Persones

A l’oficina separem els residus. El paper en un recipient blau, els plàstics i envasos en un recipient groc, i a les papereres la resta. Ahir a l’hora de plegar, una noia de l’empresa subcontractada per a la neteja arrossegava carrer amunt tres bosses d’escombraries que devien pesar més que ella, una de negra i dues de grogues, les del plàstic, i ho va llençar tot junt al contenidor que hi ha més a prop, que és de rebuig. N’hi ha de recollida selectiva, però estan força més lluny. Segurament s’hi podria haver arribat, bé amb diversos viatges en comptes de portar les tres bosses alhora, o bé es podrien posar d’acord dues o més persones del servei i portar la brossa entre tots.

S’esdevé, però, que fa uns mesos que aquesta empresa de neteja ha fet un ERO, i se m’acut que potser no hi ha companys per acompanyar, o no hi ha minuts per fer diversos viatges. O potser sí, i només resulta que aquesta persona passa de tot. O potser pensa que no li paguen prou, o que ja fa prou feina, o li sembla que separar els residus és una tonteria. A mi em sembla una paràbola que exemplifica que no serveix de res cuidar el planeta si no cuidem les persones.

Una cosa que faig

Una cosa que faig és inventar històries. A vegades, amb l'ajuda del Fer, altres vegades d'altres còmplices (com aquell dia anant cap a la platja amb l'Arnau, que ens vam creuar amb un BMW amb el maleter mig obert i una bici sobresortint, i un ciclista seguint-lo: eren en Joan i el Pere, dos germans que de petits sempre anaven a la platja en bici, i ara que són grans, el Pere no hi va mai, però al Joan li encanta. Van aprofitar aquell cap de setmana per visitar els pares, que viuen a Torroella, i en Joan, vinga, Pere, anem, i el Pere que no, total, que al final la mare li va dir, au, Pere, que tot el dia a casa, que si patatim i patatam, i el Pere al final vinga, anem-hi, i quan feia una estona que eren fora, el Joan va caure i es va fer mal en un colze, i van haver de trucar al pare, que els va sortir a buscar amb el BMW, que quan eren petits sortia amb la furgoneta, i ara que ja no té els fills a casa havia pensat, em compraré el cotxe que sempre he volgut, i li va comprar el BMW a un veí que el venia bé de preu. La pega és que les bicis no caben al maleter). I així.

L'altre dia, per exemple, vaig veure una terrassa en un àtic a València amb Entença, des del carrer estant es veia un tros de parasol, i també es veia a través de la barana un tros de joguina que semblava una bici d'aquestes sense pedals per als nens petits, que s'hi asseuen i s'empenyen amb els peus. I pensava en el nen que hi viu, per exemple, que ell diu que viu a "Entència amb València" i el que més li agrada és córrer amb la bici per la terrassa, però allà hi té poc lloc, i els dies que baixa amb ella al parc xala com un descosit, i té un coleguilla al parc que també té una bici semblant i s'ho passen pipa, al començament fan carreres, cada u amb la seva bici, però al final les acaben deixant al banc amb el pare o la mare, perquè hi ha uns nens que porten una pilota i, a veure, si hi ha partit, hi ha partit.

I des de fa una setmana o així, algunes tardes porto el Nil al parc, i s'asseu a la sorra, i es mira els altres nens, els que juguen amb la sorra i pales i galledes, més petitons, i també els més grans, que corren i s'enfilen i van i vénen. Se'ls mira, i és possible que tingui ganes de sortir corrent i jugar amb ells, quan les cametes li ho permetin, però penso... i si per dintre s'està inventant les històries d'aquests nens? Tinc ganes d'ajudar el Nil a divertir-se amb la sorra, amb la pilota, i, clar, sobretot amb els altres nens. Però també m'agradaria molt ensenyar-li el petit plaer d'imaginar i d'inventar, de construir un món de somnis i coses impossibles barrejades amb coses possibles, d'absurds i jocs de paraules, de diversió íntima i personal.

I des que portem el Nil al parc, a més a més, tinc molta més pols a les sabates.

Emili Teixidor

El primer llibre que vaig llegir de tota la meva vida va ser El fantasma del palau, de Mira Lobe. Era de la sèrie blanca d'El vaixell de vapor, vull dir que devia ser molt petita. El segon, que jo recordi, va ser Cada tigre té una jungla, d'Emili Teixidor. El conservo en una edició de la sèrie blava d'El vaixell, i recordo unes vacances acampats en un prat a La Cerdanya, on plovia cada tarda, i la mare i jo llegíem dins la tenda. Recordo que unes vaques van trencar els llums del Land Rover un dia que vam anar a comprar al poble. I més endavant, la formiga Piga, la màquina de lligar boira, l'ocell de foc... 

Amb Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i Sebastià Sorribas, Emili Teixidor va formar part de la meva infantesa, una part important, la descoberta de la lectura i les històries. Eren uns noms sense cares, perquè en els llibres infantils no hi solen posar les fotos dels autors. Però tenien veu, tenien relat, i jo hi pensava amb una admiració molt profunda. D'una manera estranya, aquests escriptors eren reals. Persones amb noms que entenia, persones que jo sabia properes d'alguna manera. Hi havia Roald Dahl, Enid Blyton i Jerry West, però d'aquests jo no sabia ni si eren homes o dones, si existien o no havien existit mai, si vivien o eren morts feia temps. 

