munt un matí. En sortir del cotxe al Coll d'Estenalles... un fred que pela! Però som molt valents. Ben tapats i abrigats vam pujar fins al Montcau, envoltats de boira i amb molt de vent, i al cim no vam tenir nassos ni de parar a fer una foto del cim tots tres.

Tot baixant, el temps va millorar i ens vam animar a fer un trosset del camí que va fins a la Mola. Ens vam aturar a menjar uns entrepans, i el Nil va córrer una estona ensopegant amb casi totes les pedres que va poder. Quan vam arribar al desviament cap als Òbits, vam deixar el camí per visitar les baumes, i llavors ja vam fer el camí de tornada fins al cotxe, amb el Nil ben adormit a l'esquena.

El Nil és el millor dormidor de muntanyes que conec!!!

Arrossego un camió

A la meva illa de cases

Hi passo cada dia per davant, quan vaig a buscar el Nil a l'escola bressol. Està a la meva mateixa illa de cases. És l'edifici sindical de Telefonica. Quan passo per davant, afluixo una mica el pas. Com si calgués recórrer aquells vint metres de façana amb cura, amb consciència, procurant ser-hi del tot. No sóc especialment mística (o no ho sóc gens), però sí que crec en ser als llocs amb l'esperit que toca ser-hi. Amb la consciència, amb cos i ànima, si voleu.

Hi ha un comptador. Primer 3, 4, 7... 12, 13... i avui el número serà 19. Avui farà 19 dies que cinc treballadors de Telefonica van començar una vaga de fam per demanar la readmissió del seu company Marcos, que va ser acomiadat, en virtut del que permet la reforma laboral, per baixa mèdica. Per no ser rendible per a l'empresa.

19 dies. No em puc imaginar el que és un dia sense menjar. No em puc imaginar el que són tres dies sense menjar. Aquestes cinc persones estan posant en risc la seva salut, estan donant el seu cos, per una causa justa. Perquè han arribat al final de la reclamació, de la mobilització, de les accions legals contra l'empresa, perquè han arribat al final de la lògica. I quan la injustícia és tan gran, quan han topat amb el cap del carrer, perquè el que s'està confrontant és si donem més valor a les persones o als diners, s'han posat en vaga de fam. Una acció tan valenta em desperta sensacions molt fondes que no sé explicar gaire. Pot ser que tingui a veure amb la condició tan primària que té el simple acte de menjar, i el no-menjar és tan simple, tan radical i essencial, que m'arriba directament a l'ànima.

A vegades penso en entrar. Parlar-los. Dir-los que endavant. Que molts ànims. Que tenen raó. Que són molt valents. Que gràcies per fer seva una lluita que és per tothom. I quan penso això se'm fa un nus a la gola. Sé que no podria dir-los res. Una abraçada, en tot cas, potser. Mai ho faig, simplement passo per allà, penso en ells, empasso saliva, i tiro endavant, una mica trasbalsada.

Quan torno cap a casa, ja a punt d'arribar, i ara acompanyada del meu fill, m'entristeix pensar que hi ha persones, que dirigeixen una empresa, i que prenen decisions, i a les que fa 19 dies que els rellisca tot això. Crec que no pot ser que siguin humans i que no sentin com se'ls remouen coses per dins quan senten que hi ha cinc persones en vaga de fam per reclamar una readmissió. Jo, que sóc una persona bastant normal, visc tot aquest trasbals només de pensar-hi. Reclamo que les persones amb poder haurien de sentir alguna cosa.

Perquè formen part de la societat, viuen entre nosaltres i porten els seus nens a les escoles i compren als supermercats. Perquè respiren el mateix aire i viuen al mateix país i voten a les mateixes eleccions. Potser és només que no viuen a la meva illa de cases.

Persones

A l’oficina separem els residus. El paper en un recipient blau, els plàstics i envasos en un recipient groc, i a les papereres la resta. Ahir a l’hora de plegar, una noia de l’empresa subcontractada per a la neteja arrossegava carrer amunt tres bosses d’escombraries que devien pesar més que ella, una de negra i dues de grogues, les del plàstic, i ho va llençar tot junt al contenidor que hi ha més a prop, que és de rebuig. N’hi ha de recollida selectiva, però estan força més lluny. Segurament s’hi podria haver arribat, bé amb diversos viatges en comptes de portar les tres bosses alhora, o bé es podrien posar d’acord dues o més persones del servei i portar la brossa entre tots.

S’esdevé, però, que fa uns mesos que aquesta empresa de neteja ha fet un ERO, i se m’acut que potser no hi ha companys per acompanyar, o no hi ha minuts per fer diversos viatges. O potser sí, i només resulta que aquesta persona passa de tot. O potser pensa que no li paguen prou, o que ja fa prou feina, o li sembla que separar els residus és una tonteria. A mi em sembla una paràbola que exemplifica que no serveix de res cuidar el planeta si no cuidem les persones.

Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.

Emili Teixidor

El primer llibre que vaig llegir de tota la meva vida va ser El fantasma del palau, de Mira Lobe. Era de la sèrie blanca d'El vaixell de vapor, vull dir que devia ser molt petita. El segon, que jo recordi, va ser Cada tigre té una jungla, d'Emili Teixidor. El conservo en una edició de la sèrie blava d'El vaixell, i recordo unes vacances acampats en un prat a La Cerdanya, on plovia cada tarda, i la mare i jo llegíem dins la tenda. Recordo que unes vaques van trencar els llums del Land Rover un dia que vam anar a comprar al poble. I més endavant, la formiga Piga, la màquina de lligar boira, l'ocell de foc... 

Amb Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i Sebastià Sorribas, Emili Teixidor va formar part de la meva infantesa, una part important, la descoberta de la lectura i les històries. Eren uns noms sense cares, perquè en els llibres infantils no hi solen posar les fotos dels autors. Però tenien veu, tenien relat, i jo hi pensava amb una admiració molt profunda. D'una manera estranya, aquests escriptors eren reals. Persones amb noms que entenia, persones que jo sabia properes d'alguna manera. Hi havia Roald Dahl, Enid Blyton i Jerry West, però d'aquests jo no sabia ni si eren homes o dones, si existien o no havien existit mai, si vivien o eren morts feia temps. 

Emili Teixidor va morir abans d'ahir, i la meva manera particular de dir-li adéu és començar a llegir Els convidats.

Matagalls, 1697m

Diumenge passat vam fer el primer cim del Nil. Ell va dormir bona part de la pujada i també bona part de la baixada, però amb tot, el primer cim. També era el meu primer cim com a mare, i la primera vegada que fèiem una excursió llarga amb el Nil a l'esquena. I, la veritat, va anar molt i molt bé!

A més a més, l'Avi va fer el primer cim com a avi, i tot baixant, recordava que va ser el seu primer cim com a qualsevol cosa, perquè tenia 14 anys la primera vegada que va anar a la muntanya: van pujar el Tagamanent, van fer el Pla de la Calma, el Matagalls... però anaven de cutres, cutres, eh... portaven una tenda sense doble sostre, i cada nit en plantar-la feien un regueró al voltant per si plovia (que ara està prohibit), i per cuinar, el foc a terra, que no tenien ni fogonet (que ara també està prohibit, però eren altres temps). Llavors li vam fer veure que això era una batalleta, i l'Avi va haver de reconèixer que era cert.