Sant Jordi

Prefaci a la 1a edició de Perot Marrasquí

Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.

No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.

Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.

I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.

Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.

Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.

I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.

I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.

I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.

I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)

Arribant al final del trajecte

He passat dos mesos de lectura immersa en un viatge al·lucinant. Un viatge a través del temps, endarrera per més complicació, cap a l'origen de la vida, és a dir: la història de l'evolució humana però explicada a l'inrevés. Acabava de començar un altre llibre del que havia llegit 10 pàgines, però en una visita a la biblioteca del barri em vaig endur "El cuento del antepasado", de Richard Dawkins. Com que em falten unes 20 pàgines per acabar i posar-me a escriure'n la ressenya per A la vora del foc, no em vull xafar el meu propi post, però potser sí que tinc lloc aquí per algunes anotacions.

El que fa Dawkins en aquest viatge és partir del ser humà (tots els sers humans vius) i viatjar fins a l'avantpassat comú més modern de tots ells (que potser costa una mica d'entendre que necessàriament ha d'existir, però és així). En acabat, ampliar el grup amb les espècies més properes: ximpanzés i bonobos, i viatjar fins a l'avantpassat comú a les tres espècies més modern. I així fins a l'inici de la vida, anar sumant espècies i anant endarrera en el temps.

El millor de no saber gaire d'un tema és que fins i tot les obvietats poden resultar interessants. Per això la idea més important del llibre per mi (que no vull dir que sigui la més important, sinó la que més ha aconseguit canviar la meva perspectiva de les coses) és que tots els sers que estan vius actualment són

1) contemporanis

2) fills d'un mateix avantpassat

Que són contemporanis és evident, però el que vull dir és que són "igual de moderns", i si hi afegiu la 2), també vol dir "igual d'evolucionats", o de "ben adaptats a la seva manera de viure". Perquè a no ser que hom pensi que la vida s'ha iniciat de manera independent més d'una vegada, tots els sers que estan vius avui han tingut el mateix temps d'evolucionar i perfeccionar, gràcies a les mutacions i a la selecció natural, la seva adaptació a l'entorn que el ser humà.

Nosaltres no "venim del ximpanzé" (com hom podria pensar veient la il·lustració a dalt), sinó que plegats, el ximpanzé (i el bonobo) i nosaltres "venim" d'una altra bèstia que no era ni un ximpanzé, ni un bonobo, ni un ser humà. Era d'una altra espècie que, com gairebé totes les espècies que mai han existit, s'ha extingit. Fins i tot els sers normalment considerats "primitius", com els rosegadors, peixos, cucs, o fins i tot els bacteris tenen una història evolutiva tan llarga com la nostra.

I això té a veure també amb una altra idea que m'ha sorprès del llibre, que és la de la continuïtat. Tendim a pensar en la vida com si estigués separada en compartiments: regnes, famílies, gèneres, espècies, etc, estancs i separats. Si no m'equivoco, la definició d'espècie té la seva arrel en la reproducció: són de la mateixa espècie els individus que potencialment es poden reproduir entre ells si són de sexes diferents. Dic potencialment perquè a vegades no és possible, però "teòricament" sí que és possible. Per exemple, una persona que va viure fa 3000 anys i jo som de la mateixa espècie. Un ximpanzé i jo no som de la mateixa espècie. I un ximpanzé que va viure fa 3000 anys és de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, però no que jo. Però un ximpanzé que va viure fa 6 milions d'anys no és ni de la mateixa espècie que jo ni de la mateixa espècie que un ximpanzé actual, com ja he dit abans, perquè fa 6 milions d'anys no existien ni els homes ni els ximpanzés. Però si vaig emparellant de 3000 anys en 3000 anys, resulta que totes les parelles de ximpanzés (o humans!) són de la mateixa espècie, però el primer i el darrer no ho són.

He après moltes altres coses en aquest viatge (que són al voltant de 800 pàgines!), però no és tampoc el cas de posar-me a relatar-les. Com per exemple (si has parlat amb mi durant el darrer mes segur que ja t'ho he explicat, però si no) no diries mai quin és el parent viu més proper a l'hipopòtam!

Hem visitat una cova

Una bona part de les roques de Catalunya són calcàries, que més o menys vol dir que entre altres coses contenen calcita (cacotres, diria el Bandrés). Pouant en la memòria, em sona alguna cosa com que reacciona amb els àcids, i dóna lloc a bicarbonat càlcic, que és soluble en aigua. Això vol dir que si l’aigua de la pluja ha dissolt prou CO2 de l’atmosfera (se’n diu pluja àcida, perquè conté àcid carbònic), és capaç de dissoldre les roques que tenen calcita.

Això és el que fa que s’hagin format un gran nombre de coves subterrànies.