Emili Teixidor va morir abans d'ahir, i la meva manera particular de dir-li adéu és començar a llegir Els convidats.

Matagalls, 1697m

Diumenge passat vam fer el primer cim del Nil. Ell va dormir bona part de la pujada i també bona part de la baixada, però amb tot, el primer cim. També era el meu primer cim com a mare, i la primera vegada que fèiem una excursió llarga amb el Nil a l'esquena. I, la veritat, va anar molt i molt bé!

A més a més, l'Avi va fer el primer cim com a avi, i tot baixant, recordava que va ser el seu primer cim com a qualsevol cosa, perquè tenia 14 anys la primera vegada que va anar a la muntanya: van pujar el Tagamanent, van fer el Pla de la Calma, el Matagalls... però anaven de cutres, cutres, eh... portaven una tenda sense doble sostre, i cada nit en plantar-la feien un regueró al voltant per si plovia (que ara està prohibit), i per cuinar, el foc a terra, que no tenien ni fogonet (que ara també està prohibit, però eren altres temps). Llavors li vam fer veure que això era una batalleta, i l'Avi va haver de reconèixer que era cert. 

De quatre grapes

Gateja. Gateja!!!

D'un dia per l'altre, pam, m'hi poso i arrenco a bellugar. I tot allò que confiadament havíeu deixat a menys de 50 cm del terra i que em mirava de lluny em queda de sobte a l'abast.

Comença una nova era, que es caracteritza per una curiositat infinita i una capacitat mooolt finita (i més aviat petita) per valorar els perills. Endolls, desnivells, cables, coses petites, coses delicades, coses pesants... correu que vinc! 

Sant Jordi

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Homeopatia

Fa cosa de tres setmanes que portem el Nil a l'escola bressol. N'estem contents: ell s'hi queda tranquil, la mestra ens agrada molt, l'escola és a prop de casa... el Nil es fa gran i això ens fa contents. Anar a l'escola té diversos efectes secundaris, el més conegut de tots és el d'aprendre alguna que altra cosa, però el Nil de moment és petit per manifestar aquest efecte. En canvi, sí que ha quedat palès des del primer dia que el Nil intercanvia coses amb els seus companys de classe. I per coses em refereixo sobretot a virus i bactèries. I això afecta al petit, però, de manera un tant misteriosa per a mi, sobretot afecta els pares. Concretament des del dia 5 de febrer estic refredada, i el Fer si fa o no fa igual. És un encostipat llarg, però val a dir que també bastant entretingut: ara vaig més de mocs, ara tiro més cap a la tos, l'altre dia em quedo totalment afònica, alguna nit a més hi afegim alguna febrada... bé, res que no pugui anar-se trampejant, clar.

Ara fa més o menys una setmana i mitja que he passat del mal de coll a l'afonia i finalment a la tos seca, i en aquesta darrera fase ens hem instal·lat. Semblo la de l'anunci "Avi, has vist l'Inistone?", amb la diferència que com que estic alletant, no puc prendre cap xarop per a la tos. L'altre dia això va acabar desesperant una companya de despatx, que, cansada de sentir-me tossir, va insinuar que podria provar de prendre algun remei natural. Algun remei homeopàtic. Acabáramos. "Però és que perquè això et funcioni t'ho has de creure, i jo no m'ho crec", però al final la insistència va ser tanta que va acabar acompanyant-me a una farmàcia i vaig comprar un xarop: medicamento homeopático, diu a la caixa.

Mai havia provat l'homeopatia. I no pas per desconeixement: n'hem vist reportatges a la tele, n'hem llegit i n'hem parlat molt. L'homeopatia és un timo, no funciona i no és medicina ni medicaments. Només és aigua amb sucre preparada d'una manera molt complicada. I tot i això (la meva ment a vegades es molt complexa) em vaig comprar el xarop. Me l'he pres tot seguint les dosis que indica el fulletó, i constato que:
1) no funciona
2) és molt car
3) té mal gust
De les tres coses, el que més em va indignar va ser la tercera. Vendre aigua amb sucre per curar el mal de coll i a sobre posar-hi mal gust és tenir molta mala baba. Però molta.

Després també m'indigna, quan hi penso, la cara d'escèptic que va fer el farmacèutic quan li vaig demanar, l'alegria amb la que m'ho va vendre, i la recomanació in extremis quan ja sortia per la porta que si tot i això no em passava la tos, anés al metge. Pobre farmacèutic! Suposo que el científic que porta a dins deu saber que l'homeopatia no funciona. Deu saber que el més possible és que jo em quedi tranquil·la prenent el xarop i que la irritació del coll es curi seguint el seu curs natural, però que si tinc alguna cosa de veritat, aquest xarop no em farà res. Però el botiguer que és en realitat em ven el xarop, igual que el venedor del Decathlon et ven els esquís més cars si t'hi encaparres, tot i saber que no tens el nivell d'esquí que cal per utilitzar-los. I suposo que el professional de l'àmbit de la sanitat que li agrada pensar que és l'impulsa a aquesta darrera recomanació de la visita al metge. Treballar amb tantes personalitats deu ser molt complicat.

Total, aquí estic, tossint mentre reciclo l'envàs del xarop (el plàstic al plàstic, el vidre al vidre, el paper al paper), i que no em diguin que els envasos de medicaments no es reciclen perquè la tindrem.