A les gotes que contenen bicarbonat càlcic dissolt, quan entren en contacte amb l’aire (que conté una quantitat elevada d’oxigen), hi té lloc la mateixa reacció, però a la inversa, s’allibera CO2, i el bicarbonat càlcic es torna carbonat (cacotres), que no és soluble (o no tant), i per això precipita.

Això és el que fa que s’hagin format estalactites, estalagmites i altres formacions curioses a dintre d’aquestes coves. Cascades, cortines, coliflors, columnes... Petites gotes que arrosseguen el carbonat càlcic en quantitats minúscules, i que gota a gota van acumulant, durant milers i milers d'anys, per donar lloc a aquestes meravelles.

(Aquesta imatge és robada, eh...)

A Montserrat, pel que sembla, hi ha moltes d’aquestes coves, però n’hi ha una que és bastant llarga (550m), i que està tota arreglada per a ser visitada: la Cova del Salnitre de Collbató, que tots hi hem anat amb l’escola, clar. Se’n diu del Salnitre perquè en un cert moment, en algunes cambres se n’havia trobat, de salnitre. El salnitre és un mineral format per compostos nitrogenats que té diversos usos com a fertilitzant i per fabricar explosius (!). Diu la guia que el salnitre d’aquesta cova era originat per reaccions degudes als excrements i orina dels ratpenats que vivien a la cova, clar que segons la guia les cascades de la roca es van formar quan es van petrificar els corrents d’aigua, de manera que no sé. En tot cas, pel que sembla, ara ja no en queda, i per tant, el nom és del tot històric.

En tot cas, et cobren set euros i mig per visitar la cova: et passen un audiovisual super entranyable que parla de Collbató i els seus visitants il·lustres des del 1800, et passegen pel mig quilòmetre de cova (i tornada), amb un guia o una guia, i patada i al carrer. Tot i que curta i no massa cuidada en els detalls, la visita és xula, i té algunes curiositats. Per exemple, la malaltia verda, que consisteix en el fet que a tot arreu on la roca està il·luminada hi han començat a créixer algues, fongs, verdet i molsa. Sembla ser que ara es plantegen sistemes alternatius d’il·luminació, com leds o sensors de moviment per minimitzar el temps d’il·luminació. El pitjor de la visita: que la part geològica de la visita és totalment absent, i quan apareix, totalment equivocada, no sé si per desconeixement de la guia o perquè està acostumada a simplificar, simplificar, simplificar, segons aquell criteri de que la ciència no és cultura, i que precisar dates històriques, com que la primera entrada datada a la cova és la d’un monjo que hi va entrar al 1511, dóna categoria, però explicar la reacció de la calcita és “massa tècnic”. Una llàstima, perquè la zona és molt interessant per veure i tocar moltes de les coses dels llibres de ciències naturals del cole.

En sortir de la cova, hem anat fins a Can Massana, i des d’allà una petita passejada per la regió d’Agulles... quant de temps! Montserrat mai et decep.

Jimmy el Nen

Llei de Murphy: "Si una cosa pot sortir malament, sortirà malament."

No, no és que m'hagi posat pessimista de sobte, és que he llegit un llibre divertit. Que per cert, deia que feia tres o quatre llibres que topava amb històries divertides, però un tant insulses, sense massa teca, com diria l'Elena, i ara amb "Una mujer en Berlín" estic exactament a les antípodes d'on estava amb Jimmy el Nen. Veurem què en surt de la ressenya. Glups!

He tornat al Senegal

Les darreres quatre nits, he dormit al Senegal...

L'hora en punt

El regal dels 30, amb una mica de retard:

Enganxa els puntets...

Somriu a càmera en pijama...

Posa en hora...

I ja tens l'hora en punt a la teva paret!

Ha quedat espectacular, tot i el temps que ens ha costat de penjar-lo! Gràcies, és xulíssim.

Nadal de nou

Falten dos dies per Nadal i amb prou feines sembla que sigui Nadal. O he canviat molt d'aires, o tinc altres coses al cap i no m'hi he fixat (més probablement...), però aquest any no em puc queixar dels pares noels escaladors, perquè no n'he vist ni un. Tampoc he jugat a la loteria, ni he visitat la Fira de Santa Llúcia, ni he sentit el meu pare remugar que no li agrada el Nadal. No he muntat el pessebre ni he decorat la casa.

Però he comprat un Tió d'aquests de fira tan lletjos amb el nas vermell i barretina, i li dono per menjar tomàquets secs. He comprat algun regal (com sempre, ho deixo tot per darrera hora...) i n'he pensat d'altres. He escrit la carta als reis (i l'he enviat per mail, que al patge del Corte Inglés sempre hi ha molta cua).

Així que aquest és el meu plantejament per a aquest Nadal: que vingui, que aquí l'espero.

Els millors desitjos per a les festes i per a l'any que s'acosta. I un poema, per si de cas.

NADAL

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos

arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit